"amor " " pau" " tendressa" " poesia" "bellesa" " generositat" .... les paraules a vegades semblen que ens permetin curar-nos del món i la vida. El món no és fàcil mai ni tampoc difícil del tot , però sovint es fa dur com una roca . El llenguatge que utilitzem expressa el desig, ens comunica amb els altres, dóna significat a la vida, permet tenir idees i creençes que sostenen el que pensem sobre la realitat. Així hi ha moltes teràpies que amb la paraula semblen obtenir les eines i els instruments per produir la catarsi necessari perquè qui diu, qui parla trenqui amb el silenci interior que tota persona té dins . Però la vida com un riu pler d'aigua té trams més lleugers, més plàcids, més agitats, més arremolinats, .. i com els paissatges que canvien al llarg de la metafòrica experiència personal els temps i les etapes de l'aigua que transporta canvien . Malgrat sempre el riu és el riu , el mateix sigui net, clar, fosc, brut, contaminat, pur, transparent ...
Aixi hi ha paraules que gràcies al llenguatge permeten navegar pel riu amb més capacitat , per ser conscients que tot allò , que s'emporta el riu avall,potser arrossega la pròpia vida mateixa .
I quan deixem de tenir paraules per escriure, o paraules per expressar-nos , o paraules per imaginar, o paraules per sentir, o paraules per simplement dir aleshores no tenim cura , ja no tenim cura ... I per això creure que ens podem salvar d'alguna cosa com la mort és un absurd , una quimera, un fantasma..No hi ha salvació de res ni de ningú , només ens podem acompanyar a nosaltres mateixos a trobar-nos en un final de riu una mica plàcid i tranquil .
Aquesta realitat térbola que engalta les consciències humanes per anorrear-les i convertir-les en paraules buides, paraules trencades, paraules fosques, paraules mortes sense vida.. colpeija severament amb el dolor, la malaltia, la por, la inseguretat, la violència, el fracàs, i obliga a enmudir . El silenci no hauria de sorprendre.
El llenguatge "mare" -com deia Hannah Arendt - del pensament dibuixa el nostre rostre i ens acompanya fins al final .. també el gest és llenguatge, també la mirada ho és , també el cos ens expressa sense més ... però la paraula potser -secretament en el nostre endins - quan ja no la podem xiuxiuejar a cau de cap orella , resta encara com lúnic bateg d'un alè personal .