Com podem explicar la idea de Déu dins la Filosofia d'avui ? El que vull plantejar de fet també pot succeir amb altres temes com l'ànima . Quan s'explica Plató després dels anys i de les moltes lectures de pensadors que han interpretat el seu pensament com Crombie, Conford , Hare, Guthrie, ... tens alguna intuicïó que et fa pensar que no saps res de res d'aquest autor . Però ha de semblar davant l'alumnat que ho saps.
Qui era Plató ? una lectura podria començar pel seu diàleg "Timeu" . Aquest diàleg de la darrera època planteja una visió cosmològica de la realitat i de fet en el cuadre de Rafael Sanzio de Urbino el llibre que porta Plató és el Timeu .
De fet el Plató dels platonics renaixentistes va seguir aquest text per sobre d'altres. Un Plató amb gaire bé 70 anys estudiat per estoics , Xenòcrates , epicuris , eclèctics , alexandrins i fins i tot estudiat per les tradicions i cultures cristiana , jueva àrab islàmica amb intents de fer coincidir el gènesi de l'Antic Testament amb la visió que hi ha en el diàleg sobre la creació de l'Univers.
Precisament fa que el diàleg del Timeu sigui un dels més complexos i misterics de l'antiguetat. Si que hi ha una coincidència amb el diàleg de La República , doncs tenen una voluntat de poder explicar el seu pensament i els coneixements que l'autor té . Sembla una classe que Plató impartís a la seva Acadèmia. ,De fet serà precisament en aquest diàleg que respon als dubtes de la seva teoria de les idees i a certs atzucats gnoseològics en la imatge sobre el cosmos. El cosmos només pot ser un eikos lógos , una imatge il·lusoria o aparent , fet per un artesà diví que utilitza la matèria i les idees .
El caos representa aquesta matèria , les idees són el principi de determinació i l'artesà seria la causa gènesi que estableix una certa unitat . El demiurg diví generarà el cosmos en el caos , és un productor i un contemplador de les causes necessàries que s'imposen en la inmediatesa i l'acte mateix intel·ligible d'acció del coneixement de l'ànima. Aquesta visió del món o la realiat és una dinàmica tensionada que mai s'acaba d'ordenat del tot . L'home es troba al bell mig dins un saber de l'ordre viscut i una acció continuada que ens compromet èticament . D'aqui el saber viure d'acord amb la veritat i la justicia , o sigui , mesurar el que fem quan els fets a vegades generen cert desordre i desconcert amb la por, la feblesa , la mort , la malaltia o els conflictes.
Com es configura l'ànima del Món ? Timeu és un ciutadà de Locros que té coneixements en astronomia i cosmologia , En el diàleg la diferència entre ànima del Món i el demiurg com a Déu que produeix , Comença amb el mite de l'Atlàntida : una al·legoria ? una realitat ? una ficció ? De fet Plató parla de terratrèmol i inundacions les que sumergeixien l'Atlàntida , en referència a la informació que té de Soló i que prové d'Egipte com a illa enorme dins l'Oceà Atlàntic a l'estret de Gibaltar . Els habitans són uns egoistes i humans sense escrúpols a diferència dels atenencs que són justos i bondadosos que salvaran els pobles mediterranis .
El Déu ( theos) del Timeu com a productor o artesà permet l'ordre i els dona forma davant la situació caòtica .
En René Descartes aquest Déu ja és un èsser superior , creador, i que es planteja els arguments racionals per provar-ne la seva existència . Avui la majoria de persones es situen en un ateïsme nihilista com a conseqüència de valorar altres situacions més contingents i de no sentir tanta dependència dels poders aliens o externs . La mort i la malaltia , el dolor , en definitiva origina preguntes sobre l'existència de Déu . El teòleg Hans Küng en el seu llibre ¿Existe Dios? va intentar donar resposta l'any 1979 .
En el fons preguntar-nos per si existeix o no és respondre a Qui és Déu ?
más contra
noviembre 26, 2020 § 1 comentario
Montserrat Moreno, en La contra de ayer, sostiene aquello de que no necesita la hipótesis de Dios. De acuerdo. Tampoco el creyente. Dios, salvo para el mito de trazo grueso, nunca fue un supuesto explicativo. Más bien, Dios en verdad se sufre como el Dios que se encuentra a faltar. De ahí que el creyente permanezca a la espera de Dios. Aunque lo cierto es que de topar con él, no topará con Dios, sino con el hombre de Dios. Basta con leer los textos bíblicos —o mejor dicho, con leerlos sabiendo leerlos— para caer en la cuenta de lo que acabamos de decir. De hecho, la crítica a la superstición religiosa no nació con la Modernidad, sino con los profetas. Y a propósito de este asunto, uno no puede evitar una sensación de hartazgo ante una crítica que, aunque justificada hasta hace poco, al menos por aquello de los excesos de una cristiandad aliada con el poder, tiene más de ignorar de lo que se habla que de crítica
Josep Cobo , teòleg i filòsof en el seu bloc La modificación ens planteja aquest tema en un diàleg interessant .
noviembre 21, 2020 § Deja un comentario
El Dios que se revela a Job no parece que esté muy preocupado por su sufrimiento. De hecho, no se interesa por nadie, lo cual resulta cuando menos extraño, tratándose de un texto bíblico. Ante YWHW, Job es como una mota de polvo. Sin embargo, el discurso final de YWHW tampoco debería soprendernos tanto. ¿Acaso no le diríamos lo mismo a una pulga que nos preguntase por su lugar en el mundo? Esto es lo que hay. No pretendas entenderlo porque no puedes entenderlo. En definitiva, la moraleja del libro de Job es simple. El hombre no puede hacer más que permanecer expuesto al misterio de Dios y obedecer al mandato que se desprende de su radical trascendencia, el que nos obliga, precisamente, a cuidar de la vida que nos ha sido dada como excepción, confiando que, al final, todo terminará bien. La fe nunca se resolvió como un saber acerca de Dios. Ni siquiera hipotético.
Hi ha doncs una realitat avui que ens allunyarà del problema de Déu perquè en el fons aquest no és altre que el problema de l'home d'avui . Per què necessitem a Déu ? I si el necessitem per què ens pot ser útil ? No és un Déu que ens parla , ni que ens faci sentir interpel·lats davant nosaltres mateixos . Potser ens manca molta honestedat per ser capaços de pensar-nos amb humilitat , sense la sobèrbia dels invulnerables i dels vanitosos, dels qui estem convençuts que el no-res és una condició més humana que una visió trascendent de la vida i l'existència .
Potser quan un sol es pregunta per si mateix
... [https:]]
