No conectado | Conectar

BLOCS DE FILOSOFIA

Canales

22908 temas (22716 sin leer) en 44 canales

Associacions

Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
Associació filosófica de les Illes Balears (109 sin leer)

Estudiants

telèmac (1062 sin leer)

Professors

A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
Aprender a Pensar (181 sin leer)
aprendre a pensar (70 sin leer)
ÁPEIRON (16 sin leer)
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
Boulé (267 sin leer)
carbonilla (45 sin leer)
Comunitat Virtual de Filosofia (789 sin leer)
CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
Educación y filosofía (229 sin leer)
El café de Ocata (4783 sin leer)
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
El Pi de la Filosofia
EN-RAONAR (489 sin leer)
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
FILOPONTOS (10 sin leer)
Filosofía para cavernícolas (621 sin leer)
FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
Filosofia avui
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
Filosofia para todos (134 sin leer)
Filosofia per a joves (11 sin leer)
L'home que mira (74 sin leer)
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
La pitxa un lio (9753 sin leer)
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
Materiales para pensar (1020 sin leer)
Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
Menja't el coco! (30 sin leer)
Minervagigia (24 sin leer)
No només filo (61 sin leer)
Orelles de burro (508 sin leer)
SAPERE AUDERE (566 sin leer)
satiàgraha (25 sin leer)
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
Vida de profesor (223 sin leer)

« Expand/Collapse

temas sin leer (50)

Skip to page: 1 ... 51 52 53 54 55 ... 455

0:12
No tens el poder (ni el tindràs mai)
» ‎ telèmac

Christopher Nolan no ha canviat, i el seu imaginari polític, que quedava anunciat a la trilogia de Batman i a Inception, ha quedat més que confirmat i reafirmat. No he vingut a parlar de l'argument de Tenet (2020), la seva darrera pel·lícula. L'he vista dues vegades (la primera amb desconcert i un cert punt d'avorriment - la segona amb interès genuí pel laberint narratiu que planteja), m'he estudiat bé els quadrants, els esquemes i les disseccions completes de l'argument que es poden trobar fàcilment a internet. Sé perfectament quants Neils hi ha en cada moment i a cada lloc. M'ha costat entendre l'escena de l'interrogatori a Tallin, i la vaig haver de veure unes quantes vegades seguides, però ho he aconseguit. Puc dir que he entès força bé l'argument de la pel·lícula, i que es gaudeix molt més el joc de mans del guió de Nolan un cop es revisita que no pas la primera vegada que es veu. Les paradoxes i contradiccions que deixa l'argument un cop s'analitza al detall formen part de l'argument mateix i, en aquest sentit, són un punt més païbles que a Inception.
Per simplificar: Tenet és una narració que ens planteja la possibilitat dels viatges en el temps a l'estil de la tercera entrega de Harry Potter, és a dir, entenent el viatge en el temps com un bucle tancat sobre si mateix que no canvia essencialment una seqüència prèviament determinada de fets. Si, de fet, aquesta seqüència de fets s'ha esdevingut d'una determinada forma, ha estat precisament gràcies a la intervenció del viatger que prové del futur. A Harry Potter i el pres d'Azkaban el viatge en el temps durava tan sols unes tres hores i, per això, era molt més fàcil d'entendre. En Harry i l'Hermione d'un moment posterior del temps retrocedien tres hores al passat, acomplien la seva missió, i esperaven el moment de posar-se al dia amb el present, en què en Harry i l'Hermione de la línia temporal passada emprenien el viatge en el temps i, per tant, desapareixien a la pràctica. Durant aquestes tres hores, hi ha en l'univers dos Harrys i dues Hermiones coexistint simultàniament, fins que una de les dues parelles simplement s'esvaeix. A Tenet els personatges fan això mateix repetides vegades, per motius diferents i durant períodes de temps que cobreixen unes tres setmanes, de forma que la seqüència completa dels fets esdevé extraordinàriament confusa, i no s'acaba de quadrar fins bén bé al final de la pel·lícula (i llavors només d'aquella manera).
La principal diferència entre els viatges temporals a Tenet i a Harry Potter és un petit matís, i de fet aquest no canvia essencialment el resultat final: mentre que en Harry i l'Hermione viatjaven al passat a través de la màgia i de forma instantània, els personatges de Tenet viatgen al passat a través d'una màquina - que actua com una mena de torniquet temporal - que reverteix la seva pròpia percepció de la cronologia i els fa percebre el temps com si anés marxa enrere. Un cop arribats al punt on volien arribar, tornen a passar pel torniquet i la seva percepció del temps es reverteix de nou, de forma que tornen a una cronologia linial que es mou (per entendre'ns) cap endavant. La part confusa de l'argument ve precisament d'aquest petit matís: al llarg de la trama, els personatges revertits necessiten una màscara de gas per poder respirar amb cronologia inversa, però un cop després del segon pas pel torniquet, el jo del futur (que ara es troba al passat) no la necessita més perquè la seva percepció del temps torna a anar cap endavant. De forma que els mateixos personatges apareixen en versions duplicades de si mateixos en determinats moments sense cap senyal aparent per distingir-los. El que això crea és un joc de miralls enrevessat en què cada personatge torna enrere en el temps en algun moment a conveniència de la trama, cosa que fa la pel·lícula mateixa sencera en la seva estructura. Com passa amb les lletres del palíndrom TENET, just al mig del metratge assistim a l'escena de l'interrogatori en un magatzem a Tallin, en què veiem la mateixa conversa repetida dues vegades seguides però cap endavant i cap endarrere (amb resultat desconcertant però força coherent, com si es tractés d'una mena de joc del telèfon). A partir d'aquest moment la trama es replega sobre si mateixa i es reverteix temporalment, fins arribar al seu punt de partida en una mena de moviment circular.
Si he entrat a precisar detalls de la trama és, precisament, per reconèixer la seva originalitat i la seva intel·ligència. Tot i així, aquests recursos em semblen una mica desaprofitats davant d'uns personatges que en tot moment actuen com a peons d'unes forces superiors a ells mateixos i d'un pla predeterminat d'entrada (recordem que la seqüència general dels esdeveniments, en realitat, no s'arriba a modificar mai). Com que no arriben, a la pràctica, a decidir gran cosa, també es fa molt difícil empatitzar amb ells en algun moment o arribar a comprendre els seus dilemes morals i estats emocionals. El problema de l'argument, al meu parer, és polític i ideològic, com passava en les altres pel·lícules de Nolan que he esmentat abans. A Inception el conflicte principal de la pel·lícula no passava de divertiment entretingut, perquè es reduïa a una batalla estratègica entre empresaris rivals (no entrem en quin tipus de serveis o productes proporcionaven les seves empreses - la pel·lícula tampoc ho feia) i es redimia per la seva aposta estètica i per un mínim de motivació i psicologia dels personatges. Ara, a Tenet, aquest conflicte pretén adquirir dimensions globals i planetàries, fins i tot metafísiques.
En un futur indeterminat, el canvi climàtic i l'armament nuclear han portat la terra a tal límit de desgast que certes persones pretenen proporcionar a l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Branagh), que viu en el present, la tecnologia necessària per revertir el temps i, per tant, destruir la Terra (és a dir, fer-li un reset complet o retornar-la cronològicament a un punt zero). Hi ha dues lectures sobre aquest terrible desenllaç: que els habitants del futur són tan nihilistes que contemplen que la destrucció de la terra els anihilarà a ells també, i el seu projecte és bàsicament una mena de suïcidi col·lectiu amb efecte retroactiu, o bé que el món no s'acaba, perquè el fet que estan enviant aquesta tecnologia al passat desmenteix immediatament la paradoxa de l'avi. En tot cas, és la pel·lícula mateixa, a través del personatge de Neil (Robert Pattinson), que ens demana que no ens hi capfiquem i que acceptem la premissa d'entrada. Paral·lelament, una organització secreta anomenada Tenet pretén fer exactament el contrari i impedir que tingui lloc la fi del món. Amb aquest objectiu, recluten un agent de la CIA, anomenat crípticament el Protagonista (John David Washington), i li proporcionen el coneixement i la tecnologia necessaris per posar en marxa un pla paral·lel i parar-li els peus a Sator. En aquest pla hi jugarà un paper molt important la dona de Sator, Kat (Elizabeth Debicki), que té com a objectiu principal recuperar el seu fill i la seva llibertat.
Així doncs, per més que la trama ens faci ballar el cap amb els viatges temporals, les cronologies lineals i revertides que es despleguen simultàniament, i les múltiples versions d'un mateix personatge que poden conviure en la mateixa escena, al capdavall tot acaba girant al voltant del malvat oligarca rus que posa en perill la continuïtat de la vida a la terra a través d'una arma poderosíssima, i el sacrificat antiheroi americà, el cavaller fosc de torn, que ha de treballar a l'ombra perquè això no passi. En aquest sentit Tenet és un clar homenatge a les pel·lícules de James Bond, tant pel que fa a aquestes línies argumentals generals com a la implausibilitat tècnica de les seves escenes d'acció. Ens trobem davant d'una nova guerra freda, que en aquest cas es lluita en el futur: el Protagonista i Sator no són gaire més que dos peons que les forces invisibles del futur estan movent sobre el tauler de la història - i encara més irritant que a Batman és que en aquest cas ambdues forces quedin convenientment invisibilitzades per la trama de la pel·lícula. Són uns pocs els qui tenen el monopoli sobre la violència i sobre la tecnologia (sovint és el mateix, en aquest tipus de narrativa) i aquests esdevenen l'autèntica mà invisible que fa que la roda del capital continuï girant.
La gent del carrer no es rebel·larà contra el sistema que els oprimeix perquè no ha tingut mai el poder i, segons l'argument de Tenet, tampoc no el tindrà mai en el futur. Mai no han sigut convidats ni agents, ni tan sols peons sense agència, en una guerra que no els pertany. Com vam veure a Batman, no es tracta del poble contra el capital i l'empresa desregulats. Inception ja ens ho anunciava: el capital, en l'imaginari de Nolan i del neoliberalisme mundial, és la malaltia i el remei a la vegada, per més contradictori que ens pugui semblar des de fora. Hi ha una anècdota que em va sobtar molt quan buscava informació i ressenyes sobre aquesta pel·lícula: quan es va estrenar Tenet, molts crítics van coincidir que la seva edició de so cau en el mateix defecte que altres pel·lícules de Nolan, a l'hora d'obscurir els diàlegs deliberadament sota una banda sonora i un so d'ambient eixordadors. En una entrevista de 2017, i defensant aquest tipus de decisions tècniques, Nolan va reconèixer que ell no edita el so per a sales de cinema de mala qualitat: només per a sales de bona qualitat. El mateix argument és extensiu als auriculars i sistemes de so que puguem tenir a casa. Es pot llegir simultàniament com a esnobisme per part de Nolan o com a perfeccionisme i amor a la feina ben feta. Al meu parer, l'explicació del director no és gens estranya quan veiem les implicacions polítiques de les seves pel·lícules. Nolan fa pel·lícules per a gaudi i emmirallament dels rics (i tan sols dels rics): si els pobres en gaudim és sempre des del galliner i amb la condició que no obrim la boca. No puc dir que el fet em sorprengui, és clar, a aquestes alçades, però ara ja em comença a irritar.

octubre 08, 2022
10:19
D'ENiAC al mòbil.
» ‎ La pitxa un lio

El logos de la tecnologia és l’acceleració. Diu la història que ENIAC, la primera computadora moderna, fabricada l’any 1943 (aleshores es parlava de “cervells artificials”), ocupava una superfície de 167 metres quadrats, pesava 27 tones, feia 2,4 metres d’altura i comptava 70.000 resistències, 17.468 tubs de buit, 10.000 condensadors, 7.200 díodes de vidre, 1.500 relés i cinc milions de soldadures. Quan la posaven en marxa provocava apagades a la xarxa elèctrica de Filadèlfia i l’habitació on estava la màquina arribava a temperatures de 50 graus centígrads. Tot això per aconseguir fer només 5.000 sumes o 300 multiplicacions en un segon, unes magnituds que al cap dels anys ens fan somriure. Ningú aleshores hauria pogut sospitar quina mena de transformacions estaven començant.
Avui qualsevol ordinador d’un nen a l’escola primària multiplica per molts milers la capacitat d’emmagatzemat d’informació dels primers estris informàtics. Que ara tothom pugui portar a la butxaca una tecnologia milers de vegades més potent que aquella, hauria de servir-nos per somriure davant pors socials comprensibles i injustes. Voyager 1, una sonda espacial no tripulada de la NASA llançada el 5 de setembre de 1977 que va sortir del sistema solar l’any 2012 (i que en hipòtesi es bellugarà pel cosmos fins d’aquí a mil milions d’anys), funciona perfectament amb xips molt menys potents que els de qualsevol telèfon mòbil de gamma baixa.
Ramon Alcoberro, Ex Machina. Ètica, Big Data, Algoritmes i Robots, Edicions Enoanda 2022
10:11
Algoritmes, Big Data i Robòtica (Ramon Alcoberro)
» ‎ La pitxa un lio

El conglomerat que formen els algoritmes, el Big Data i la robòtica, en la mesura que són capaços de produir noves formes de realitat (i de control), estan transformant ara mateix l’entorn humà i ens obliguen a repensar l’abast de moltes idees que provenien de la tradició il·lustrada, començant per l’autonomia moral i la identitat personal. La intel·ligència artificial (AI) no tan sols provoca un canvi d’escala en el coneixement, sinó que transforma la mateixa manera de conèixer, de tal manera que ens aboca a una mutació cultural i ho fa, a més, acceleradament. Si haguéssim de caracteritzar el segle xxi, seria gairebé tòpic dir que assistim a un canvi de civilització, a una transformació del món que no acabem d’entendre però que experimentem cada dia, immersos com estem de grat o per força en una societat tecnològica. Sabem que estem abocats a un procés de mutació de l’humà, però ignorem com navegar entre els canvis.
La nostra autonomia personal (que amb un eufemisme sinistre ara es vol reduir a «sobirania de dades») se’ns esmuny a les xarxes. Hem delegat la gestió de les nostres vides en els algoritmes i, a la pràctica, en depenem. Tecnologies que operen en línia o en un món de realitat ampliada generen percepcions, provoquen emocions i prenen decisions significatives que regeixen un món on habitem persones fetes de carn i de desigs, que no ens resignem a ser tractats (tan sols) com a fluxos d’informació. Les conseqüències d’una pèrdua real de la nostra capacitat de decidir en una societat tecnificada, són d’una importància social i política que no es pot menystenir.
Un algoritme és un conjunt de regles operatòries l’aplicació de les quals permet resoldre un problema mitjançant un nombre finit d’operacions, o més tècnicament «una estructura de control composta finita, abstracta, eficaç, donada de manera imperativa, que aconsegueix un propòsit determinat sota disposicions determinades» (Hill, Robin K., “What an Algorithm Is”, Philos Technol 29 (1), 2016, p. 47). A través dels algoritmes és possible una gestió de la vida incomparablement més complexa que qualsevol forma de control coneguda fins ara i que no sa- bem com gestionar. Per potència, per velocitat i per intensitat, la modificació que la robòtica ha produït en tots els aspectes de la vida humana no té comparació amb cap altra època en la història. La tradició occidental, que des del Gènesi es proposava dominar/administrar la terra i la realització pràctica d’aquest domini a través de la idea il·lustrada del progrés tecnològic, sembla haver arribat a la seva culminació a través dels algoritmes que duen amb ells una gestió d’una vida (ara sí!) definitivament racionalitzada i on l’eficàcia de l’acció es maximitza cada cop més.
La gestió algorítmica de la vida no és una quimera sinó una realitat que provoca malfi- ança perquè no tenim eines de control social que la limitin. Comprendre els canvis mentre estem canviant, reparar el vaixell en mig de la tempesta, resul- ta una tasca potser excessiva, però segurament és l’imperatiu ètic més urgent ara mateix.
Perdre la capacitat de comprensió del món va molt més enllà de perdre l’autonomia humana. Amb algoritmes, emprant eines d’aprenentatge au- tomàtic (i sovint «de caixa negra», val a dir, mecanismes als que l’usuari no pot accedir), s’està realitzant la intuïció del vell Leibniz quan deia que arribaria el moment que els homes ja no discutirien sinó que calcularien i això significa un novum radical en la història de la humanitat amb un abast que encara estem lluny de comprendre per- què implica una transformació d’arrel de la nostra concepció de la llibertat i de l’autonomia. Fascinats i entretinguts com estem per les aplicacions lúdiques de la informàtica a la vida quotidiana, ben poca gent recorda l’exercici del poder sense regles sempre ha estat una característica del totalitarisme. La barreja d’un gran poder i una immensa ceguesa és un perill que sembla no importar gaire socialment parlant. En el món del Big Data no hi ha només problemes d’enginyeria sinó de societat.
Que el canvi tecnològic s’estigui produint sense control social, ni regles morals i polítiques per a gestionarlo implica un perill social i emocional significatiu.
L’homo technologicus que hem estat sempre ha transformat finalment la natura i per als més pessimistes podem estar al caire mateix de l’autodestrucció si com a civilitza- ció no ens fem capaços d’entendre els termes (i els límits) de la nostra a dependència respecte a les eines en què hem delegat la gestió de les nostres petites vides.
La robòtica i els ordinadors es van estructurar i van créixer sense que ningú determinés prèviament unes regles del seu ús, una mica com les ciutats incòmodes i mal construïdes que creixen al seu aire i sense planificació (cosa que ja lamentava Descartes). Les regles han vingut després i això ex- plica en bona part que quan els usuaris no saben quin són els límits i els drets que regeixen els terri- tori se sentin desprotegits i temorosos.
Contra el que temen els tecnòfobs, la tecnologia té una clara tendència a resoldre els problemes que ella a mateixa provoca. El programa progressista de la Il·lustració –que fins ara ha estat el més exitós en la història de la humanitat, malgrat les aparences– implica una confiança bàsica en la racionalitat tecnològica i és un fet provat que els problemes provocats per la ciència sempre s’han resolt a través de més i millor ciència i no amb l’enyor d’un passat, ni amb la prohibició de la investigació en àrees diguem-ne perilloses o moralment farcides d’indecisions i dubtes. Milito entre els qui defensen que abandonar el programa de la Il·lustració i la idea de progrés és un error greu i podria tenir conseqüències fatals.
La informàtica, com qualsevol altra tecnologia no farà per ella sola que món sigui just o bo, però aspira a regir-se per regles raonables i, per tant, bàsicament morals. Que una regla sigui raonable signi- fica senzillament que la seva aplicació té moltes (però moltes....) més conseqüències positives que negatives i no nega que la seva utilitat sigui parcial o imperfecta. D’aquí la necessitat d’una gestió ètica de les dades, que si bé no garanteix la justícia o la bondat d’un algoritme, procuri com a mínim, estalviar (-nos) biaixos i inconseqüències.

Ramon Alcoberro, Ex Machina. Ètica, Big Data, Algoritmes i Robots, Edicions Enoanda 2022

octubre 07, 2022
0:45
La festa al jardí (#442)
» ‎ telèmac

Per què no hauríem de ser febles per un cop a la vida, Jug? És totalment excusable. Siguem febles - sigues feble, Jug. És molt més agradable ser feble que ser forta.
Aquest recull de relats de l'autora neozelandesa Katherine Mansfield (1888-1923) es va publicar el 1922, poc abans de la mort de l'autora, i quan aquesta ja era molt conscient del poc temps que li quedava a causa de la seva malaltia. En aquest sentit els relats tenen un to agredolç, i mantenen el focus d'interès en la brevetat de l'existència humana i la seva qualitat fugissera, i en la percepció del moment present en tota la seva immediatesa i riquesa de matisos. Mansfield va viure a cavall entre la seva Nova Zelanda natal i Anglaterra, on va estudiar i va desenvolupar la seva carrera artística, en contacte amb altres figures preeminents del modernisme, com D. H. Lawrence i Virginia Woolf. De fet, la seva narrativa és molt similar a la de Woolf en inquietuds i ambicions literàries: ambdues es revelen preocupades per l'experiència de la vida domèstica des del punt de vista de les dones, amb tot el que això implica de denúncia de l'opressió i la buidor existencial experimentada per aquestes en un sistema patriarcal. D'altra banda, ambdues ho fan amb un alt nivell d'experimentació formal que en el cas de Mansfield no arriba tan lluny com el flux de consciència de Woolf, i es queda en una mena d'estil indirecte lliure que va saltant d'un personatge a un altre amb un sentit d'urgència que imprimeix un ritme accelerat a les narracions.
Si bé els contes de Mansfield deixen el dubte obert d'on podria haver arribat la seva carrera si no hagués mort tan jove, la influència va en totes dues direccions. En una carta, Woolf va confessar que l'escriptura de Mansfield era l'única que li havia provocat gelosia, i llegint la seva prosa àgil i extremadament planera no costa gaire fer-se'n a la idea. Potser Mansfield era una Woolf en potència, però el seu estil narratiu és tan peculiar i la seva veu tan autènticament singular que costa fer-se a la idea de com hauria sonat si hagués tingut més temps per madurar. Mansfield fa senzill i espontani el que en Woolf de vegades sembla un punt massa calculat i mesurat sobre la pàgina: potser l'accent de Mansfield en l'experiència del moment present, en tota la seva bellesa, hi té alguna cosa a veure. "La festa al jardí" és un breu relat sobre els preparatius d'una festa al jardí privat d'una família benestant, on no cal dir que la compra de flors hi té un paper decisiu. Només hi ha una petita ombra sobre la festa: al mateix carrer, tan sols a unes quantes portes dels Sheridan, ha mort un pare de família a causa d'un accident laboral i ha deixat desemparats una vídua i sis fills petits. Una de les filles de la família rica se sent mínimament interpel·lada per la tragèdia, però aviat se n'oblida, aclaparada per l'èxit de la festa. Costa no veure en la persona de la Laura quelcom del que anys després es revelaria en les inquietuds de la senyora Dalloway, tot i que el relat de Mansfield no sigui ni de bon tros tan ambiciós com la novel·la posterior de Woolf.
En aquest sentit, el rerefons polític i de denúncia social que hi ha als contes de Mansfield pot passar una mica desapercebut en una lectura superficial i és quelcom que queda més aviat apuntat, i que s'ha d'anar llegint entre línies o desxifrant a partir de petites pistes i detalls sobre les preocupacions de les protagonistes. Les narracions estan farcides de senyores que s'han quedat solteres per desídia de la família, per falta d'inciativa, o simplement, com en la majoria de casos, per manca d'un cop de sort fortuït que faci decantar la balança. També hi ha una dona feliçment casada que es troba profundament infeliç en la seva maternitat, al primer dels contes, "At the Bay". També hi ha dues esposes bohèmies i modernes que porten de corcoll els seus marits, més tallats pel patró de les convencions socials: en un dels contes, "Marriage à la Mode", el protagonista se sent desplaçat i menystingut a causa de les idees artístiques de la seva esposa, que es mou en un grup d'artistes bohemis; en l'altre cas, "The Stranger", la tensió entre el matrimoni protagonista és una mica més subtil, i qui s'introdueix a pertorbar l'estabilitat del matrimoni protagonista és un pobre mort que viatjava al mateix vaixell que l'esposa. Ara bé, potser el màxim exponent que ens mostra el recull de denúncia de l'opressió del patriarcat és l'absolut terror en què viuen les filles solteres de l'ancià coronel difunt un cop han enterrat el seu pare, ja que es veuen incapaces de prendre cap decisió per si mateixes sense l'aquiescència del mort, que, lògicament, ara ja no pot donar-la.
En tots casos, les relacions familiars i amoroses s'aguanten per l'edifici de convencions socials i normes no escrites que encara les afermen, però la subjectivitat dels protagonistes, encara que sigui inconscientment, el sacsegen en tot moment, com si es tractés d'un castell de cartes virtuosament muntat. L'altre pol de la denúncia política que fa Mansfield toca les relacions de classe, un altre edifici de normes socials que ja no s'aguanta per enlloc però que ningú gosa tocar: com en un encanteri màgic, sembla que s'esfondraria per si mateix si algú gosés verbalitzar el problema. A "La festa al jardí", la tensió principal del conte és, precisament, el contrast entre l'orquestra que toca a la festa de la família benestant i la situació dels veïns pobres del mateix carrer, que es troben vetllant un difunt recent a unes dues cases de distància. A través del recull també assistim a les peripècies vitals de dues serventes: a "La vida de Ma Parker", la protagonista es dol per la mort recent del seu nét mentre el que preocupa el seu senyor, un jove escriptor, és trobar la cullerada que falta al pot del cacau. A "The Lady's Maid", la donzella d'una dama anciana explica a la seva nova senyora els sacrificis que ha hagut de fer al llarg de la seva vida a causa de la seva feina.
La festa al jardí és un recull de contes que ens ofereixen un equilibri extraordinari entre els seus temes aparentment senzills en els retrats de la vida burgesa de principis de segle vint, i l'experimentació amb els punts de vista i la cronologia que el modernisme havia introduït en la literatura. Mansfield sempre troba la forma de posar la nota amarga a aquestes escenes que d'entrada, en començar a llegir, es poden fer excessivament ensucrades o romàntiques. L'objectiu de Mansfield no és quedar-se en aquestes estampes decoratives de la vida quotidiana, sinó revelar, a base de contrastos i petits detalls, el seu rerefons més fosc i inquietant. En aquest sentit l'autora s'hi revela com a pionera a l'hora de donar a entendre a través de detalls molt subtils, sorprendre a través del contrast i, fins i tot de vegades, desarmar les expectatives dels lectors amb un humor subtil i molt fi.
Continguts: La festa al jardí és un recull de quinze contes breus que retraten petites escenes de la vida familiar dels protagonistes, i en què els conflictes principals giren al voltant dels rols de gènere que s'han d'assumir dins la família, i la desigualtat de classes entre els senyors i els servents. Encara que aparentment els contes no despleguin un gran argument, la subtilesa dels conflictes que s'hi descriuen ofereix un gran retrat social de la societat britànica - tant a la metròpoli com a les colònies - del tombant del segle vint.
M'agrada: Ha estat la descoberta d'una veu narrativa profundament original i arriscada en les seves decisions formals. No és d'estranyar que Mercè Rodoreda reconegués la influència de Mansfield en la seva obra.
octubre 06, 2022
12:31
Vergonya (30)
» ‎ telèmac

El caràcter de farsa del judici contra la mesa del Parlament - recordem, per haver admès a debat a la cambra resolucions sobre l'autodeterminació i la monarquia - ha quedat més que patent un dia després del seu inici. Amb la recusació d'un dels magistrats encara no resolta, el judici s'ha tirat endavant fins i tot quan l'acusació mateixa havia demanat esperar, i els arguments utilitzats pel president del tribunal ("s'ha de ser valent") per justificar aquesta decisió, davant d'una possible anul·lació del judici sencer, han sonat més polítics que mai. A més, el debat sobre la desjudicialització del procés - sort que hi ha separació de poders (!) - ha entrat en l'argumentari utilitzat per la fiscalia. Quan es tracta d'independentisme, uns partits i unes institucions determinades utilitzen com a arma uns jutges que saben que els seran fidels, tot això enmig d'una crisi per la renovació dels càrrecs en les esferes més altes del poder judicial, caducats des de fa anys.
[https:]]
[https:]]
[https:]]
[https:]]
[https:]]
[https:]]
Actualitzo l'11 d'octubre: Aquest documental de TV3, emès aquesta nit, analitza la situació del sistema judicial espanyol i les seves interseccions amb altres poders de l'estat espanyol. Analitza també el sistema d'oposicions per accedir a la magistratura i el compara amb el sistema holandès. Molt informatiu.
[https:]]
El mateix dia que coneixem la sentència a quatre mesos de presó a Antonio Baños per haver-se negat a respondre a les preguntes d'un sector de l'acusació (un partit d'extrema dreta) durant el judici del procés. És una sentència que sobta perquè Eulàlia Reguant, jutjada exactament pels mateixos fets, ha estat sentenciada a pagar una multa.
[https:]]
[www.elpuntavui.cat]
[https:]]

12:14
Votar a los diecisiete
» ‎ Filosofía para cavernícolas

Este artículo fue originalmente publicado por el autor en El Periódico Extremadura

Me preguntaban en unas jornadas sobre educación sobre cómo es que los alumnos y alumnas nunca participan en la elección de las leyes y los currículos educativos, siendo los más directamente afectados por ellos. La respuesta estaba clara: porque los adultos no les dejan.

La única razón que se esgrime para justificar este ejercicio «adultocéntrico» del poder es la misma que se emplea para rechazar que se pueda votar desde los dieciséis años (algo que se ha vuelto a debatir estos días en el Parlamento). La susodicha razón es que los jóvenes de dieciséis o diecisiete años son presuntamente inmaduros para participar en política, un argumento completamente capcioso que ya se empleó, siglos ha, para negar el derecho al voto a las clases populares o a las mujeres. De ellas también se decía entonces (igual que de los jóvenes ahora) que eran inmaduras, maleables, poco hechas a asumir responsabilidades y emocionalmente inestables…

El argumento es obviamente falso. Pero conviene desgranar los motivos. El primero es que se funda en una determinación completamente arbitraria de lo que supone ser «moral o políticamente maduro» (una determinación que inexplicablemente se deja en manos de neurólogos o psicólogos, como si estos tuvieran competencia alguna para definir qué sea lo «moral»). Y el segundo es que, independientemente de esta falaz presunción, la inmensa mayoría de los estudios (justamente científicos) coinciden en que los jóvenes entre dieciséis y dieciocho años tienen, como mínimo, la misma capacidad para pensar lógicamente, argumentar y tomar decisiones racionales que los adultos…

Por supuesto, se puede argüir que los jóvenes de diecisiete son más impulsivos y «emocionales» (o incluso «radicales», como he leído por ahí). Del mismo modo que se puede decir que los ancianos son por lo general más conservadores, los ciudadanos sin estudios más influenciables, o los adultos de clase media-alta más moderados… ¡Puestos a hacer generalizaciones! Ahora bien, ¿invalida esto el derecho al voto de los ancianos, las personas sin estudios o los ciudadanos acomodados? De ninguna manera. Se supone que la democracia se funda precisamente en considerar los intereses y deseos de todos, estén influidos por lo que estén influidos. ¿y por qué habría de ser peor estar influido «por las hormonas» que por el afán (no menos emocional) de defender tus intereses de clase?

Frente al pésimo argumento de la presunta “inmadurez” moral de los jóvenes encontramos, sin embargo, un elevadísimo número de razones a favor de disminuir la edad para votar. La primera es obvia: si los jóvenes de dieciséis años pueden emanciparse, trabajar, dar consentimiento médico, casarse o ser penalmente responsables, ¿por qué no van a poder también votar? ¿Por qué motivo vamos a considerarlos «maduros» para formar una familia o trabajar, pero no para elegir a aquellos que les gobiernan?

Otro buen argumento a favor de facilitar el voto a los más jóvenes es el de promover su compromiso con el ejercicio activo de la ciudadanía, evitando o disminuyendo desde su raíz la desafección política (de hecho, en algunos de los países europeos en que se ha instaurado la medida – como Escocia o Austria – ha aumentado notablemente la participación y el compromiso cívico de los jóvenes).

En tercer argumento es que el acceso al voto de un mayor número de gente joven incrementaría su capacidad para defender sus legítimos intereses (en un contexto económico que les es, además, muy desfavorable) frente a los de una mayoría de adultos y ancianos que, por razones políticas y demográficas, acumulan hoy todos los privilegios y resortes del poder.

Hay finalmente otro dato fundamental, al que tengo, por mi oficio, un acceso privilegiado. Después de trabajar veinticinco años con jóvenes (con jóvenes, precisamente, de entre dieciséis y dieciocho años), puedo asegurar que el grado de preocupación por los verdaderos problemas políticos (como la injusticia, la guerra, la desigualdad, los derechos civiles, etc.), o la capacidad para dialogar o evaluar ideas nuevas, son siempre mayores entre mis alumnos y alumnas que entre gran parte de los adultos que conozco, que o bien «pasan ya de todo», o bien solo se preocupan de aquellos asuntos públicos que afectan a sus particulares intereses o que interfieren con sus más obsesivos prejuicios.

Y sí, podemos sonreír con altivez y pensar que esos jóvenes de los que hablo son unos ingenuos. Pero, aunque así fuera, un sistema político también necesita del voto de los más ingenuos e «idealistas» (que no necesariamente «radicales»). Es decir, de aquellos que, a diferencia de mucha gente mayor, aún pueden mirarse al espejo y darse moralmente la absolución sin demasiados aspavientos retóricos.

11:41
1. Quan morim ens reencarnem en animals?
» ‎ SAPERE AUDERE

octubre 04, 2022
17:52
El pensament abductiu encara no és programable.
» ‎ La pitxa un lio

La IAG es la búsqueda de la inteligencia humana, pero no sabemos lo que es la inteligencia humana. Tan solo tenemos algunas pistas sobre la naturaleza de la misma. Un buen ejemplo de ello aparece en la que quizá sea el primer relato de detectives de la historia: Los crímenes de la calle Morgue, de Edgar Allan Poe. En él, el detective aficionado Auguste Dupin (una suerte de proto Sherlock), una criatura híbrida de la Ilustración y el romanticismo decimonónico. Un ser racional pero también intuitivo. En sus andanzas, observamos que no solo emplea el análisis de los datos, sino también las conjeturas. No es un pensador algorítmico, sino también heurístico. Su razón es fría y caliente a un tiempo.
Algunas décadas más tarde, el extraordinario científico y filósofo norteamericano Charles Sanders Peirce leyó los relatos de Poe con una gran fascinación. Aquellas lecturas abonaron sus reflexiones acerca de cómo pensamos. Incluso llegó a capturar hasta cierto punto el estilo conjetural de Dupin en forma de símbolos lógicos. Para Pierce, aquel pensamiento, en suma en pensamiento más propiamente humano, no es tanto un cálculo como un salto, una suposición, un abandono hacia lo desconocido sin haber resuelto todas las incertezas.
Peirce no llegó a conocer los ordenadores digitales, atrapado como se hallaba en el siglo XIX, pero su reflexión anticipó lo que iba a hacer de la inteligencia artificial un problema fundamental: si el propio pensamiento humano se basa en una serie desconcertante de conjeturas, ¿cómo vamos a poder programarlas? Por lo que sabemos ahora, y de forma simplificada, nuestro conocimiento se construye con tres patas:
Inferencias deductivas: inferimos verdades particulares a partir de verdadesgenerales. Todos los hombres son mortales Sócrates es hombre. Por lo tanto, Sócrates es mortal.

Inferencias inductivas: inferimos verdades generales a partir de verdadesparticulares. Socrates es un hombre y es mortal. Platón es un hombre y es mortal.Aristóteles es un hombre y es mortal. Por lo tanto, probablemente todos loshombres sean mortales.
Ambos tipos de inferencias tienen sus ventajas y desventajas. En lo tocante a las desventajas, las deducciones no añaden conocimiento nuevo, sino que confirman la conclusión a partir de las premisas proporcionadas. El conocimiento ya se hallaba en el contenido de las proposiciones, y la conclusión se limita a hacerlo explícito. Por consiguiente, la deducción es útil para esclarecer convicciones enfrentadas cuando se han cometido errores en el razonamiento.
En cuanto a la principal desventaja de la inducción es, como ya dijo Hume, su incapacidad para detectar la causalidad. La inducción es pura correlación. La inducción permite a la inteligencia comportarse como un detector de regularidad.Sin embargo, el mundo real es un entorno dinámico. Se halla en cambio constante de maneras tanto predecibles como impredecibles. No hay sistemas de reglas que puedan acotarlo todo. Y aquí llegamos a la tercera pata:
Inferencias abductivas: los razonamientos abductivos son silogismos en donde las premisas sólo brindan cierto grado de probabilidad a la conclusión. Son generalmente conjeturas espontáneas de la razón. Requieren del concurso de la imaginación y del instinto. La abducción es como un destello de comprensión, un saltar por encima de lo sabido. Puro Dupin.
Desde entonces, hemos superado varios inviernos. Cíclicamente, aprece una ola optimista sobre la inteligencia artificial que no tarda en dejar a su paso una aridez en la que no germina ninguna solución. Con la llegada de los macrodatos, una nueva ola llegó. Desde hace apenas un lustro, estamos descubriendo que tampoco ha traído los sedimentos necesarios para alcanzar la IAG. Winter is coming, otra vez.
Sí, disponemos de traductores más precisos, generamos miles de imágenes únicas, diagnosticamos enfermedades, ganamos a algunos juegos de mesa. Todas tareas aisladas y perfectamente parametradas por reglas algorítmicas. Poderosas herramientas de inferencias deductivas e inductivas.
Pero no estamos ni remotamente cerca de lograr el pensamiento heurístico de Dupin o la abducción de Peirce porque ni siquiera sabemos cómo funciona ni existe una teoría para diseñar una arquitectura que pueda imitarlos. O como lo resume el experto en aprendizaje automático Erik J. Larson en El mito de la inteligencia artificial, recientemente editado por Shackleton Books:
Hacemos cosas, pero eso no significa que podamos programar todo lo que hacemos: piensa en escribir un programa que escriba una novela del orden del Ulises de James Joyce. Ese programa carecería de sentido. En su lugar, escribiríamos la novela directamente (si fuéramos Joyce).
Sergio Parra, No pensamos como máquinas y por eso las máquinas no pueden pensar (de momento), Sapienciología 01/10/2022 [https:]]
17:52
Pronosticar no vol dir inventar.
» ‎ La pitxa un lio

Una inteligencia artificial puede llegar a ser una receta muy minuciosa para elaborar un cocido. Pero aún hay aspectos, incluso en un ámbito tan aparentemente sencillo como el gastronómico, que exceden a las recetas que somos capaces de explicitar. Sencillamente no sabemos qué enseñarle a una inteligencia artificial para que aprenda a cocinar porque ni siquiera sabemos qué sabemos que sabemos nosotros para hacerlo.
Podemos programar una inteligencia artificial muy competente en un tema donde las reglas son explícitas, pero no podemos programarla para integrar diversos temas (incluso campos enteros del conocimiento con sus propias disciplinas) donde muchas reglas son implícitas.
Este fenómeno es mucho más claro en el proceso creativo de inventar una nueva tecnología (por ejemplo, la propia inteligencia artificial) o de pronosticar qué cambios producirá dicha tecnología. Enseñar a inventar es como inventar. Pronosticar excede a la capacidad de inventar. O como lo explicó el filósofo Alasdair MacIntyre en Tras la virtud:
La invención de la rueda no se puede predecir. Y es que una parte necesaria a la hora de predecir un invento consiste en decir lo que la rueda es, y decir lo que la rueda es implica inventarla […] La idea de predecir una innovación conceptual radical es en sí misma una incoherencia conceptual.

En resumidas cuentas: no sabemos (aún) como inventar un inventor (aún necesitamos a un tutor humano que determine qué vale la pena y qué no) y no sabemos si podremos (aún) inventar a un inventor.
Es decir, que la Inteligencia Artificial General (IAG) podría existir algún día. Pero no existe ningún proyecto para llegar a ella. Ni sabemos si algún día existirá. Todo lo que hemos logrado hasta ahora son herramientas asombrosamente productivas. Recetas maquinales. Detectores de patrones. Inteligencia no humana.
Sergio Parra, No pensamos como máquinas y por eso las máquinas no pueden pensar (de momento), Sapienciología 01/10/2022 [https:]]

0:34
El Llibre Blau de Nebo (#441)
» ‎ telèmac

No sé per què és així. Potser hauries de tractar tots els llibres igual i llavors decidir quins consideres que són sagrats.
Aquesta novel·la de 2018 de l'autora gal·lesa Manon Steffan Ros ha estat un gran èxit de la narrativa en llengua gal·lesa dels últims anys i, de fet, és la primera traducció directa que ens ha arribat al català des de la llengua gal·lesa. El seu encant rau en el magnífic equilibri entre el seu enfocament local pel que fa a l'ambientació en el paisatge i la llengua gal·lesos, i la seva ambició de reflexionar sobre temes que ens afecten globalment i que qualsevol, des de qualsevol racó del món, es podria arribar a plantejar com a perspectiva de futur. La història que se'ns narra és força senzilla: després d'una catàstrofe nuclear en què ha mort gairebé tothom al voltant, una dona de la localitat de Nebo, Rowena, i el seu fill de catorze anys, Siôn, inicien un diari a quatre mans per descriure el seu dia a dia i explicar com han arribat a aquesta situació.
Siôn tenia sis anys quan es va produir el Final, com ells l'anomenen, i s'ha anat adaptant a la perfecció a la nova vida plena de privacions, que consisteix en una lluita diària per la supervivència: la seva habilitat manual i la seva intel·ligència el transformen en constructor i cuidador, i l'hort que cultiva al jardí de casa seva i al jardí dels veïns és el seu màxim orgull. La seva secció del diari ens explica el dia a dia de la vida després del Final, i al llarg de les seves pàgines veiem com ha anat madurant l'adolescent que és en el moment present. D'altra banda, la secció escrita per Rowena ens dona detalls esparsos sobre com era la vida abans del Final i sobre les conseqüències immediates després de la catàstrofe, mentre reflexiona sobre la diferència entre el món d'abans i el d'ara, amb una evident preferència pel món d'ara. La narració també ens presenta un misteri sobre la paternitat de Siôn i la de la seva germana petita Dwynwen, que amb prou feines té dos anys i va néixer, evidentment, després de la catàstrofe.
Un dels grans punts forts de la novel·la és com l'autora manté aquestes dues veus totalment separades i diferenciades en tot moment. Tot i que el llenguatge és senzill i planer en tots dos casos, les seves inquietuds i reflexions són tan diferents que en tot moment les preocupacions dels personatges són clarament distingibles. Quan comencen el diari, mare i fill es prometen mútuament no llegir mai la part que ha escrit l'altre. Sembla força plausible que mantinguin la promesa, ja que al llarg de la narració van aflorant els secrets que guarda cadascun i que l'altre no sap. A través de l'escriptura del diari, el llibre reflexiona sobre aquesta necessitat humana de construir significats a través de la paraula escrita, en tant que, a amb el llibre blau, els dos personatges intenten deixar un testimoni sobre la seva vida present, igual que ho han fet les cròniques gal·leses a través dels segles. Una de les primeres decisions que va prendre Rowena quan va veure que es quedaven sols al poble va ser saquejar la biblioteca local i treure'n tots els llibres en llengua gal·lesa: d'aquesta forma, mare i fill fan perviure la seva cultura pròpia a través de la paraula, i creen un món de significats dins del seu aïllament que els connecta a un llegat més ampli i a una memòria viva de la seva tradició nacional.
Aquest és un dels encants més singulars de la novel·la sencera: acostumats com estem als relats catastròfics que ens enfoquen problemes de resolució global, El Llibre Blau de Nebo ens proposa un retorn al món preindustrial en què la vida és local i aïllada, profundament arrelada en la llengua materna i la fe dels avantpassats. Aquesta tensió pel desig de tornar al passat és un dels elements més ben travats del relat. Siôn accepta la vida present com a millor dels móns possibles perquè no té una memòria gaire clara de com era el món d'abans de la catàstrofe. A través de la lectura de la Bíblia, acaba assumint la fe cristiana com a pròpia, tot i que la Bíblia no és l'únic text que provoca aquest efecte en l'adolescent. Siôn accepta la paraula escrita com a sagrada perquè és l'únic que li ofereix estabilitat en un món extremadament precari i canviant.
L'arrelament de la seva mare a la realitat és força diferent, però. Ella recorda amb claredat el món d'abans de la catàstrofe, en què les persones vivien per al consum i per fer aparentar les seves vides a l'aparador de les xarxes socials. La novel·la podria caure en la temptació dels simplismes i oferir-nos un atac aferrissat al sistema capitalista com a tot. Tanmateix, Rowena mira aquest món d'abans, en què tot era fàcil i segur, amb nostàlgia i desig, mentre que al seu fill se li fa difícil comprendre aquest món del passat en què tot era còmode, i les satisfaccions dels desitjos eren immediates i constants. Tot i així, Rowena també reconeix les coses que ha guanyat després de la catàstrofe: ha passat d'un món d'anonimat forçós a tenir una vida plena de sentit. El seu ateisme, comprensible veient tots els patiments i dissorts que ha hagut de suportar, i la lluita que ha hagut de sostenir amb la realitat per tirar els seus fills endavant, xoca amb la confiança del seu fill en un futur millor. L'esclat d'aquest conflicte entre mare i fill és el moment de màxima tensió en una narració on no hi ha massa acció, i que es basteix principalment a base de retalls de records del passat i fragments introspectius per part dels dos personatges.
Malgrat la seva brevetat, El Llibre Blau de Nebo condensa en el seu interior la profunditat d'un món sencer. El paisatge i la cultura gal·leses adopten un protagonisme absolut dins la narració, i és d'agrair en un relat del gènere postapocalíptic, en què tot sovint se'ns ofereixen escenaris impersonals i globalitzats, que podrien ser intercanviables per qualsevol altre. Steffan Ros opta per la via oposada: quan s'esdevingui la catàstrofe final, ens salvaran els llibres i la llengua materna. Sembla un plantejament un punt idealista expressat d'aquesta manera, però la narració aconsegueix un gran equilibri entre aquest plantejament idealitzat de l'existència preindustrial i els riscos físics reals que els protagonistes han de patir: la malaltia que afronten, per exemple, després que els passi per sobre el núvol tòxic de la central nuclear, n'és un exemple. També hi ha molts altres exemples més quotidians: la desnutrició permanent n'és el més punyent, possiblement. En definitiva, una lectura molt profunda i recomanable en la seva brevetat, que va un pas més enllà de la narrativa postapocalíptica a què estem acostumats.
Sinopsi: El Llibre Blau de Nebo és el testimoni a quatre mans d'una mare i un fill, Rowena i Siôn, que sobreviuen com poden després d'una catàstrofe nuclear que va tenir lloc fa vuit anys, i que sembla haver assolat tota la vida dels voltants. Centrats en la seva supervivència més immediata, mare i fill han après a valorar el món present que tenen entre tots dos i a arrelar en el món de la seva tradició a través de la llengua gal·lesa.
M'agrada: És un relat molt colpidor de la condició humana en circumstàncies límit. Un dels punts més forts del relat és la seva aposta per la resposta local al conflicte, i també per diluir-ne l'idealisme o l'optimisme aparents.

octubre 03, 2022
22:15
¿Qué Cae antes: un LIBRO o una HOJA DE PAPEL? | con DANIEL PÉREZ.
» ‎ La pitxa un lio

¿Qué Cae antes: un LIBRO o una HOJA DE PAPEL? | con DANIEL PÉREZ.

13:55
DIJOUS 6 octubre comença el cicle LECTURES FILOSÒFIQUES PER A LES INTEMPÈRIES
» ‎ Associació filosófica de les Illes Balears
13:54
LECTURES FILOSÒFIQUES PER A LES INTEMPÈRIES (Llibreria Espirafocs d'Inca)
» ‎ Associació filosófica de les Illes Balears
13:45
VI Congrés Català de Filosofia (Manresa 15, 16 i 17 de juny de 2023)
» ‎ Associació filosófica de les Illes Balears

L'AFIB col·labora en el VI Congrés Català de Filosofia que tindrà lloc a Manresa els propers dies 15, 16 i 17 de juny de 2023.
Podeu trobar tota la informació a:
[https:]]
13:39
BIENNAL DEL PENSAMENT (PALMA 10-16 OCTUBRE)
» ‎ Associació filosófica de les Illes Balears

CONSULTA LA PROGRAMACIÓ

10:37
DISTORSIONES DE LO REAL . DOXA VERSUS EPISTEME
» ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.

Hace tiempo que los Viernes compro el suplemento del cultural . Me gusta estar informado de las publicaciones literarias, las exposiciones, así como encontrarme con algunos artículos inteligentes que permiten olvidar que la simple opinión a veces redunda en la visión de este mundo obsceno, banal y absurdo.
En el Cultural de esta semana varios de mis antiguos profesores y referentes en filosofía escriben sobre esta realidad distópica que nos abruma y envilece. En concreto Victoria Camps, Manuel Cruz y Adela Cortina. En el trasfondo de sus escritos se sugieren ideas interesantes como las apuntadas por la profesora de la Historia de la ética , cuando indica que el mundo que tenemos es consecuencia de una libertad ejercida contra nosotros mismos de manera equivocada. Esta claro que la profesora pone el acento en la sensación de desazón y incertidumbre que nos atrapa actualmente fruto de una constante repetición de los males que nos aquejan a todos . Esa idea de actuar haciendo un uso de la libertad comprometida con nuestra especie en un devenir posible al que se nos de la opción de cambiarlo y modificar aquello que no nos funciona bien o nos impulsa a ser catastrofistas. Hasta aquí me parece muy sugerente lo que nos dice sin embargo en el inicio de su artículo me ha producido una cierta contradicción . Afirma lo siguiente : " Crecer en un mundo feliz y querer realizarlo a toda costa , como ocurrió con el comunismo, sólo conduce al desastre" . En base a esa creencia parece que el siglo XX ha fundamentado sus discursos neoliberales señalando el beneficio y las ventajas de este consumo neoliberal de productividad ,inflación y organismos internacionales como el FMI . Y me produce una especial repulsión esa insistencia en atribuir los males actuales a ese "comunismo" como incluso la derecha sostiene desde hace tiempo. Ya a principios del siglo XXI en Alemania con la caída del Muro las referencias a esta ideología se habían difuminado y disuelto en el abandono absoluto . Sin embargo en otra de las lecturas , la de la profesora Adela Cortina que fué referente en mi doctorado con su ensayo sobre "Los hábitos del corazón " en el artículo "¿Ciudadanos solidarios o tontos polarizados? continua sosteniendo esta idea de la incertidumbre para combatirla con una visión de la llamada amistad cívica y una mirada cosmopolita. Tesis que I.Kant ya hablaba en el siglo XVIII durante la Ilustración. La opinión continua diciendo que ha desaparecido la idea del "nosotros" en esta España polarizada, sesgada y sin primera persona del plural. Culpa en parte a los medios de comunicación y a las redes sociales , así como a los partidos políticos de esta situación tan radicalizada y polarizada que impide una visión conjunta. Continua diciendo que la llamada "economía de la atención" enfrenta todavía más a la población sembrando odios, venganzas, antagonismos alejados unos de los otros imposibles de vencer. Hasta aquí uno apelando a su sentido común podría estar de acuerdo . A continuación indica que vivimos con una ciudadanía tomada por tonta puesto que no ve nada más que su mundo local, parcial, descontextualizado . Fruto de un miedo a esta situación de incertidumbre" han aparecido los localismos y nacionalismos cerrados , cortos de vista, burriciegos, incapaces de percatarse que vivimos en un mundo de personas y paises interdependientes. Incluidos los supremacistas , que se creen más poderosos....." Nuevamente sin ser un defensor de ciertos nacionalismos patrios en estas palabras creo observar un enorme sesgo excluyente identificando a esos tribalismos como ella indica a diferencia de un nosotros que si está por la labor . La llamada polarización se produce por ambas partes y excluye a quienes tildan de supremacistas erigiéndose en baluartes de la Nación española. Está claro que ese nosotros resulta interesante , como el Mundo común de Marina Garcés sin embargo no deja de ser paradójico que para criticar posturas separatistas o secesionistas se utilicen argumentos que con su lenguaje excluyen otra opción que no sea la suya.

octubre 02, 2022
23:19
Charles Darwin and Evolution | OpenMind
» ‎ La pitxa un lio

Charles Darwin and Evolution | OpenMind

octubre 01, 2022
7:51
Emociones
» ‎ El café de Ocata

En estos tiempos, cualquier desacomplejado con un cursillo de escasas horas se te presenta como especialista en neuroeducación, mindfulness, psicodiagnóstico, inteligencias múltiples, educación consciente, disciplina positiva, pedagogía de la luz... o educación emocional. Conozco a varios de estos últimos que bien podrían comenzar a educar sus propias emociones, para dar ejemplo. En cualquier caso, frente a la mermelada emocional dominante, suelo plantearles este dilema:
Las emociones o atienden o no atienden a razones. Si no atienden, no hay educación emocional; si atienden, eduquemos la razón.
En mis tiempos en los CV de un profesor lo que se resaltaba era algo tan propio de su oficio como "especialista en matemáticas" o "educación física".

0:27
1.10.2022
» ‎ telèmac

Vaig votar. No oblido.
Font

10:43
Deflactar
» ‎ El café de Ocata

Me he levantado esta mañana con la pierna izquierda ligeramente deflactada.
El verbo deflactar se ha puesto de moda. Deriva del inglés "to deflate" que, originariamente, significada desinflar, y que procede del latín "deflatus", soplar.

septiembre 28, 2022
17:43
EXÀMENS DE SELECTIVITAT 2022
» ‎ Comunitat Virtual de Filosofia

Teniu als documents adjunts els exàmens de selectivitat d’història de la filosofia de juny i setembre de l’any 2022: Podeu consultar les pautes de correcció també en… Read more "EXÀMENS DE SELECTIVITAT 2022"

14:14
Iraníes y eurocentrismo
» ‎ Filosofía para cavernícolas

Este artículo fue originalmente publicado por el autor en El Periódico Extremadura

Las mujeres iraníes, o gran parte de ellas, siguen a estas horas jugándose la vida en las calles por defender derechos tan elementales como el de vestir u opinar con libertad o el de no ser arbitrariamente detenidas y torturadas por la policía. Derechos sin los que nosotros no sabríamos ya concebir la existencia y a los que, tal vez por disfrutarlos de forma habitual, no le concedemos la importancia que tienen.

No olviden que a las mujeres iraníes (y a las que viven en otros países islámicos) les toca sufrir una triple opresión: la de ser mujeres en un mundo diseñado por y para los hombres, la de vivir bajo una dictadura, y la de soportar un régimen teocrático en el que la mujer es estigmatizada como propiedad del varón, cuando no como criatura del demonio.

Sin embargo, el clamor de las mujeres iraníes apenas ha generado eco en nuestro país. Yo, al menos, no he visto manifestación o algarada ninguna sobre este asunto, ni en la calle ni en las redes, especialmente desde la izquierda habitualmente autoidentificada con las luchas feministas. De hecho, si uno revisa la prensa militante, apenas encontrará unos pocos artículos al respecto. ¿Por qué?

¿Será la sospecha de que detrás de las protestas existe algún tipo de complot «imperialista» para desestabilizar el país?... Uno se resiste a pensar que se pueda caer intelectualmente tan bajo, pero no sería la primera vez. Si la Guerra y la resistencia de Ucrania es reducible, según parte de esa misma izquierda, a un turbio movimiento de la OTAN en su estrategia de acoso a Putin «el desnazificador», las desesperadas protestas de las mujeres (y de buena parte de la población) en Irán bien podría ser un movimiento instigado por Occidente para meter en vereda a esos rebeldes ayatolas antiimperialistas-entronizados-por-los-imperialistas (y no – ¡por supuesto! – por culturas tan habituadas a la democracia y a la igualdad de género como la persa o la chiita).

¿Pero será todo esto cierto? ¿Será que los americanos y sus secuaces, las viejas potencias coloniales europeas, están subvirtiendo los valores culturales iraníes (tan democráticos como los rusos, los chinos o los de Corea del Norte) para imponer su injusto y etnocéntrico concepto del mundo? ¿O será, más bien, que la gente, que no es imbécil, y sabe cómo vivimos en el «imperio», quiere gozar del mismo nivel, no ya de bienestar (que ese, a veces, no falta), sino de libertad que tenemos aquí?

¿Y qué es esa libertad tan valiosa de la que gozamos los occidentales – preguntarán algunos de los que se han formado en la tradición crítica occidental –? Obviamente no es la de vestir como nos da la gana (aunque ninguno de nosotros soportaría que un «policía de la moral» nos dijera cómo llevar la boina o el pañuelo palestino al cuello). Tampoco se trata de la «libertad»de escoger dónde vamos de vacaciones. La libertad que nos caracteriza es la de poder cuestionarlo radicalmente todo (las ideas, los valores, los dioses, el poder de los poderosos…) sin afrontar, ni de lejos, las mismas consecuencias que en otras partes del mundo. Tal vez no sea mucho. Pero es más de lo que nadie tiene.

¿Y que es esta una reflexión eurocéntrica? Desde luego. Y a mucha honra. No en vano somos la única civilización que yo conozca que ha elevado la autocrítica y la concepción universalista del ser humano tan lejos como para tacharse a sí misma de «etnocéntrica» y reflexionar sistemática (y hasta obsesivamente) acerca de su responsabilidad con respecto a otras culturas.

Y es por ello, y por muchas otras cosas, que Occidente es justo objeto de emulación. El problema está en qué es lo que se imita de él. Así, los tiranos usan la tecnología occidental para violentar los derechos individuales bajo la apariencia del rechazo de los valores del “impuro” Occidente (de los valores, que no de los lujos, claro), mientras que, del otro lado, la gente, buscando librarse de esos mismos tiranos, imitan el modelo occidental de libertad fundado en el pensamiento autónomo, los derechos individuales, la educación laica o la igualdad de hombres y mujeres.

La clave, pues, para ejercer una actitud eurocéntricaadecuada y madura es fomentar este segundo tipo de “imitación” o apropiación de los valores occidentales. ¿Por qué no? Si ya hemos exportado a nivel global el capitalismo y el marxismo, o el paradigma científico-mediático de producción de ideas, tendríamos que hacer lo mismo con lo mejor de nuestra cultura, que no es solo el poder quitarse el pañuelo obligatorio de la cabeza, sino el hábito de cuestionar todo lo que hay dentro de ella. Al fin – insistimos –, no hay nada más occidental que el pensamiento crítico, incluyendo el pensamiento crítico de lo occidental. He ahí por qué se puede ser absolutamente eurocéntrico (y oponerse a todo fundamentalismo y tiranía) y no serlo a la vez en absoluto.

0:18
Les bruixes (#440)
» ‎ telèmac

Tant se val qui siguis o quin aspecte facis, sempre que algú t'estimi.
Aquesta novel·la infantil de l'autor gal·lès Roald Dahl (1916-1990) es va publicar per primer cop el 1983, i és una de les seves obres més famoses i reconegudes. Reconec que no és de les meves preferides de l'autor: quan era petita em feia molta por, i ara que l'he tornat a llegir després de tants anys m'ha resultat força inquietant, en tot cas com a literatura per a infants. Les bruixes és una narració en primera persona des del punt de vista d'un infant de set anys, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que viu amb la seva àvia perquè s'ha quedat orfe sobtadament a causa d'un accident. La seva àvia el familiaritza amb la història de les bruixes, éssers malèfics que s'amaguen a plena llum del dia sota l'aparença de dones normals. De vacances en un hotel a la costa, el protagonista descobreix per causalitat una conspiració de les bruixes angleses per transformar tots els infants del país en ratolins.
La novel·la és una combinació sorprenent entre horror i humor, i en part és gràcies a aquest equilibri que la lectura enganxa a un ritme trepidant, i a cada capítol guarda una nova sorpresa, fins i tot quan la trama principal del relat ja sembla conclosa. La narració juga obertament amb les pors més directes i descarnades dels infants: la pèrdua dels pares o dels éssers estimats, i el que això comporta d'indefensió davant dels desconeguts. Aquesta por més directa n'amaga una de més difuminada que permea també el llibre mateix: la por a la pròpia dissolució, a la desaparició definitiva, com els passa als protagonistes de les històries de bruixes que l'àvia explica al principi de la novel·la. No és que els infants simplement desapareguin, sinó que en certes ocasions queden lligats a destins pitjors que la mort: l'aïllament total respecte dels éssers estimats n'és un, com li passa a la nena que queda atrapada dins del quadre, per exemple.
Gran part de l'encant del llibre és veure com el protagonista desactiva totes aquestes pors i elements traumàtics de la seva vida. Després de la mort dels pares, se sent profundament afortunat i feliç de tenir una àvia que el cuida i, no només això, sinó que el prevé contra els perills que afrontarà al món exterior. De la mateixa manera, quan cau víctima de l'encanteri de la Gran Bruixa que el converteix en ratolí, de seguida aprecia els avantatges de la seva nova condició. Tanmateix, el text segueix guardant un rerefons força pertorbador en el seu ús de les imatges: les nombroses metamorfosis dels infants que apareixen al llibre apunten també a aquesta manca de control dels petits sobre les seves pròpies vides. Està molt bé tenir una persona estimada al costat que t'accepti tal com ets i et reafirmi en la teva feblesa, com li passa al protagonista. El seu amic Bruno Jenkins, però, no té la mateixa sort, i sembla condemnat a convertir-se en una mena de Gregor Samsa diminut dins d'un entorn familiar hostil.
De la mateixa forma, i a diferència d'altres obres infantils, ens trobem davant d'una metamorfosi no reversible, i el penúltim capítol de l'obra es transforma en una conclusió autènticament agredolça quan el protagonista accepta la seva pròpia finitud. Pot semblar massa difícil de digerir, especialment si recordem que només té set anys d'edat. Tanmateix, el text també fa del recurs a l'humor la seva arma principal. Per exemple, el tàndem format pel protagonista i Bruno funciona precisament perquè no poden ser més oposats: on el narrador és sensible, voluntariós, valent i compromès amb la causa, Bruno és un panxacontent egoista i golut que, de fet, es transforma en una mena d'espectador circumstancial de la història. És l'àvia, precisament, qui es transforma en l'autèntica guia de la narració, amb la seva expertesa i el seu coneixement privilegiat sobre les bruixes, que són l'enemic a abatre.
És precisament en el seu retrat de les antagonistes on les imatges utilitzades per la novel·la es poden fer més ambivalents. D'una banda, les bruixes són absolutament malvades i dediquen tota la seva màgia a eliminar els infants, a qui odien sense cap mena de motiu aparent, tan sols perquè són dolentes. La part més pertorbadora de la seva maldat és que precisament viuen camuflades entre nosaltres, i la seva aparença és indestriable de la d'una persona normal. Així és com Dahl prevé els infants, amb una estratègia força hàbil en la seva subtilesa, de confiar en estranys que potser presenten una aparença bonhomiosa a simple vista, però que es poden revelar com a depredadors ocults. El problema d'aquest plantejament és que sembla exclusivament dissenyat contra les dones: com el mateix narrador ens comenta al primer capítol, no totes les dones són bruixes, però totes les bruixes són dones.
No crec que aquest plantejament misogin sigui completament conscient o intencionat per part de l'autor, però es fa especialment punyent en un text que gira quasi exclusivament al voltant de les aparences i la realitat que aquestes poden amagar. Les bruixes són descrites per Dahl com aquelles harpies clàssiques, uns éssers d'una monstruositat inefable en el seu terror, mentre que es presenten en públic amb tots els signes reconeixibles de la feminitat tradicional: cabells llustrosos, guants i sabates de taló que, en realitat, són tan sols subterfugis per amagar la seva deformitat i lletjor intrínseques. L'única nota discordant dins d'aquesta representació binària de les dones és el personatge de l'àvia, una dona forta i entenimentada rere el seu aspecte intrínsecament indefens. Com veieu, Les bruixes sembla una novel·la senzilla a simple vista, que pot descobrir nivells i profunditats insospitades en la relectura. No és de les meves obres preferides de Dahl, però sens dubte és una de les més reconegudes pel públic pels seus propis mèrits.
Sinopsi: El protagonista de la història, un infant de set anys, ens explica l'esfereïdora història de la seva topada amb les bruixes, uns éssers malèfics que conspiren a l'ombra per eliminar tots els infants de la terra. Després d'haver perdut els seus pares i de vacances amb la seva àvia, els seus camins es creuaran amb el de la Gran Bruixa d'Anglaterra, que li farà un encanteri pel qual quedarà convertit en ratolí. A partir d'aquest moment, àvia i nét ordiran un pla per derrotar les bruixes angleses per sempre.
M'agrada: L'equip format per l'àvia i el nét, capaç de vèncer tots els obstacles, fins i tot els més implausibles i difícils de pair, com la mort mateixa.
No m'agrada: Els defectes del llibre potser no són massa flagrants vista la imatge de conjunt, però tot i així mai no ha estat dels meus llibres favorits de Dahl, ni de quan era petita.

septiembre 27, 2022
12:26
LA FIDELIDAD ,
» ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.

Si vivir resulta un ejercicio de fidelidad hacia uno mismo seguramente todos hemos traicionado alguna vez a nuestra persona , puede que incluso nuestro personaje. Dudamos siempre de aquello que no nos pertenece , de lo que pensamos y hacemos , de lo que experimentamos lo que deseamos lo que ansiamos . Así en las ventanas que andamos abriendo al mundo seguramente dejamos eso de la linealidad mediática que proyectamos para los demás y nos olvidamos de nosotros mismos. Todos poseemos momentos humanos , todos somos buenos y malos hombres y mujeres , todos . Esa enorme ambivalencia que nos alberga y habita nos permite jugar a echarnos unas lágrimas. Juego de lágrimas de Jordan , director de otras películas como "en compañia de lobos" por ejemplo nos sorprende con ese homenaje a la fidelidad humana. ¿Quienes son los fieles ? en la afectividad de las emociones nadie resulta en los extremos de la publicidad como guapo, feo, bueno, malo, violento. Esas prisiones de los sentimientos para señalar donde estamos hoy cambian de forma constante. A quienes amábamos antes ahora nos sentimos indiferentes , quienes nos amaban ahora les resultamos ajenos a su manera de amar . En esas cárceles de emociones y afecciones andamos con un mal uso como si fueran verdaderas armas que nos conviene saber educar. El llanto anuncia un dolor . La inteligencia de los afectos no es algo que nos pasa por el cerebro . Una legalidad instituida frente a una legitimidad moral que se sucede al margen de la ley. Acaso las Antígonas no son mujeres que saben entender que no hay vencedores ni vencidos , que las guerras son de todos , que las muertes son de todos ? En esta película el género y el sexo no impartan nada . El otro es persona, es ser humano , es alguien con rostro , con amor y odio, con dolor y angustia , con mirada . Este ser ambivalente indica que ese maniqueismo vive de clasificar el mundo en quienes sostienen el poder y quienes malviven fuera de este . En esa violencia de los cuerpos la inteligencia esta ausente a veces , por eso las zonas grises obligan a tomar decisiones a nivel personal y no social. Con el poder el desbordamiento de las estructuras coarta y obliga a este mundo a ser infiel consigo mismo. Abandonar las militancias implica cierta renuncia a uno mismo , porque quien milita como acto de fe es un converso que se entrega fielmente a la causa y está dispuesto a morir . A mayor entrega mejor muerte. ¿Acaso alguien puede bendecir la violencia desde la legalidad ? Será posible si entendemos que todos son nuestro enemigo. Frente a la verdad que el otro nos pone frente a nosotros existe la incapacidad para que sepamos decidir nada y es que las razones del corazón no atienden a planes y estrategias diseñadas. El testimonio se acoge a la hipocresía de la legalidad frente a la moralidad. El amor sin embargo es el amor , algo que pasa sin que esté algo como el sexo o el género , algo que incluso me atrevería a decir que no tiene nombre. El Estado no pestañea con sus militancias . ¿Quien eres si no militas en nada ? Por eso la equidistancia permite convertir el vacío de poder en sabia razón para nuestros corazones solitarios. La fidelidad a la causa se encuentra en nosotros mismos. Nadamos en esa fatalidad que somos cuando pedimos que nadie luche por nosotros frente a nuestra pena de muerte anunciada. Reconocidos como seres humanos dejamos de valor mucho porque nuestra ambigüedad nos abraza siempre. Tener demasiado corazón , amar demasiado , desear mucho, soñar con pasión convierte el ser humano en héroe o heroína . Quien hace eso entonces puede hacer callar la conciencia de los demás , de los otros, de los jefes, de los poderosos. Sin embargo amar es aquello que nos hace sentir fieles a nosotros mismos y a la vez es una tenencia fatal que nos arrastra . ¿Cómo militar entonces en ese deseo de no tener fe alguna en nada ni en nadie ? Si Bartleby el escribiente preferiría no hacerlo es que nuestra naturaleza anda atada y bien atada a cierto desastre como especie. Ese ateo en la vida cotidiana como dice Foster Wallace convierte a los militantes en abiertos a la duda , a una fe dudosa y dubitativa que los convierte en seres peligrosos consigo mismos. Neil Jordan , director nos impulsa a encontrar lo más primario, lo animal, intuitivo una acción abierta a la escucha atenta. Escuchar como algo humano nos aleja de buscar enemigos , y cuestiona esa justicia que no duda . Las órdenes así dejan de ser para quienes obedecen más allá de la razón, La militancia no tiene razones decíamos antes . Por eso la persona está en vías de extinción. Se alcanza eso si el género, el sexo, para atender a normas y encontrar esa fidelidad . El que resulta fiel no milita en nada sólo en la sencillez de nunca saber con quien uno está y no perder de vista que nadie se salva de uno mismo.

septiembre 26, 2022
19:56
Quin és el llegat d'Esparta?
» ‎ La pitxa un lio

En un texto memorable, el Discurso fúnebre, Pericles explicó el audaz experimento de Atenas, su frágil democracia, como antítesis de la monolítica Esparta. Describió el amor de sus ciudadanos por la reflexión y el debate, también su entusiasmo por las fiestas y el descanso “que aleja las penas”. Rebatió a quienes atribuían debilidad a los atenienses: “Nosotros amamos la belleza sin desenfreno, y cultivamos el saber sin ablandarnos”. En su opinión, exige incluso más valentía amar el placer y no por eso retroceder ante el peligro. Frente a la rutina reglamentada de los esparciatas, Pericles se enorgullecía porque “en el trato cotidiano, no nos enfadamos con el prójimo si vive a su gusto ni ponemos mala cara, lo que no es un castigo, pero resulta penoso”. Es tal vez la más antigua expresión del deseo de ser quienes somos sin que nadie nos mire con desprecio. Quizá por eso Atenas se llenó de amantes de la filosofía y la física, de artistas, poetas y demás gentes de mal vivir y buen pensar.
Aquella utopía gozosa albergaba terribles contradicciones —la esclavitud, la exclusión de las mujeres, un violento sueño imperialista— que precipitaron su caída. Aun así, en sus ratos libres, entre jaranas y debates tumultuosos, pensaron algunas ideas excéntricas que no han envejecido del todo mal: el valor de la razón y del arte, de la ciencia y el diálogo. Mientras tanto, en Lacedemonia forjaron una sociedad severa, rígida y sin resquicios para la creatividad. La rivalidad entre ambas ciudades desencadenó una guerra de casi tres décadas, en la que finalmente venció Esparta a costa del empobrecimiento de toda Grecia.
Las épocas convulsas degeneran fácilmente en paisajes de trincheras, y, ante la incertidumbre y las amenazas, regresa la sed de certezas y mano dura. De nuevo escuchamos que los países autoritarios son más firmes y capaces, olvidando que la flexibilidad es una gran fortaleza. Las palabras de Pericles suenan ambiciosas aún hoy: preferir el hedonismo al fanatismo, debatir, descansar y dejar en paz al prójimo. El intento de forjar pactos en medio del guirigay de los intereses contrapuestos y las quejas constantes puede parecer ineficaz, imperfecto, tedioso y endeble. Sin embargo, como escribió Tucídides, nadie visitará Esparta porque nada nos legó. Frente al silencio lacónico de sus armas y sus ruinas, todavía nos importan las ocurrencias revolucionarias y chispeantes de aquellos charlatanes atenienses. Ser blandengues tiene sus puntos fuertes.
Irene Vallejo, Blandengues, El País Semanal 17/09/2022 [https:]]
19:51
L'experiència d'allò estrany.
» ‎ La pitxa un lio

Sin experiencia de la extrañeza no puede haber pensamiento. El pensamiento no reproduce lo que sabemos, sino que nos expone a lo que está por volver a mirar, a pensar o a escuchar. En este sentido, siempre hay un punto de vista que desplaza hacia lo que nos resulta más extraño. Si no, no nos moveríamos. Esto lo entendí en cuanto descubrí la filosofía en el instituto, y me di cuenta de que no entendía nada y, sin embargo, necesitaba seguir leyendo. No me atrapaba lo que entendía sino lo que se me resistía. Y pienso que en eso consiste no sólo la filosofía sino el pensamiento, que es capaz de cuestionar lo dado.
Nuria Azancot, entrevista a Marina Garcés: "Ahora el pensamiento crítico resulta peligroso", El Cultural 26/09/2022 [https:]]
19:35
"La economía de la rosquilla" (Kate Raworth)
» ‎ La pitxa un lio

[https:]]
19:23
Als orígens de la ment humana. Qui decideix? La neurociència i la qüestió de la llibertat Conferència de Michael S. Gazzaniga
» ‎ La pitxa un lio

[https:]]

septiembre 24, 2022
13:15
Curso de filosofía sapiencial: La confianza
» ‎ aprendre a pensar

Impartiré un curso en línea sobre LA CONFIANZA. Se trata básicamente de iniciar un trabajo de autoconocimento filosófico. La indagación gira alrededor de la confianza, concretamente, en la confianza incondicional de la realidad, que nos sostiene, acoge y nos lleva a reencontrarnos. Veremos las resistencias, dificultades y creencias que operan en relación a la confianza/desconfianza en nuestra vida, en definitiva, lo que nos une y nos separa del mundo y de los demás.
Hay un artículo que puede facilitar una mayor comprensión sobre el contexto filosófico del que parte y profundiza este curso. Es el siguiente: Sobre la confianza.
El curso es desde el 19 de octubre hasta el 23 de noviembre. Nos reuniremos todos los miércoles (18.30h-20h) a través de la plataforma Zoom.
Más información/inscripción del curso.

septiembre 23, 2022
20:53
Valera y Menéndez
» ‎ El café de Ocata

“Siento que no estemos en el mismo partido político; pero ¿qué remedio? Y lo más tristemente chistoso es que estamos en opuestos partidos, no por ser opuestas nuestras opiniones e ideas, pues yo tengo la evidencia de que pensamos lo mismo en todo, sino por esto que llaman disciplina de los partidos, que nos tienen como alistados en una tropa o pandilla y regimentados a usted, bajo la bandera y mando de Cánovas, y a mí, bajo la bandera y mando de Sagasta, lo cual por mucho que estimemos a los tales caudillos, es incómodo y algo vejatorio”.
- Carta de Juan Valera, siendo embajador de España en Viena, a Marcelino Menéndez Pelayo. 17 de abril de 1893.
Le voy cogiendo cada vez más cariño a Valera a medida que voy conociendo sus debilidades, que son muchas, pero ninguna tan grande como sus virtudes.

0:12
Homenatge a Catalunya (#439)
» ‎ telèmac

Prou curiosament, l'experiència sencera m'ha deixat amb més confiança en la decència dels éssers humans que no pas menys. I espero que el relat que he fet no sigui massa enganyós. Crec que sobre una qüestió així ningú pot ser completament veraç. És difícil estar segur de qualsevol cosa excepte del que has vist amb els teus propis ulls, i conscientment o inconscientment tothom escriu com a militant. En cas que encara no ho hagi deixat prou clar ho diré ara: compte amb la meva militància, amb els meus errors factuals i la distorsió inevitablement causada pel fet que he vist un únic racó dels esdeveniments. I compte exactament amb les mateixes coses quan les llegiu en qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola.

Aquest llibre de memòries de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primera vegada l'any 1938 i és una de les seves obres més conegudes. És la crònica en primera persona que va fer dels sis mesos que va participar en la guerra civil espanyola al bàndol repúblicà, després d'allistar-s'hi voluntàriament a través del Partit Laborista Independent (ILP) britànic. Un cop en sòl català, els voluntaris d'aquesta organització política es van afiliar circumstancialment a la milícia organitzada pel POUM. Després de la seva estada al front aragonès de gener a abril de 1937, Orwell va tornar a Barcelona per ser testimoni directe - i també participant - dels fets de maig de 1937, en què es va produir una guerra interna pel control de la ciutat dins del bàndol republicà, entre el govern de la Generalitat d'una banda, amb el suport del PSUC, i el sector anarquista de les milícies, amb el suport del POUM, que en aquell moment controlaven l'edifici de la Telefónica a la plaça Catalunya. Després d'aquests incidents, que el van desencantar profundament amb el funcionament de la rereguarda, Orwell va tornar breument al front d'Aragó, on va rebre una ferida de bala al coll que el va incapacitar per continuar lluitant. Un cop a Barcelona novament, l'ambient de persecució política i manipulació informativa que va viure el van obligar a tornar a Anglaterra abans del que hauria desitjat.
Homenatge a Catalunya és una lectura intensa i fascinant per diversos motius, i també un punt desconcertant en determinats moments. El llibre es fa molt amè de llegir per la prosa fluïda i extremadament clara d'Orwell, que en aquest cas ens regala un relat colpidor i punyent de la vida al front, amb les seves misèries i privacions explicades amb tot detall. En aquest sentit destaca el reconeixement que fa Orwell dels esforços de les milícies de voluntaris que van aguantar la immediatesa de la primera escomesa de la guerra al front en una precarietat absoluta: una gran part de les descripcions és de la falta d'armament i d'equipament de tot tipus amb què els milicians van haver d'afrontar la primera etapa del conflicte. És per això que Orwell dedica un sentit homenatge, més que a Catalunya en concret, als esforços del bàndol republicà en la seva lluita antifeixista, i en particular a aquestes milícies que, per a sorpresa seva, van exemplificar la possibilitat pràctica d'organitzar un exèrcit sense jerarquies internes - un projecte que semblava de totes totes utòpic i irrealitzable a la pràctica.
L'autor també fa un retrat molt vívid i directe de la vida a la Barcelona de l'època, una ciutat sacsejada per les misèries de la guerra, òbviament, però que encara quedava força lluny del front durant aquella primera etapa del conflicte. En aquest sentit, els fets de maig poden semblar una anècdota dins dels esdeveniments de la guerra civil presa com a conjunt, però Orwell els llegeix en termes polítics i fa una defensa apassionada del paper del POUM i dels anarquistes dins la contesa, que van quedar aïllats dins del bàndol republicà fins a haver de dissoldre's o amagar-se per por a represàlies. Orwell denuncia la campanya de desinformació i persecució política que van dur a terme les formacions comunistes contra aquesta facció, que els presentava com a traïdors encoberts i infiltrats del feixisme. Va ser en el marc d'aquesta persecució política que van tenir lloc la detenció, tortura i posterior assassinat d'Andreu Nin. Orwell fa una denúncia aferrissada del silenciament d'aquesta persecució, i l'emmarca dins d'una confrontació d'abast internacional entre estalinisme i trotskisme, associant-la a una estratègia estalinista per tal d'aturar una potencial revolució socialista a Espanya amb l'objectiu de preservar els interessos econòmics de Rússia a occident i la seva aliança amb França.
La visió profundament parcial que Orwell dona d'aquests fets i d'aquestes relacions polítiques és, possiblement, un dels aspectes més problemàtics del text, així com també la seva omissió de la violència descontrolada que havien estès els anarquistes durant els primers mesos de la guerra, a partir de l'agost de 1936, i que explica en gran part per què les classes mitjanes i la petita burgesia van desconfiar en tot moment de la possibilitat d'una revolució proletària a Catalunya. Orwell descriu el seu enlluernament amb la Barcelona revolucionària quan hi arriba a finals de 1936, i no és fins després que descobreix que els burgesos estaven amagats i s'havien disfressat de proletaris per engegar una contrarevolució des de dins. El que no reconeix en cap moment és que poguessin haver-ho fet, també, per por: la potencial aliança entre classe mitjana i classe obrera que Orwell mateix defensava a El camí de Wigan Pier va quedar aquí desactivada d'entrada per aquest esclat de violència descontrolada.
L'altra ceguesa del text es correspon a un debat que es va obrir en aquell moment, i que Orwell també explora en el seu text, tot i que de forma un punt contradictòria a l'hora de plantejar el seu raonament. Es tracta de la qüestió sobre si calia prioritzar la lluita contra el feixisme per sobre de la revolució obrera, o si els dos objectius eren possibles simultàniament. El govern republicà es va decantar per la primera opció, i els fets de maig són difícilment destriables d'aquesta estratègia de recuperar un poder centralitzat per poder organitzar l'esforç bèl·lic més eficaçment. Orwell mateix reconeix que ell era partidari d'aquesta opció en aquells dies; tanmateix, a la llum dels esdeveniments viscuts en la persecució política posterior, reconeix la fal·làcia implícita a l'hora de posposar la revolució obrera: fer-la esperar equival a renunciar-hi definitivament. El moment més problemàtic del text, em penso, és quan l'autor dona la possibilitat de la democràcia a Espanya per perduda: és des d'aquest punt de vista sobre la situació que es decanta per una dictadura obrera abans que una de feixista.
Ara bé, si el text llueix els seus punts cecs i les seves febleses especialment en la parcialitat d'Orwell, cal reconèixer que ell mateix l'assumeix explícitament com a pròpia, i no intenta en cap moment enganyar-nos amb ambigüitats o mitges tintes. La seva advertència és contra d'altres que vendran visions parcials sense voler-les reconèixer explícitament i fent-les passar per veritat històrica. La seva experiència amb la maquinària de propaganda comunista que pretenia fer passar els anarquistes per infiltrats nazis, i de la qual després el govern republicà va renegar, va alimentar la imaginació d'Orwell en el que després seria la seva visió del socialisme distòpic a 1984. La conclusió del text apunta precisament al silenci de les democràcies occidentals, que van preferir donar ales al feixisme per prevenir la possibilitat d'una revolució obrera real. Com veieu, Homenatge a Catalunya és un text apassionant sobre un episodi de la història propera sobre el qual sovint no en sabem prou. Ara bé, també resulta desconcertant en el moment en què revela els seus biaixos més obvis, i ofereix respostes un punt simplistes a les guerres internes que es van viure a l'època dins del bàndol republicà, i la seva tensió implícita entre idealisme i pragmatisme.
Continguts: Homenatge a Catalunya és la crònica en primera persona de la participació de George Orwell com a voluntari a la guerra civil espanyola. Després d'una estada llarga i tediosa al front d'Aragó, Orwell torna a Barcelona, on participa dels fets de maig de 1937 donant suport als milicians del POUM. La seva segona visita al front va ser molt més breu, en tant que va ser ferit al coll i va haver de tornar a Barcelona novament. En aquest segon moment l'ambient de persecució política i de manipulació propagandística dins d'un bàndol republicà dividit internament el van obligar a fugir de la ciutat i tornar a Anglaterra.
M'agrada: És un testimoni de primeríssima mà de l'ambient social a la Barcelona republicana, així com de la misèria i patiment viscuts al front d'Aragó des de la trinxera republicana. L'admiració d'Orwell per uns ideals que comparteix, i que aquí veu posats en pràctica, basteixen gran part de l'encant del seu relat. L'estil sobri i descriptiu d'Orwell, sempre eloqüent i atractiu sobre la pàgina, és un plaer de llegir.
No m'agrada: El distanciament pedant amb què Orwell retrata el seu xoc cultural davant dels espanyols: sempre amb un cert aire de superioritat moral i de sorpresa davant dels aspectes que n'admira, com si es tractés d'un primer contacte amb el bon salvatge. D'altra banda, el biaix polític del text queda accentuat per la falta de contextualització dels fets històrics retratats. Tot i que Orwell prova de matisar i explicar aquests biaixos, l'anàlisi política del text resulta simplista en determinats moments.

septiembre 22, 2022
19:22
La inducció i el cigne negre.
» ‎ La pitxa un lio

... la inducción es nuestra herramienta cognitiva más básica, ya que para conocer el mundo partimos de la observación de casos particulares, de los que intentamos extraer conclusiones generales; pero los casos particulares son, por definición, parciales, lo que implica que las conclusiones nunca son definitivas ni todo lo sólidas que quisiéramos.
Como dijo el epistemólogo británico Charles D. Broad: “La inducción es la gloria de la ciencia y el escándalo de la filosofía”. El problema de la inducción fue planteado a mediados del siglo XVIII por el filósofo escocés David Hume, que argumentó que, por muchas observaciones coincidentes que realicemos, no podemos tener la certeza absoluta de que la próxima será igual que las anteriores.
Hume citaba al respecto el caso de los cisnes negros. En Europa, donde todos los cisnes eran blancos, la expresión “cisne negro” era equivalente a la actual “mirlo blanco” y se solía usar para aludir a algo imposible. Pero a finales del siglo XVII se descubrieron cisnes negros en Australia, lo que demostró la falsedad de la suposición de que todos los cisnes eran blancos. En palabras del propio Hume: “Ningún número de observaciones de cisnes blancos nos permite inferir que todos los cisnes son blancos, pero la observación de un solo cisne negro basta para refutar dicha conclusión”. De ahí que el problema de la inducción se conozca también como “problema del cisne negro”.
Carlo Frabetti, El problema del cisne negro, El País 09/09/2022 [https:]]
19:21
Tot acte social és un acte d'obediència.
» ‎ La pitxa un lio

Siempre obedecemos. Todo acto social, porque es social, es acto de obediencia. Por ejemplo, toda rebelión es un acto de obediencia. Ante ciertas injusticias, rebelarse no es un acto de libertad sino el más sagrado de los deberes.
Manuel Delgado, facebook 17/09/2022
19:20
Les dues formulacions de l'imperatiu categòric kantià.
» ‎ La pitxa un lio

... el Imperativo Categórico es formulado por Kant con la siguiente declaración:«Obra de tal modo que la máxima de tu voluntad pueda valer siempre al mismo tiempo como principio de una legislación universal».
Esto tiene que ver con la necesidad de universalidad a la que aspira la ética kantiana. Lo que propone Kant es una ética donde cada acción concreta es definida como buena si se puede extender a todo tiempo y lugar posible. De esta forma, no cabría, por ejemplo, la posibilidad de considerar buena una mentira piadosa, porque nos parece negativa en general la mentira.
El concepto de mentira piadosa se basa en la concepción de que, aunque mentir sea negativo en general, hay momentos concretos en los que tiene consecuencias positivas. Sin embargo, como para Kant no podemos saber con certeza las consecuencias de nuestra acción (podrían, por ejemplo, pillarnos mintiendo), la acción sería mala moralmente.
Sin embargo, el imperativo categórico contaba con una segunda formulación, que abre la puerta a considerar la ética kantiana en términos de una cierta antropología. Escribe Kant: «Pues bien, ahora se desprende que, en el orden de los fines, el hombre (y con él todo ente racional) es fin en sí, es decir, jamás puede ser usado por nadie (ni siquiera por Dios) como medio sin ser al mismo tiempo fin, y, por consiguiente, que la humanidad en nuestra persona debe ser sagrada para nosotros mismos».
Es decir, Kant propone que los seres humanos somos todos igual de libres y dignos. Y, por tanto, no es correcto utilizar a los demás para conseguir los propios fines. Si una acción considera a otro como mero medio para conseguir los propios fines es, además, teleológica y no deontológica; es decir, no se estaría actuando por hacer el bien.
Filosofia&Co, Imperativo categórico: la moral que nos propone Kant, filco.es 14/09/2022 [https:]]
19:19
L'enemic més gran del riure és l'emoció.
» ‎ La pitxa un lio

“El mayor enemigo de la risa es la emoción”, escribía Henri Bergson en La risa, donde también apuntaba que lo cómico necesita de “una anestesia momentánea del corazón”. Como añade el también filósofo John Morreall en Comic Relief, el humor se basa en gran medida en la “desconexión emocional”, un mecanismo psicológico que nos ayuda a tomar distancia para reírnos y para ver las cosas con una perspectiva diferente y, por lo general, enriquecedora.
Si hace falta anestesiar (momentáneamente) las emociones es porque están presentes: hacemos humor sobre lo que importa y no sobre lo que nos da igual. Por eso no hay temas demasiado serios ni demasiado importantes para el humor.
Salvando las distancias, vivimos algo así durante la pandemia y el confinamiento: en un momento muy duro, leíamos y compartíamos chistes y memes sobre el virus, ya fueran sobre cómo acumulábamos papel higiénico o sobre cómo nos resultaba imposible no tocarnos la cara, para vernos desde fuera y sin miedo. Reímos de lo que nos pone nerviosos, de lo que nos causa incomodidad, de lo que nos da pavor: el humor es una herramienta para soportar la incertidumbre y para hacer cada vez más familiar lo incierto y lo extraño.
Jaime Rubio Hancock, La guerra no siempre es graciosa, Filosofía inútil, El País 14/09/2022
19:18
Respectar les cues i l'ètica.
» ‎ La pitxa un lio

No sigo el fútbol y soy republicano, pero esta noticia me ha gustado mucho: David Beckham hizo cola durante doce horas para presentar sus respetos a Isabel II. No aprovechó su fama para colarse ni para pedir trato de favor. Y podría haberlo hecho: los diputados tenían acceso prioritario para ellos y cuatro personas más, y uno invitó al exfutbolista. Pero Beckham dijo que su abuelo no se habría saltado la cola, así que él tampoco lo haría.
La decisión de Beckham de no beneficiarse de la invitación del diputado (y la del resto de personas que esperó su turno sin colarse) recibiría el elogio, por ejemplo, de cualquier filósofo de tres de las principales corrientes de la ética:
1. La deontología, la ética de los deberes. Su principal exponente es Immanuel Kant. Aquí importan las normas y el deber. Para él, la moral ha de tener la forma de un imperativo categórico universal, es decir, una ley que no esté condicionada por ningún propósito y que se obedezca en todo momento. Una de sus formulaciones es, precisamente, “obra solo según una máxima tal que puedas querer al mismo tiempo que se torne ley universal”.
Por ejemplo, hay que respetar siempre las colas. No podemos buscar excepciones según nos convenga, como, por ejemplo, “hay que hacer cola a no ser que tengamos mucha prisa” o “a no ser que seamos muy famosos y nos dejen pasar”. En esos casos, nos arriesgaríamos a que todo el mundo se inventara excusas para no atenerse a las normas.
2. El utilitarismo. Jeremy Bentham inició esta corriente a finales del siglo XVIII. Se basa en el principio de mayor felicidad: el interés de la comunidad consiste en la suma de los intereses individuales. Es decir, la justicia se mide por sus resultados, sin que sea necesario hablar de derechos o deberes.
Podría parecer que, si Beckham se hubiera colado, él habría sido más feliz. Pero no solo habría hecho más infelices a todos los que estaban delante de él y llevaban más tiempo esperando, sino que además habría contribuido a socavar las ventajas de hacer cola y, por tanto, a que al final nadie respetara nada y solo prevaleciera la voluntad del que le echara más morro o, según el caso, más codos.
3. La ética de las virtudes. Esta corriente iniciada con Aristóteles se centra no tanto en cómo debemos actuar, sino en la clase de personas que queremos ser.
Por ejemplo, Beckham comenta que tiene de modelo a su abuelo (al menos en lo que se refiere a las colas). Es decir, quiere ser la clase de persona que era su abuelo, lo que venía determinado por las virtudes que ponía en práctica. Su abuelo no se saltaba las colas porque sabía que sería injusto con los demás. Hacemos cola para tratar a todo el mundo por igual y porque somos conscientes de que el tiempo de los demás merece tanto respeto como el nuestro.
Al ejercitar virtudes como la justicia, la moderación, el valor y la prudencia (por ejemplo), damos forma a nuestras predisposiciones, las disciplinamos, las fortalecemos o las moderamos, según el caso y nuestras necesidades. Es decir, trabajamos para lograr la excelencia y la virtud moral y, con ellas, la felicidad y el bienestar. Nos ejercitamos para convertirnos en la mejor versión de nosotros mismos. Y la mejor versión de Beckham hace cola y no aprovecha privilegios que tienen una justificación dudosa.
Hacemos cola cada día para coger el autobús o en el súper, que no es poco. No solo eso: el orden de la vacunación para el covid fue otra cola, en la que además no valía solo con ponerse a esperar y se usaron también criterios sanitarios y de edad.
Es decir, a menudo hemos de contar con métodos racionales y justos para acceder de forma equitativa a bienes y servicios. Puede bastar con hacer cola e ir por orden, quizás pidiendo cita o, como en la charcutería, sacando número. Pero también podemos establecer otros criterios, como ocurre a la hora de matricularse en la universidad, de acceder a becas o en las listas de espera para trasplantes, donde podemos valorar factores como la nota media, las necesidades económicas o el estado de salud, sin que nos suelan parecer bien las excepciones para presuntos vips. Además, nos parece injusto que alguien se salte esas colas, como hicieron los políticos que se vacunaron cuando aún no les tocaba.
Podemos criticar todos estos sistemas para mejorarlos (evidentemente), pero, de entrada, sigamos el ejemplo del abuelo de Beckham y pongámonos a la cola. Cumplamos con nuestro deber. O hagamos lo mejor para el conjunto de la sociedad. O ejercitemos la virtud de la justicia. O todo a la vez.
Me dirijo también a esas personas que se ponen a un lado, en lugar de colocarse detrás, y que lo hacen con la única y evidente intención de aprovechar un despiste y colarse. Basta ya, por favor.
Jaime Rubio HancockJ, Doce horas de cola y el ejemplo del abuelo de Beckham, Filosofía inútil. El País 21/09/2022
19:17
Llargterminisme.
» ‎ La pitxa un lio

William MacAskill tiene 35 años y es profesor asociado de Oxford desde 2015. En su día fue el académico de Filosofía más joven contratado en la historia de esa universidad inglesa. Durante 12 años ha liderado el Altruismo Efectivo, un movimiento nicho que ha evolucionado al Largoplacismo.
En un reciente artículo en The New York Times —que coincide con la promoción de su último libro: What we owe the future (Lo que le debemos al futuro, 2022)—, MacAskill proponía a los lectores imaginar que se reencarnaban sucesivamente, una y otra vez, y vivían todas las existencias adjudicadas a nuestra civilización. “Si supieras que ibas a vivir todas esas vidas futuras, ¿qué te gustaría hacer en el presente? ¿Cuánto dióxido de carbono emitirías a la atmósfera? ¿Cuán cuidadoso serías con las nuevas tecnologías que pueden descarrilar para siempre el futuro? (…) La idea de influir positivamente en el futuro a largo plazo es una prioridad moral clave de nuestro tiempo”. La promoción del libro, bendecido por un retuit de Elon Musk, constituye la presentación en sociedad de este movimiento filosófico.
Para un largoplacista no hay nada peor que sucumbir a “un riesgo existencial”, así llaman a los peligros que amenazan esas vidas futuras. Identificarlos es una de sus prioridades. Curiosamente, el cambio climático no está entre los primeros de la lista. Ellos ven un mayor desafío en una inteligencia artificial desbocada que convierta el futuro en una distopía totalitaria perpetua, en las 9.000 cabezas nucleares que amenazan a la humanidad y en los patógenos modificados en los laboratorios. Para enfrentar estos peligros proponen acciones concretas, aquí y ahora, que protejan a unas personas que vivirán dentro de 7.000 años.
El libro nace destinado a ser la biblia amable del Largoplacismo, por eso resume la corriente en tres ideas sencillas: las personas del futuro importan; la gran mayoría de las vidas, si la inteligencia originada en la Tierra no se extingue prematuramente, existirán en el futuro, y, por último, tenemos la obligación moral de garantizar que estas personas existan y tengan una buena vida. ¿Quién podría estar en desacuerdo?
Karelia Vázquez, El futuro de la humanidad: ¿pensamos en nuestros nietos o en los humanos de 9022?, El País 04/09/2022 [https:]]
19:16
El cervell adolescent.
» ‎ La pitxa un lio

En su tránsito hacia la madurez adulta muchos adolescentes presentan problemas de conducta y asumen riesgos mal calculados, como incontinencias agresivas, consumo de drogas o relaciones sexuales sin protección. Esa es la mala noticia. La buena es que ese comportamiento corresponde a un período vital transitorio que no siempre compromete el futuro personal de los jóvenes.
Hace años que el neurocientífico Jay Giedd, del Nacional Institute of Mental Health, in Bethesda (Maryland, EEUU), dio a conocer el resultado de un impresionante estudio longitudinal, iniciado en 1991, en el que mediante escáneres de resonancia magnética cada dos años se observó la evolución del cerebro de más de 2000 niños desde los 3 a los 25 años. Aunque sobre los 12 o 13 años el cerebro tiene ya un tamaño, plegamientos y especializaciones regionales comparables a las del adulto, la investigación mostró que, incluso así, a esa edad, todavía le queda un largo camino para madurar.
Con los resultados obtenidos, el equipo de Giedd confeccionó una sorprendente película que muestra que la sustancia gris cerebral (las neuronas) aumenta durante la infancia, pero al llegar la adolescencia empieza a adelgazarse progresivamente siguiendo una onda que se inicia en las partes posteriores del cerebro y avanza hacia las anteriores y prefrontales, a las que no alcanza hasta casi la edad de adulto. Ocurre además que ese proceso de adelgazamiento cerebral tiene lugar antes en las chicas que en los chicos, lo cual sintoniza con el bien conocido hecho de que las chicas maduran antes y al hacerlo se sienten más cómodas al relacionarse con chicos mayores que ellas que con los de su misma edad. Años más tarde, Giedd nos informó de que ese proceso de maduración podría alargarse más allá de lo previsto en la segunda década de los jóvenes. No es extraño, por tanto, que la popularmente llamada “edad del pavo” resulte a veces sorprendentemente duradera.
Sea como fuere, el incremento en el número de neuronas y sus conexiones supone una revolución cerebral que parece explicar el complejo mundo mental en el que se sumerge el adolescente, así como sus discrepancias de opinión y falta de empatía con los adultos. Siendo además las partes anteriores del cerebro, las prefrontales, las que finalmente maduran y estando esas partes muy implicadas en el razonamiento, la toma de decisiones y el control emocional, esa evolución podría explicar también por qué los adolescentes valoran mal los riesgos y tienen dificultades para controlar sus impulsos agresivos. El tránsito adolescente podría determinar, por tanto, la condición final de los jóvenes, es decir, su madurez adulta. En consonancia con esa hipótesis, el equipo de Giedd también observó que quienes en su evolución muestran un proceso de adelgazamiento neuronal más pronunciado son los individuos más inteligentes.
Faltaba entonces conocer qué pasa en el cerebro durante ese tránsito y qué factores biológicos y ambientales podrían modificarlo, acelerándolo o reprimiéndolo. Giedd sugirió entonces una especie de ajuste o “poda” neuronal, genéticamente programada, susceptible de modularse según el tipo de vida o las actividades del adolescente. Metafóricamente, sería algo así como si después de un tiempo de lluvia el sobrecrecido jardín fuese podado para eliminar los sobrantes y darle una mejor conformación. Las “tijeras” de esa poda en el caso cerebral que nos ocupa podrían ser actividades como el deporte, la música, las relaciones sociales o quizá algún tipo de educación particular de los jóvenes. “Usa las conexiones que crea tu cerebro recién salido de la infancia, o piérdelas”, se llegó a decir, aún sin tener un conocimiento científico preciso de cómo funciona la plasticidad cerebral en ese período, es decir, sin conocimiento de lo que está pasando entonces en la intimidad de las neuronas.
Para salir de dudas, los investigadores tratan ahora de conocer cómo evoluciona el cerebro adolescente en mamíferos como el ratón, susceptibles de manipulaciones experimentales, y los resultados no dejan de ser prometedores. Así, un equipo de neurocientíficos de varias universidades norteamericanas ha observado que reduciendo experimentalmente la actividad del tálamo (estructura cerebral implicada en el procesamiento de los estímulos sensoriales) durante la adolescencia disminuyen las conexiones neuronales entre esa estructura y la corteza cerebral prefrontal además de dificultar el aprendizaje en el ratón adulto, lo que no ocurrió cuando esa misma manipulación se practicó en el ratón ya adulto y no durante la adolescencia. Congruentemente, la estimulación del tálamo en los ratones adultos deficitarios les hizo recuperar la normalidad, lo que indica que la estimulación de la corteza cerebral prefrontal por neuronas del tálamo y el establecimiento de conexiones durante la adolescencia entre esas estructuras es un mecanismo importante para la maduración de la corteza cerebral. El trabajo, publicado en la prestigiosa revista Nature Neuroscience, abre las puertas a potenciales tratamientos terapéuticos para los trastornos relacionados con el desarrollo del cerebro.
Ignacio Morgado Bernal, Cómo madura el cerebro del adolescente, El País 20/09/2022 [https:]]

septiembre 21, 2022
8:23
Extremadura cercada
» ‎ Filosofía para cavernícolas

Este artículo fue publicado originalmente por el autor en El Periódico Extremadura

Una de las diferencias más llamativas entre los paisajes del norte y el sur de España son los cercamientos de tierra, escasos en el norte y omnipresentes en el sur, donde la inmensa mayor parte del territorio está habitualmente rodeado de cercas y alambradas. El caso de Extremadura es particularmente llamativo. Con una superficie forestal del 70% o más de su territorio, el 90% de ella propiedad privada, recorrerla (hasta donde se puede, que no es mucho) es como atravesar o circunvalar una inmensa finca salpicada de pueblos y cortijos sin solución de continuidad.

Si no lo cree, intente usted salirse del asfalto o de alguna pequeña población para dar un paseo por las inmensas dehesas y serranías extremeñas. En la mayoría de los casos acabará frente a una verja infranqueable o una alambrada de espino. En muchas ocasiones no hay forma de acercarse a la ribera de un río (que es terreno público) o de visitar ciertos lugares con valor patrimonial (y que deberían ser públicos) sin tener que atravesar terrenos privados.

Hay, desde luego, parajes protegidos, pero son escasos, pequeños y de acceso parcial. Algunos, como el Parque Natural de Cornalvo (el único, que yo sepa, de la provincia de Badajoz), es poco más que un “pasillo” rodeado a ambos lados por kilométricos cotos privados (de caza, la mayoría, lo que hace muy desaconsejable pasar por allí cuando se abren las vedas o se celebran batidas).

Se nos dirá que no es imprescindible meterse en el monte o atravesar dehesas, y que existe una amplia red de caminos por los que recorrer la región. Pero esto, en la práctica, no es cierto. Pese al notable esfuerzo de la administración autonómica por delimitar vías y cañadas, o elaborar catálogos de caminos públicos, una gran parte de estos (cuya gestión corresponde mayormente a los municipios) está en riesgo severo de desaparecer. Algunos se difuminan de una temporada a otra, por falta de cuidados o por usurpación de parcelas o viviendas vecinas, y otros son convertidos de facto en caminos privados, cerrándolos con verjas y candados, y disponiendo junto a ellos del correspondiente cartel prohibiendo el paso.

En relación con esto último no es nada fácil, además, denunciar el hecho. Primero porque cuando uno sale al campo lo último que quiere es perder el día discutiendo o haciendo gestiones (bastante es ya tener que consultar antes de salir los mapas oficiales y la página del catastro para prever el encuentro con las cercas – un trámite casi siempre inútil, pues a menudo los caminos que sobre el papel aparecen como públicos, sobre el terreno están cerrados a cal y canto –). Y, en segundo lugar, porque los trámites para demostrar que un camino público ha desaparecido o ha sido ocupado por los dueños de una finca son tan largos y complejos que solo con mucho tiempo y con asesoramiento jurídico (o con ayuda de plataformas u organizaciones ciudadanas, que alguna hay) podrían dar el fruto esperado.

Y no se trata aquí de hacer ninguna soflama política en favor de la colectivización de la tierra o nada por el estilo, sino solo de reivindicar que el mayor bien que tenemos en Extremadura, y que es su inmenso patrimonio natural y cultural, uno de los más grandes y mejor conservados de Europa, esté al alcance de todos y se pueda acceder a él con normalidad. En otras comunidades se respeta igual la propiedad privada y uno puede recorrer campos y montes a placer, sin vallas, verjas ni guardas. ¿Por qué aquí no?

Para ello es necesario establecer sobre el terreno (y no solo sobre el papel) una buena red de caminos francos, bien señalizados, cuidados y vigilados, de manera que cualquier ciudadano pueda pasear, hacer deporte o senderismo, bañarse en un río, o hacer turismo cultural y medioambiental en general, sin tener que participar en una yincana de obstáculos (incluido el encuentro con guardas más o menos amables), y sabiéndose respaldado y protegido por la ley, algo que no siempre ocurre (prueben ustedes a ser atendidos un fin de semana por el SEPRONA, un cuerpo de la Guardia Civil preparadísimo y servicial como pocos, pero que debe tener unos efectivos absolutamente insuficientes para las necesidades de una comunidad como la nuestra).

Se calcula que en Extremadura existen (o existían) unos 70.000 kilómetros de caminos y vías rurales de uso público. Es hora de ponerse serio con los ayuntamientos y con los intereses particulares de unos pocos, y revitalizar y modernizar esa red de vías de comunicación. El objetivo es promover un desarrollo rural y turístico sostenible, y que Extremadura no siga pareciendo a ojos de nadie, y en ningún sentido, el inmenso cortijo o coto privado para nuevos (y viejos) ricos que todavía era cincuenta años atrás.

septiembre 20, 2022
23:49
Saludos de nuevo
» ‎ El café de Ocata

Llevo varios días sin aparecer por aquí. Y no es por falta de cosas que contar, sino de tiempo para escribirlas.
El jueves pasado, día 15, conocí, al fin, personalmente, al maestro Benet Casablanca, posiblemente el compositor catalán más relevante en estos momentos y un gran, gran humanista. Hablar con él es un lujo y hacer planes conjuntos para el futuro, una aventura profesional que -ya lo verán- saldrá bien.
Antes de nuestro encuentro en El Auditori, disfruté de una comida pantagruélica y una muy larga sobremesa con cuatro amigos en el 9Nine: Callos con garbanzos de primero y una monumental paella de segundo.
Y antes estuve en la presentación de la editorial Rosamerón en un bar de l'Eixample.
Cuando puedo, voy recopilando documentos sobre Juan Rana, el conde-duque de Olivares y sor María de Jesús de Ágreda. Si cuaja lo que tengo entre manos, ya les contaré. Pero voy muy despacio.

Tengo en mis manos un ejemplar de Mi vida con Marx, de Alain Minc, publicado por Herder. Algo tengo que ver con su publicación y, además, he escrito el prólogo. Satisfecho, sin duda... aunque no me acaba de gustar la portada.
Ayer, lunes, presentación de El eje del mundo en la librería Alibri. Bien rodeado de personas a las que aprecio mucho y de algún desconocido que ha dejado de serlo. Hasta un navarro se coló por allí. Muy emocionantes las palabras de Dani Izquierdo, que hizo un esfuerzo titánico por estar allí. ¡Qué gran tipo! El sabio Andreu Jaume estuvo generoso y amable, incluso cordial. Lo primero que me dijo fue "¡Has citado la Biblia del Oso!" ¡Claro que la he citado! Él, Andreu, ha sido su reciente editor y ha escrito, además, un prólogo luminoso.
He terminado y enviado las respuestas a unas preguntas sobre el Siglo de Oro que aparecerán en el Culturas de La Vanguardia y un artículo para Catalunya Cristiana en el que he cometido la impertinencia de defender la virtud de la obediencia. El artículo que apareció en ACEPRENSA ha tenido un eco considerable. Colaboraré en estos dos últimos medios con una periodicidad bimestral.
Todo está bien y todo es pasajero. Lo único realmente perdurable desde un punto de vista estrictamente biográfico no es el producto, sino la actividad. Y lo más gozoso, el reencuentro con la a mistad.

septiembre 19, 2022
0:19
Escuelas emocionalmente competentes
» ‎ Aprender a Pensar

Para imaginar a futuros ciudadanos y ciudadanas con un buen autogobierno emocional, capaces de crecer a través de las adversidades, de generar vínculos profundos y genuinos; y de dar respuestas justas, creativas, bondadosas, útiles ante la vida, debemos educar con esa finalidad.

Este libro busca acompañar a los centros educativos que desean ser motores del desarrollo emocional de su alumnado, mostrando todo lo que deben tener en cuenta para convertirse en escuelas emocionalmente competentes.

Para ello se abordan los tres grandes factores de cambio: el profesorado, el alumnado y las familias. Y se explican estrategias para que una escuela pueda pasar a la acción y provocar un cambio educativo y social educando a niños, niñas y jóvenes con un buen desarrollo emocional.

Sobre la autora

Laia Mestres Pastor. Con más de veinte años de experiencia como docente, su carrera profesional dio un giro cuando, trabajando con el alumnado de Formación Profesional, se dio cuenta del poder de transformación profunda que la educación emocional suponía para los jóvenes a todos los niveles. Después de un intenso período de formación en el que nunca se alejó de las aulas redirigió por completo su carrera al mundo de la Educación Emocional. Mestres goza de una amplia y dilatada experiencia en la implementación de proyectos integrales de desarrollo emocional dirigidos a la comunidad educativa. Entre otros, ha creado el programa de educación emocional “Look Inside”, destinado a las etapas educativas de Infantil, Primaria y Secundaria. Así mismo, dedica parte de su actividad profesional al ámbito sociocomunitario y sociosanitario. Actualmente dirige «Un cervell inusual”, propuesta centrada en la creación, implementación y evaluación de programas de Educación Emocional.

Primeras páginas de Escuelas emocionalmente competentes.

La entrada Escuelas emocionalmente competentes se publicó primero en Aprender a pensar.

septiembre 18, 2022
11:55
ENTRAMADOS EN EL CINE ACTUAL .
» ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.

Hace años se difundió a partir de la novela de su autor Comarc McCarthy con el título "La carretera" una road movie donde en una distopia viajaban un padre y un hijo en busca de la salvación. En la adaptación de la película , la situación apocalíptica presentaba la situación en su origen como llena de cataclismos, de terremotos y temblores, de cambio climático, de carestía de alimentos, de epidemias y pandemias que se propagaban. En el viaje se producían muchos elementos que invitaban a la reflexión : la necesidad de salvar un hijo como futuro, la búsqueda de un espacio más lleno de luz, la expiación de las culpas de los padres, la hostilidad de un mundo agresivo, violento, cruel e inhumano... Siempre el mar como esa naturaleza origen de la vida y encuentro de cualquier rio en su final .. En ese viaje se producían situaciones éticas que movían a sus protagonistas a intentar escoger entre salvar su vida y sobrevivir o ayudar a los demás. Especialmente una escena del film donde un hombre negro pide comida y ayuda y la inocencia del niño parece apiadarse en de su situación, aunque luego las buenas intenciones con este hombre acaben en un robo.
En la serie "Hacia el lago" ganadora del primo Golden Eagle, se presenta un modelo similar . Dirigida por Pavel Kostomarov , de producción rusa se mueve en un modelo apocalíptico pandémico . La opulencia de una rusia que frente a la situación de caos hace huir a sus protagonistas por esas carreteras heladas en busca de la salvación. En esta ocasión es un lago el refugio final . Los personajes también diseñados con perfiles que representan un puzle humano representan las historias humanas de miseria, amor, odio, mentira, vergüenza, exclusión, inclusión,... Los hijos de nuevo aparecen juntos a la protección de sus padres , vulnerables ambos por edad y por condición mental , se presentan como inocentes. En el entramado de familias se plantean los encuentros y desencuentros con esa maldad humana que obliga a una sin ética que arrastra culpas y indefensiones . El lago será el fin del viaje donde curiosamente los chinos harán de las suyas . Pero la dosis de espiritualidad ortodoxa , de la buena fe de los médicos salvadores del mundo , de los pragmáticos empresarios venidos a menos , de las prostitutas que intentan sobrevivir o de las psicólogas que planifican y se apropian de las vidas ajenas no devuelve en ningún momento la esperanza. Esta vez con una serie que parece seguir el mismo patrón de la novela muy anterior que hablábamos nos dirige a un vacío, a una desesperación de factores adversos que no permiten creer en nada ni nadie.

septiembre 17, 2022
0:09
Purple Hibiscus (#438)
» ‎ telèmac

Les coses van començar a desfer-se a casa quan el meu germà, en Jaja, no va anar a l'eucaristia i el Papa va llançar el missal gruixut a l'altra punta del menjador i va trencar les figuretes de la lleixa.
Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar l'autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, el 2004, i va suposar la seva revelació en el panorama internacional en ser nominada al premi Booker. És un relat de creixement en què la protagonista, l'adolescent de quinze anys Kambili, pren responsabilitat sobre la seva pròpia vida, i passa d'un estat de silenciament i submissió permanents a trobar un cert espai per expressar-se i actuar. La seva existència es troba marcada per l'anul·lació personal que pateix a mans de la figura autoritària del seu pare, un catòlic fanàtic que la sotmet, tant a ella com la seva mare i el seu germà, a uns maltractaments físics i psicològics brutals. El relat no és només el d'aquests maltractaments, sinó també el procés d'interiorització pel qual la protagonista els assumeix i els normalitza com a ordre establert de les coses, i també de la relació de constant negociació que estableix amb la figura del seu pare, per qui sent terror i adoració a la vegada.
En aquest sentit, la novel·la ens ofereix retrats psicològics matisats i força realistes, i ens ofereix un dels personatges més interessants precisament en la figura del pare, que és capaç de les atrocitats més terrorífiques contra els membres de la seva família, però que a la vegada és un demòcrata convençut que utilitza part de la seva fortuna per finançar un diari crític amb la corrupció del govern nigerià. Ens trobem a Nigèria a mitjans dels anys noranta, en concret a l'estat d'Enugu, terra natal de l'autora. El país es troba enmig del caos polític, després d'un cop d'estat militar en contra de la corrupció del govern anterior. Ara bé, els militars semblen disposats a repetir aquest abús de poder, i els ciutadans de seguida queden desabastits de les necessitats més bàsiques, mentre que a les institucions públiques, com per exemple a la Universitat de Nsukka on treballa la tia de Kambili, es produeixen acomiadaments per motius polítics. Els protagonistes, però, viuen aïllats en la seva pròpia bombolla de privilegi: el seu pare, Eugene, és un empresari poderós, que utilitza gran part de la seva fortuna per ajudar el seu poblat d'origen, i és una persona influent dins de l'elit política i social d'Enugu.
Tanmateix, la novel·la tracta principalment del que passa de portes endins en el microcosmos que és la família i, precisament, de forma molt intel·ligent, crea un paral·lel entre aquesta situació de caos polític que es produeix arreu del país i la situació d'opressió extrema i la necessitat d'alliberament que pateixen tots els membres de la família a mans d'un patriarca despòtic. La novel·la comença amb la rebel·lió del fill gran, Jaja, contra el mandat tirànic del pare, a través de la seva negativa a seguir anant a l'església. L'episodi, de fet, és la culminació d'un llarg procés de presa de consciència per part dels dos germans, i que la novel·la ens relata en forma de flashback des d'aquest punt de partida. A través de la narració, veurem com la mare dels dos adolescents, Beatrice, es veu constantment pressionada per quedar-se embarassada de nou, i qüestionada en la seva feminitat cada cop que té un nou avortament, i com els dos fills es troben en un estat de terror i d'ansietat permanents per les terribles conseqüències que poden patir si no són els primers en tot a l'escola i els fills perfectes i obedients que els exigeix l'ideal religiós del pare de família.
La situació comença a canviar quan, en una visita al poblat natal de la família, els dos adolescents entren en contacte amb les tradicions africanes de la tribu dels seus pares, tot i que contravenen la prohibició del seu pare de no tenir-hi res a veure. Kambili i Jaja tenen prohibit relacionar-se amb el seu avi, que no s'ha convertit mai al cristianisme, i a ulls del pare continua essent un pagà. Tanmateix, la germana del pare, la seva tia Ifeoma, els encoratja a establir-hi una relació. És a través del contacte amb la seva tia i els seus cosins que Jaja i Kambili aconseguiran sortir de la seva bombolla i descobrir que al món hi ha molts més matisos i formes de veure la vida que no pas la veritat monolítica que han rebut del seu pare. També aprendran a posar en perspectiva la seva vida de comoditats i privilegis, en entrar en contacte amb una família de classe mitjana que cada cop ha d'afrontar més dificultats econòmiques a causa de la inestabilitat generalitzada i la persecució política que pateix la tia Ifeoma, professora d'universitat. Ara bé, un cop tornin a casa seva després de les seves breus estades de vacances a casa de la seva tia i els seus cosins, hauran de començar a afrontar i qüestionar els maltractaments que reben per part del pare, i la tensió narrativa anirà creixent fins a un desenllaç un punt abrupte i precipitat.
És una novel·la que també es llegeix en termes postcolonials, en tant que planteja el conflicte d'autoritat entre el món de valors i rituals ancestrals propi del món precolonial i el cristianisme que porten els colonitzadors i que el pare dels protagonistes abraça en la seva versió més extrema, sempre en termes absoluts. El fet que ell hagués rebut maltractaments per part dels sacerdots catòlics que l'havien educat no arriba a mitigar la brutalitat de les seves accions en el present, i la seva representació totalment binària de la realitat, en què la religió catòlica representa la civilització i la puresa i els ritus ancestrals representen la temptació, el pecat i la salvatgia. És molt curiosa, en aquest sentit, la forma en què s'estableix també una jerarquia de llengües dins la família entre l'anglès, la llengua de l'educació i la civilització, i l'igbo, una llengua que es parla en privat però que queda devaluada en termes socials. Tanmateix, cada cop que es produeixen els maltractaments, el pare utlitiza l'igbo per insultar o recriminar el comportament dels fills, com si inconscientment justifiqués la seva violència com a regressió a la salvatgia.
La novel·la es basteix sobre aquest tipus de contrastos, que interpel·len constantment els lectors amb les motivacions dels personatges sobre les seves accions i, en especial en el cas de la protagonista, es fa especialment punyent sobre la pàgina que el seu conflicte principal sigui la seva incapacitat d'expressar les seves emocions en veu alta, i com progressivament va descobrint una veu pròpia. Purple Hibiscus no té la complexitat i la maduresa de Mig sol groc: és una obra que té els seus problemes de ritme i en què les imatges de vegades són un punt massa òbvies. Tot i així, és un debut meritori per part d'Adichie, que ens ofereix un relat de personatges psicològicament complexos sobre el rerefons, al mateix temps, dels conflictes polítics i socials que amenacen l'estabilitat de la família protagonista.
Sinopsi: A mitjans dels anys noranta a Enugu, l'adolescent Kambili té una vida aparentment estable de comoditats i privilegis. El seu pare, un ric empresari, és una figura respectada dins la comunitat, així com també un pilar fonamental de la comunitat catòlica a la qual pertany, en un ambient, de fet, en què el poder econòmic va lligat als poders social i religiós. Tanmateix, a partir del primer acte de rebel·lió del germà gran de Kambili, Jaja, anirem descobrint el costat fosc del pare de família, al mateix temps que seguirem el camí de desvetllament i d'alliberament dels dos adolescents.
M'agrada: La complexitat dels seus personatges, retratats amb tots els seus matisos, i també el paral·lelisme que s'estableix entre la història micro de la família protagonista i la història macro dels conflictes polítics al país.
No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, pel que fa al ritme i al desequilibri entre la trama principal i algunes de les secundàries que a estones semblen sobreres.

Skip to page: 1 ... 51 52 53 54 55 ... 455