BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Enlace permanente para 'Jamaica Farewell '

1:01

L'autenticitat última, com una metàfora, rau en la transparència del vidre que hi ha al final del túnel. Aquest vidre ens fa sentir més poderosos del que realment som. Ignorem, en el nostre afalagament existencial, que ens protegeix i que ens aïlla. Potser per això fracassem en l'intent de fer justícia. És tan vehement la imprecisió, tan atroç la incapacitat i tan poderosa la ràbia que avui, com ahir, continuem apedregant el vidre que ens separa i alhora ens salva de precipitar-nos a l'abisme.

Aquest assaig del metge Santi Vancells es va publicar l'any passat i, de fet, és una barreja entre un assaig i una recreació novel·lada dels fets històrics que descriu. Vancells, que va exercir de metge a Portbou durant quinze anys, reconstrueix els últims dies de la vida del pensador alemany Walter Benjamin (1892-1940), centrant-se especialment en les seves últimes hores de vida, que va passar a Portbou després de ser detingut per les autoritats franquistes, quan tot just li havien comunicat la seva deportació imminent a França. El text de Vancells qüestiona la tesi del suïcidi com a causa de la mort, gràcies a una acurada anàlisi dels testimonis i documents de l'època a la llum de l'historial mèdic de Benjamin, i també analitza la complexa relació de Portbou amb la memòria de Benjamin que, d'una banda, sembla d'una negligència imperdonable però, de l'altra, preserva el silenci, en la seva immediatesa present, com a única alternativa possible a la reducció o a la banalització dels esdeveniments. En darrer lloc, Una veritat difícil també esdevé homenatge a l'escultor israelià Dani Karavan (1930-2021), que va ser l'autor del Memorial Passatges en honor a Walter Benjamin, una instal·lació artística que es va inaugurar el 1994 prop del cementiri de Portbou, i que evoca un passatge i una frontera, la que separa la raó de la barbàrie, i la vida de la mort.

Sens dubte, la part més xocant i original de l'assaig és la tesi que defensa: que Benjamin mai no es va suïcidar, contradient la versió més estesa sobre la seva mort, i popularitzada arran d'una mala interpretació, sembla que sense mala fe, de les seves últimes comunicacions - orals i escrites - a diversos interlocutors. D'acord amb els testimonis dels que el van assistir aquelles últimes hores i l'acta de defunció, la mort de Benjamin és incompatible amb una sobredosi de morfina que es provoqués ell mateix i que, si s'hagués arribat a donar, li hauria causat una mort immediata. Al contrari, Benjamin va estar agonitzant durant unes dotze hores entre raneres de mort i acarnissament mèdic. Les causes van ser naturals: la mort va ser provocada per l'angina de pit que patia des de feia temps i que l'esforç de la travessa dels Pirineus a peu des de Banyuls fins a Portbou havia portat al límit. Aquesta idea canvia completament la interpretació que sovint s'ha donat sobre les últimes hores de Benjamin: és cert que va parlar amb certes persones de posar fi a la seva vida si arribava a ser detingut, però sempre en cas que no quedés cap altra sortida. Les seves últimes cartes donen a entendre que encara la buscava, aquella sortida, i que no havia esgotat tots els seus contactes per provar d'arribar a Lisboa, on l'esperava el bitllet de vaixell fins l'Havana.

Tanmateix, Vancells defensa en el llibre que la tesi del suïcidi es va arribar a estendre com a versió popular dels fets perquè ofereix una sortida còmoda i comprensible a l'enigma de la mort de Benjamin, i apaivaga fins a cert punt les reticències i culpabilitats d'un poble sencer i el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre la barbàrie que va arribar a patir. Passa una mica com amb la mort de Primo Levi, que Diego Gambetta es va encarregar de posar en perspectiva: la tesi del suïcidi ens ofereix solucions definitives, mentre que el plantejament d'alternatives ens deixa més preguntes obertes que no pas respostes, i ens colpeja amb tota l'absurditat i l'ambigüitat de les atrocitats polítiques que la víctima ha hagut de patir. En el cas de Benjamin, fins i tot, amb tota la seva lletjor: l'agonia del filòsof va ser força més dolorosa i perllongada del que a ningú ens agradaria pensar. Hannah Arendt n'ofereix una versió molt sentida, d'aquest episodi, però un punt romantitzada, en el seu assaig Homes en temps de foscor. Vancells ens posa davant del mirall els mocs i la sang del malalt amb un retrat que en preserva sempre la seva dignitat més profunda. L'escena de l'amortallament, per exemple, és un prodigi de sobrietat en la seva contenció i la seva eloqüència: una anciana analfabeta del poble proporciona al Benjamin cadàver la compassió i la cura que no ha rebut dels seus carcellers en vida.

Pocs dies abans d'aquesta última travessa desesperada, la frontera francesa es va tancar definitivament als jueus, que van passar de ser refugiats o exiliats apàtrides - a qui el Reich havia desposseït oficialment de la ciutadania - a ser directament fugitius a qui calia caçar sense miraments. Benjamin, a més, era perseguit per la Gestapo per la seva crítica oberta al nacionalsocialisme alemany: això, a la pràctica, era una sentència de mort. Les autoritats franquistes, en aquest context, es devien als seus senyors: ni la intercessió de diversos diplomàtics estatunidencs, que reclamaven Benjamin en nom dels amics que l'esperaven a Amèrica, va poder fer res per algú que els poderosos havien marcat d'entrada com a mort en vida. És així que Benjamin esdevé subjecte, en la seva pròpia carn, de la seva pròpia metàfora de la desfilada triomfal de la història, que trepitja sense compassió els vençuts que han hagut de morir per al monument d'allò que anomenem cultura. Cinc anys després del seu enterrament al cementiri de Portbou, el lloguer del nínxol on reposava va expirar i les seves restes van ser llençades a una fossa comuna amb la resta de cossos que ningú havia reclamat. Portbou va seguir essent un poblet oblidat del món, el final de trajecte de totes les línies de tren i la frontissa que encavalca dues fugides en sentits oposats i amb prou feines un any de diferència: els refugiats republicans que fugien de la pau carnissera dels vencedors franquistes i els fugitius de les persecucions racials de l'Europa ocupada pels nazis.

L'aposta estilística del text és també un gran punt a favor en l'exposició. Els fets no se'ns ofereixen de forma cronològica, sinó a través de salts temporals i retalls de records i testimonis de diferents personatges implicats de forma més directa o indirecta. És una elecció narrativa que escau perfectament a la filosofia mateixa de Benjamin, que ens ensenya a desconfiar de la línia dreturera del progrés i dels dits providencials que assenyalen destins inevitables per a les desfilades triomfals. Com l'àngel de la història expulsat del paradís per la tempesta inexorable de la raó, Vancells també observa restes de ruïnes per donar-nos una imatge fragmentària de la tragèdia, que ens interpel·la amb el seu silenci acusador i la necessitat imperiosa de fer memòria. Una lectura imprescindible de totes totes.

Continguts: A través d'una exposició no cronològica, la veu narradora recull els últims dies de la vida de Walter Benjamin, que va arribar agonitzant a Portbou després de travessar els Pirineus a peu des de Banyuls amb un grup de refugiats alemanys provinents de Marsella. La narració llença preguntes obertes, també, sobre la responsabilitat directa de tots els implicats en la mort de Benjamin, i el problema de la memorialització d'aquest episodi per a Portbou a través de les dècades.

M'agrada: És un homenatge més que necessari a la figura de Walter Benjamin, que aclareix el misteri al voltant de la seva mort i posa de relleu l'autèntic horror del seu final. La interpretació que fa de l'obra de Karavan és també brillantíssima.

No m'agrada: En una obra d'aquesta rellevància i profunditat, m'ha semblat que l'absència de referències a fonts consultades és una mancança greu. Algunes m'ha semblat identificar-les, però trobo que seria de rigor oferir als lectors una secció bibliogràfica, per més que el llibre no vulgui ser una obra acadèmica.

Enlace permanente para 'L'home unidimensional (#472) '

11:08

BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Canales

Estudiants (50 sin leer)