Hi ha percepcions a la vida que permeten adonar-nos que ens estem equivocant i això precisament constitueix un moment per pensar en nosaltres mateixos. Però la qüestió no resulta pensar en un mateix des de el seu ego , hem de superar aquest mur monolític de la consciència per desfer-nos del que ens condiciona tal com fem i som.
Intentaré explicar això amb un exemple més o menys encertat.. El filòsof I.Kant en el seu article "Qué es la ilustración? " ens parlava del pensar i actuar en els espais públics i privats . La sensibiitat que tothom té per apropar-nos a la vida no és ni ha de ser la mateixa , doncs les experiències resulten diferents i particulars. En educació fa temps que aquesta qüestió resulta cabdal per entendre que els diversos procesos d'aprenentatge sempre presenten aquesta multivarietat que permet percebre categories , judicis, sensacions diferents .. Avui els nois i noies en els centres lluiten per incloure en el seu procés el que es demana curricularment però també lluiten per adaptar-se a les formes de vida que la societat els hi demana. Sovint en les classes de filosofia trobo preguntes com aquesta : Què haig de respondre o contestar en aquest comentari sobre Descartes ? Això m'obliga a repensar la meva tasca docent i creure que el meu tarannà no sembla que sigui gaire adient amb els temps d'avui. Fa uns anys llegir un text d'un autor com Plató a classe resultava encara apasionant i engrescador , però avui resulta avorrit i problemàtic . L'alumnat resta lluny de voler saber i entendre algunes coses que li semblen inútils i poc eficaçes per ajudar a viure el seu present. Per exemple parlar de Déu i argumentar la seva existència es pot convertir en un exercici desafortunat d'absurditat. Un es pregunta per aquest procés d'aprenentatge que ja fa temps va modificar amb la introducció del cinema com element per reflexionar amb pel·lícules com Jonny va agafar el seu fusell o el Show de Truman però xoca amb el mateix en molts casos..La lectura avui s'ha convertit en un espai íntim d'evasió amb novel·les com "los juegos del hambre" i altre literatura o assaig queda en un segon nivell més complexe de reflexió.
Dic això per la lectura del deportat a Mauthausen Joaquim Amat-Piniella , "K.L. Reich" que havia fet fa uns anys a Mataró i enguany he tornat a fer a Sant Cugat. Aquesta lectura havia estat dins el currículum de batxillerat fa unes temporades però es va retirar per la complexitat entre altres coses. Jo plantejo la lectura amb un pla lector que setmana a setmana fa que els nois i noies puguin llegir i resumir les idees. M'adono però que aquí comença la dificultat primera en saber llegir i seguir el fil que condueix la trama . Evident que intento acompanyar amb un Power Point la lectura presentat l'estructura , i amb lectura en veu alta a classe d'alguns capitols però això no resulta suficient. La pregunta doncs que em faig a mi mateix : Per què el procés d'aprenentatge de determinats temes i qüestions resulta distant del que s'explica i amb el que s'explica ? Aquesta percepció fa temps que la tinc sobre meu i dic sobre perquè m'atrapa i em trasbalsa enormement. El tema continua sent aquesta distància entre un mateix i els continguts del que es transmeten. En l'acte en record de les víctimes sobre l'holocaust que va promoure el grup de treball i recerca sobre exili, deportació a l'auditori vaig tornar a percebre això. Què succeeix per veure aquesta distància entre un públic jove i una transmissió testimonial i força vàlida ? Una possible resposta la puc trobar en la didàctica que més o menys activa ofereix elements actuals i prou significatius per reflexionar..La història sembla que té molt en compte aquesta qüestió amb la memòria oral i la seva força però resulta suficient ? Com deia aquesta distància podria respondre al cansament i a l'edat que un diposita en el seu magatzem personal i bagatge amb els anys ...repetir el mateix és repetir-se un tantes vegades que arriba a un cul-de-sac ?
No resulta suficient les bones intencions i propòsits per ensenyar, ni tampoc resulta suficient el disseny i la gestió d'una activitat perfecte ...per això veig en l'estudiant de pràctiques que fa ja dos anys vaig tenint un element positiu per pensar sobre aquesta distància..
Ell en l'acte en record de les víctimes que va veure ? en primer lloc dos moments interessants que tenien a veure amb la música : un solo de xelo entre lectura de testimonis i la cançó del cant dels ocells de Pau Casals interpretada per una noieta amb una veu extraordinària.. La resta no el va impactar ni el va fer pensar....
Cosa que em porta novament al tema de la meva perpectiva docent respecte a les accions que faig i que condueixo amb mi mateix i intento promoure entre el meu alumnat .. Què em passa ? Potser la crítica amb el temps i l'autocrítica es radicalitza a l'estil cartesià convertint en hiperbòlic aquest dubtar sobre un mateix i les seves formes de vida ?
La sensació que un té en relació a les coses que li passen mai és neutral , tot ens afecta i ens interpel·la d'alguna manera com el record permanent del testimoni dels deportats Edmond Gimeno o de José Alcubierre amb l'alumnat en la visita a Mauthausen..Però si més no ara veig que a vegades aquest excés d'informació no implica necessàriament més coneixement sobre la història i sobre la filosofia més aviat tot el contrari .
Si podria dir que em trobo en una etapa de pessimisme que lluita des de certa lucidesa treballar per superar aquests atzucats que el fan encallar-se i veure aquest abisme existencial ...