BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Enlace permanente para 'Tolkien i la llarga derrota '

0:13

Cor desgastat, en temps desgastats, / allibera't de les xarxes del bé i del mal; / torna a riure, cor, en el crepuscle gris; / torna a sospirar, cor, en la rosada del matí.

Aquesta és la recomanació d'un llibre que m'ha acompanyat durant molts anys, des de la primera vegada que el vaig llegir d'adolescent. És un llibre breu, lleuger i deliciós, que passa com l'aigua perquè es composa de capítols molt curts, una mena de miscel·lània de retalls de diferents materials - poemes, reflexions i contes curts, principalment - sobre les tradicions narratives orals i folklòriques del poble irlandès. El poeta irlandès W. B. Yeats (1865-1939) recull i elabora en les seves pàgines part dels diaris que va mantenir durant els seus anys de joventut, en què es va dedicar a recórrer els poblets rurals de la costa oest d'Irlanda, on estiuejava, als comtats de Sligo, Mayo i Galway, provant de reconstruir l'herència de la literatura oral dels pagesos irlandesos. El llibre va ser publicat per primer cop el 1893, i després se'n va publicar la versió ampliada i definitiva el 1902. Va ser una de les publicacions més importants de la Renaixença Literària irlandesa, o Celtic Revival, moviment intel·lectual i cultural que va fer reviure l'interès per les tradicions i el folklore irlandesos, i que va anar de la mà amb el moviment polític per tal d'independitzar l'illa de l'imperi britànic. A El crepuscle cèltic, Yeats posa les bases per a una imatge mítica d'Irlanda, la d'un poble tràgic i malenconiós lligat al record d'un passat més gloriós que inevitablement s'ha anat esvaint amb el pas del temps. El romanticisme de la proposta queda ben palès a cada pàgina, però en cap moment no arriba a sentimentalisme: Yeats fa gran la seva prosa poètica a través precisament de la seva senzillesa, i l'eclecticisme de les seves influències i el seu espiritualisme de tall sincrètic li donen al text una originalitat i una riquesa que fan difícil no llegir el llibre d'un sol glop. El mite de l'edat daurada i la nostàlgia per un món més bell i perfecte que s'ha anat fragmentant progressivament i perdent en la memòria del present em recorda aquest mateix motiu en l'obra de Tolkien, tot i que aquest rebutgés el llegat cèltic en la seva obra a favor de la imatgeria reinventada i ficcionada d'una mitologia anglosaxona absent. Yeats, en canvi, va a buscar els vestigis reals de la tradició irlandesa en les narracions folklòriques transmeses de forma oral. En aquesta dinàmica de decadència constant, els herois mitològics del passat han anat convertint-se, en l'imaginari col·lectiu i en la memòria popular traspassada de generació en generació, en les hosts de les fades, o els Sidhe, com se'ns descriuen en el magnífic poema que encapçala el llibre. Els homenets verds, les dones de l'aigua i els focs follets viuen la seva pròpia vida al marge dels humans i seguint les seves pròpies normes, però la riquesa del text es troba precisament en les interseccions i intercanvis que es produeixen entre aquests móns diferents: El crepuscle cèltic és un llibre sobre les trobades entre els humans i els éssers màgics, entre els vius i els morts, entre un poble i la seva memòria reconstruïda, entre un individu i la seva comunitat. Els nostres mèdiums particulars en aquest intercanvi amb el món de les fades i dels esperits són dues figures que acaben resultant preeminents al llarg de tot el text: d'una banda, els visionaris, aquelles persones que són capaces d'entreveure l'altre món a través del tènue vel que els separa; d'altra banda, els narradors d'històries, poetes i rapsodes tot sovint cecs, que transmeten les històries de generació en generació. Aquesta figura del poeta errant i cec, de reminiscència homèrica, es convertirà també en una imatge recurrent en la poesia de Yeats, i de fet fins i tot en una mena d'alter ego simbòlic de l'autor mateix en alguns dels seus poemes posteriors. Aquest és un llibre que es fa estrany de recomanar, perquè és inclassificable en si mateix, però és una bona aproximació a la primera etapa de l'obra del poeta Yeats, amb motius, símbols i elements que més endavant apareixeran a la seva poesia.

Continguts: El crepuscle cèltic recull una sèrie de relats curts, reflexions espirituals i poemes de W. B. Yeats, en què l'autor reflexiona sobre la tradició folklòrica irlandesa provant de trobar una imatge d'identitat comuna per al poble irlandès.

M'agrada: És un llibre únic en la seva espècie.

Enlace permanente para 'El roig i el negre (#294)'

9:24

El roig i el negre (#294)

» ‎ telèmac

Em penso que ser condemnat a mort és l'única distinció. És l'única cosa que no es pot comprar.

Publicada l'any 1830, aquesta novel·la de l'autor francès Stendhal, pseudònim d'Henri-Marie Beyle (1783-1842) és una de les novel·les clàssiques de la literatura francesa, i es considera la iniciadora de la novel·la psicològica. És una lectura difícil i exigent, que paga la pena en determinats moments de la trama i que reserva els moments de màxima tensió per al final. En general és una lectura que es fa lenta perquè les vicissituds vitals del protagonista se'ns van desplegant a través de muntanyes de trames secundàries que tenen a veure amb la política del moment, i reflexions en general sobre el moment històric i la societat en què viuen els protagonistes. Per això es pot fer difícil de llegir sense unes nocions bàsiques del context històric en què se situa la novel·la: la revolució francesa i l'imperi napoleònic ja han passat, i ens trobem en el període conservador de la restauració borbònica. Aquest, però, també està a punt d'acabar amb la revolució burgesa de juliol de 1830, que no arriba a aparèixer a la novel·la. En aquest context, la noblesa i l'església s'aferren com poden a les grandeses i els privilegis d'una època passada, tement el moment en què tornaran a perdre'ls. D'altra banda, els nous rics, que tot sovint han fet fortunes partint d'orígens socials humils, han de fer valer els seus mèrits i les seves habilitats per millorar la seva posició social davant les pretensions més antigues dels privilegiats. El resultat és un món on el valor de cadascú és, literalment, allò que val en diners, i on l'objectiu bàsic del protagonista, idea que articula tota la novel·la, és "fer fortuna". Julien Sorel és fill d'un fuster en una ciutat petita de províncies, i la seva feblesa física i el seu interès per les lletres de seguida el fan objecte dels maltractaments continuats del seu pare i els seus germans. Ell té un concepte molt alt de si mateix, però, i de bon principi se'ns presenta - fins i tot en primera persona - com a hipòcrita disposat a qualsevol extrem per arribar a la posició més alta possible dins la societat. La novel·la ens retrata el seu camí d'ascensió social, i ens dibuixa amb molta cura i amb tot luxe de detalls els mecanismes i ressorts secrets que aquest sistema ofereix a gent com Julien per tal de millorar la seva posició social. D'entrada, el jove Sorel se'ns presenta com un heroi romàntic, un individu marginat i turmentat per la societat que l'envolta i que a la vegada no pot evitar sentir-se superior pel seu intel·lecte privilegiat i la seva sensibilitat refinada. El seu model a la vida és Napoleó, que va aconseguir arribar a emperador partint d'una posició social modesta. Però la seva aventura social té un final abrupte i és precisament la seva passió romàntica el que acaba esdevenint la seva perdició: en aquests termes, Julien Sorel sembla més aviat un anti-heroi, fals i manipulador en totes les situacions socials en què es troba. La seva duplicitat es presenta des del principi com el seu tret més característic, i per a ell no hi ha persones sinó interessos en tot moment, fins que arriba un punt en què la situació se li comença a escapar de les mans, com veurem cap al desenllaç. És un protagonista desagradable, amb el qual costa empatitzar, i el seu caràcter extrem de vegades arriba a fer-se un punt grotesc. Tanmateix, i aquest és l'element fascinant del relat, les circumstàncies i situacions en què es veu immers ajuden a comprendre les seves decisions en determinats moments de la trama, i Sorel es revela com a menys estrany i més fill del seu temps del que podria semblar en un principi. Després de rebre una formació amb un parent llunyà ex-militar revolucionari, Julien inicia la carrera eclesiàstica, no per convicció sinó perquè sembla una bona sortida professional, tot i que secretament somia perseguir una carrera militar. Quan l'alcalde del seu poble, el senyor de Renal, el contracta com a tutor dels seus fills, Julien de seguida se n'adona del seu potencial per a ascendir en l'escala social. A casa dels Renal, inicia un afer extramarital amb la senyora Renal, que s'enamora profundament de Julien. Després que es conegui l'escàndol al poble, Julien és enviat al seminari a una ciutat més gran, Besançon, on aconsegueix congraciar-se amb els seus superiors i fer contactes amb la noblesa. És aquí on se'ns comença a presentar el dubte de la novel·la sencera: si realment Julien Sorel és un personatge tan especial dins d'un sistema en què el rol ocupat en la societat es basa en el mercadeig de favors i privilegis, i en apropar-se a qui més ens pot beneficiar en un futur. Finalment arriba a París gràcies a aquests contactes, com a secretari personal del marquès de la Mole, a casa del qual finalment entra en contacte amb l'alta noblesa, tot i patir l'escarni dels seus superiors a causa del seu origen humil. Aquí és on comença un joc passiu-agressiu de seducció i flirteig amb la filla del marquès, Mathilde, una noia d'idees tan romàntiques i exaltades com les d'ell mateix. L'aventura tindrà conseqüències desastroses per a tots els implicats. El roig i el negre és una novel·la que costa de llegir pel seu ritme lent, i de vegades l'acció es perd entre els interminables monòlegs interiors dels personatges. No és un clàssic que recomanaria a tothom, però de ben segur és un clàssic brillant en la seva exploració i crítica implícita a les ideologies i lluites socials del seu moment.

Sinopsi: La novel·la narra el viatge d'ascensió social de Julien Sorel, un jove humil, per tal d'arribar a fer fortuna econòmica i social. Part d'aquest camí de millora social passa per les seves aventures sexuals, primer amb la dona de l'alcalde del seu poble, i després a París amb la filla del marquès de la Mole. Aquests afers, però, desencadenaran al desgràcia.

M'agrada: És una novel·la molt completa i rica en detalls, que explora contínuament el context històric en què se situa i les múltiples tensions econòmiques, polítiques i socials en què es veuen immersos els personatges.

No m'agrada: La seva lectura es fa lenta i avorrida en determinats passatges.

Enlace permanente para 'Kim Ji-young, nacida en 1982 (#293)'

10:27

Kim Ji-young, nacida en 1982 (#293)

» ‎ telèmac

La Kim Ji-young es va imaginar una pedra petita però pesant i dura que retenia la faldilla llarga de la seva mare, i es va sentir trista en identificar-se amb aquella pedra. La seva mare, en adonar-se'n, li va acaronar els cabells despentinats amb tendresa.

Aquesta breu novel·la de la periodista coreana Cho Nam-joo es va publicar el 2016 i des de llavors ha fet la volta al món amb el seu retrat fred i descarnat de la feminitat coreana, amb un èxit inesperat i ressonant amb una força especial a les societats asiàtiques. Kim Ji-young és el nom més comú per a una dona coreana, i d'entrada el títol de la novel·la ens emmarca en un retrat generacional, el de les dones coreanes que ara tenen entre trenta i quaranta anys, i que han crescut i han hagut de construir la seva vida en un marc cultural profundament masclista i misogin. El retrat que Cho en fa és profundament dur i descarnat en tot moment, amb més motiu encara quan tot sovint se'ns ofereix la situació d'impotència de la protagonista i la seva profunda consciència de les injustícies viscudes, mentre el món masculí ignora totalment les causes d'aquesta experiència i la seva pròpia responsabilitat en causar tot aquest patiment. L'arrencada de la novel·la és molt potent. Als trenta-tres anys i poc després d'haver tingut la seva filla, la Kim Ji-young comença a tenir lapses de comportament estrany: de cop i volta comença a parlar amb la veu d'altres dones, com si adoptés diferents personalitats, un trastorn al cor de la narració que resulta totalment inquietant però no se'ns acaba d'aclarir en tota la novel·la. El recurs és molt potent narrativament perquè d'entrada no sabem si es tracta d'un trastorn psicològic per part de la protagonista o d'una metàfora emprada per l'autora. Aquesta ambigüitat es manté al llarg de tota la novel·la quan, des del moment present, la narració torna enrere i ens relata tota la vida de la Ji-young ben bé des del principi fins al moment present. La generació dels avis de Ji-young té una mentalitat rural i tradicional, en què el valor més important a preservar és el de la família construïda al voltant de la figura d'un patriarca. Les dones perpetuen aquests valors i eduquen les seves filles en la inferioritat natural de la dona. El més normal en aquesta generació és que les germanes hagin de treballar per pagar les carreres dels germans mascles. La mare de Ji-young es disculpa dues vegades davant la seva sogra per haver tingut dues filles. Per sort per a ella i per a orgull de la família, el seu tercer fill és un noi. El que ningú no explica i queda com a revelació sinistra al marge de la narració, que la mare no comparteix amb ningú, és l'avortament planificat de la tercera criatura, una altra nena. La generació de Ji-young sembla que visqui temps diferents, i potser la pressió que han d'assumir per ser noies no és tan forta com la que havia patit la seva mare. Tanmateix, la narració va exposant aquestes injustícies en forma de petites crisis que van sacsejant poc a poc la vida de la protagonista. Des que és petita, Ji-young comença a interioritzar aquesta diferència de valors, en multitud de petits aspectes de la seva vida, per exemple en el tracte desigual que reben ella i la seva germana respecte del seu germà petit, i que la seva mare es preocupa en tot moment de compensar i dissimular. La pressió social és massa forta per canviar les normes dins de la família; en tot moment els protagonistes s'han de preguntar què en diran els altres i, especialment, la família extensa. A l'escola, per exemple, a la llista de cada classe se situen els nois per davant de totes les noies, i això no tindria gaire més implicacions si no determinés l'ordre d'entrada al menjador escolar. Quan Ji-young és adolescent se n'adona de la pressió i la responsabilització que opera sobre la noia a l'hora de sexualitzar-la injustament: en les situacions d'assetjament sexual, es culpabilitza la noia invariablement. Si bé la universitat és un petit respir per a les dones coreanes, tampoc no queda lliure de masclismes per part dels companys d'estudis, que exhibeixen la seva ceguesa en un paternalisme suposadament benèvol envers les dones. Finalment, el món laboral es revelarà com a malson que suposarà una autèntica dissolució de la identitat de la protagonista, quan realment se n'adonarà que no hi ha res a fer, i es retirarà a l'espai domèstic amb resignació, però també perfectament conscient de la seva manca de voluntat a l'hora de prendre les decisions finals. El to de la proposta és totalment fred i distant, periodístic de fet, amuntegant fets i dades estadístiques a un ritme vertiginós, però amb referències comptades i molt esparses als sentiments de la protagonista. Després de tot el relat de la vida de Ji-young, el desenllaç ens ofereix un gir de guió que és un autèntic toc mestre en una novel·la tan sòbria i concisa: un canvi sobtat de perspectiva que ens situa el relat de patiment silenciós de la protagonista en un context molt més ampli de sordesa generalitzada. Sens dubte, una lectura totalment recomanable per als temps que corren, que remourà consciències no sols a les societats asiàtiques, sinó que apel·la també a experiències perfectament recognoscibles en situacions molt més properes.

Sinopsi: Un any després d'haver deixat la seva feina a causa del naixement de la seva filla, la Kim Ji-young, una dona d'uns trenta anys, comença a mostrar comportaments estranys quan comença a parlar amb les veus d'altres persones. És un trastorn mental? És una forma de protesta? El misteri se'ns manté ben bé fins al final de la novel·la, que anirà desgranant poc a poc totes les vicissituds de la vida de la protagonista.

M'agrada: És un relat molt clar i concís de la situació de discriminació que pateixen les dones coreanes en tots els aspectes de la seva vida, i la gran fortalesa de la novel·la de Cho Nam-joo és que el relat apunta, més que als agressors puntuals, a les violències sistèmiques i culturals contra les dones, als comportaments i mentalitats adquirits i transmesos de generació a generació, i a un patiment que moltes vegades no imposen estranys malintencionats, sinó precisament els membres de la pròpia família.

Enlace permanente para 'The Only Road (#292) '

0:03

The Only Road (#292)

» ‎ telèmac

Potser no hi havia motiu per preocupar-se. Potser les històries que havia sentit - històries sobre com la migra t'apallissava, t'enviava a la presó, i aleshores et retornava al teu país fet un nyap, si tenies sort - tan sols eren històries, contes per evitar que la gent emprengués el viatge. Tot i que en realitat no creia que fossin inventades. En especial quan van arribar al següent control.

Aquesta novel·la per a adolescents de l'autora estatunidenca Alexandra Diaz es va publicar el 2016, en anglès i també en castellà amb el títol El único destino. L'autora és filla d'immigrants cubans als Estats Units, i en aquesta novel·la relata les aventures de dos adolescents de Guatemala que inicien un viatge per tal de travessar tot Mèxic i passar la frontera amb els Estats Units. El viatge és perillós perquè, com a immigrants il·legals, han d'amagar-se constantment dels agents d'immigració mexicans, i de les múltiples màfies que esperen enriquir-se a costa de la seva desesperació. I aquesta travessa incerta no ofereix cap mena de garantia d'èxit en cap moment. Per ser una novel·la juvenil, el relat no estalvia la trobada amb la mort a cada pas del viatge, i la crueltat del patiment a què són sotmeses les seves víctimes. D'entrada, els dos cosins Jaime i Ángela saben que quedar-se al seu poble natal no és una opció. L'àrea està controlada per una banda local, que recluta els adolescents per passar droga o fer-los de soldat, prostitueix les noies, i assassina tots aquells que no cedeixen a les seves extorsions. Quan el germà d'Ángela, Miguel, és assassinat, i tant ella com el seu cosí Jaime són "convidats" a unir-se a la banda, la família sencera comprèn que l'única opció que els queda és fugir. Reunint tots els diners que poden en pocs dies i endeutant-se pel camí, aconsegueixen comprar una promesa de passar als Estats Units des de Ciudad Juárez, i això només si aconsegueixen arribar a la ciutat més perillosa del món. Als Estats Units els espera el germà de Jaime, que fa anys que va aconseguir arribar al país de forma legal. Tot i anar dirigit a infants i adolescents, és un relat escrit en un llenguatge tremendament directe i planer i en què cada etapa del viatge pot deparar una nova sorpresa. La novel·la també està molt ben escrita i construïda. Vista a través dels ulls de Jaime, un artista en potència, tot allò que troba a cada etapa del camí va prenent nous significats i implicacions a mesura que queda plasmat al seu quadern d'esbossos, que es converteix en un testimoni directe de tot el viatge, especialment en el pla simbòlic. Per exemple, quan un guarda d'immigració li arrenca del bloc el dibuix de la sargantana que havia fet el matí de la mort del seu cosí Miguel, sabem que aquesta etapa de la seva vida a Guatemala ha quedat definitivament enrere, o quan associa el roig de la posta de sol que li agradava al seu germà amb el cabell pèl-roig del turista gringo, i aquest color queda associat automàticament amb el destí que els espera als Estats Units. És una lectura que paga la pena perquè, amb la seva senzillesa exposa la cruesa d'un dels drames migratoris més importants de l'actualitat i, així doncs, és una bona forma d'apropar els joves a aquesta realitat que afecta el món en què vivim avui dia. Si li pogués trobar un però, potser diria que el desenllaç sembla un punt massa fàcil i evident, però no em sembla un defecte en realitat perquè acaba resultant comprensible, vist el to cru i colpidor de la resta de la novel·la, i el fet que és un relat adreçat als joves.
Sinopsi: Quan una banda criminal assassina un adolescent en un poblet de Guatemala, la seva família decideix enviar als Estats Units la germana i el cosí d'aquests, que emprenen un viatge a la desesperada per aconseguir creuar la frontera entre Mèxic i els Estats Units.
M'agrada: El realisme de la proposta, que no escatima detalls, però que a la vegada els exposa de forma planera i sense caure en cap mena de sentimentalisme.

Enlace permanente para 'La meva cosina Rachel (#291)'

9:18

La meva cosina Rachel (#291)

» ‎ telèmac

Érem somiadors, tots dos, poc pràctics, reservats, convençuts de grans teories que mai no posàvem a prova i, com tots els somiadors, adormits en el món de la vigília.

Aquesta novel·la de l'autora britànica Daphne du Maurier (1907-1989) es va publicar per primer cop el 1951, força anys després de l'èxit de Rebecca, la novel·la que la va portar a la fama. La meva cosina Rachel reedita els trops i temes d'aquesta altra, tot i que el relat ben aviat pren una direcció diferent. En tots dos hi trobem una mansió prop del mar a Cornwall (paratge familiar per a l'autora), una mort en circumstàncies misterioses, i un relat que s'ha d'anar reconstruint a través de múltiples fragments del passat i revelacions inesperades que colpeixen els personatges en el moment menys pensat. Philip Ashley, el protagonista, és un jove orfe que ha estat criat tota la seva vida pel seu cosí més gran, Ambrose, un ric terratinent. Un hivern, Ambrose marxa a Itàlia en busca d'un clima més càlid i allà es casa amb una cosina llunyana, Rachel. Al cap d'uns pocs mesos, però, Ambrose cau malalt, i Philip surt cap a Itàlia immediatament, tot i que quan hi arriba es troba que Ambrose acaba de morir i Rachel ha marxat. Just en aquell moment és quan comença a sospitar que Rachel ha mort el seu marit i es promet a si mateix que se'n venjarà. Un cop tornat a Anglaterra, Philip rep la visita de la seva cosina Rachel i, tot i la desconfiança inicial, se n'acaba enamorant. Tanmateix, la relació que s'estableix entre tots dos es va fent cada cop més complexa a mesura que avança el relat, i que Philip va descobrint noves dades sobre Rachel i el punt de vista d'aquesta última. La identificació progressiva que es va establint entre Philip i Ambrose, i la seva relació amb Rachel, basteixen un relat en què res no és fortuït i en tot moment hem de mirar la imatge de conjunt per entendre els interessos de cada personatge. L'enigma que queda al cor de la narració és si Rachel és realment culpable o innocent d'haver enverinat el seu marit. Al llarg de la novel·la se'ns van presentant motius a favor de totes dues opcions però, més enllà d'això, la complexitat de la proposta rau en el seu punt de vista: només tenim la perspectiva en primera persona de Philip Ashley, i hem de destriar la veritat a través de la seva versió dels fets. La característica principal de Philip, però, és la seva immaduresa, i per tant la seva versió dels fets d'entrada quedarà encegada per tots els seus prejudicis: la seva falta de món li impedeix jutjar Rachel com a persona més que com a estereotip. Així és com Philip mirarà el món italià i el món femení encarnats per Rachel com a amenaça directa que posa en perill l'estabilitat del seu món, que gira principalment al voltant de la seva propietat. D'una banda, Philip no arribarà a prendre possessió de la propietat fins que no faci vint-i-cinc anys, moment en què deixarà de dependre del seu guardià; d'altra banda, Rachel és la vídua d'Ambrose Ashley, que casualment no va canviar el testament per fer provisió per a la Rachel. Això li dóna a ella una certa pretensió sobre la propietat, encara que només sigui, com a mínim, per salvar les convencions socials. A partir d'aquest punt s'estableix un joc de tensió psicològica i de manipulació en totes dues direccions. Com passava també a Rebecca, ens trobem davant d'una novel·la circular, en què el principi ens dóna pistes per intentar comprendre què passarà al final, i en què el final s'acaba revelant, com els millors finals, inesperat i inevitable a la vegada. És una lectura trepidant en la seva explotació del misteri i de la tensió psicològica, i agradarà a tots els fans del misteri amb un matís gòtic.
Sinopsi: En un moment indeterminat del segle dinou, un terratinent de Cornwall, Ambrose Ashley, deixa casa seva per anar a passar l'hivern a Itàlia, i allà es casa amb una cosina llunyana, la Rachel. L'hereu d'Ambrose, Philip Ashley, veu com el to que l'Ambrose utilitza en les seves cartes va canviant progressivament, i revela un estat de paranoia creixent envers la seva dona. Quan l'Ambrose mor inesperadament d'un tumor cerebral, en Philip sospita de la responsabilitat de la Rachel en aquesta mort i, quan aquesta es presenta inesperadament a Anglaterra, la seva reacció inicial és de rebuig. A mesura que es van coneixent, però, Philip experimenta una creixent fascinació per la seva cosina Rachel, mentre que les intencions últimes d'aquesta no acaben de quedar clares.
M'agrada: És una novel·la que manté la tensió fins a l'últim moment, i que es fa gran precisament en el seu ús de l'ambigüitat i les mitges tintes. Es troba totalment a l'alçada de Rebecca.

Enlace permanente para 'Una ment de metalls i rodes '

0:08

Una ment de metalls i rodes

» ‎ telèmac

Un altre any celebrem el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien), i enguany la Tolkien Society ens proposa com a tema "Natura i Indústria". Aquest any he escollit dues de les seves suggerències, dos capítols de la primera part de Les Dues Torres que m'agraden especialment: "Barbarbrat" (capítol quart) i "La Gorja d'en Helm" (capítol setè).

No m'esperava que el tema d'enguany em connectés la lectura a un autor que vaig llegir fa molts anys a la facultat de Filosofia, Jacques Ellul, i la seva crítica a la tècnica. Per resumir-ho en poques paraules: la tècnica imposa a la vida humana una lògica pròpia, de forma que arriba un moment en què la capacitat mateixa de poder fer una cosa implica la necessitat de fer-la. Va ser la lògica que va operar en la cursa d'armament nuclear durant la Guerra Freda, i que havia operat anys abans quan els Estats Units van llençar les dues bombes atòmiques sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki. Es podia fer, però calia? Ellul es converteix, així doncs, en pioner de l'ecologisme polític i de les propostes de decreixement. Escrivint des d'un context semblant, el de la crítica a les aberracions tècniques del segle vint, que s'apliquen a la maquinària destructiva de la guerra o a processos industrials que destrueixen el medi ambient inexorablement, l'obra de Tolkien sembla ressonar amb idees similars.
"Barbarbrat" és un dels capítols que deixa més clara aquesta crítica. Quan primer arriben a Fangorn, Merry i Pippin se senten ofegats per l'espessor del bosc però, sense adonar-se'n, les ferides produïdes pels orcs i la seva fatiga comencen a remetre com si fos directament per efecte del contacte amb el bosc, sense cap més explicació de la veu narradora. Barbarbrat se'ns presenta com una personificació del bosc mateix; un lloc especial en el capítol el juga la descripció dels seus ulls:

Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, lents, constants; però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. No ho sé ben bé, però era com si alguna cosa que creixés a la terra . . ., adormida, podríeu dir, o que es considerés a si mateixa com quelcom entre punta d'arrel i punta de fulla, entre terra profunda i cel, s'hagués desvetllat sobtadament i t'observés amb la mateixa atenció parsimoniosa amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables. (87)*

Quan Tolkien ens ofereix descripcions de la natura a El Senyor dels Anells, la natura és sinònim de memòria. El contacte amb la natura ens evoca el record d'edats passades, d'un món més estable i durador que l'anar i venir dels afers humans, breus i fugissers. El nom autèntic de Barbarbrat és impronunciable perquè reflecteix tota la seva història: el llenguatge és orgànic, per tant, com la natura mateixa, centrada en si mateixa en un cercle continu de cicles estacionals, més que no pas en un objecte extern. Tot i així el pas del temps no li és innocu. El mateix Barbarbrat se'ns presenta nostàlgic, igual que els elfs, pels temps en què la natura era jove:

Aquells van ser els grans dies! Existí un temps en què es podia passejar i cantar tot el dia sense sentir res més que l'eco de la meva veu als turons buits. Els boscos eren com els boscos de Lothlórien, però més espessos, més forts i més joves. I l'aroma de l'aire! Solia passar-me una setmana sencera només respirant. (95)

Després, a casa d'en Barbarbrat, en Merry i en Pippin li expliquen les seves aventures, i aquí l'ent aprofundeix en la idea de no estar centrat en cap objecte exterior a ell mateix o el seu bosc:

Huum, ehem, jo no me n'he preocupat, de les Grans Guerres - va respondre en Barbarbrat -. Principalment afecten els elfs i els homes. I això és afer dels màgics: els màgics sempre estan preocupats per l'esdevenidor. I a mi no m'agrada preocupar-me pel futur. Jo, de fet, no estic al costat de ningú, perquè no hi ha ningú que estigui del tot al meu costat, si enteneu el que vull dir. No hi ha ningú que es preocupi pels boscos com jo me'n preocupo; en l'actualitat ni els elfs no se'n preocupen com jo. De tota manera, sento més simpatia pels elfs que per altres criatures: els elfs foren els que ens guariren de la mudesa fa molt de temps i allò fou un gran do que no pot ésser oblidat, encara que, des d'aleshores, els nostres camins s'hagin separat. (100-101)

Com Barbarbrat mateix indica, la tècnica per si mateixa no té per què ser dolenta. Els elfs van despertar els ents (els van "guarir de la seva mudesa") precisament per la seva ànsia pel coneixement: en molts llocs de l'obra de Tolkien el seu desig de crear més i conèixer més es considera un gran do. Ara bé, el matís arriba quan Barbarbrat comença a parlar de Sàruman. D'on prové la seva corrupció? No de la seva curiositat natural pel coneixement, sinó de la seva incapacitat per conèixer de forma desinteressada. En la seva ment, els mitjans emprats per tal d'assolir-lo acaben ofegant el coneixement mateix.

Hi hagué un temps en què sempre venia a passejar pels meus boscos. En aquella època era educat, sempre em demanava permís (almenys quan ens topàvem); i sempre estava disposat a escoltar. Li vaig explicar moltes coses que mai no hauria descobert pel seu compte, però no m'ho pagà mai amb la mateixa espècie. Que jo recordi, ni tan sols no em va comunicar res a canvi. I cada cop anà esdevenint més i més d'aquesta manera; el seu rostre, tal com el recordo, perquè fa molt de temps que no l'he vist, era com finestres en una paret de pedra: finestres amb porticons per dins. Crec que ara comprenc el que trama. Està maquinant convertir-se en un Poder. Té una ment de metalls i rodes i no li importen les coses que creixen, a excepció d'aquelles que poden ser-li d'utilitat en un moment donat. (101-102)

El coneixement de Saruman l'ha portat a tallar la seva connexió amb la natura. A l'extrem oposat de l'acció guaridora i creadora dels elfs, és incapaç de donar res a canvi del que ha rebut. Fins i tot més, el seu coneixement i la seva tècnica es tornen malignes en el moment en què es tornen destructors. És aquest el punt àlgid de la indignació d'en Barbarbrat: l'entotsolament de la natura deixa de ser positiu si es converteix en acceptació passiva d'aquesta destrucció.

Maleït sia, branca i rel! Molts d'aquests arbres eren amics meus, criatures que havia conegut des que érem nou i gla, tenien veus pròpies que ara s'han perdut per sempre. I ara hi ha extensions de soques tallades i esbarzers on en altre temps existien arbredes cantaires. He estat sense fer res. He deixat passar coses. Cal que això s'acabi! (102-103)

Treebeard d'Alan Lee

El relat dels ents i les mullerents, tot i el seu matís misogin, desenvolupa aquest motiu i esdevé un mite fundacional de l'aparició de l'agricultura: el distanciament progressiu entre els ents i les seves parelles ve donat per l'interès d'aquestes en les tècniques agrícoles, introduïdes al món a través d'elles. Igual que passava amb els elfs, l'interès de les mullerents per allò que creix és un do per al món perquè no és destructiu, sinó creatiu. El capítol conclou després de l'assemblea dels ents, quan aquests decideixen finalment anar a la guerra contra Isengard. La nota amarga queda present un darrer cop en tornar a la història de les mullerents com de passada; l'acceptació serena que Barbarbrat fa del seu destí recorda les paraules bíbliques, al llibre de Cohèlet:

Hauria donat qualsevol cosa per tornar a veure la Fimbrèthil. Però, recordeu-ho, amics, les cançons, com els arbres, només fan fruit quan els toca i a la seva manera: i, de vegades, es marceixen inoportunament. (122)

Amb un to i una temàtica completament diferents, el capítol "La Gorja d'en Helm" obre amb les hosts de Rohan cavalcant amb pressa cap a Helm, on pensen contenir l'atac d'en Saruman. La cavalcada es produeix sota l'ombra creixent d'un núvol fosc que sorgeix de la vall d'Ísengard. De bon principi se'ns destaca que el núvol no té un origen natural:

No és la boira ni els núvols allò que m'obstaculitza la visió: hi ha una ombra que ho vela, una ombra que algun poder ha col·locat damunt la terra i que es belluga a poc a poc riu avall. (182)

Com ja hem vist, en Legolas no és el primer personatge que anomena Saruman "un poder". A mesura que els orcs s'apropen a Helm, el que destaca és precisament la seva tàctica de terra cremada. A diferència dels guerrers de Rohan que, com els ents, proven de preservar la seva terra i que, per tant, actuen defensivament, el que fan els orcs enviats per Saruman és cremar i destruir tot el que troben al seu pas.
El motiu principal del capítol és la tensió que s'estableix entre el dia i la nit. Quan els guerrers de Rohan arriben a Helm ja és de nit, i la batalla comença passada la mitjanit, amb l'esclat d'una terrible tempesta. Quan després de la primera ofensiva la tempesta amaina, la llum de la lluna només descobreix els reforços de l'exèrcit de Saruman, que segueix augmentant. Sembla que caldrà una llum encara més poderosa, que en aquest capítol acaba prenent un caire providencial. L'exposició que en fa Aragorn, però, és molt més natural i senzilla, lluny de qualsevol rastre d'afectació o grandiloqüència:

- Aquesta nit sembla que no s'acabi mai - comentà -. Quan trigarà a sortir el dia?

- No falta gaire per l'alba - respongué en Gàmling, que ara havia pujat fins al seu costat -. Però temo que l'alba no ens ajudarà gaire.

- Doncs l'alba sempre ha estat l'esperança dels homes - continuà l'Àragorn. (197)

Però, com passa sempre amb l'èpica de Tolkien, les coses encara han d'empitjorar molt abans de poder veure la llum. Els orcs obren un esvoranc a la muralla inexpugnable de Helm amb un invent de Sàruman capaç de fer explotar la pedra (suposem que la pólvora, que el bàndol de Rohan desconeix). Aquí l'escomesa dels orcs es fa cada cop més dura, i en la seva retirada Gimli i Éomer acaben desapareguts. La desesperança arriba al cor del rei Théoden, i la metàfora de la nit i el dia torna a aparèixer per il·lustrar aquesta tensió:

Diuen que Vilacorn no ha caigut mai davant cap assalt - va dir en Théoden -; però ara el meu cor sent incertesa. El món canvia i tot el que en altre temps era segur ara resulta insegur. Com pot una torre resistir tanta i tanta gent i tant i tant d'odi? Si hagués sabut que la força d'Ísengard s'havia multiplicat tant, potser no hauria estat tan impetuós a l'hora de sortir-los a l'encontre, malgrat totes les arts d'en Gandalf. El seu consell ara no em sembla tan bo com em va semblar sota el sol del dia. (201)

Tot i així, en el seu punt més baix el rei encara troba motius per passar a l'acció. Tot i desesperat, es decideix a fer un atac a cavall amb els seus genets quan arribi l'alba, encara que només sigui per acabar-hi morint gloriosament. Només hi ha un personatge que encara no ha perdut l'esperança, potser perquè és qui encarna en la novel·la el valor mateix de l'esperança. Quan el cel comença a empal·lidir, Aragorn surt a la muralla a amenaçar els orcs amb l'arribada del dia, tot i que aquests siguin immunes a la llum del sol.

- Si vols parlar amb nosaltres baixa aquí! I porta'ns el teu rei! Som els guerrers uruk-hai. Si no ve ja el desentaforarem del seu cau. Porta'ns el gallina del teu rei!

- El rei va i ve quan vol - va dir l'Àragorn.

- Aleshores, què hi fas, aquí? - li preguntaren -. Per què mires? Vols contemplar la grandesa del nostre exèrcit? Som els guerrers uruk-hai.

- Mirava per veure l'alba - respongué l'Àragorn. (202)

Però l'eucatàstrofe encara no arriba. Els orcs encara fan explotar una part més gran de la muralla abans que, en arribar l'alba, els corns de Rohan sonin i el rei iniciï la seva escomesa a cavall. Aquí comença el canvi de circumstàncies: a l'atac de Théoden se suma el dels desapareguts que s'havien refugiat a les coves, i la retirada dels orcs es veu tallada per un gran bosc que acaba d'aparèixer al fons de la vall de Helm (sabem que no és màgia, però, sinó la cua de l'exèrcit d'en Barbarbrat.) I la sort no acaba aquí: l'arribada de l'alba també veu el retorn de Gandalf amb reforços. Crec que l'efecte d'aquest passatge és imaginar-nos tots aquests esdeveniments transcorrent a la vegada:

La llum va inundar el cel. La nit s'esvaí. (203)

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana de Les Dues Torres, i la traducció és de Francesc Parcerisas.

J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: Les Dues Torres. Barcelona: Vicenç Vives, 2002.

Enlace permanente para 'Cap al crepuscle '

10:03

Cap al crepuscle

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Qui penseu, noies? '

9:49

Qui penseu, noies?

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'L'allargavista d'ambre (#290) '

9:04

L'allargavista d'ambre (#290)

» ‎ telèmac

Podem viatjar, si hi ha portes cap a altres móns, però només podem viure al nostre propi món. La gran empresa de lord Asriel al final fracassarà per la mateixa raó: hem de construir la república del cel allà on som, perquè per a nosaltres no hi ha cap altre lloc.

Aquesta novel·la és la tercera entrega de la trilogia de la Matèria Fosca, de Philip Pullman, i es va publicar per primer cop l'any 2000. Com a desenllaç de la trilogia, les impressions que em provoca en la relectura, després de tants anys, són enfrontades. D'una banda, els múltiples móns descrits per l'autor se'ns despleguen amb una riquesa de detalls i una exuberància visual que fan de la lectura una experiència memorable. Per exemple, la presència dels àngels, éssers eteris que enyoren la qualitat corpòria dels éssers humans i que no obliden la humiliació que va suposar la seva primera derrota, és un dels punts forts de la novel·la, tot i que el seu rol dins la guerra entre els móns s'acaba desdibuixant entre totes les trames secundàries. D'altra banda, la direcció de l'argument, que prometia tant a les dues anteriors entregues, es desdibuixa una mica i es perd en múltiples trames secundàries que de vegades no acaben d'arribar ben bé enlloc. L'estructura de la novel·la es divideix en unes quantes trames paral·leles que avancen totes a la vegada, però algunes són més rellevants i d'altres s'acaben fent sobreres en vistes del desenllaç, de forma que la novel·la s'acaba fent una mica lenta en determinats moments. En comparació amb el ritme que presentaven les altres dues, una mica més breus, L'allargavista d'ambre acaba perdent en la comparació. El motiu de la guerra contra l'Autoritat es comença a desenvolupar completament en aquesta entrega: lord Asriel ha construït una torre-fortalesa en un dels múltiples móns, i al principi de la novel·la se'ns presenta ja completament entregat a les seves ambicions còsmiques de destronar Déu, que es revela en realitat com a àngel impostor que al principi dels temps es va fer passar pel creador de tots els móns sense ser-ho realment. Pel que fa als protagonistes de La daga, Will i Lyra, ara la trama de Lyra queda subordinada a la de Will, que prendrà el paper central d'heroi de la novel·la. Tot i això, el viatge de Lyra i la seva transformació i aprenentatge al llarg de la novel·la també és un dels punts més forts de la narració, i per això no es pot desestimar el valor d'aquest personatge al llarg de la tercera entrega. Tanmateix, Will encara ha de descobrir el paper de la seva daga en el desequilibri que recorre i que amenaça tots els móns i, aquí, les seves decisions seran crucials per tal de salvar tot l'univers. Si al final de La daga el vam trobar en el seu moment més baix, la seva prova més fosca, a partir d'aquí ens trobem amb un heroi en formació: el seu sentit del deure s'aprofundirà al llarg de la novel·la fins a arribar a la lliçó final, de forma que veurem com es transforma en un guerrer, només per reconèixer que només cal lluitar quan és necessari. La prova més fosca per a Lyra, tanmateix, es troba davant seu, i serà un dels passatges més colpidors i memorables de l'obra sencera: com en els grans relats èpics, el centre de la narració en aquest cas esdevé la visita al món dels morts. Igual que passava a l'Odissea, per exemple, la visita en si mateixa no sembla tenir cap propòsit per si mateixa, més que augmentar el coneixement dels protagonistes i retornar-nos renovats al món dels vius. Però, aquí d'una forma un punt més instrumental, Will i Lyra descobriran que també tenen una missió a acomplir al món dels morts, que pot marcar la diferència entre el món antic, el de l'Autoritat, i la nova república del cel que els protagonistes estan intentant fundar. A propòsit del món dels morts se'ns ofereixen algunes de les imatges més vívides i colpidores de la trilogia sencera: el llindar de la llacuna Estígia on els morts esperen el seu lloc a la barca se'ns presenta com un immens camp de refugiats. El paper jugat per les harpies, i la seva posterior redempció a mans de Lyra, recorda de forma evident la transformació operada a Les Eumènides d'Èsquil. Però el món dels morts és només una estació en el camí dels protagonistes, i el que ens trobarem més enllà d'això és una reedició del pecat original, que és on ens conduïa la trama des del principi, a les altres dues novel·les, i que se'ns ha presentat constantment fins a aquest punt com el moment a què apuntava tota la trilogia. La resolució final és un punt anticlimàtica i es podria haver resolt millor, tot i que no deixa de ser suggestiva un cop arribats al desenllaç: la temptació última no són ni el sexe ni el coneixement en si mateixos, sinó que el pas a l'edat adulta se'ns revelarà més aviat com una lliçó de responsabilitat, la de no utilitzar el coneixement de forma egoista sinó comprendre la nostra funció dins del tot i utilitzar tots els nostres recursos al servei dels altres. A la llum d'aquest desenllaç, cal qüestionar-se si els protagonistes cauen realment, o la seva sortida endavant representa un autèntic triomf de la humanitat. És en aquestes qüestions que l'autor presenta la seva veu més maniquea i alliçonadora: jo personalment hauria fet el llibre més lleuger suprimint els excursos ideològics amb què l'autor pretén convèncer del seu missatge en contra de l'església i de la religió. No estic dient que aquests missatges no siguin totalment vàlids, sinó que en una obra de ficció m'esperava veure'ls una mica més velats o subordinats a la trama argumental. Si d'una cosa peca Pullman en aquesta darrera entrega, és de manca de subtilesa: hi ha moments de l'argument en què la prèdica de l'autor acaba pesant més que les relacions i els caràcters dels personatges, i això es fa especialment carregós en una novel·la dirigida als joves: quan Philip Pullman posa en boca d'un dels seus personatges "el cristianisme és un error", l'atac sembla un punt massa personal, en tant que un ateu hauria d'atacar totes les religions per igual, i en aquest moment sembla que Pullman s'oblidi que està parlant d'un món fictici que ell mateix ha creat. El que m'entristeix més d'aquesta relectura és que percebo aquestes coses com a adulta però no les vaig veure en el seu moment, d'adolescent. La conseqüència d'això és que l'últim terç de la novel·la - el que s'esdevé després de la sortida del món dels morts - desmereixi una mica la resta del llibre. La trilogia sencera és una bona lectura tant per a adolescents com per a adults, que s'ha mantingut rellevant durant tots aquests anys i que ens presenta una riquesa d'imatges, d'idees i de motius que de vegades resulta estrany trobar en productes adreçats als joves. Una lectura de totes totes recomanable, tot i els seus defectes i imperfeccions.
Sinopsi: En aquesta tercera entrega de la trilogia, es produeix la guerra final entre el bàndol de lord Asriel i el de l'Autoritat. Hi ha diverses faccions d'àngels i de bruixes en cada bàndol, i els afectes a l'Autoritat també gaudeixen del suport del sinistre Magisteri, que aquest cop comença a estendre les seves ramificacions també a diversos móns. Mentrestant, la malvada senyora Coulter manté una agenda paral·lela, en què farà d'agent doble per a tots dos bàndols sense acabar de revelar mai les seves intencions. Paral·lelament a aquesta lluita pel poder, el viatge de Will i Lyra també prossegueix, però aquesta vegada en una direcció totalment diferent. Les seves aventures els conduiran al món dels morts, on hauran d'afrontar una de les seves proves més dures, però també aconseguiran descobrir la seva funció dins de la guerra còsmica que s'esdevé al seu voltant.
M'agrada: Aquesta tercera entrega té moments magnífics. A mi m'agraden especialment les escenes on apareixen els àngels, les escenes on reapareix Iorek Byrnison i la baixada al món dels morts.
No m'agrada: De les tres entregues de la trilogia és la més llarga i desigual, i l'estructura d'aquest tercer volum es ressent de la presència de massa trames paral·leles que després no acaben acomplint tot allò que prometen al principi.

Enlace permanente para 'La daga (#289) '

0:13

La daga (#289)

» ‎ telèmac

L'església ensenya que alguns àngels es van rebel·lar abans que el món fos creat, i els van llençar des del cel a l'infern. Van fracassar, veieu? Aquest és el centre de la qüestió. No ho van poder fer. I tenien el poder dels àngels. Lord Asriel és tan sols un home, amb poder humà, res més que això. Però la seva ambició no té límits. Gosa fer el que els homes i dones no gosarien ni pensar. I mireu el que ja ha aconseguit: ha obert un estrip al cel, ha obert el camí cap a un altre món. Qui més ho ha fet mai? Qui més ho podria pensar?

Publicada el 1997, La daga de Philip Pullman és la segona part de la trilogia de la Matèria Fosca. És el més curt dels tres volums i, de fet, es llegeix més com una transició necessària entre el plantejament de La brúixola daurada i el desenllaç que suposarà L'allargavista d'ambre, que no pas com a obra unitària en si mateixa. Tanmateix, aquesta entrega brilla amb llum pròpia davant les seves companyes en tant que ens introdueix un nou personatge que serà el co-protagonista de la trilogia juntament amb Lyra, i ens introdueix a un univers visualment impactant i simbòlicament significatiu, que tot sovint eclipsa per si sol totes les aventures màgiques i la munió de personatges secundaris que se'ns introduiran a la següent entrega. D'entrada, l'existència de diversos móns paral·lels se'ns presenta a través del protagonista, Will Parry, un noi de dotze anys que viu a Anglaterra al nostre propi món, provant d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare i cuidant la seva mare, que es troba incapacitada. El misteri sobre el pare és el que posa en marxa l'acció de la novel·la, ja que quan uns estranys entren a casa dels Parry buscant els documents personals del desaparegut senyor Parry, Will s'escapa de casa i es decideix a investigar per si sol. Pel seu camí es creua la porta cap a un altre món, on es trobarà amb Lyra casualment. El contrast que s'estableix entre els dos protagonistes és molt curiós: Will representa el contrapunt de la Lyra, amb el seu sentit del deure i de la responsabilitat, on Lyra es deixava guiar en tot moment únicament per les seves intuïcions. Si una característica essencial del personatge de la Lyra era la seva duplicitat, aquí Will destacarà precisament per la seva integritat i la seva determinació. El contrast no és de blanc i negre, però. Si bé en aquesta entrega Lyra començarà a aprendre que la seva duplicitat li pot jugar males passades, la integritat de Will també el portarà a un patiment profund i sense pal·liatius, que des del punt de vista del lector colpeix de forma profunda i inoblidable. El món intermedi on Lyra i Will es troben és una ciutat misteriosa i espectral anomenada Cittàgazze, on els adults han desaparegut fugint d'uns espectres terrorífics que els xuclen l'ànima, mentre que no afecten els infants. Passa el mateix que amb el concepte de la Pols que havíem descobert a l'anterior novel·la: hi ha quelcom en el pas de l'edat adulta que marca la diferència per a aquesta força còsmica. També se'ns fan altres revelacions tot just començar: el motiu principal de la trilogia sencera, la rebel·lió contra l'Autoritat, com Philip Pullman anomena el Déu cristià, se'ns comença a dibuixar a través de la rebel·lió de lord Asriel, que secretament està reunint exèrcits vinguts de tots els móns per tal de destronar-lo definitivament. Els àngels, fracassats en el seu primer intent, també apareixeran aquí per cobrar-se la seva revenja, i són també una de les presències més visuals i atractives de tota la novel·la. Aquesta trama, però, passarà a un pla secundari davant del veritable fil conductor del relat: la recerca per part de Will del seu pare perdut i el seu intent d'aclarir el misteri de la seva desaparició quan ell era tan sols un nadó. El misteri del seu pare i el de les obertures de portes a altres móns es comencen a relacionar ben bé des del principi, de forma que el camí de Will es creuarà amb la daga subtil, un instrument ancestral que obre les portes entre els móns i que només ell pot fer servir de forma efectiva, com li passava a Lyra amb l'aletiòmetre en l'anterior entrega. Com ja passava a l'anterior novel·la, hi ha un sentit providencial del destí dels protagonistes, que aquests han d'acomplir independentment de la seva pròpia voluntat, i que aquí va prenent forma en la guerra universal de lord Asriel contra Déu: els personatges es transformen en peons dins d'aquest camp de batalla que engloba tots els móns coneguts, i això va creant tensió que s'acumula per a la darrera entrega de la trilogia. A partir d'aquesta combinació entre personatges que ja coneixem de l'entrega anterior i els que s'hi introdueixen de nou, i la divisó de la narració en diferents fils argumentals que transcorren de forma paral·lela però que aniran convergint cap al mateix punt, La daga esdevé una lectura absorbent i molt dinàmica, que ofereix respostes a algunes de les preguntes que s'havien plantejat anteriorment, però deixa enigmes oberts per a la propera entrega.
Sinopsi: Will Parry, un noi de dotze anys, escapa a un altre món a través d'una obertura que troba fortuïtament. En el món paral·lel hi coneix la Lyra, la protagonista de La brúixola daurada que s'uneix a la seva missió d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare anys enrere. Paral·lelament, les bruixes de la Serafina Pekkala i l'aeronauta Lee Scoresby, que ja havíem conegut a l'anterior entrega, s'uneixen al bàndol de Lyra en una guerra còsmica que es comença a preparar.
M'agrada: És una novel·la que està a l'alçada de l'anterior i que, en comparació amb La brúixola daurada, ens ofereix un to molt més fosc i adult que la mera successió d'aventures èpiques que aquesta ens presentava.
No m'agrada: Al meu parer, el final en forma de cliffhanger resulta una mica anticlimàtic, i a mi m'hagués agradat un final una mica més rodó, com en l'anterior novel·la. També hi ha moments en què l'aprofundiment que fa Pullman en les bases filosòfiques i metafísiques del seu món literari mostra obertament les seves febleses: per exemple, decidir que els espectres no afecten els infants perquè aquests estan només centrats en si mateixos (el que anomena "innocència") i els adults es troben oberts al món (el que anomena "experiència") em sembla una simplificació força matussera.

Enlace permanente para 'La brúixola daurada (#288)'

0:12

La brúixola daurada (#288)

» ‎ telèmac

En nosaltres hi ha abismes i forts corrents. Som gent de l'aigua de cap a peus, i tu no ho ets, tu ets de foc. Al que t'assembles més és al foc dels maresmes, aquest és el teu lloc dins del pla; tens esperit de bruixa a la teva ànima. Enganyosa, això és el que ets, nena.

Aquesta novel·la de l'autor britànic Philip Pullman va suposar un abans i un després en la literatura de fantasia per a joves amb la seva publicació l'any 1995. Contemporània de la sèrie de novel·les de Harry Potter, la trilogia de la Matèria Fosca és fins i tot més influent que aquella en termes literaris, i pel que fa a les implicacions teòriques i filosòfiques del seu món imaginari. En aquest primer volum de l'obra, que es va publicar primerament com a Llums del nord i ha estat recentment reeditat com a La brúixola daurada, l'autor ens introdueix en un món imaginari, paral·lel al nostre i que manté semblances més que evidents amb la nostra història, cultura i valors. En el moment que obre la novel·la, està tenint lloc una revolució científica que pot canviar radicalment la forma com es conceben l'univers i els seus orígens, però tot el saber queda monopolitzat sota l'ala d'una organització religiosa, el Magisteri, que s'ha llegit en alguns casos com un paral·lel de l'església catòlica, però que té més a veure amb una mena d'evolució especulativa del calvinisme: la seu mundial del Magisteri es troba a Ginebra, sense anar més lluny. Els pocs científics que escapen d'aquest control ferri són considerats heretges i combatuts amb tots els mitjans a l'abast d'aquesta institució, com li passa a lord Asriel a la novel·la, que acaba condemnat a un captiveri forçós en un dels confins del món. La protagonista, Lyra Belacqua, és una nena òrfena a qui el seu oncle, un noble caigut en desgràcia anomenat lord Asriel, va deixar en dipòsit al Jordan College de la universitat d'Oxford. Les qualitats de Lyra de seguida queden patents només començar l'obra, en una primera subversió de les expectatives d'entrada, ja que Lyra no és una heroïna agradosa o complaent amb el lector: és una nena rebel i difícil, que atrau d'entrada més pels seus defectes que per les seves virtuts. Com una mena d'Odisseu en formació, Lyra destaca especialment per la seva habilitat per dir mentides i inventar paranys i històries que l'ajuden a sortir dels embolics. Com el propi autor ens explica en un excurs al principi d'un dels capítols, aquesta habilitat no té a veure amb la imaginació, sinó més aviat amb la seva absència: les mentides són el seu medi, la seva forma d'adaptar-se i sobreviure a un món hostil. Amb les seves històries fantàstiques i exagerades Lyra també prova d'omplir els buits de la seva història personal: els seus orígens són un misteri per a ella, i a mesura que els vagi descobrint, sempre es revelaran una mica més decebedors del que ella havia pensat. És així com la narració adquireix una línia de direcció constant en un dels seus motius principals: la tensió entre la mentida i la veritat. El viatge ple d'aventures que Lyra emprèn per rescatar els seus amics serà una deriva cap a la veritat, cap als seus propis orígens i cap al descobriment de les veritables intencions de tots aquells que l'envolten. De fet, la seva guia en aquest camí serà l'aletiòmetre, un instrument màgic que només respon la veritat a qualsevol pregunta que se li formuli. L'univers creat per Pullman també té una altra característica completament original i que fa d'aquesta novel·la un relat únic en la seva espècie: la presència dels daimons, o exterioritzacions de l'ànima de la persona en forma d'animal, que acompanyen cadascú en el seu trajecte vital. Això, d'una banda, és una estratègia narrativa molt efectiva, perquè el daimon es converteix en un vehicle dels pensaments i els sentiments de la protagonista; però, d'altra banda, la presència dels daimons a la narració també ens introdueix a la particular metafísica del món fictici. La Pols és la primera introducció que tenim, en aquest volum, al plantejament teològic i metafísic que Pullman crea en aquesta saga, i que serà aprofundit en els volums següents de la trilogia. La Pols és una matèria primigènia, un conjunt de partícules d'una naturalesa especial, que s'adhereixen als éssers humans quan passen a l'edat adulta, i que els personatges de la novel·la associen amb el Pecat Original, com si en fossin la traça material. La Junta d'Oblació, una institució de fanàtics religiosos que depèn de l'autoritat del Magisteri, pretén eradicar la influència de la Pols en els infants abans que arribin a la pubertat, preservant així per sempre la seva innocència. Ara bé, anar contra la natura o jugar a ser Déu pot tenir resultats desastrosos, i anirem veient aquestes implicacions al llarg de la lectura. L'obra s'ha llegit repetidament, i l'autor mateix ha encoratjat aquesta interpretació, com una resposta als aspectes més foscos i problemàtics del món fictici de Nàrnia creat per C. S. Lewis, especialment pel que fa al seu judici final. Philip Pullman es posiciona com a ateu, i es podria argumentar que la saga de la Matèria Fosca pretén ser a l'ateisme el que El Senyor dels Anells, per exemple, seria al catolicisme. Ara bé, fins als altres dos volums no serà possible apreciar si l'intent de Pullman en el seu món literari acaba donant suport a una visió atea del món o més aviat a una mena de teisme New Age. Aquesta primera entrega és la més rodona i satisfactòria en termes literaris, al meu parer. Més enllà de tota l'especulació filosòfica, més oberta a la interpretació, el que hi trobem principalment és un viatge èpic i màgic de la protagonista a les terres del nord, per tal de rescatar els nens anglesos que estan essent segrestats per una misteriosa banda de criminals liderats per la senyora Coulter, la malvada de la història, que pretén subordinar Lyra als seus propis designis en la seva lluita pel poder. Quan Lyra aconsegueixi escapar de la seva influència, s'unirà a una banda de giptans per tal de viatjar al nord i rescatar els infants perduts. En aquest viatge s'aliaran amb un clan de bruixes liderats per la Serafina Pekkala, i amb un ós cuirassat caigut en desgràcia anomenat Iorek Byrnison. Aquests dos personatges són els que brillen més en tota la narració, especialment l'ós Iorek Byrnison. Quan el trobem per primer cop, Iorek es troba alcoholitzat i caigut en desgràcia, i el seu viatge el portarà a recuperar el seu lloc com a rei dels óssos cuirassats en un arc narratiu fàcilment identificable com el del viatge de l'heroi. L'estructura circular de la narració també és un dels seus punts forts: al principi de tot la novel·la s'obre amb una pregunta, el misteri sobre la Pols i la seva estranya manifestació en les aurores boreals al nord del planeta, que revelen un món paral·lel al qual lord Asriel pretén accedir; el desenllaç es tanca amb la resposta a aquesta pregunta, i l'obertura d'un pont a aquest món paral·lel. De la mateixa forma, el misteri de les desaparicions dels infants anirà adquirint la seva resposta quan Lyra accedeixi a una de les plantes experimentals on aquests es troben captius, i així successivament. Als marges d'aquestes línies argumentals hi trobem tot un seguit de personatges secundaris que aporten cadascun les seves pròpies personalitats, històries passades i detalls que donen color a la narració. Per als qui us agradi la literatura de fantasia, La brúixola daurada és un clàssic recent que no us podeu perdre.
Sinopsi: La vida de la Lyra Belacqua a la universitat d'Oxford es veu sacsejada quan els infants comencen a desaparèixer misteriosament per tot Anglaterra. Escapant de la seva protectora la senyora Coulter, Lyra emprendrà un viatge al nord amb una caravana de giptans per tal de descobrir què se n'ha fet dels infants desapareguts. Pel camí farà amistat amb un ós cuirassat, Iorek Byrnison, a qui ajudarà a recuperar el seu tron com a rei dels óssos i que, al seu torn, l'ajudarà a ella en la seva missió.
M'agrada: És una novel·la molt complexa i molt ben construïda a molts nivells diferents, i precisament per aquesta complexitat guanya en les relectures.
No m'agrada: Té moments i moments, i de vegades els episodis de l'argument avancen més per conveniència de la història que no pas per coherència o lògica internes.

Enlace permanente para 'Llaureu sobre els ossos dels morts (#287)'

0:05

Llaureu sobre els ossos dels morts (#287)

» ‎ telèmac

Però la veritat és que qualsevol que senti Ràbia, i no passi a l'acció, tan sols escampa la infecció. Això diu el nostre Blake.

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar l'any 2009 i va rebre l'International Booker Prize, deu anys abans que l'autora rebés el premi Nobel de Literatura. És la primera i única obra que li he llegit de moment, així que no tinc gaires elements per jutjar, però es diu que és la novel·la més lleugera de l'autora. Si això és així, és una carta de presentació més que vàlida de la seva qualitat. Llaureu sobre els ossos dels morts és una intel·ligent deconstrucció de les novel·les policíaques contemporànies, que es llegeix com a misteri des del principi fins al final, però que constantment s'embranca amb digressions metafísiques per tal de presentar la particular visió del món que té la protagonista. La senyora Duszejko és una dona d'uns seixanta anys que viu aïllada en una planura remota prop de la frontera entre Polònia i la República Txeca fent classes d'anglès a l'escola local i tenint cura de les cases dels seus veïns, que només van al poble a estiuejar. De seguida la novel·la ens endinsa, d'una forma tremendament immersiva, en l'ambient del poble i dels seus habitants, en la duresa de l'hivern en aquest paratge remot i desolat, i en l'exuberància del món natural que envolta les cases dels protagonistes: la planura coberta de neu durant gran part de l'any, l'ombra de les muntanyes, a l'altra banda de les quals es troba la República Txeca com si es tractés d'un lloc assolellat, culte, i lluminós, una mena de terra promesa imaginada per a la protagonista, i els interminables boscos inhòspits on habita la fauna salvatge de la zona, constantment amenaçada pels caçadors, i que en aquest context es pot convertir en qualsevol moment en una trampa mortal. De fet, les descripcions de la natura que envolta la protagonista és un dels punts més forts de la novel·la, que adquireix precisament en les seves descripcions els moments de màxima bellesa, amb un llenguatge poètic que pretén explicar la natura i la fauna i la flora com a presència constant i amenaça hostil per als seus destructors. En un lloc així, l'únic que sembla donar alguna seguretat o alguna estabilitat a la protagonista és l'observació del cel i l'estudi dels horòscops, que li revelen patrons i constants en els esdeveniments que l'envolten, com si pogués elaborar un mapa de l'existència a l'abast dels éssers humans. Un dels elements més ben aconseguits de la novel·la, i probablement un dels que pot resultar més confusos en començar a llegir és precisament aquesta immersió que l'autora ens proposa dins la ment de la protagonista. En començar a llegir, pot costar una mica entrar en la novel·la, narrada en primera persona, perquè la senyora Duszejko percep el món d'una forma completament particular, des del seu propi sistema de creences i valors completament únic, fins al punt que la seva forma d'utilitzar el llenguatge també esdevé totalment particular. Aquesta forma d'entendre el món i el seu vocabulari intrínsec es van revelant poc a poc al llarg de la lectura, com si es tractés d'un codi que els lectors hem d'anar desxifrant. I el mateix passa pel que fa a l'argument: la novel·la comença amb una mort misteriosa que porta a una cadena d'altres morts també igualment estranyes, i els diferents personatges ens van temptant amb diferents possibilitats de resolució del cas. Ens trobem davant d'un assassí en sèrie? D'una cadena de misteriosos accidents? D'una trama de corrupció i tràfic d'influències per part dels poderosos de la zona? Com passa també amb les novel·les de misteri, el missatge es va transformant poc a poc en més polític del que podria resultar al principi, a mesura que es va revelant la línia divisòria entre els inútils i els indefensos de la societat, aquells que no tenen una funció directament productiva dins d'aquesta i, d'altra banda, els que ostenten el poder i l'exerceixen per tal de descriure i categoritzar la realitat en els seus propis termes. De fet, és aquest sistema de poder i explotació el que defineix qui és bo i qui és dolent, qui és útil i qui és superflu i, encara més significativament, determina la línia divisòria entre la racionalitat i la bogeria. Familiaritzar-se amb l'imaginari poètic (i polític) del poeta britànic William Blake (1757-1827) pot ajudar a comprendre també aquest segon nivell de lectura, més enllà de l'argument bàsic de la novel·la. La novel·la es transforma així en una reinterpretació del poema "Auguris d'Innocència", en què el patiment de criatures innocents de la natura revela un patró d'injustícia en l'arquitectura de l'univers sencer, que en termes polítics es tradueix en el sistema capitalista. És així com la protagonista es veu portada, en la seva còlera contra els seus veïns, a denunciar la caça i el maltractament animal com a mostres de deshumanització, crueltat i de ceguesa moral. No és el tracte entre iguals de la societat liberal el que ens defineix moralment, en el fons, sinó quelcom encara més profund: com tractem aquells que no són iguals a nosaltres i que, intrínsecament, no es poden defensar perquè la diferència de poder entre ells i nosaltres és insalvable. Per aquest motiu és una novel·la que agradarà a animalistes, vegans i vegetarians a parts iguals, i a la resta del públic lector en general per la seva crítica valenta, profundament original i totalment personal de la societat contemporània amb els seus aspectes més foscos, però també amb les seves possibilitats obertes de guariment i de comunió entre diversos éssers humans.
Sinopsi: En un lloc remot de la planura polonesa prop de la frontera amb la República Txeca, la senyora Duszejko viu semi-retirada, amb una connexió especial amb els animals i la natura, que ella creu intrínsecament relacionada amb un patró còsmic i universal que pot llegir en els horòscops i els mapes astrals. Tanmateix, com ella mateixa admet, no és una astròloga gaire hàbil, i quan una sèrie de morts inexplicables comencin a produir-se al poble, la seva línia interpretativa començarà a diferir perillosament de la línia oficial d'investigació per part de la policia.
M'agrada: És un llibre que fa de molt bon llegir, que es fa coherent en els seus propis termes, i que guarda pel final la resposta a tots els misteris que planteja al principi.

Enlace permanente para 'Manual per a dones de fer feines (#286)'

0:14

Manual per a dones de fer feines (#286)

» ‎ telèmac

- Calla, John - va dir la Florida -. Només és dolor fantasma.
- És real? - li vaig preguntar. Ella va arronsar les espatlles.
- Tot el dolor és real.

Aquest recull de contes curts de l'autora nord-americana Lucia Berlin (1936-2004) es va publicar el 2015 i va resultar una autèntica revelació arreu del món, tot i que els contes que hi figuren ja havien estat publicats anteriorment entre els anys 80 i 90. Lucia Berlin va ser una autora desconeguda durant tota la seva vida, tot i la magnífica qualitat dels seus relats. Gran part del contingut d'aquests contes és autobiogràfic: la lluita contra l'alcoholisme i l'esforç per criar quatre fills sola, treballant en diverses feines i amb períodes en clíniques de desintoxicació. Els records de la infància als Estats Units i a Chile també són material autobiogràfic: el seu pare treballava a la indústria minera i, quan la família va traslladar-se a Chile, Berlin va tenir accés a una vida de luxe i privilegis, en contrast directe amb la pobresa generalitzada al país. El món que ens descriu Berlin ens exposa aquests contrasts contínuament, ja sigui a Amèrica llatina, a Mèxic o als Estats Units. Berlin va conèixer el món universitari de primera mà, i també les cases de classe mitjana que va visitar com a dona de fer feines, així com centres penitenciaris on va treballar com a professora i hospitals on feia d'administrativa, on va acabar essent testimoni també de les vides dels més desafavorits de la societat americana, retratades de forma poc afalagadora i molt colpidora per la seva duresa que colpeixen molt fortament amb la seva duresa a relats com "Carmen", "Let me see you smile", "Strays" o "Mijito". Moltes altres de les històries també exploren les relacions familiars amb les seves llums i ombres: la complicada relació amb la mare, els abusos sexuals patits per part de l'avi, l'alcoholisme d'aquests dos, l'absència emocional per part de l'àvia, i la mort per càncer de la germana petita, amb qui va arribar a unir-se molt més estretament en aquests últims anys que durant la resta de la seva vida. Els fills adolescents també entren i surten al llarg dels relats, establint una relació amb la mare que sempre és ambigua i complexa. Amb tot aquest contingut n'hi hauria prou per fer un recull de relats memorable, però en realitat el que es gaudeix més dels escrits de Berlin és el seu estil. La qualitat de la seva prosa s'aprecia contínuament en les descripcions breus i entretallades, en els símils totalment improbables que apareixen inesperadament per sorprendre i suggerir significats, en els continus salts temporals endavant i endarrere que apunten a la qualitat fugissera i inexplicable del temps i de l'existència, i a una habilitat per construir metàfores i imatges que es fa magistral precisament en la seva senzillesa. Per exemple, a "Step", el combat de boxa que miren per la televisió els interns en un centre de desintoxicació es transforma en un paral·lel de la lluita mateixa de la protagonista; a "Silence", som testimonis de diversos tipus de silencis còmplices i covards en una existència desolada, i ens adonem de com precisament els personatges que advoquen més enèrgicament en contra d'aquestes hipocresies són precisament els que més han de callar i d'amagar. A "Strays", els gossos abandonats que ronden una colònia penitenciària al mig del desert creen un paral·lel, com si es miressin en un mirall, amb els addictes que hi queden atrapats com a alternativa a la presó. A "Toda luna, todo año", aquest poema que se'ns ofereix al principi serveix de fil per a la reflexió sobre el moviment de la vida que el relat proposa. A "Sex Appeal", aquesta qualitat de la qual es vanta la cosina Bella Lynn adquireix una ironia profundament amarga quan ens adonem de l'autèntic interès del seu estimat. La ironia i l'humor són també una constant en els relats de Lucia Berlin, de vegades amb un to més desenfadat i d'altres amb un to més colpidor i seriós. A "Friends", la relació de dependència entre els protagonistes es defineix en termes diferents en funció de quin sigui el punt de vista privilegiat; a "Melina", la Melina es transforma més en un ideal de feminitat perfecta que en una dona real de carn i ossos. Com passa amb els relats curts, de vegades la mestria de Berlin es demostra més en la capacitat de concisió dels relats més curts que en el desenvolupament dels més llargs: és una qüestió de gustos personals, però a mi m'ha semblat insuperable la forma com Berlin, en general, té la capacitat de subvertir el conte sencer en les darreres línies de cadascun, amb una revelació final inesperada o amb un contrast del tot estrident amb el to o les implicacions de la resta del relat. A "Her first Detox", per exemple, la vehemència amb què la protagonista afirma que no tornarà a recaure mai més contrasta amargament amb el títol del relat, i les últimes línies d'aquest contribueixen a reforçar aquest missatge de fracàs. La profunditat de les experiències humanes i la reflexió sobre aquestes en retrospectiva i la celebració de la vida amb els seus moments bons i els seus dolors i fracassos se'ns despleguen a través de la capacitat d'observació de Lucia Berlin, que ens n'ofereix un relat humorístic i crític, profundament despietat i generós a la vegada.
Continguts: Aquest recull conté quaranta-tres relats de Lucia Berlin, alguns de més breus i d'altres de més extensos. Tots ells recullen la finíssima mirada de Berlin sobre els fracassos de la seva vida i els racons més foscos de la societat americana, especialment a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.
M'agrada: "Angel's Laundromat", "A Manual for Cleaning Women", "Her First Detox", "Emergency Room Notebook 1977", "Carpe diem", "Melina", "A love affair" i "Here it is Saturday".
No m'agrada: En un recull de contes tan complet, és clar, hi ha contes que brillen més i d'altres que no tant.

Enlace permanente para 'La llibreria (#285) '

0:10

La llibreria (#285)

» ‎ telèmac

Es venen més arengs fumats, per exemple, que truites mig fumades, per molt que aquestes tinguin un gust més delicat. I no em digui que els llibres no són una raresa.

Aquesta novel·la de l'escriptora britànica Penelope Fitzgerald (1916-2000) es va publicar l'any 1978 i és una novel·la breu i molt agradable de llegir. Gran part de les crítiques que en vaig llegir a la xarxa la menyspreaven per insulsa i per tenir poc argument i, tot i així, a mi m'ha semblat una finíssima sàtira social d'un món que començava a esvair-se a finals dels anys 50, època en què se situa l'acció de la novel·la, i que em penso que ja estava desapareixent per complet quan la novel·la es va publicar a finals dels 70. Ens hem de situar en un petit poble pesquer a l'Anglaterra rural, un poble pacífic a l'estil de les novel·les de miss Marple, en què no hi passa mai res fins el moment que passa. I allò més important que pot passar en un poblet així és que es destorbi el seu bé més preuat: l'status quo. Al poblet rural de Hardborough, una vídua de mitjana edat, la Florence Green, decideix deixar de dependre de l'herència del seu difunt marit i emprendre un negoci ella sola, una llibreria que obre en un edifici històric abandonat. No és ni una feminista alliberada ni una emprenedora revolucionària, com va demostrant a través de la seva actitud i el seu comportament al llarg de tota la novel·la. És tan sols una dona de mitjana edat que decideix emprendre un projecte personal, per demostrar-se a si mateixa - més que a ningú altre - que és capaç de fer-ho. Ben aviat, l'elit il·lustrada del poble, encapçalada per la jutgessa de pau Violet Gamart, exhibeixen el seu profund provincianisme i la seva mentalitat de ramat en intentar boicotejar-la per tots els mitjans possibles i fins i tot influir en el Parlament perquè aprovi una llei que els permetrà expropiar-li l'edifici a la Florence per fer-ne un centre d'art que exhibirà aquarel·les d'aficionat. Sí que és cert que l'argument és molt senzill, quasi inexistent, però la tensió entre tots els personatges es va desplegant d'una forma molt lenta i ferma a través de tota la lectura, i el desenllaç, que es concentra en els últims dos capítols, ens ofereix el tancament de tots els arcs narratius i la revelació de l'autèntic caràcter de tots els personatges, fins i tot els més ambigus i misteriosos. Al cor del conflicte hi ha una novel·la recentment publicada, Lolita de Vladimir Nabókov, que curiosament aconseguirà reclutar aliats inesperats per a les files de la llibreria, però que precipitarà el paroxisme d'indignació dels seus detractors. Una de les grans virtuts de la novel·la és la seva senzillesa. El to de la narració és simple i directe en tot moment: la tensió i els conflictes entre els personatges s'estableixen més aviat a través de les seves pròpies converses transcrites en estil directe, sense gaires acotacions per part de la veu narradora. Això fa de la narració un exercici de subtilesa que permet al lector omplir els buits a cada moment, i interpretar el que s'està esdevenint a les ments dels personatges sense necessitat de gaires explicacions. Per això, l'humor de la novel·la és molt subtil i totalment implícit; en realitat la novel·la és una sàtira molt fina i amagada d'aquest món conservador, estable i tradicional, que estava començant a desaparèixer o, almenys, a veure's amenaçat per la societat futura a principis dels anys seixanta. La part més còmica de la narració es basa, precisament, en confrontar en una mateixa conversa dos personatges amb dues mentalitats diferents que, precisament per aquest motiu, no acaben d'entendre's l'un a l'altre. El resultat és sobri i no pateix de cap tipus d'afectació, i si alguna crítica se li pot fer a la novel·la, és que es fa massa curta precisament perquè ens apunta a un món petit i tancat, que podria expandir-se en detalls i fins a convertir-se en una novel·la molt més extensa. Potser és un llibre que no passarà a la història, però si us agrada la novel·la britànica del segle vint, especialment pel que fa al seu retrat social i d'ambient, aquesta és una lectura francament recomanable.
Sinopsi: L'any 1959, al poblet pesquer de Hardborough a l'est de Suffolk, la senyora Florence Green munta una llibreria a Old House, el segon edifici més antic de la ciutat. El nou negoci és acollit amb dosis paral·leles d'entusiasme i d'indignació, actituds personificades per l'ancià senyor Brundish i la senyora Violet Gamart, respectivament. Al mig també s'hi situen personatges ambigus, com la celebritat local, el productor de la BBC Milo North, que no revelarà el seu joc completament fins al final. A més, la senyora Green contracta com a ajudant a una nena d'onze anys, la Christine Gipping, el destí de la qual possiblement oferirà la millor lliçó de vida de la novel·la.
M'agrada: M'ha agradat, sobretot, el desenllaç de la novel·la, que mostra finalment els destins cap on convergien totes les trames, sense haver-les revelat gaire clarament amb anterioritat.
No m'agrada: Crec que hagués estat molt més interessant si alguns dels personatges secudnaris haguessin estat més ben dibuixats, especialment el senyor Brundish o el general Gamart.

Enlace permanente para 'Laura a la ciutat dels sants (#284) '

0:16

Laura a la ciutat dels sants (#284)

» ‎ telèmac

Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s'estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s'ajupin sota el pes de les túniques xopes d'humitat.

Aquesta novel·la de Miquel Llor (1894-1966) es va publicar el 1931, després de rebre el premi Creixells, i és considerada una de les millors obres en llengua catalana de tots els temps. És una lectura francament agradable, que atrau amb el romanticisme de la seva protagonista, el naturalisme del retrat social que proposa, i el modernisme del seu estil narratiu. I no es pot demanar gaire més. La lectura enganxa amb les vicissituds de la seva protagonista, Laura, una jove barcelonina sense fortuna que es casa amb Tomàs, un propietari ric de la ciutat de Vic, que rep el nom de Comarquinal a la novel·la. De fet, el llibre va causar un escàndol en el moment de la seva publicació precisament pel retrat poc afalagador que fa dels habitants de la capital d'Osona de l'època. Des del primer moment en què la parella de recent casats tornen a Comarquinal, els dos móns xoquen frontalment: Laura està acostumada a l'anonimat i la llibertat de Barcelona, mentre que, a Comarquinal, totes les seves accions i moviments són escrutades les vint-i-quatre hores del dia pels habitants de la ciutat, fervents catòlics disposats a jutjar la "forastera" implacablement només pel fet d'haver retirat del mercat un dels hereus rics de la contrada. El catolicisme exaltat ensenya els seus colors ben bé des del principi: la Laura té el talp a casa, en la figura de Teresa, la germana soltera de Tomàs, que administra la casa com s'ha fet tota la vida i com ho ha de fer una dona "com cal". Les primeres enraonies que circulen sobre la nouvinguda es basen, directament, en l'inventari detallat de la seva roba interior. Llor ens retrata, amb una finesa crua i despietada, una societat de ments petites que, rere l'aparença de la caritat cristiana, amaguen una obsessió exclusiva amb el sexe i els diners. D'altra banda, Laura és una protagonista un punt desmenjada; no és exactament una dona forta, o és una dona forta en la mesura que ho pot ser l'any 1931 i en el context on es troba. La claustrofòbia del relat es va fent palesa poc a poc a mesura que la narració avança, en tant que es basa principalment en la pressió despietada del grup contra l'individu indefens. La figura de la persona inadaptada, com la Laura, era una constant dins la narrativa de Miquel Llor, que en aquesta novel·la contrasta l'idealisme impenitent de la protagonista, interessada per la música i els llibres, i fatalment entestada en aconseguir la felicitat, amb la resignació cristiana de tall pragmàtic de les mestresses de casa comarquinalenques, amb els únics ideals de l'estalvi i l'austeritat i l'única satisfacció a la vida de jutjar els altres segons aquests paràmetres. La Teresa es converteix en el màxim exponent d'aquests valors, fent gala a més d'una humilitat fingida que oculta una gelosia amarga i cada cop més violenta envers la seva cunyada. Si la tragèdia està servida només amb aquestes premisses, a la segona part de la novel·la comença a desplegar-se, un cop la Laura s'ha desencantat de l'enlluernament inicial del matrimoni i es creua en el seu camí el Pere de cal Notari, un advocat culte i viatjat, aparentment més afí a la sensibilitat de la protagonista. I és que la sensibilitat de la Laura és a la vegada la seva qualitat més autèntica i el parany més gran en què ha de caure: el gran interrogant de la novel·la és si el seu ideal de felicitat és realment abastable. En definitiva, és una lectura que val molt la pena si us agraden els clàssics, els relats amb ritme lent i prosa poètica a les descripcions, i els personatges complexos i molt ben construïts.
Sinopsi: La Laura és una jove barcelonina que es casa amb un ric terratinent rural i se'n va a viure amb ell a la seva ciutat, Comarquinal. Aquí és rebuda de forma hostil pels habitants de la ciutat i pels seus parents més directes, que la veuen com una forastera i desaproven el seu estil de vida. A través de les seves interaccions, veiem els intents de supervivència de la Laura en un entorn hostil, així com la resistència de la seva cunyada Teresa a la influència de la nouvinguda. Rere l'acceptació aparent per part de la Teresa, aquesta comença a alimentar un odi envers la Laura que precipitarà el desenllaç.
M'agrada: És una novel·la absorbent des de la primera pàgina fins l'última, que enganxa no tant per les vicissituds de l'argument sinó més aviat pel retrat complex i preciosista dels seus personatges i el joc de conflictes i interessos que s'estableix entre tots ells.

Enlace permanente para 'Cannery Row (#283)'

0:26

Cannery Row (#283)

» ‎ telèmac

Sempre m'ha semblat estrany. Les coses que admirem en els homes, l'amabilitat i la generositat, la sinceritat, l'honestedat, la comprensió i l'empatia són associats al fracàs en el nostre sistema. I els trets que detestem, l'astúcia, l'ambició, l'avarícia, la mesquinesa, l'egoisme i l'interès personal són els trets de l'èxit. I mentre que els homes admiren les primeres qualitats, adoren el producte de les segones.

Aquesta novel·la breu de John Steinbeck (1902-1968) es va publicar el 1945 i m'ha sorprès a la llum de les altres obres que havia llegit d'aquest autor. És una novel·la fresca i que fa de força bon llegir, però que cal obrir amb la ment neta de qualsevol judici o expectativa previs. Cannery Row és una àrea de Monterey, a Califòrnia, en què els habitants subsisteixen com poden durant els anys de la Gran Depressió. Els protagonistes de la novel·la són alcohòlics, prostitutes, rodamons, treballadors temporals i sense-sostre, i les línies divisòries entre totes aquestes denominacions es dilueixen contínuament a mesura que avança la lectura. Els personatges subsisteixen estacionalment de la feina a les plantes enllaunadores de la zona, però entre vaixell i vaixell el temps es deixa transcórrer, plàcidament, als ritmes mateixos marcats per la natura. Quan no hi ha esperança de cap tipus, aquells que han renunciat a caure en el parany del sistema de vida americà veuen passar la vida entre una borratxera i la següent però, més que caure en la desesperació, el que despleguen al llarg de la novel·la és la seva celebració de la vida, extremada i apassionada en la seva resiliència a l'adversitat. En Mack i els nois es decideixen a muntar una festa per al seu amic Doc, un biòleg marí que treballa a la zona dissecant exemplars d'espècies marines per a museus, universitats i col·leccionistes. En Doc fa el bé a tothom sempre que pot, es resigna estoicament a suportar les adversitats que no pot evitar i abandona la contesa quan no hi pot fer res més. Tothom a Cannery Row li deu un favor que mai ningú li podrà arribar a tornar. És per això que la idea de fer-li una festa sorpresa sembla tan brillant d'entrada. Ara bé, de les mil i una coses que es poden tòrcer quan no tens la sort de part teva se'n torcen mil dues, i l'esdeveniment acaba essent un desastre. Potser el segon intent serà més reeixit? L'argument principal de la narració és així de tènue, una excusa tan sols per desplegar anècdotes, relats curts sobre els habitants de Cannery Row i excursos poètics de la mà del narrador. Si bé altres obres que li he llegit a Steinbeck eren més polítiques, aquesta és directament una celebració nostàlgica d'un món que sempre sembla més deliciós per escrit i des del record del que ha de ser en realitat: Steinbeck desplega aquí una prosa poètica que pretén crear un paral·lel entre els esdeveniments de la natura i les vicissituds dels éssers humans que la poblen. A moments la seva celebració de la natura i del món humà - específicament americà - a parts iguals m'ha recordat quelcom del to exaltat de la poesia de Walt Whitman. El text de Steinbeck, però, potser s'entreté a accentuar els moments foscos de la gran societat americana amb una mica més de claredat. Els habitants de Cannery Row subsisteixen igual que ho fan els gats de carrer o les granotes dels estanys: provant de gaudir la passejada el màxim possible abans de ser caçats per algú més fort o caure en un parany. L'aventura de Mack i els nois és humorística i tràgica al mateix temps: igual que l'existència humana mateixa, ens tempta amb una felicitat reposada que arriba, només de tant en tant, a l'hora de la perla, en els petits espais de reflexió i de calma que s'obren entre disgust i disgust.
Sinopsi: En els espais habitats als marges de la societat americana, una colla de personatges sense origen ni destinació fixos subsisteixen com poden amb petites feines temporals durant la Gran Depressió. En Mack i la seva colla de temporers, els nois, decideixen muntar-li una festa al seu amic Doc, que sempre fa algun favor a tothom sense esperar res a canvi. La narració es comença a perdre entre els detalls dels preparatius - una cosa porta a l'altra - fins que la festa acaba essent molt diferent del que els nois havien esperat.
M'agrada: És una lectura sorprenent i força més humorística del que acostuma a ser Steinbeck.
No m'agrada: No m'ha agradat tant com altres obres, més polítiques i crítiques, de Steinbeck. El to celebratori de Cannery Row se m'ha fet una mica incomprensible, i difícil de pair, a moments de la lectura.

Enlace permanente para 'Pares i fills (#282) '

0:04

Pares i fills (#282)

» ‎ telèmac

Un fill és una peça que es trenca. És com un falcó que vola a casa i després torna a envolar-se quan vol; però tu i jo som com bolets que creixen a la cavitat d'un arbre, ens asseiem l'un al costat de l'altre sense moure'ns de lloc. Jo no canviaré mai per a tu, i tu sempre seràs el mateix per a mi.
Aquesta novel·la de l'autor rus Ivan Turguénev (1818-1883) es va publicar per primer cop el 1862 i amb el temps va esdevenir un èxit rotund a tota Europa, gràcies a la popularitat que li van fer merèixer els elogis de figures literàries com Flaubert, Maupassant i Henry James. Vaig parlar de Turguénev fa temps, quan vaig ressenyar la seva novel·la Fum, també una bona recomanació. L'obra de Turguénev ha quedat eclipsada per la dels seus contemporanis Tolstoi i Dostoievski, però no té res a envejar a la d'aquests dos: Turguénev és de ple dret un dels autors clàssics més importants del segle dinou rus. Pares i fills és possiblement la seva obra més famosa i reconeguda, i es titula així perquè tracta principalment del conflicte generacional que s'estableix entre els liberals de les dècades de 1830 i 1840 i la generació posterior, la dels joves intel·lectuals desencantats de les dècades següents. Aquí, els dos protagonistes, dos joves nihilistes, Arkadi Kirsànov i Evgueni Bazàrov, arriben a casa d'Arkadi a passar unes vacances després de graduar-se. Allà, la seva visió moderna sobre l'existència xoca irremeiablement amb la del pare i l'oncle de Kirsànov, terratinents conservadors que afronten amb poc èxit l'administració de la seva finca després del recent alliberament dels serfs. Al cap d'un temps, Bazàrov i Arkadi es dirigeixen a casa d'uns coneguts, on coneixen la misteriosa Anna Serguèievna, una jove viuda de caràcter independent, de qui tots dos s'enamoren. Més endavant visiten els pares de Bazàrov, d'una extracció social més humil, i de nou les dues generacions xoquen, tot i que de manera diferent. Aquí, els pensaments d'Arkadi i el seu amic ja s'han començat a separar, i Arkadi comença a veure en el menyspreu de Bazàrov envers els seus pares el símptoma d'una profunda infelicitat en el seu amic. Un dels temes principals de la novel·la és, sens dubte, el corrent de pensament nihilista que es va popularitzar a Rússia a mitjans del segle dinou, i que també és el centre d'interès de Crim i càstig de Dostoievski. Totes dues novel·les presenten una crítica punyent i colpidora a aquest corrent de pensament, la de Dostoievski més directa i aquesta de Turguénev un punt més subtil i velada. Si bé Turguénev simpatitzava amb la generació dels joves nihilistes, i en gran part aquests van ser els principals receptors de les seves novel·les, el retrat que en fa a Pares i fills és en tot moment irònic, crític i distanciat. La novel·la mateixa comparteix aquest esquema mental nihilista en no oferir-nos un sentit o una direcció últims que haguem de desxifrar: la dinàmica de la narració no és res més que la roda constant de la vida i de la mort; els fills es revolten contra els pares generació rere generació, de forma que al capdavall ningú tenia raó, i la felicitat s'acaba trobant més aviat en les petites decisions que ens surten al pas. Però, si res no té sentit, què ha de fer un nihilista amb els seus sentiments quan s'enamora? Ha de rendir-se a la il·lusió de la felicitat i abdicar de les seves idees, o mantenir-se fidel a les seves conviccions? La novel·la explora contínuament totes aquestes àrees grises, i el conflicte principal per als dos protagonistes sembla l'obligació inexcusable de decidir què han de fer amb el seu futur. El punt de partida és similar per a tots dos: Bazàrov és un nihilista radical, i Arkadi, més jove i enlluernat per la modernitat d'aquestes idees, de seguida subscriu incondicionalment les tesis del seu amic. Ara bé, la novel·la ens va desplegant poc a poc les diferents trajectòries de tots dos quan toca prendre decisions importants: mentre que Bazàrov, incapaç de renunciar a les seves idees, es veu obligat a fer concessions a contracor i per la via més dolorosa, Arkadi es mostra fidel als seus sentiments i es veu en la necessitat d'optar per una via de compromís. Pel camí ens trobem amb un conjunt de personatges secundaris tots atractius, complexos i molt ben dibuixats. Pares i fills és una novel·la que fa de molt bon llegir i recomanar, per als qui us agradin els clàssics fàcils de llegir però de lenta digestió.
Sinopsi: Després de graduar-se a la universitat, el jove Arkadi Kirsànov torna a casa del seu pare, una finca rural, acompanyat del seu amic Bazàrov, un estudiant de medicina. Les seves visions nihilistes sobre la vida i l'existència de seguida xoquen frontalment amb les del pare i l'oncle d'Arkadi, més conservadors. Mentre que l'oncle se situa en un extrem, el pare d'Arkadi intenta comprendre la visió dels joves, tot i que no pot evitar deprimir-se en veure que la generació més jove l'ha acabat deixant enrere. Més endavant, els joves passen una altra temporada a casa d'una aristòcrata viuda, la senyora Odíntsova, de qui tots dos estan enamorats. Bazàrov s'emporta una profunda decepció en ser rebutjat per la dama, i tots dos amics acaben marxant a casa de Bazàrov. Allà, acabaran aprofundint sobre les seves discrepàncies, fins a distanciar-se definitivament a través de les seves respectives decisions.
M'agrada: És un estudi de personatges molt complex i profund, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat.

0:04

Aloma (#281)

» ‎ telèmac

Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes... El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el malhumor d'Anna. El marit de Mercè havia mort sol com una bèstia. I Robert, que havia vist tantes coses, què n'havia tret? Ella, si no volia morir asfixiada, s'hauria de defensar amb les dents.

Aquesta novel·la breu va representar, el 1938, el salt a la fama de Mercè Rodoreda (1909-1983) a través del premi Creixells que se li havia atorgat l'any anterior. Als anys 60 se'n va publicar la versió definitiva, revisada per l'autora. Narra una història senzilla d'una forma concisa i continguda, aturant-se en els detalls només quan és necessari i desplegant una simbologia que, si bé no és tan rica ni exuberant com a La Plaça del Diamant o Mirall trencat, aquí és molt més directa i evident. Per exemple, la novel·la obre amb la repulsiva història d'una gata de carrer que fascina Aloma des de la finestra de casa seva; no serà fins al final del llibre que veurem en quina mesura aquest relat és un paral·lel - no exacte - de la història d'Aloma mateixa. És una novel·la que es llegeix ràpidament i amb el cor en un puny, perquè la seva duresa no té res a envejar a les obres posteriors i més conegudes, i en ella ja trobem la inquietud de Rodoreda per la sensibilitat femenina i la seva característica atenció a l'espai domèstic que confina les dones. Aloma és una adolescent que viu en una caseta amb jardí al barri de Sant Gervasi, amb el seu germà, Joan, la dona d'aquest, Anna, i el fill petit de tots dos. La mort dels pares i el suïcidi del seu germà gran, Daniel, l'han marcada profundament des de petita. Aloma s'estima la casa amb el seu jardí per sobre de qualsevol altra cosa; d'altra banda, de seguida veiem com l'espai domèstic acaba essent un recinte claustrofòbic per a la protagonista: havent deixat l'escola de petita, l'únic destí que l'espera és el d'ajudar la seva cunyada a fer les tasques domèstiques fins que li arribi el torn a ella de casar-se i fer-les per al seu marit. Tot i que ella no es vol casar, Aloma sembla resignada a aquest destí, i la seva subjectivitat adolescent, innocent i somiatruites pel que respecta al futur, ens amaga l'autèntica complexitat de la protagonista: Aloma és una gran observadora de la petita comunitat que l'envolta, no sols la família sinó també del reduït cercle de veïns, i la seva visió grisa de l'existència de seguida revela que té el cap molt més fred del que podria semblar a simple vista per la seva concepció romàntica de l'amor. Quan Robert, el germà d'Anna, que viu a Amèrica, arriba a la casa a passar-hi una temporada, aquest i Aloma s'enamoren i inicien una aventura que canviarà el futur de la noia per sempre. Mentre que podríem suposar que l'instint d'Aloma s'imposa a la seva reflexió reposada, i que no hauria caigut en braços de Robert si hagués estat una mica més llesta o s'ho hagués pensat dues vegades, en el fons la novel·la ens demostra, com més s'apropa cap al final, que el camí d'Aloma queda marcat en tot moment per la voluntat de viure la vida en els seus propis termes i d'alliberar-se del nucli familiar que l'oprimeix. Aloma ens presenta un univers en què els homes, passionals i arrauxats, viuen la seva sexualitat desbocats, com si fossin adolescents, mentre que són les dones, racionals i contingudes, les que després han de recollir els bocins de l'aventura i assumir responsabilitats que no els pertoquen. Val a dir que, en aquest sentit, Rodoreda és una mestra a retratar una societat retrògrada i conservadora que empara els homes en un esquema mental i unes convencions socials que atribueixen la culpa de tot sempre a la dona perduda, "una fresca", per usar els seus propis termes. En aquest context, i encara que a Aloma l'esperi un futur ben negre, l'evolució del personatge és tan subtil que es basarà en no gaire més que aprendre a ser ella mateixa la prioritat de la seva pròpia vida, i no haver de dependre mai més de ningú altre. No és un desenllaç feliç, però: Aloma ha hagut de pagar-ne el preu deixant pel camí tot allò que estimava i la seva pròpia felicitat. Aquesta és una novel·la que m'ha sorprès molt en positiu: no seria Mercè Rodoreda si no fos depriment, però la història és tan realista i està tan ben explicada que he trobat que no té res a envejar a les novel·les posteriors de l'autora.
Sinopsi: A la Barcelona republicana, l'adolescent Aloma viu amb la seva família a la seva casa estimada, on té tots els seus records. Quan el germà de la seva cunyada, Robert, arriba d'Amèrica per passar una temporada amb la família, Aloma desconfia de l'estrany. A través de la malaltia del seu nebot petit, Robert i Aloma es van apropant cada cop més fins que comencen una relació sexual que marcarà Aloma per a la resta de la seva vida.
M'agrada: És una novel·la tan breu i concisa que es llegeix amb aquella satisfacció de trobar que no hi sobra ni hi falta res.

Enlace permanente para 'White Winter Hymnal '

11:33

White Winter Hymnal

» ‎ telèmac

0:09

Passing (#280)

» ‎ telèmac

Estic començant a creure que ningú està mai completament feliç, ni lliure, ni segura.

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Nella Larsen (1891-1964) es va publicar l'any 1929, i ha esdevingut un clàssic de la literatura afroamericana dels Estats Units, no tan sols pel seu context històric, sinó també perquè el seu tema principal és l'ambigüitat intrínseca de les divisions racials. L'autora va pertànyer a la Renaixença de Harlem, i va publicar les seves dues úniques novel·les a finals dels anys 20. Després del seu divorci va renunciar a escriure i va caure en l'anonimat durant la resta de la seva vida. Les seves novel·les retraten l'ambient social i cultural de l'elit burgesa afroamericana de Harlem, acomodada econòmicament, però forçada a viure la contradicció de la segregació racial. Obligats a demostrar contínuament que eren igual de vàlids que els seus compatriotes blancs, els afroamericans del moment es van veure immersos en el dilema sobre la necessitat d'assimilar-se a la societat blanca a través de l'educació i l'accés a feines qualificades - el que en anglès es coneixia com a uplift, o ascensió social - mentre que a la vegada havien d'acceptar implícitament les regles del joc de la segregació racial i, per tant, la impossibilitat de plantejar la seva identitat en termes d'igualtat. Passing, que es va publicar en castellà amb el títol de Claroscuro, narra la història de dues amigues d'infància, Irene i Clare, que es retroben molt anys després, quan totes dues estan casades i tenen fills. Tot i que no s'han vist des de fa molts anys, de seguida que es retroben comença a operar una estranya fascinació entre totes dues: Clare ha viscut tot aquest temps "passant" com a blanca i està casada amb un supremacista blanc, mentre que Irene està casada amb un metge negre, com era el cas de l'autora. Totes dues pertanyen a les seves respectives societats acomodades, però Clare utilitza Irene per reintroduir-se en el cercle social dels afroamericans acomodats de Harlem, que secretament ha estat enyorant durant tot aquest temps. D'altra banda, Irene queda fascinada per la figura de Clare - en la novel·la s'hi pot llegir un subtext homoeròtic que queda força a la vista en tot moment - i a la vegada comença a capficar-s'hi d'una forma obsessiva, en tant que desaprova la seva forma de vida però no pot trair el seu secret, per lleialtat a la seva pròpia raça. Ara bé, la novel·la comença a desplegar preguntes i ambigüitats en totes direccions ben bé des del principi: cap dels dos matrimonis no és feliç, i l'aparició sobtada de la Clare a les seves vides comença a desestabilitzar el marc mental de la Irene, que començarà a fer-se preguntes sobre el seu propi matrimoni. La novel·la és una reflexió estranya i fascinant al mateix temps sobre totes aquelles coses que donem per segures a la nostra vida i que després resulta que no ho són tant: no sols la parella o els fills, sinó ben bé la pròpia identitat, i el fet de si és possible arribar a veure'ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen o això és, simplement, una meta inabastable. La Clare assumeix un risc crucial a la seva vida per la seva acceptació feliç i confiada que el risc zero no existeix. Mentrestant, el risc zero que la Irene donava per segur a la seva vida comença a trontollar davant dels seus ulls mateixos. Un dels perills més grans que descriu el llibre és el del racisme interioritzat, la inferioritat que la víctima del racisme accepta com a pròpia perquè ha estat imposada per la societat que l'envolta. La lectura comença a revelar aquests móns d'ambigüitat i hipocresia en presentar aquests dos personatges que se situen aparentment en costats oposats de la línia. Per a Clare i Irene, descobrir finalment si es troben o no pujades al mateix vaixell serà una experiència dolorosa i profundament colpidora.
Sinopsi: Durant un viatge a Chicago per visitar els seus pares, Irene Redfield es troba casualment amb la seva amiga d'infància, Clare Kendry, a qui no ha vist des de fa molts anys. Un cop han tornat a Nova York i mentre el marit de Clare viatja, aquesta s'introdueix en els cercles d'amistats dels Redfield al barri de Harlem. La fascinació que senten cadascuna per l'altra es converteix en el motiu de la novel·la sencera, i el secret que Irene es veu obligada a guardar-li a la seva amiga comença a obsessionar-la per dins i a canviar la seva forma de percebre el món.
M'agrada: És una lectura breu però colpidora i fascinant, i diu molt de la tècnica de la seva autora que aconsegueixi condensar tant de contingut en tan poques pàgines.

Enlace permanente para 'La cançó d'Aquil·les (#279)'

0:24

La cançó d'Aquil·les (#279)

» ‎ telèmac

Així és com penso en nosaltres, quan recordo les nostres nits a Troia: l'Aquil·les i jo l'un al costat de l'altre, i en Fènix somrient, i l'Automedon quequejant les darreres línies dels acudits, i la Briseida amb els seus ulls furtius i la seva rialla ràpida i desbordant.

Aquesta novel·la va representar el debut literari, l'any 2011, de l'autora nord-americana Madeline Miller, autora també de Circe. Si aquesta darrera em va agradar amb algunes reserves, la seva lectura també em va despertar la curiositat per la primera de les novel·les de l'autora, la revisió contemporània de l'amor entre Aquil·les, l'heroi més cèlebre i poderós de la guerra de Troia, i el seu amant Pàtrocle. La història està narrada des del punt de vista de Pàtrocle i, com a novel·la, el relat és molt més lineal i simplista que el de Circe. Que consti que això no em sembla un defecte de la novel·la, ans al contrari. Circe em va decebre una mica, especialment en el seu darrer terç, i aquí he agraït una narració una mica més lineal i naturalista, si se li pot dir així, i en general menys complicada. La veu en primera persona del protagonista, Pàtrocle, és la d'un adolescent que es defineix principalment per les seves incerteses i inseguretats, més que no pas per les seves qualitats. El seu amor envers Aquil·les és constant i fidel, i el personatge va adquirint, al llarg de la lectura, unes qualitats molt més positives que les de la seva parella: Pàtrocle és generós i abnegat on el seu amant és arrogant, vanitós i pagat de si mateix. La narració que ens proposa Miller és subtil, però, a l'hora de desplegar aquests valors. Quan tots dos es coneixen com a infants, el seu contrast no és tan accentuat, sinó que es van distanciant a mesura que van creixent i les decisions adultes s'interposen entre ells, com si tots dos fossin línies divergents. El seu amor també va madurant al llarg dels anys, des de l'apassionament adolescent fins a la seva relació més complexa i encalmada al campament troià. Si coneixeu els fets principals de la Ilíada i us agrada la mitologia grega, és un llibre que us pot agradar. Ara bé, també li he trobat alguns defectes que, en alguna mesura, també em vaig trobar a Circe, i que resten un punt al gaudi de la lectura si esteu ben familiaritzats amb la mitologia i la cultura de la Grècia antiga. D'una banda, la decisió de no fer de Pàtrocle un guerrer se'm va fer totalment injustificada a la llum del text homèric, que retrata aquest personatge com un guerrer hàbil a l'alçada mateixa d'Aquil·les o dels altres herois. A la novel·la de Miller, Pàtrocle és entrenat com a guerrer, però la seva manca d'habilitat el porta ben aviat en una altra direcció. Al campament de Troia, Pàtrocle es dedica a cuinar o a cuidar els ferits a la rereguarda en comptes de lluitar amb la resta d'herois. Això d'entrada em va decebre perquè cau en el tòpic, desgastat a aquestes alçades, que en una parella homosexual, sigui d'homes o de dones, un dels dos companys ha d'adquirir el rol femení i l'altre el masculí. Miller fa una relectura contemporània del mite i ni tan sols es planteja que, si més no en aquest aspecte, l'original homèric ressona molt més modern. Aquesta decisió també fa que es ressenti el conjunt en un aspecte més formal, defecte del qual també pecava Circe, i és que com que Pàtrocle es queda al campament durant la major part de la guerra, els relats sobre els principals esdeveniments de la guerra ens arriben de segona mà, de boca d'altres personatges, i la narració en aquest sentit queda poc viva i una mica ortopèdica. Una escapada formal que a Circe tenia sentit perquè la protagonista es trobava presonera en una illa de la qual no podia sortir, aquí es fa una mica més difícil d'entendre. L'altre defecte principal que li he trobat és més ideològic, i té a veure amb la instrumentalització que Miller fa del mite per sotmetre'l a una agenda contemporània: la decisió de fer d'Aquil·les i Pàtrocle homosexuals a l'armari en un món normativament heterosexual no acaba d'encaixar ben bé del tot en la cosmovisió grega, en què la bisexualitat era acceptada en termes socials. Almenys com ens arriba de l'època clàssica, les dues identitats en el cas dels homes nobles, l'homosexual i l'heterosexual, acomplien funcions socials diferents. Una altra cosa, per descomptat, és que aquesta visió és de l'època clàssica i no tenim gaires dades per analitzar si en temps homèrics els termes eren els mateixos. Ara bé, el dol i les llàgrimes despertats en Aquil·les per la mort de Pàtrocle ens haurien de suggerir, almenys, aquesta possibilitat. Com passava a Circe, en què l'agenda feminista quedava un punt forçada en determinats moments de la trama, aquí el retrat que es fa de l'homosexualitat apunta més a les inquietuds contemporànies que a un retrat fidedigne del context literari del relat original. Si és una traïció o no a l'original, això ho haurà de decidir cada lector personalment. A mi, particularment, el relat m'ha agradat més que Circe precisament per la seva aposta per la senzillesa, i he de reconèixer que, si en el cas de Circe el regust va ser amarg perquè em va decebre precisament el desenllaç, en aquest cas he de dir que m'ha agradat més transitar per territoris coneguts en tot moment i no emportar-me cap sorpresa. La narració apunta en una direcció en tot moment perquè el lector ja coneixerà l'argument de la Ilíada d'entrada, i per això la lectura es fa atractiva en els moments en què els personatges proven de defugir el seu destí, precisament perquè són els moments que més intensament despleguen aquesta ironia tràgica. És una lectura força interessant, tot i que m'hagi acabat refermant en la idea que els originals sempre brillen una mica més que les seves revisions contemporànies.
Sinopsi: El jove príncep Pàtrocle és desterrat al regne de Ptia després d'haver causat una mort accidentalment. A la seva nova llar coneix i s'enamora del príncep de Ptia, Aquil·les, destinat a ser el més gran guerrer de tots els temps. Després de la seva formació amb el centaure Quiró, i d'amagar-se de la guerra de Troia a la cort del rei Licomedes, tots dos són enviats a Troia amb els mirmídons, els guerrers de Ptia capitanejats per Aquil·les. Tot i els esforços de tots dos amants per capgirar la lletra de les profecies i provar d'escapar d'un destí tràgic, els dilemes morals que s'obren al seu pas i les casualitats més fortuïtes s'interposaran en la seva felicitat.
M'agrada: En general m'ha agradat la fidelitat als esdeveniments del mite original, tot i haver-hi petits detalls que hagués canviat per al meu gust. El desenllaç, tot i que obvi i lineal, m'ha semblat força satisfactori.
No m'agrada: Algunes decisions narratives m'han semblat difícils d'entendre a l'hora de reexplicar el mite original, especialment pel que fa als caràcters dels protagonistes i la forma com es descriu la seva relació. La majoria dels personatges són excessivament plans i sense matisos. He trobat a faltar la còlera d'Aquil·les, que en el relat que en fa Miller no passa de rebequeria de nen petit.

Enlace permanente para 'L'arc i la lira (#278) '

0:25

L'arc i la lira (#278)

» ‎ telèmac

Sempre m'havia intrigat com el principi d'explicar mentides que són com veritat, sobre el qual resta tota la poesia grega, podia precedir el fet de dir la veritat, ja que a mi em semblava obvi, com li havia semblat a Sòcrates, que un no pot mentir amb intenció si no és que coneix la veritat.

Aquest assaig del filòsof nord-americà Seth Benardete (1930-2001) ha estat una descoberta totalment didàctica i profitosa, especialment després de la lectura pas a pas de l'Odissea. Benardete ens ofereix aquí la seva lectura platònica de l'Odissea, tot i que el text se centra principalment en l'anàlisi literària del poema d'Homer. Benardete és perfectament conscient, com deixa molt clar en el prefaci de l'obra, que la història no es pot llegir teleològicament, com si Homer fos un mer precursor del que després serà el moment fundacional de la filosofia occidental amb Sòcrates i Plató. Una mirada més lúcida de seguida ens ha de fer notar com el que passa en realitat és que Sòcrates i Plató miren cap enrere a la poesia homèrica, a la seva pròpia cultura, per treure'n idees que pertanyien a la cosmovisió grega des de segles enrere. Benardete també adreça la trifulca platònica amb els poetes, a qui Plató va menystenir i expulsar de la seva ciutat ideal en tant que creadors d'aparences, o mentides que són com veritat. L'autor reivindica així, en un principi, els poetes com a portadors d'una veritat que dibuixen a través de les seves ficcions, i demostra a través de tot el llibre com l'Odissea sencera ja planteja la dialèctica platònica entre ésser i aparença, que articula a la vegada la història de la metafísica occidental ben bé fins al segle vint. L'anàlisi és indestriable també, en molts moments, de la lectura conjunta que s'ha de fer de l'Odissea amb la Ilíada, que es necessiten l'una a l'altra i es reflecteixen en tot moment com a miralls deformadors. En contra del que podria semblar a simple vista, Benardete presenta el llarg i tortuós procés a través del qual l'Odissea desmitologitza la Ilíada, en tant que en aquest text el patiment queda sublimat o embellit a través dels valors d'una societat guerrera, que ofereix el consol etern en la glòria. Ara bé, l'Odissea priva els seus personatges d'aquest consol enfrontant-los als aspectes més foscos de l'existència humana sense cap mena de pal·liatiu: ens trobem davant d'un text en què la violència és molt més gratuïta i en què el càstig en la majoria de casos és fora de tota mesura, revestint l'execució de la justícia d'una lletjor particular en el cas de les morts dels companys d'Odisseu, els pretendents de Penèlope o les seves esclaves. Aquest nou sentit de la justícia apunta a un nou món post-troià en què els déus s'ocultaran definitivament de la vida dels humans i deixaran d'intervenir-hi directament, i instauraran la llei i la culpabilitat com a vares de mesurar de la nova societat. Aquesta societat tampoc tindrà la mateixa concepció de la política, molt més democratitzada que abans. La pressió política que exerceixen Odisseu i Telèmac (la reialesa) aliats amb el demos itacesi en contra de la inestable oligarquia establerta pels pretendents revela els valors que caracteritzaran el nou món polític. En aquest cas, Odisseu actua com a precursor d'aquest nou ordre quan exerceix la seva revenja amb una implacabilitat només comparable a la justícia divina. El viatge d'Odisseu també posa de manifest una intersecció extremadament complexa i ambigua entre el destí - el patró de les nostres vides que els déus teixeixen de forma inevitable i que cap mortal no pot defugir - i la voluntat personal, que Homer anomena amb la paraula "cor". L'ambició d'Odisseu per destriar l'ésser de l'aparença i arribar a ser conegut com a "ell mateix" de forma genuïna i autèntica, és la idea del text que embranca més fortament amb la filosofia platònica. El que rebutja Odisseu a l'illa de Calipso no és realment la divinitat, sinó una aparença de divinitat, en tant que se n'adona que la immortalitat no li ha estat mai oferta. La seva acceptació de la humanitat, així doncs, és la rendició de la seva mortalitat en mans dels déus, és a dir, l'acceptació de la seva posició precària i desvalguda com a ésser humà, quan abans es creia amb poder de decidir sobre el seu destí. La seva actitud abans i després de Troia contrasten fortament si, com Benardete, llegim el seu accés al tron d'Ítaca com a usurpació del poder legítim al seu pare Laertes: la seva revenja dels pretendents el revela com a rei savi on abans havia estat imprudent. L'Odissea també és una reflexió sobre el nom i la cosa, i sobre si el nom fa la cosa, realment. Homer associa la història de com l'avi Autòlic li va triar el nom a Odisseu amb la de l'origen de la seva cicatriu: allò nominal té a veure amb allò real, a l'estil genuïnament platònic. El viatge d'Odisseu és també un viatge d'autoconeixement, així doncs, en què l'Odisseu de Troia, el saquejador de ciutats, fill de Laertes i nét d'Autòlic, deixa pas a l'astut Ningú, que ha de renegar de la seva pròpia identitat per tal de salvar la vida. Aquest anonimat és reivindicat novament un cop arribat a Ítaca quan assumeix la identitat del fals cretenc. La pèrdua del nom, així doncs, condueix a la repossessió d'una identitat encara més genuïna i autèntica, potser la síntesi de les dues anteriors: la de l'Odisseu ésser humà, enviat pels déus a restaurar l'ordre d'Ítaca. Els episodis d'aventures màgiques aprofundeixen aquest viatge a l'autoconeixement. Mentre que les aventures amb els lestrígons, els ciclops, els lotòfags i Circe augmenten la seva saviesa i la seva capacitat d'acció com a Ningú, la baixada a l'Hades és el punt d'inflexió de la seva aventura. La coneixença de la situació present dels herois grecs a Troia i l'abraçada fallida amb la seva mare apunten a la limitació i precarietat intrínseques de l'existència humana, a totes aquelles coses que no podem canviar per més que vulguem. Les següents aventures a partir d'aquí posen a Odisseu al seu lloc, i l'enfronten dràsticament amb les seves limitacions: les sirenes li imposen els límits del coneixement quan es veu obligat a escollir no conèixer; Escil·la li imposa els límits de l'acció, quan es veu obligat a acceptar que no pot derrotar el monstre i ha d'abandonar la contesa; Hèlios li imposa els límits del lideratge polític, quan es veu obligat a enfrontar-se a la follia dels seus propis homes i la postura de la majoria s'acaba imposant a la persuasió o al jurament sagrat. En contra del que podria semblar, el que centra l'assaig de Benardete és l'anàlisi exhaustiva del text homèric, vers a vers i detall a detall, més que no pas la filosofia platònica o la comparativa pròpiament dita, que deixa més aviat com a deures per casa. És per això que penso que no cal una base filosòfica especialment profunda en començar a llegir, i que és una lectura recomanable per a fans de l'Odissea i la cultura grega antiga en general.
Continguts: Després de presentar l'abast del llibre en el prefaci, el primer capítol ("Els començaments") ens introdueix a la política d'Ítaca i a la necessitat del viatge de Telèmac en els cants primer i segon de l'Odissea. El segon capítol ("Patró i voluntat") analitza els cants tercer i quart mostrant les interseccions del patró diví, defensat per Nèstor, amb la voluntat humana, personificada en Menelau. La visita a Esparta gira al voltant de la idea de les aparences i el que s'hi amaga al darrere. El capítol tres ("L'elecció d'Odisseu") analitza exclusivament el cant cinquè i la decisió d'Odisseu a l'illa de Calipso, així com les conseqüències que aquesta tindrà per a ell d'ara endavant. El capítol quart ("Entre els feacis") analitza els tres cants que tenen lloc a la cort feàcia, en què els cants del poeta Demòdoc creen paral·lels amb altres episodis del poema. El cinquè capítol ("El relat d'Odisseu") se centra en els quatre cants del relat d'Odisseu en primera persona, il·lustrant així el canvi operat en la psicologia del personatge a través del seu viatge. El capítol sisè ("Les mentides d'Odisseu") analitza les mentides d'Odisseu durant els cants tretze i catorze, en què les seves històries esdevenen models sobre com s'han d'explicar les històries. El capítol setè ("Coses no predestinades") analitza els episodis puntuals de la trama de la revenja que semblen escapar-se de l'argument principal, i que per tant es presenten com a incursions de la voluntat humana en un esquema diví més general dels esdeveniments. El capítol vuitè ("Els pretendents i la ciutat") presenta el problema bàsic de la revenja contra els pretendents: l'aparent injustícia que es comet contra ells a través de la desmesura d'Odisseu. El capítol novè ("Reconeixements") analitza finalment els reconeixements d'Odisseu per part de Penèlope i Laertes com a reflexió última sobre l'aparença i la realitat.
M'agrada: Presenta una anàlisi tan curosa i detallada del text que es fa una lectura deliciosa fins i tot en els moments més opacs de l'argumentació. El contrast entre la Ilíada i l'Odissea, així com entre els personatges d'Aquil·les i Odisseu o Helena i Penèlope és un dels moments més forts de tot el raonament.

Enlace permanente para 'La meva nau està amarrada davant dels camps '

0:22

La meva nau està amarrada davant dels camps

» ‎ telèmac

Cant XXIV de l'Odissea

El capítol obre amb Hermes portant a l'Hades les ànimes dels pretendents. Els herois de la guerra de Troia parlen entre ells i debaten el destí dels mortals. Agamèmnon descriu els funerals d'Aquil·les (per cert, que després de ser incinerat, les cendres d'Aquil·les van reposar en una àmfora barrejades amb les de Pàtrocle). Quan arriben les ànimes dels pretendents difunts, aquests els expliquen la revenja d'Odisseu i, en sentir el relat, Agamèmnon torna a comparar les actituds de Penèlope i de Clitemnestra.
Mentrestant, Odisseu arriba a la finca de Laertes, on se'l troba cavant al voltant d'una planta. Odisseu li retreu el seu aspecte brut i deixat, indigne d'un rei, i es fa passar per un antic conegut d'Odisseu. Com a nom, dóna Epèrit, fill del rei Polipemònida. Aquests són noms parlants, que identifiquen Odisseu com a "Perseguit" fill del senyor "de múltiples desgràcies". Tanmateix, en veure la tristesa del seu pare, Odisseu abandona la ficció i es revela immediatament. Laertes li demana un senyal de la seva identitat, i Odisseu li ensenya la cicatriu i li anomena tots els arbres que havien plantat junts a l'hort. Laertes expressa el seu temor per la venjança dels familiars dels pretendents. Després d'un bany, l'ancià rei emèrit apareix rejovenit i, juntament amb Telèmac, celebren un àpat amb els servents de la finca de Laertes.

Odisseu i Laertes
Museu Barracco, Roma.
Fotografia de Roger Ulrich. Font

Els familiars dels pretendents morts celebren una assemblea a l'àgora d'Ítaca per discutir el seu pla de revenja. Medont i Haliterses proven de dissuadir-los, i la meitat d'ells renuncien al pla, ja que consideren que la venjança d'Odisseu s'ha adequat a l'ofensa dels pretendents. En una conversa entre Atena i Zeus, aquests es decideixen a impedir una guerra entre els nobles itacesis, de forma que quan els familiars agreujats es presenten a la finca de Laertes, Atena s'interposa entre ells i els fa signar un acord de pau.
El rol de Laertes com a rei emèrit
És un personatge que hem sentit anomenat diverses vegades al llarg de tot el relat, però que no ha aparegut en persona fins a aquest moment. Quina és la seva relació amb el tron d'Ítaca? Hi ha diverses interpretacions respecte del seu paper com a rei d'Ítaca i per què va haver de deixar el tron, tenint en compte que el concepte de reialesa en aquest context va lligat a la capacitat o habilitat per liderar. Sabem, per aquest últim capítol, que Laertes no està malalt, boig, ni senil, i tenim exemples en els textos homèrics de reis molt ancians, com Príam o Nèstor. També sabem que Laertes havia estat un heroi en la seva joventut: havia estat un dels argonautes, i havia participat també de la cacera del porc senglar caledoni, que va aplegar tots els herois del seu temps. Tot apunta que, a una edat més avançada, el seu fill es va mostrar més capaç per governar i que ell no tenia aquesta força.
Per tant, en tant que la successió era electiva, és molt possible que l'assemblea simplement decidís que Odisseu era un monarca més capacitat, o fins i tot que Laertes decidís retirar-se ell mateix. De fet, si ens agafem el mite al peu de la lletra, sabem que les qualitats de l'astúcia i la intel·ligència li venen a Odisseu per part de mare, a través del seu avi Autòlic, no pel pare. Potser Odisseu, simplement, es va revelar com a candidat més capacitat i intel·ligent per governar, jove, fort, hàbil, i amb un hereu masculí, qualitats molt ben valorades en la societat de l'època, i la decisió no es va fer gens difícil en aquest context.
D'altra banda, el fet que Laertes es retiri del conflicte amb els pretendents en absència del seu fill i quan van maldades també desperta certs interrogants en el text sobre la transmissió de l'autoritat i la seva absència de poder en aquest cas: si tot depèn del fet que Penèlope triï un nou marit, sembla que la successió sigui matriarcal més que patriarcal, però no hem d'oblidar tampoc que Odisseu té un hereu en edat de reclamar el tron, per més que la seva situació sigui precària.
A més a més, ens trobem diversos personatges comentant el seu destí en capítols anteriors, i en general es percep com una desgràcia que passi a dedicar-se a les tasques agrícoles. No era propi d'un aristòcrata que tenia fortuna i propietats treballar com la gent de classe baixa, que tot sovint eren esclaus. En capítols anteriors Euriclea havia destacat que Laertes dormia al terra com els servents en lloc de tenir un llit, que era una distinció de classe fonamental: durant tots aquests capítols, hem vist com un dels signes recurrents de l'hospitalitat era parar-li un llit al visitant.
La psicologia del treball, a l'època, és ambivalent, però: també hi ha una admiració implícita cap a la tècnica, com a capacitat o habilitat, pel treball manual. Si ens fixem en aquest capítol, Odisseu descriu l'hort del seu pare de forma admirativa: cap planta no hi és descuidada, i n'hi ha un bon munt, i tot està ordenat i al seu lloc en el seu hort. Això revela l'atenció i la cura que Laertes ha posat en el seu cultiu. Potser, si parlàvem de qualitats i habilitats personals, Laertes no tenia pasta de rei, al capdavall, perquè més que un competidor o proveïdor era més aviat un cuidador o protector, i per això poc hi tenia a pelar en el món de rivalitat dels pretendents i les seves lluites pel poder. El seu jardí sembla un petit paradís, un oasi, dins del desordre i la desmesura que eren la norma en aquesta illa en absència d'Odisseu.
Això porta a una interpretació que a mi m'ha semblat molt interessant, extreta de la traducció de l'Odissea de Stanley Lombardo, que he trobat referenciada a la Wikipedia: en termes narratius i literaris, Laertes simbolitzaria la terra d'Ítaca, i el reconeixement d'Odisseu simbolitzaria la re-unió d'aquest amb la terra paterna. Per això la prova visible més important d'aquest reconeixement seria la capacitat d'Odisseu d'identificar tots i cadascun dels seus arbres.
A mi em sembla que aquesta imatge lliga amb el trop de la segona Odissea: Odisseu ja ha vagat prou per la mar, un espai immens sense camins, ni direccions, associat a l'oblit i a la pèrdua de la identitat, com hem anat veient. El destí d'Odisseu, al cap i a la fi, era arrelar a la terra ferma, retornar a la memòria i a la possessió de la terra com a part de la seva identitat. La figura del seu pare ancià li recorda aquesta necessitat. Ha calgut un exili de vint anys a la guerra i a l'oblit del mar per tal de recuperar el que li era més bàsic: el seu lloc al món.
La informació d'aquest últim apartat l'he treta de:

M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour" i Capítol 4: "Household, Kin and Community")

Laertes a la Wikipedia.

Enlace permanente para 'L'estiu sense homes (#277)'

0:06

L'estiu sense homes (#277)

» ‎ telèmac

No hi ha futur sense passat, perquè el que ha d'arribar no es pot imaginar sinó com una mena de repetició.

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Siri Hustvedt es va publicar el 2011 i és, possiblement, una de les seves novel·les més lleugeres. Tractant-se de Siri Hustvedt, però, això no vol dir que sigui, de fet, una novel·la lleugera. El seu inici de seguida ens posa en situació: el marit de la Mia Fredriksen li demana una "pausa" en el seu matrimoni per anar a viure amb una companya de treball més jove. Immediatament després de rebre la notícia, la Mia té una crisi nerviosa i acaba hospitalitzada. Al cap d'uns dies, marxa a passar l'estiu al poble de la seva infantesa, on encara viu la seva mare en una residència per a la gent gran. Aquest temps de descans obre un espai de reflexió sobre la seva vida passada, el seu matrimoni i la seva pròpia identitat, que la portarà a acceptar les ferides del passat com a part del seu procés de guariment. L'argument gira al voltant de les coneixences que Mia fa al llarg d'aquell estiu, a través de diverses generacions de dones que ofereixen un ventall d'experiències diverses: el cercle d'amigues de la seva mare a la residència d'ancians, les adolescents del taller de poesia que Mia imparteix al centre cívic del poble, la veïna del costat, que és una jove amb criatures petites que també passa problemes al seu matrimoni, i la seva terapeuta, que ofereix píndoles condensades de saviesa sobre l'existència humana en un camí constant d'autoconeixement. Aquest tènue fil argumental dóna peu, com és habitual en la ficció de Hustvedt, a múltiples reflexions sobre el sexe i el gènere femení al llarg de la història, i també en la societat actual, arrelades en la filosofia contemporània, la neurobiologia, i la història de la literatura i del pensament. El discurs feminista que en segueix no és mera retòrica, sinó reflexió pausada i profunda sobre el que implica ser dona en la societat occidental avui dia, i també pel que fa a la psicologia individual. La consciència de ser el sexe secundari, sempre subsidiari del pensament, la ciència i la literatura fetes pels homes, i la fragilitat de la identitat que es construeix rere aquest esquema, revelen múltiples formes de resistència i subversió d'aquest tipus de discurs, i múltiples contradiccions i dissociacions - esquerdes i ferides - que fan perillar l'aparent estabilitat d'aquest món jerarquitzat. També és una reflexió sobre el matrimoni i les relacions amoroses, i sobre què fa que la identitat pròpia es dilueixi en la de la parella un cop la memòria passa a ser compartida. El conjunt acaba essent un retrat fantàstic i preciosista sobre l'existència humana en general a través de les seves edats, i ens recorda la fragilitat d'aquesta existència i de les connexions que creem i que ens mantenen amb vida. El que en mans de qualsevol altra autora no hauria passat d'entreteniment lleuger, aquí es transforma en testimoni intel·ligent, vívid i deliciós sobre el pas del temps, la identitat personal i allò que ens fa humans tant a homes com a dones.
Sinopsi: Després d'una crisi nerviosa quan el seu marit decideix deixar-la, la Mia Fredriksen es trasllada al poble on viu la seva mare per passar aquell primer estiu de separació. La seva mare i el seu cercle d'amigues, la seva veïna i el grup d'adolescents a qui fa classe d'escriptura creativa li ofereixen diverses visions de la feminitat i de la seva experiència que la faran enfrontar-se amb la seva pròpia situació personal, així com amb el seu passat. Aquesta reflexió per tal de saber si totes aquestes experiències tenen algun sentit la portaran també a llocs cada cop més foscos i complicats, però les seves relacions amb les altres dones li aniran oferint sortides de vegades inesperades, però de les quals sempre n'extraurà alguna lliçó.
M'agrada: Siri Hustvedt mai no decep, i la novel·la és una mina de pensaments i imatges sobre la idea de la feminitat i el seu discurs a través de la història.
No m'agrada: En aquest cas, perd una mica en comparació amb d'altres novel·les de la mateixa autora, i el desenllaç d'alguns dels fils argumentals m'ha semblat un punt precipitat i fàcil.

Enlace permanente para 'Tenim senyals que són secrets per a la resta '

0:19

Tenim senyals que són secrets per a la resta

» ‎ telèmac

Cant XXIII de l'Odissea

Euriclea puja a la cambra de Penèlope i li anuncia que Odisseu ha tornat i ha mort els pretendents, però ella no s'ho creu. Euriclea li explica com ha anat tot, però Penèlope encara es mostra incrèdula. He parlat de cinema en algun moment abans, i ara se segueix una escena que sembla talment extreta d'una pel·lícula - no sé si un equip de guionistes ho hagués fet millor. Penèlope ja sap que el foraster és el seu marit retornat (Euriclea li acaba d'explicar com li va descobrir la cicatriu) i es debat dins la seva ment sobre com abordar-lo: fer-li preguntes des de lluny? Agafar-li la mà i besar-li el cap? Doncs simplement es queden mirant-se l'un a l'altre sense parlar. No és fins que Telèmac increpa la seva mare que reaccionen: hi ha senyals que només ells dos coneixen.

Penèlope i Odisseu es retroben d'Alan Lee (1995)

Preocupat per les conseqüències de la matança, Odisseu mana als servents que facin música i ball i simulin una festa de noces per tal que la ciutat cregui que Penèlope ja ha escollit un marit. Després d'un bany, Odisseu recupera la seva bellesa i la seva joventut, i Penèlope el posa a prova manant a Euriclea que tregui a fora el llit massís que Odisseu havia construït. Odisseu passa la prova, ja que el llit és encastat, i ell mateix l'havia construït tallant una soca d'olivera que creixia al centre del palau per fer-ne el capçal. Aquí és quan finalment Penèlope corre a abraçar el seu marit. En aquest moment és comparada a un nàufrag que arriba a terra ferma després de nedar fins a al costa: de nou el relat ens ofereix una comparació amb el gènere invertit.
Atena posposa la sortida del sol, i Odisseu i Penèlope se'n van al llit. Odisseu li explica a Penèlope la profecia de Tirèsias sobre la prova que haurà d'afrontar per purificar-se finalment. Aquí es reforça la idea, un altre cop, que Odisseu no emprendrà el segon viatge fins que sigui gran i estigui preparat per morir, tot i que, com vaig dir en el seu moment, l'episodi queda obert a la interpretació. Després s'expliquen l'un a l'altre totes les seves aventures d'aquests anys. Quan finalment arriba el matí, Odisseu se'n va a veure el seu pare Laertes.
Aquest no és un dels capítols més llargs i, tot i així, és un gran contrapunt per al capítol anterior, el de la matança. És com si Homer no jugués amb mitges tintes, i concentrés la violència al cant anterior, la tendresa en aquest. No hi ha res al mig. És el capítol de descompressió: el retrobament podria ser precipitat, es podria haver produït capítols abans, o tot just al principi d'aquest, quan Euriclea dóna la notícia. Però Penèlope ha esperat vint anys a veure el seu marit, i ara no li ve de vint minuts: el poeta pot posposar el retrobament encara uns versos més. El proper capítol és l'emotiu retrobament entre Odisseu i el seu pare Laertes, l'únic amb qui encara no s'ha retrobat.
Per acabar, un poema de Kim Lasky: "El llit que és un arbre". El podeu llegir, en anglès, aquí.
I el següent vídeo és un comentari sobre el quadre "El retorn d'Ulisses" de Giorgio de Chirico, per l'artista multidisciplinar italià Luigi Giuliano Ceccarelli. (En italià, s'entén prou bé.)

Enlace permanente para 'El senyor Fox (#276) '

0:08

El senyor Fox (#276)

» ‎ telèmac

No es queixa mai de cap cosa que faig; n'és físicament incapaç. Això és perquè me'n vaig encarregar aviat. Li vaig dir en un to molt sentit que un dels motius pel qual me l'estimava és perquè mai es queixa. I ara, és clar, no gosa queixar-se.

Aquesta novel·la de l'autora britànica Helen Oyeyemi es va publicar l'any 2011 i està traduïda al castellà, tot i que no al català. És una lectura interessant perquè, més que una novel·la convencional, és una deconstrucció força hàbil dels trops i els tòpics més habituals de la ficció literària contemporània, especialment pel que fa a la forma com es representen les relacions entre homes i dones. La novel·la és una revisió d'un conjunt de contes de fades tradicionals que exploten la relació desequilibrada que s'estableix entre un heroi que maltracta i suprimeix les seves dones sistemàticament - Barbablava en seria un bon exemple - i una heroïna virtuosa, pacient i submisa que ha d'acabar o bé redimint aquest opressor o bé venjant-se'n definitivament. El senyor Fox que dóna títol a la novel·la és un novel·lista reputat que viu a Nova York als anys 30, i que no pot parar de matar les seves protagonistes femenines de les formes més violentes, i sense significat, possibles. Un bon dia, la seva musa, la jove Mary Foxe, es presenta a casa seva disposada a fer-lo desistir d'aquest hàbit i a confrontar-lo amb el seu autèntic caràcter. Tanmateix, la dona de Fox, Daphne, comença a sospitar d'un afer entre tots dos. La història no tindria gaire més misteri que aquest triangle sentimental si no fos perquè Mary Foxe no és una dona real, sinó un producte de la ment de l'escriptor. Em va decebre una mica que la contraportada del llibre ja oferís d'entrada l'spoiler sobre el desenllaç de la història, tot i que val a dir que la novel·la no té un argument gaire definit més enllà de la resolució final d'aquest triangle i les relacions de poder, de manipulació i de xantatge emocional que es produeixen entre tots tres personatges. El que Oyeyemi ens ofereix, més aviat, és un conjunt de narracions breus i inconnexes, ambientades en diferents èpoques i espais, i que juguen constantment amb la fantasia i el realisme màgic. Aquestes narracions tenen un tènue fil conductor en els rols que van prenent els diferents personatges que es van repetint d'un relat a l'altre, i també en els trops i imatges recurrents en tots els relats, especialment pel que fa a les relacions entre homes i dones tal com s'han anat representant tradicionalment sobre la pàgina escrita. Perquè Mr. Fox és una novel·la essencialment metaliterària, en tant que el seu centre d'interès no és pròpiament les relacions entre homes i dones a la vida real, sinó com aquestes són representades en els llibres que llegim: com les figures de l'heroi i del dolent es representen tot sovint de forma enganyosa, i com aquests jocs literaris després tenen un reflex a la vida real quan intentem traslladar-los a les relacions que establim amb les persones de l'altre sexe. Amb aquesta novel·la Oyeyemi intenta alertar-nos de la manca de neutralitat de la literatura, i de com les expectatives dels valors culturals i dels rols socials d'homes i dones se'ns transmeten constantment a través de la producció literària, oral o escrita, quasi sense que ens n'adonem. Mr. Fox és una reflexió valenta i necessària sobre els rols de gènere en la societat contemporània, però és una lectura estranya, inquietant la major part del temps i força inconnexa. A mi m'ha agradat, però reconec que hi he trobat a faltar una línia argumental més ben definida que lligués el conjunt i mantingués una mica millor l'interès a través de tota la lectura. En absència d'aquest argument global, el que hi trobem és un conjunt de relats curts independents, la majoria d'ells interessants per si mateixos, i que resulten una lectura profundament suggestiva i colpidora. En conjunt, és una bona lectura, però trobo que es queda a mig camí entre la novel·la i la col·lecció de relats curts, i que hauria estat millor si l'autora s'hagués decidit per una d'aquestes dues opcions.
Sinopsi: A Nova York als anys 30, el senyor Fox es troba enmig d'una crisi creativa. La seva musa, Mary Foxe, acaba de tornar a la seva vida, però no per oferir-li la inspiració que ell espera. Al contrari, Mary l'intenta convèncer que canviï la seva actitud respecte dels personatges femenins, a qui maltracta i elimina contínuament de forma banal i sense parar-hi esment. Paral·lelament a la reaparició de la seva musa, el seu matrimoni amb Daphne també fa aigües. Intercalats amb la narració principal, també hi trobem un conjunt de relats curts, suposadament escrits pel senyor Fox i per Mary, que il·lustren de forma força detallada i creativa l'espectre de relacions humanes i conflictes que articulen la seva relació.
M'agrada: És una lectura molt interessant com a novel·la d'idees, que presenta molt hàbilment els defectes de la representació de les relacions entre homes i dones a la literatura, i la forma com la realitat pot arribar a subvertir aquesta representació distorsionada.
No m'agrada: Es llegeix massa com a novel·la d'idees, i el propi interès per la història i pels seus personatges decau constantment al llarg de la lectura.

Enlace permanente para 'No et passarà per alt l'arribada de la filla del matí '

0:08

No et passarà per alt l'arribada de la filla del matí

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Adéu a Christopher Tolkien'

19:37

Adéu a Christopher Tolkien

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'L'ocell de la revolta (#275) '

0:52

L'ocell de la revolta (#275)

» ‎ telèmac

Va ser la meva fletxa, apuntada a l'escletxa del camp de força que envoltava l'arena, que va causar aquesta tempesta de revenja. Que va sumir el país sencer de Panem en el caos.

Aquesta és la tercera entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam, de l'autora nord-americana Suzanne Collins. Es va publicar el 2010, després de les altres dues entregues els dos anys anteriors, i va suposar la cloenda de les aventures de la Katniss Everdeen al país distòpic de Panem. Ja vaig comentar en les meves ressenyes anteriors que aquesta tercera novel·la de la sèrie no està a l'alçada de les anteriors. Sembla que el mateix caos que assola Panem afecta la direcció narrativa del relat, i aquí Collins ens ofereix una novel·la irregular, amb un ritme desigual i certes decisions difícils d'entendre, si més no, des del punt de vista de qui llegeix. D'entrada, la història pren un rumb diferent ben bé des del principi: si bé durant els dos primers llibres ens trobàvem davant la tensió i posterior revolta dels districtes de Panem contra el seu Capitoli (el centre del poder), i aquesta tensió es manifestava en l'antagonisme creat entre la Katniss i el president de Panem, ara en aquesta tercera entrega se'ns introdueix un tercer vèrtex en aquesta imatge: la presidenta del districte 13, que li disputa el poder al president de Panem. La guerra per l'alliberament dels districtes es converteix en una lluita entre el districte 13, que dóna suport als rebels dels districtes, i el Capitoli, que resisteix l'envestida amb un sol districte que encara li és lleial. És com si la narrativa de la revolta dels subalterns contra un règim despòtic i totalitari no fos suficient com a desplegament de les idees polítiques en la narració, i cal presentar dues potències equiparables en magnitud lluitant entre elles pel poder. Per això la novel·la adquireix un to molt pessimista des del principi: els pàries de la terra no es poden alliberar del Gran Germà sinó a través d'un altre Gran Germà poderós, venjatiu i justicier, igual de perillós que l'opressor original. Aquest paternalisme polític, que d'entrada el relat no qüestiona, és un dels problemes més grans que li trobo al llibre. Ara bé, és cert que Collins navega molt bé a través de les decisions dràstiques i moralment dubtoses que cal que els personatges prenguin en aquesta guerra: per a mi, la tercera novel·la havia de ser, una mica per justícia poètica i per allò de l'horitzó d'expectatives, l'entrega en què Katniss Everdeen aprèn finalment a estimar el Gran Germà. El desenllaç es pot llegir de diverses formes, i em sap greu no poder-lo discutir aquí amb tots els detalls, però crec que la decisió final de Katniss (em refereixo a l'escena del magnicidi) apuntaria en aquesta direcció. De la mateixa forma, el suposat final feliç que ens mostra l'epíleg també queda tenyit per una nota ambivalent. Si aquest marc general de les idees polítiques fos l'única objecció al relat en conjunt, la novel·la podria haver continuat essent molt interessant, però crec que ben aviat la trama comença a dilatar-se sense un rumb gaire definit, amb multitud d'episodis que no aporten gaire a la imatge de conjunt i personatges secundaris de rellevància més o menys dubtosa. Per exemple, m'hagués agradat que en Peeta, en Haymitch i la Prim, que eren els personatges que venien amb nosaltres des de la primera entrega, haguessin tingut més protagonisme aquí, en lloc de diluir-se entre la multitud dels altres. La segona objecció important, tanmateix, és la manca de realisme que li trobo al relat de guerra. Les decisions estratègiques preses en aquesta guerra no tenen gaire sentit en general, i la geopolítica de Panem segueix essent força absurda. Aviat la Katniss es transforma en l'ocell de la revolta, una mena de símbol de la rebel·lió que el districte 13 explota en forma de propaganda, de manera que la preocupació per la seva imatge física pren la mateixa centralitat que havia tingut en les altres dues entregues. Comprenc que és una forma d'accentuar la instrumentalització que l'altre bàndol de la guerra fa de Katniss, però igualment en certs moments de la lectura no podia evitar exasperar-me pel que semblava una visió massa estetitzant de la guerra mateixa i del seu patiment. Sembla força dubtós, al capdavall, que les guerres es puguin guanyar a base d'aixecar la moral a través de discursos; aquesta és una imatge antiga, i al final els dos bàndols acaben immersos en una lluita pel relat que resulta poc creïble en termes generals. Finalment, i com crec que passava també a la segona entrega, la trama dedica una atenció excessiva al triangle amorós de la Katniss amb els seus dos pretendents. És un trop recurrent de la narrativa juvenil, d'acord, però em sembla que contrasta paradoxalment amb el relat de la guerra i les seves necessitats. D'altra banda, la tercera opció que se li obre a la Katniss, la de trencar el triangle i no haver d'escollir necessàriament un dels dos nois com a futura parella, curiosament s'esmenta però en cap moment es transforma en una possibilitat real. L'ocell de la revolta és un llibre que, tot i que apunta a reflexions interessants sobre les interseccions entre política i moral, ho fa de forma molt superficial i no aconsegueix estar a l'alçada dels altres dos volums de la trilogia.

Sinopsi: Després de l'accidentada interrupció dels últims Jocs de la Fam, ha esclatat la guerra entre el Capitoli i els districtes rebels, capitanejats pel reaparegut districte 13. Novament, la Katniss Everdeen es transforma en un peó clau en la lluita de poder entre el Capitoli i els districtes rebels, i ara ho fa de forma oberta en pertànyer oficialment al bàndol rebel. Tanmateix, en Peeta es troba presoner del Capitoli i aquest l'utilitza com a arma de desgast psicològic contra l'altre bàndol.

M'agrada: Entre els punts forts de la proposta hi destacaria l'evolució d'alguns personatges secundaris, especialment en Peeta i en Gale, que d'alguna forma es contrapunten mútuament. La trama d'en Peeta com a presoner del Capitoli durant gran part de la novel·la crec que és una bona premissa argumental, tot i que després el seu desenvolupament sigui una mica confús i irregular.

No m'agrada: En general, és una novel·la amb potencial però que perd direcció en el seu desenvolupament.

Enlace permanente para 'Aquest arc entristirà molts nobles'

0:06

Aquest arc entristirà molts nobles

» ‎ telèmac

23:14

Vergonya (17)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'En flames (#274) '

0:10

En flames (#274)

» ‎ telèmac

L'únic que feia era provar de mantenir-nos amb vida. Qualsevol acte de rebel·lió va ser una pura coincidència. Però quan el Capitoli decreta que només un tribut pot sobreviure i tu comets la gosadia de desafiar-lo, suposo que això per si mateix ja és rebel·lió. La meva única defensa va ser fingir que m'embogia un amor apassionat per en Peeta. Així que ens van permetre sobreviure. Ens van coronar victoriosos. Vam poder anar a casa i celebrar-ho i dir adéu a les càmeres i ens van deixar en pau. Fins ara.

En flames és la segona entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam de Suzanne Collins. Es va publicar el 2009, un any després de la primera entrega, i d'entrada semblava difícil fer una seqüela que estigués a l'alçada del primer volum, pel que fa a originalitat. Gran part de l'interès del primer volum era introduir-nos en la dinàmica dels jocs de la fam, un esdeveniment anual que articula la vida pública de Panem, el fictici règim totalitari en que se situa aquesta distòpia per a joves. Els seus protagonistes, Katniss i Peeta, eren els tributs enviats pel districte 12 a morir en aquest macabre joc de supervivència, en què només hi podia haver un guanyador. Al final del primer volum vam presenciar com les normes dels jocs es modificaven per permetre que fossin tots dos, en aquest cas, els guanyadors dels jocs. Però ara, en començar el segon volum, d'entrada ja tenim la certesa que els jocs de la fam es tornaran a celebrar. Per això la forma com es desenvolupi la narració, els seus detalls, els girs inesperats i la distribució de les escenes d'acció seran decisives per alimentar l'interès d'aquesta entrega. Al meu parer, En flames és una digna successora de la primera novel·la. Per començar, un dels seus punts forts és que fa molt per ampliar-nos el món de Panem, i donar-nos-en més detalls, en particular de la seva política. En l'any que passa de la celebració dels anteriors jocs de la fam als d'enguany s'esdevenen molts canvis a la vida dels protagonistes. D'entrada, sabem que Katniss i Peeta ara viuran els jocs com a mentors, és a dir, hauran d'ajudar a sobreviure els tributs que hi participin aquesta vegada. D'altra banda, el govern del Capitoli se sent amenaçat pel gest de rebel·lia per part de Katniss que la va portar a guanyar els últims jocs, i ara el president de Panem pretén exercir el control sobre la vida privada dels protagonistes. Aquest és un dels punts més febles de la narració, em penso, però d'altra banda respon a un trop força freqüent en la narrativa adolescent o young adult: la protagonista es troba atrapada en un triangle amorós amb els seus dos pretendents, i el destí d'una nació sencera depèn de la seva decisió última. Ara bé, l'autora se'n surt prou bé a l'hora d'explicar el funcionament intern i el dia a dia en un estat policial: les mesures de control dels districtes per part del Capitoli es comencen a fer notar amb més força així que els districtes comencen a donar mostres de rebel·lions internes. I quan el sistema es basa en l'opressió, l'única sortida és estrènyer encara més els desposseïts amb una repressió més ferma. Una part important del comportament dels protagonistes també anirà dirigit a transmetre l'estrès post-traumàtic que viuen des de la seva experiència a l'arena en els anteriors jocs de la fam, i Collins fa un esforç considerable per retratar-lo de forma realista i fer-ne un tema principal de la saga sencera, que adquirirà fins i tot més importància en la tercera entrega. En aquest sentit, el personatge de Haymitch pren un relleu especial i, fins i tot quan segueix essent força secundari per a la trama en general, com en l'anterior entrega, aquí Collins el tracta amb especial deferència quan precisament situa al centre de la novel·la el relat dels seus propis jocs de la fam, vint-i-cinc anys enrere. Així doncs, la primera meitat de la novel·la crea un interès propi descrivint-nos el món del districte de 12 i la política de Panem amb més detall, de forma que la novel·la enganxa amb el seu propi ritme des de força abans que es doni l'anunci dels propers jocs de la fam. Quan aquest arriba, ben bé a meitat de la novel·la, les vicissituds dels protagonistes ens tornen a colpir amb el mateix suspens que a la primera entrega. En flames és una lectura recomanable si us va agradar el primer volum de la trilogia i, tot i dependre d'aquest, absorbeix els lectors mantenint un ritme contant, dosificant sorpreses i suspens, i mantenint la tensió i la intriga ben bé fins al final.

Sinopsi: Després d'haver-se declarat victoriosos en la darrera edició dels jocs de la fam, Katniss Everdeen i Peeta Mellark tornen a la seva llar al districte dotze. La seva vida com a supervivents, però, ha canviat per complet. Com a guanyadors del concurs els espera una vida de riquesa i privilegis, però també haver de conviure amb el record dels fets traumàtics viscuts i amb la creixent repressió que el Capitoli està exercint contra els districtes. A la vegada, Katniss i Peeta han de continuar fingint que són parella per contentar el públic del Capitoli i evitar que hi hagi revoltes. Si no ho fan, perillen les seves vides i les de tots els seus éssers estimats.

M'agrada: És una lectura que manté el suspens i l'interès fins al final a través de múltiples girs i incògnites de l'argument.

No m'agrada: La impressió que el món polític de Panem és poc versemblant i que la relació entre Capitoli i districtes no acaba de tenir gaire sentit.

Enlace permanente para 'Intueixo que us arriba la desgràcia '

0:23

Intueixo que us arriba la desgràcia

» ‎ telèmac

Cant XX de l'Odissea
Odisseu s'ajeu a dormir al vestíbul, i quan sent les rialles de les serventes infidels s'indigna contra elles. Atena se li apareix i li retreu la seva ansietat, i Odisseu es planteja per primera vegada les conseqüències que comportarà la seva revenja. Quan Odisseu s'adorm, Penèlope es desperta i, desesperada, desitja la seva pròpia mort. Acaba de somiar que dormia amb Odisseu. A l'alba, Odisseu es desperta i s'imagina que Penèlope ja l'ha reconegut. A continuació, demana a Zeus que li enviï dos senyals: un que provingui de dins de la casa i un que vingui de fora. Per a la seva alegria, tots dos es produeixen.
Ja prop del desenllaç, aquest és un capítol força estrany. No podem dir que hi hagi gaire acció, però tot el que s'hi esdevé té importància, d'alguna forma. Els personatges es troben en conflicte dins seu, i els subconscients de cadascú treballen a plena màquina, com acabem de veure. Els signes i els prodigis cada cop es concentren més cap al desenllaç. Com hem vist, només començar se'n produeixen dos, i el clímax del capítol serà la visió de Teoclimen sobre la mort dels pretendents, amb una fredor i un lirisme contingut dignes d'una escena de Kurosawa. La tensió, per a més inri, s'acumula en les preparacions de la festivitat d'Apol·lo. No tindria més rellevància si no fos el déu arquer, patró de l'endevinació. L'arc d'Apol·lo és un símbol de la justícia divina que colpeja els mortals inesperadament.
El cabrer Melanti insulta Odisseu, però el bover Fileci es compadeix de la sort del foraster i li dirigeix paraules amables. Fileci té el cor al seu lloc, i un exercici bàsic d'empatia - i potser d'intuïció subconscient també - el porta a pensar que el destí d'Odisseu podria ser molt semblant al del pidolaire. Aquest li augura que veurà el retorn d'Odisseu.
Davant l'auguri d'una àguila que porta una coloma, els pretendents decideixen desistir del pla de matar Telèmac. Durant el banquet, Telèmac protegeix el pidolaire de la ira dels pretendents. Un d'ells, Ctesip, agredeix Odisseu amb una pota de bou i Telèmac reprèn els pretendents molt durament. El que segueix és un episodi estrany i pertorbador: els pretendents tenen un atac de riure histèric que presagia la mort. De sobte, Teoclimen els fa una acurada descripció de l'escena de la seva mort:

Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s'escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l'Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s'ha estès una boira funesta. (p 449)

Els pretendents, malgrat això, segueixen rient i fent xerinola. L'episodi de l'atac de riure i la posterior visió de Teoclimen tenen quelcom d'esfereïdor. La narració posa un accent especial en què no és un riure natural: Pal·las Atena va provocar un riure inextingible entre els pretendents i els va trasbalsar el seny. Reien amb una boca que no era la seva i menjaven carn que regalimava sang. Llavors se'ls ompliren els ulls de llàgrimes i el seu cor va tenir el pressentiment del plor. (p 448) A més, pel que hem vist a la resta del capítol, els signes divins s'han estat multiplicant de tal forma que ja és impossible dubtar que els déus estan de part de la revenja d'Odisseu. Tot el que passa en aquest capítol sembla tenir un origen sobrenatural.

Com he dit, aquest és un capítol on no hi passa gairebé res i on passen moltíssimes coses a les ments dels personatges. Odisseu es planteja per primer cop que el remei podria ser pitjor que la malaltia; Odisseu i Penèlope es desitgen l'un a l'altre a través del somni; el discurs de Telèmac pot despertar el riure impúdic dels pretendents, però del que no queda cap dubte és de l'autoritat que ostenta a palau en aquest punt de la narració, que ja ningú sembla discutir. Els pretendents, per la seva part, farien bé de refiar-se dels seus propis temors i fugir del palau quan encara hi són a temps.

Odisseu lluita amb el captaire de Lovis Corinth (1903)

A continuació volia parlar del llegat homèric a la literatura universal posterior. Al llarg de tots aquests capítols, he parlat de trops literaris, referències cinematogràfiques, i possibles interpretacions que es poden donar d'aquest text des de la crítica literària. En els últims anys, les lectures i les recreacions feministes dels mites homèrics han estat una constant, per posar només un exemple. Les experiències dels herois a la guerra de Troia s'han llegit en termes psicològics com a estrès posttraumàtic, ja que sabem que l'horror de la guerra té quelcom de brutal que possiblement transcendeixi cultures i moments particulars en la història. Les interpretacions de les psicologies dels personatges s'han aprofundit i s'han adaptat a la nostra pròpia subjectivitat contemporània com a lectors.

Per això, pretendre fer una relació acurada de totes les influències homèriques en la literatura posterior seria massa pretensiós per part meva, i m'exigiria un esforç de selecció que, ara per ara, no em sento amb forces de fer. Si esteu interessats en la pervivència del llegat homèric en la literatura posterior, especialment en llengua catalana però no exclusivament, us pot interessar mirar el següent blog:

De Troia a Ítaca

Enlace permanente para 'Els jocs de la fam (#273)'

0:24

Els jocs de la fam (#273)

» ‎ telèmac

Odiar el noi del districte 1, que sembla igual de vulnerable en la mort, no és adequat. És el Capitoli el que odio, per fer-nos això a tots nosaltres.

Publicada per primer cop el 2008, aquesta novel·la distòpica de l'autora nord-americana Suzanne Collins va ser una revelació en el seu moment dins de la literatura juvenil. Tot i la controvèrsia que va aixecar sobre la manca d'originalitat de la proposta, cal dir que és una lectura força interessant si se li dóna una oportunitat. En el que queda d'uns Estats Units assolats per alguna mena de catàstrofe humana, s'erigeix un nou règim anomenat Panem, dividit en dotze districtes i un Capitoli que els regeix amb mà de ferro. La població dels districtes sobreviu com pot en la pobresa i escassetat imperants, mentre que el Capitoli és un paradís decadent de consum de productes de luxe, on regna la cultura de l'entreteniment. Com si es tractés del mite de Teseu i el minotaure, cada any dos joves de cada districte, un noi i una noia, són enviats al Capitoli a matar-se els uns els altres en un joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam. Tots vint-i-quatre joves hauran de lluitar a mort els uns contra els altres, perquè només pot guanyar l'últim supervivent. Rere l'entreteniment que aquest espectacle proporciona als ciutadans del Capitoli, hi ha un missatge polític encara més sinistre: l'espectacle és una mostra de força envers els districtes, que anys enrere s'havien rebel·lat contra el poder central i que ara han de tributar els seus joves a aquest joc sàdic com a càstig o revenja per part dels poderosos. Tothom de Panem és obligat a veure l'espectacle, que es televisa en directe. La protagonista de la història, Katniss Everdeen, és una jove de setze anys del districte dotze que manté la seva família a base de la caça furtiva, i que es presenta voluntària per participar als jocs de la fam en substitució de la seva germana petita. El seu company de districte en el concurs és en Peeta Mellark, un noi de la part acomodada del districte que d'entrada no mostra tantes habilitats de supervivència com ella. Ara bé, més enllà de la supervivència, el concurs també és un programa de tele-realitat, de forma que aviat els dos joves s'adonaran que també poden manipular el seu públic per tal que els ajudi. És per això que és una novel·la més complexa del que pot semblar en un principi, en tant que en tot moment està narrada des del punt de vista en primera persona de la Katniss, però moltes vegades la narració obre a l'especulació sobre les veritables motivacions dels seus personatges. Aquests, de fet, van mostrant matisos diferents a cada pas, i s'acaben dividint en supervivents i proveïdors, com Katniss o el seu mentor Haymitch, un antic guanyador del concurs, i personatges més empàtics i intuïtius, com Peeta o la germana de Katniss, Prim. Tot i que és un llibre desigual i que no té un estil gaire polit, Els jocs de la fam té com a punt fort que és una lectura amb un ritme trepidant i que enganxa molt amb el seu suspens, especialment la primera vegada que es llegeix. En alguns aspectes recorda Ray Bradbury i Shirley Jackson, i encara que no estigui a l'alçada d'aquests autors, és una bona lectura en tant que desperta la reflexió sobre la societat actual. Una de les crítiques que se li van fer especialment va ser a la violència gràfica que presenta el llibre, en tant que critica una societat que pren aquest tipus d'escenes com a mer entreteniment, a la vegada que presenta la novel·la al seu públic com precisament això: entreteniment còmode. Ara bé, la crítica política hi és present per més que es podria haver fet de forma més elaborada: gran part de la novel·la aborda la qüestió sobre com mantenir la pròpia individualitat - i la pròpia llibertat - quan s'és víctima i peó involuntari d'un sistema injust i opressiu. La revolta encara no queda definida en aquest punt - Suzanne Collins la guarda per a les dues properes entregues de la trilogia - però a partir de l'actuació dels concursants en aquesta entrega dels jocs de la fam ja s'intueix que el Capitoli no accepta desafiaments per part dels seus concursants. També és part del debat si calia una trilogia sencera per desenvolupar aquesta idea: jo sempre he tingut la impressió que aquest primer volum és el millor de la saga, i que el tercer acaba descarrilant inevitablement a l'hora de portar les seves implicacions polítiques al límit. Ara bé, el que cal reconèixer és que la novel·la enganxa a l'hora de presentar el seu món fictici, especialment en el seu primer terç, i que presenta el conflicte i les personalitats dels protagonistes de forma sòlida i consistent. És una lectura que, tot i que adreçada al públic més jove, mereix una oportunitat en general per la reflexió que presenta sobre els aspectes més sòrdids de les societats postindustrials del moment.
Sinopsi: En un futur indeterminat en les ruïnes distòpiques d'Amèrica del Nord, la societat de Panem s'entrega al gaudi d'un terrible joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam, en què vint-i-quatre joves dels dotze districtes del país competeixen per ser l'últim a sobreviure. Mentre que per als ciutadans rics del Capitoli no passa d'un entreteniment anual, per als qui hi participen suposa la mort segura o, en cas de guanyar, una nova vida marcada pel trauma i les seqüeles d'aquesta aventura macabra. Katniss i Peeta, els concursants del districte 12, es veuen privats de la seva llibertat quan són arrossegats a formar part d'aquest espectacle macabre sabent que, finalment, un dels dos haurà de morir.
M'agrada: És una novel·la que em va enganxar molt la primera vegada que la vaig llegir, i que en les següents lectures he gaudit encara que els seus defectes se m'hagin anat fent més evidents amb el temps. És una història en què els personatges són més complexos que en la majoria de novel·les juvenils de mercat massiu.
No m'agrada: Tot i els girs inesperats, la trama pot resultar previsible i tòpica en certs moments. De vegades la violència és força més gratuïta del que narració pretén vendre, i el conflicte de sentiments que presenta la protagonista en primera persona a moments es fa una mica forçat.

Enlace permanente para 'El ferro per ell mateix atrau l'home '

0:11

El ferro per ell mateix atrau l'home

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Resum de l'any 2019 '

0:28

Resum de l'any 2019

» ‎ telèmac

És curiós que en els més de nou anys que porto escrivint aquest blog sempre he mirat endavant a les properes publicacions, però mai no havia fet un exercici seriós de mirar cap enrere. Abans, un post publicat era un post oblidat, sense més. Potser això ha canviat, ara, perquè des de fa un temps he convertit l'escriptura del blog en un exercici força més constant i reflexionat que abans. M'agradaria haver-ho fet els anys anteriors, però mai no és tard quan arriba, així que, sense més dilació, aquest és el resum de l'any 2019 tal com ha transcorregut al blog.

Ha estat un dels anys més productius del blog, amb més de quaranta ressenyes de llibres publicades. No ha arribat, és clar, al rècord de ressenyes de 2018, però és una bona marca tenint en compte totes les altres publicacions que han aparegut amb altres etiquetes.

A l'abril vaig publicar una sèrie de posts que van ser molt divertits de fer, sobre la lectura de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien que havia fet al gener. La comparativa de l'obra escrita amb la seva adaptació cinematogràfica havia de constar de tres parts en un principi (una per a cada pel·lícula), però la idea inicial es va començar a expandir i el resultat final va acabar tenint cinc parts, que podeu llegir aquí: Part 1 / Part 2 / Part 3 / Part 4 / Part 5.

A l'agost vaig començar a publicar, dissabte a dissabte, la meva relectura de l'Odissea d'Homer, que és un comentari de cada capítol seguit d'unes petites anotacions sobre el context històric i literari del text. La lectura i la recerca van tenir lloc entre el juliol i l'agost passats - Homer, no sé per què, per a mi sempre ha estat un autor d'estiu - i, tot i que els articles que falten els acabaré de publicar durant les primeres setmanes de 2020, és una feina que pertany exclusivament al 2019. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie aquí.

L'autor de l'any, per nombre de ressenyes, ha estat indiscutiblement C. S. Lewis. Tot i que no m'era un autor desconegut, la seva novel·la Mentre no tinguem rostre i la seva autobiografia Sorprès per la Joia han estat autèntics descobriments.

La descoberta de l'any ha estat sens dubte Shirley Jackson, de qui no havia llegit mai res. Em van encantar les seves novel·les La maledicció de Hill House i Sempre hem viscut al castell.

La proesa lectora de l'any ha estat El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Tot i que és una novel·la de llums i ombres, em va agradar llegir-la i em vaig sentir molt accomplished un cop la vaig acabar.

El tema de l'any han estat els presoners polítics, que ja havia encetat a finals de 2018 amb Lluitar amb el diable, la meva primera trobada amb Ngũgĩ wa Thiong'o. Al voltant del judici polític que va tenir lloc a Madrid entre els mesos de febrer i juny, extenuant i exasperant en tots els sentits possibles, vaig tenir l'oportunitat de reflexionar sobre aquest tema amb Jo acuso d'Émile Zola, El guardia, el poeta y el prisionero de Lee Jung-Myung, i Contes des de la presó d'Oriol Junqueras.

Els finalistes a millor llibre de l'any, en una contesa molt renyida, han estat Lincoln al bardo de George Saunders, L'exili i el regne d'Albert Camus, The Grass is Singing de Doris Lessing, Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin i El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro.

El millor llibre llegit aquest any ha estat La vida de la Rebecca Jones d'Angharad Price, magnífic en la seva senzillesa i la seva poesia immensa i continguda. Des del record de la vall de Maesglasau, us desitjo que passeu molt bones festes i el millor per al nou any que entra.

Enlace permanente para 'Ara ens barallem pels captaires '

10:08

Ara ens barallem pels captaires

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Fugir era el més bell que teníem (#272)'

10:17

Fugir era el més bell que teníem (#272)

» ‎ telèmac

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d'aquí ve que l'errar s'hagi associat amb l'error.

Aquest assaig de Marta Marín-Dòmine, publicat el 2019, és una lectura difícil de descriure d'entrada, perquè es troba a mig camí entre la "literatura del jo", les memòries i l'assaig filosòfic. En aquest llibre, l'autora reflexiona sobre l'exili del seu pare i del seu avi, i com aquesta condició d'exiliada es pot heretar. Durant alguns moments de la seva vida, Marín-Dòmine va sentir la necessitat de fer les maletes i marxar a un altre país, sense saber exactament què l'empenyia a fer-ho o què estava buscant més enllà de la frontera del país natal. Un cop a Toronto, va afrontar les memòries del seu pare, Joaquim Marín, doblement exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera quan era un nen, i després d'adolescent durant la guerra civil espanyola. Però un cop a Toronto no només hi troba això, sinó també el testimoni sempre present de milers i milers d'exiliats i desplaçats europeus durant l'Holocaust nazi. Així doncs, les històries del silenci i de la por es van desplegant a ulls dels lectors com a matèria primera que basteix una història comuna de desarrelament, de dolor, d'enyorança i també, potser, de resistència silent davant l'opressió. El llibre també cobreix altres temes més filosòfics i socials, com el debat sobre la memorialització de la història, i quin paper hi han de jugar els arxius i els museus, i com podem explicar una història que, a dreta llei, no és la nostra perquè no la vam viure directament. Aquí Marín-Dòmine i la seva generació actuen de baula entre els testimonis de primera mà que van viure els fets directament, i la lectura que d'aquests es faci en el futur, ja que és precisament aquesta generació - la dels fills dels infants de la guerra - els que van créixer com a hereus del dolor, la por i el trauma dels seus pares. Fugir era el més bell que teníem és una història sobre el desarrelament que causen la migració i l'exili, el trencament vital que suposa la guerra, i les identitats assumides i heretades que es construeixen a partir d'aquests fets traumàtics. És una història que ens toca de prop ben bé a tots, no només pel que fa referència a la guerra civil espanyola, sinó també a la identitat europea en general: el llibre acaba, precisament, a Portbou, que actua de frontissa entre el món dels exiliats republicans que van fer el salt al buit en traspassar la frontera cap a França, i la dels fugitius jueus a qui traspassar els Pirineus podia apropar una mica més - encara que només fos una mica, i sense garanties - a l'anhelada supervivència. La reflexió no s'acaba aquí, però. Fins i tot es pot estendre a les guerres i migracions forçoses que han marcat, arreu del món, el segle vint, ja que aquest també va ser el segle de les descolonitzacions i les seves conseqüències, dels moviments geopolítics i de l'imperialisme amb noves màscares i pells de xai, i de la connivència internacional amb dictadures de tots colors, no només l'espanyola. És per això que em sembla una lectura francament recomanable, no sols per la bellesa del text i per la seva dimensió emocional i familiar, sinó també per la reflexió que presenta sobre la condició humana universal i les aberracions de la política mundial al segle passat i part d'aquest. De la part de la memòria, tenim les microhistòries que toquen a cadascú de forma personal. Crec que és un llibre que es gaudeix igualment per aquesta part de testimoni íntim amb el qual tothom hi trobarà petits detalls amb què identificar-se. Tot i que pertanyo a la generació dels néts dels infants de la guerra, no la dels fills, és un llibre que no pot deixar indiferent a ningú que tingui un mínim de sensibilitat envers la memòria històrica i les tragèdies que s'hereten. Mirar endavant no és possible sense una retrospectiva reposada i reflexiva cap a les vides i els dolors de les generacions que ens han precedit.
Continguts: El llibre consta d'una sèrie de reflexions sobre el fet d'errar, sobre l'exili imposat en el pare de l'autora, i les conseqüències últimes que aquest fet tindrà per a la pròpia vida de la filla, impulsada a moure's constantment de país en país, i esperonada a descobrir les causes d'aquesta inquietud existencial. És també un viatge per la història de l'Europa del segle vint, i sobre la necessitat d'adreçar el patiment de la gent que ha vist com les seves vides quedaven suspeses en el buit de l'horror i la por. És una història també sobre la memòria i l'herència del trauma i de la por, en la qual diferents fils de diferents històries es van creuant i descreuant constantment en un relat apassionat i apassionant sobre el que fem amb els bocins de memòria que ens arriben del passat.
M'agrada: La forma com el llibre està escrit, amb un fil conductor que es va amagant i revelant al llarg de la lectura, i el llenguatge emprat per Marta Marín-Dòmine, d'una bellesa sòbria i continguda.

Enlace permanente para 'Que torni aquell heroi i que un dèmon l'acompanyi '

0:35

Que torni aquell heroi i que un dèmon l'acompanyi

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Desconeguts a la porta de casa (#271) '

0:25

Desconeguts a la porta de casa (#271)

» ‎ telèmac

És un costum humà - massa humà - culpar i castigar els missatgers pel contingut detestable del missatge que porten - en aquest cas, d'aquestes forces globals desconcertants, inescrutables i espantoses que tant ens disgusten i de les quals sospitem (amb raons sòlides) que són les responsables de la sensació humiliant i desesperant d'incertesa existencial que anorrea i destrueix la nostra confiança i que, a més, fa miques les nostres ambicions, els nostres somnis i els nostres projectes vitals.

Sense pèls a la llengua, pessimista i clarivident com sempre, el filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) se'ns acomiadava l'any 2015 amb aquest últim text seu, una reflexió clara i punyent sobre l'anomenada "crisi migratòria" que les societats occidentals afronten avui dia. Desconeguts a la porta de casa és un assaig breu i dens sobre la política del món present, que analitza no tant les causes dels moviments forçosos d'avui dia - prou conegudes, d'altra banda, i que tampoc no són noves ni recents - sinó més aviat l'actitud de desconfiança i de por generalitzada en els països receptors, que es retroalimenta al mateix temps en l'àmbit polític amb l'auge dels populismes, els nacionalisme xenòfob i excloent, i la política d'"homes forts" que suposadament ens ha de salvar de les invasions bàrbares sense arribar mai a ser posada a prova. L'ascenció al poder de polítics com Donald Trump o Viktor Orbán, per posar només dos exemples, és un fenomen que Bauman prova d'explicar en termes sociològics, més que recorrent a la geopolítica. Al fons de la proposta, de fet, hi ha una crítica subtilment velada però increïblement punyent al capitalisme neoliberal dels nostres dies, que ha fet de la desregulació i la globalització la seva pràctica habitual, deixant gran part de la població mundial en la precarietat i en l'ansietat existencial envers el futur. Com posar el plat a taula quan la teva feina perilla a cada moment, o com viuràs sense pensió quan et toqui deixar de treballar és l'amenaça - molt més real i tangible del que pot semblar - que gran part dels ciutadans mundials afronten avui dia, i és aquest el motiu del trasllat de totes aquestes pors i inseguretats a un "altre" estranger i desposseït que teòricament ha de posar en risc la precària estabilitat del nostre dia a dia. L'únic guany que reporta aquest recurs psicològic és una falsa sensació de "seguretat". És així com Bauman assenyala, molt hàbilment, la falsedat d'una línia divisòria entre "nosaltres" i "els altres" que ens ha estat imposada des de dalt, mentre que l'autèntica, la que ens hauria de preocupar, és la línia que separa el món de la vida de les forces globalitzadores descontrolades (mercats de valors, fons voltor, desregulació de les empreses i del capital, precarització del món del treball, etc). Els recursos per trencar aquesta dinàmica de criminalització de l'estranger passen, en la proposta de Bauman, per recuperar el cosmopolitisme kantià, més necessari que mai ara que el temps li ha donat la raó a Kant dos-cents anys després dels seus escrits sobre la pau perpètua, i que els ideals de la il·lustració - per més que puguin presentar defectes a la mentalitat contemporània - segueixen essent, sinó vigents avui dia, almenys necessaris per enfocar una solució al problema.

Continguts: El primer capítol planteja la situació de pànic moral que provoca a Occident l'anomenada "crisi migratòria" del moment present, i analitza els factors pels quals els estrangers en les nostres societats provoquen ansietat als autòctons. Aquests factors són l'ambivalència de la vida urbana en un món multicèntric i desregulat, la necessitat de les classes més baixes i precaritzades d'aplacar la seva ansietat i pujar l'autoestima a través de l'odi a una capa encara més baixa i precària de la societat, i el missatge no desitjat que aquests immigrants transmeten sobre l'enfonsament de l'ordre mundial. El segon capítol adreça aquesta sensació d'inseguretat existencial per part del "precariat" mundial, que alimenta al seu torn el discurs polític de la "segurització" com a truc per desviar aquesta ansietat de la població, i alhora obtenir rèdits polítics a curt termini en la forma de vots. Aquestes polítiques centrades en la seguretat posen l'accent en identificar immigració i terrorisme invariablement, i creen un estigma sobre l'estranger que divideix la societat en un grup "normal" i un grup de marginats, la consciència d'injustícia dels quals pot portar a una radicalització i a una amenaça real de violència. Aquesta situació és agreujada, així doncs, per l'obsessió política per la seguretat, en el pla del discurs més que en la realitat, a l'hora que els estrangers són criminalitzats i desposseïts de la seva presumpció d'innocència. El tercer capítol analitza la figura de l'"home fort" com a espectre de les democràcies presents. La por còsmica o primigènia capitalitzada pels sistemes religiosos des de l'inici de la civilització humana s'oficialitza en la seva versió laica avui dia en la "por oficial" a l'immigrant i al desconegut. Dues circumstàncies noves alimenten aquest procés: la individualització extrema de la societat en un sistema econòmic que prioritza el rendiment per sobre de qualsevol altre valor, i que per tant precaritza la vida de laboral i amenaça l'individu amb l'espectre de la seva pròpia deficiència (la por al "fracàs") i, d'altra banda, la pèrdua de la capacitat d'acció política per part dels estats-nació tradicionals, cosa que alimenta els nacionalismes militants i agressius. Bauman presenta així, molt durament, el fracàs real de la democràcia als nostres dies, amb la manca d'alternativa que encarnen els governs d'homes forts, que prometen al nivell del discurs el que no poden realitzar a la pràctica. El capítol quart recorre a les visions de Kant, a finals del segle divuit, i de Lévinas i Arendt al segle vint sobre el repte de la ciutadania i la precària relació entre ètica i política. Mentre que Kant associa el dret de ciutadania a un deure d'hospitalitat universal, en la mateixa línia Lévinas i Arendt reivindiquen la necessitat de recuperar l'ètica al segle vint, com a únic remei per a la indiferència o ceguesa moral que deshumanitza l'altre per motius polítics. El cinquè capítol analitza els reptes que afronta avui dia la política migratòria a Europa: el discurs de la seguretat porta a l'europeïtzació de les polítiques frontereres, restant així poder de decisió als estats, i el finançament de polítiques de migració als països d'origen, hipòcritament no per combatre la pobresa sinó per instal·lar-hi allà camps de refugiats i desplaçats que continguin la onada migratòria que arriba a Europa. Bauman també denuncia la hipocresia de les polítiques d'ajudes i quotes de refugiats, que arriben només després que aquests ja han arriscat la seva vida al mar. Finalment, el capítol sisè recupera el debat filosòfic tractat al capítol quart per posar sobre la taula la necessitat d'una reflexió crítica per part de cadascú, per sobre del món anestesiant i confortant de les xarxes socials i les reaccions polítiques basades en odis inconscients i viscerals. Davant d'aquest món desolador, de guerra de tots contra tots, que ja és una realitat present, l'encontre i el diàleg directe amb l'altre s'imposen com a necessitat ineludible davant la crisi migratòria.

M'agrada: És el tipus d'anàlisi que necessitem en el moment present, en tant que desemmascara el discurs conservador habitual de la por i de la seguretat, i posa al descobert l'interès econòmic de repartir la riquesa només entre uns pocs. La diagnosi és pessimista, és cert, i l'anàlisi que fa del moment present no és gens afalagador per a les societats occidentals, però la gran fortalesa de Bauman en aquesta anàlisi, en aquest parer, és recuperar conceptes com la responsabilitat ètica envers els altres i la necessitat d'actuar moralment davant d'un món que ens exigeix, contínuament, la indiferència.

Enlace permanente para 'Cap altre Odisseu tornarà aquí '

0:28

Cap altre Odisseu tornarà aquí

» ‎ telèmac

Cant XVI de l'Odissea

Telèmac es presenta a la cabana d'Eumeu i aquest el rep amb alegria. Telèmac envia Eumeu a donar la notícia del seu retorn a Penèlope, tot i que no hi ha temps per enviar-li un missatge a Laertes. Per Eumeu ens assabentem que l'ancià rei emèrit dorm amb els servents i es nega a menjar. Atena s'apareix a Odisseu i li mana que li reveli la seva identitat a Telèmac, li restaura la seva aparença anterior i Odisseu es presenta al seu fill. Aquest, però, sospita que pugui ser un parany, i Odisseu li torna a assegurar la seva identitat.

Telèmac, no està bé que t'estranyis massa i que no t'alegris pel fet que el teu pare estimat sigui a casa. Cap altre Odisseu tornarà aquí, perquè ell, tal com veus, sóc jo, que, després d'haver patit molts sofriments i d'haver anat errant, he arribat al cap de vint anys a la terra paterna. (p 364)
Telèmac finalment accepta la paraula del seu pare, i pare i fill es reconeixen emocionats. Realment és un episodi molt emotiu: hem de tenir en compte que literalment són dos estranys l'un per a l'altre. La darrera vegada que es van veure, Telèmac era un nadó, així que és impossible que pugui recordar el seu pare, i Odisseu, òbviament, es troba amb un home adult en qui ha de reconèixer el nadó que no ha vist en vint anys.

Odisseu amb una copa de vi
Museus Vaticans. Font

A continuació planegen la revenja contra els pretendents, massa nombrosos com per poder enfrontar-s'hi tots sols. La situació requereix, per tant, un altre pla astut per tal d'infiltrar-se al palau i agafar els pretendents amb la guàrdia baixa. Odisseu li mana a Telèmac que quan sigui al palau amagui totes les armes en una cambra, fora de l'abast dels pretendents. Es proposen mantenir el secret de la tornada d'Odisseu fins que hagin sondejat les lleialtats dels servents.
Al palau arriba la notícia de l'arribada de la nau de Telèmac. Antínous repeteix la seva intenció d'assassinar Telèmac per treure'l del mig, però la resta de pretendents es fan enrere. Penèlope, assabentada del pla, acusa els pretendents públicament, però Eurímac li contesta hipòcritament que no hi ha cap perill per a Telèmac.
El reconeixement és un trop literari molt poderós en la mitologia de la Grècia antiga, i a partir d'aquí ha influït decisivament la literatura occidental posterior. Uns breus apunts sobre aquest trop literari:
El concepte de reconeixement (anagnòrisi)
És el moment en una obra literària en què el protagonista, o un personatge, descobreix quelcom que no sabia amb anterioritat, i aquest descobriment és decisiu per al desenllaç de l'obra o per als esdeveniments que se'n segueixen. En el cas que un personatge oculti la seva veritable identitat per exemple, l'anagnòrisi és el moment en què un altre personatge el reconeix, sigui o no sigui aquesta la intenció inicial. També pot ser el reconeixement d'una informació o veritat decisiva sobre un mateix, l'anagnòrisi potser més dolorosa. En la tragèdia clàssica, tenim dos exemples emblemàtics:

A Èdip rei de Sòfocles, Èdip rei descobreix que ell és el veritable culpable de tots els mals que assolen la ciutat de Tebes, i se n'adona que ha comès incest amb la seva mare, amb qui ha tingut quatre fills. De fet, Èdip es reconeix com el dolent de la seva pròpia història, quan durant tota l'obra s'havia representat a si mateix com a heroi.

A Les coèfores d'Èsquil i a Electra de Sòfocles, Electra descobreix que l'estranger que ha arribat a casa seva no és en realitat un estrany, sinó el seu germà Orestes, a qui creia mort. És també una escena molt emotiva, com els reconeixements a l'Odissea.

A l'Odissea també hem vist molts episodis de reconeixement (i en veurem uns quants més en els propers capítols):

Al cant tercer, Nèstor reconeix la deessa Atena en el visitant Mèntor.

Al cant quart, Menelau reconeix la identitat de Telèmac quan aquest plora en sentir parlar d'Odisseu.

Al cant setzè, com acabem de veure, Telèmac reconeix el seu pare tot i que no té cap signe físic que li serveixi de pista.

Al cant dinovè, Euriclea, la serventa, reconeix Odisseu en el pidolaire quan li troba a la cuixa una cicatriu que s'havia fet quan era jove.

Al cant vint-i-tresè, Penèlope reconeix el seu marit Odisseu en sotmetre'l a la prova d'identificar els trets del llit marital. Tot i així, hi ha debats entre els intèrprets sobre si no hi ha un reconeixement implícit en els cants anteriors, en què Penèlope tracta el pidolaire com si fos de la família. En parlarem pròximament.

Al cant vint-i-quatrè, és Laertes qui reconeix el seu fill quan aquest li ensenya la cicatriu i és capaç d'identificar els arbres que havien plantat junts quan era un infant.

Reconeixement entre Ulisses i Telèmac d'Henri-Lucien Doucet (1880)

Com veieu, és un trop en què es produeix aquest descobriment, però d'alguna forma no és incorporació d'informació nova, sinó interpretació d'informació preexistent que ja es trobava davant dels ulls dels personatges. L'anagnòrisi es produeix, de fet, quan de cop i volta veus l'elefant al menjador, i per això és un trop tan poderós emocionalment quan ens el trobem en obres de literatura o en pel·lícules. Hi ha molts exemples també en la narrativa contemporània, i ha estat un trop molt utilitzat al cinema.
Per exemple, el final de "El sisè sentit" n'és un exemple emblemàtic, perquè totes les pistes eren a l'abast del protagonista abans de començar, i també perquè el protagonista descobreix una informació clau sobre sí mateix més que sobre algú altre. A la novel·la Senyor de les mosques tota l'evolució que fan els infants protagonistes es pot llegir com a progressiu reconeixement de la condició humana, fins arribar al moment en què aquesta es fa explícita amb "la bèstia som nosaltres". A Grans Esperances, per exemple, el procés que fa Pip per reconèixer en l'ex-convicte Magwitch el seu benefactor secret no és només l'adquisició d'una informació nova, sinó també el descobriment que totes les seves suposicions passades eren errònies, i fins a cert punt fruit de la seva vanitat. I així successivament.
La informació l'he treta de:

Anagnorisis a la Wikipedia.

Anagnorisis a Literary Devices.

Més en concret sobre el reconeixement en l'Odissea, el següent article n'ofereix un resum:

Pierre Han. "Recognition in The Odyssey" Revue belge de philologie et d'histoire. 59/1 (1981) 50-55.

Enlace permanente para 'Fragments de Sorprès per la Joia '

0:02

Fragments de Sorprès per la Joia

» ‎ telèmac

de C. S. Lewis. Els he traduït al català de l'original en anglès. Si alguna cosa m'agrada d'aquest llibre, és el seu humor, que no havia sospitat en altres obres de Lewis.

La història és, em temo, subjectiva d'una forma sufocant; del tipus que no he escrit mai abans i que probablement no tornaré a escriure mai més. He provat d'escriure el primer capítol de forma que els qui no suportin aquest tipus d'història vegin de seguida el que els espera i tanquin el llibre sense perdre gens de temps. (Prefaci)
No és la felicitat duradora sinó la joia momentània el que glorifica el passat. (Capítol 1: Els primers anys)
... i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. Només havia durat un instant en el temps; i en cert sentit qualsevol altra cosa que mai m'hagués passat esdevenia insignificant en comparació. (Capítol 1: Els primers anys)
Amb la mort de la meva mare tota felicitat duradora, tot el que era tranquil i fiable, va desaparèixer de la meva vida. M'esperaven molta diversió, molts plaers i moltes fiblades de Joia; però ni rastre de l'antiga seguretat. Ara tot era mar i illes; el gran continent s'havia enfonsat com l'Atlàntida. (Capítol 1: Els primers anys)
Com l'encerta el Kalevala quan diu que en casa estranya el terra està ple de bonys. Des de llavors ja m'hi he reconciliat; però en aquell moment vaig concebre un odi per Anglaterra que va trigar molts anys a guarir-se. (Capítol 2: Camp de concentració)
Quan un nen passa de la literatura per a infants a les històries de l'escola, es tracta d'un retrocés enlloc d'una millora. El Pere Conillet satisfà una imaginació desinteressada, perquè l'infant no vol ser un conill, tot i que li pot agradar fingir que ho és com més endavant li pot agradar interpretar Hamlet; però la història d'un noi no gaire prometedor que es converteix en capità del Primer Equip existeix precisament per alimentar les seves ambicions reals. (Capítol 2: Camp de concentració)
Em penso que la vida de la fe se'm fa més fàcil per aquests records. Pensar, en temps solejats i confiats, que em moriré i em podriré, o pensar que un dia tot aquest univers s'esvairà i es convertirà en un record (de la mateixa forma com l'Oldie s'esvaïa en la memòria tres vegades a l'any, i amb ell els assots i el menjar fastigós, els inodors pudents i els llits freds) - això ens és molt més fàcil als qui hem vist aquest tipus de coses en el passat. Hem après a no prendre les coses presents com el que semblen. (Capítol 2: Camp de concentració)
Ara us he d'explicar com Wyvern em va fer un pedant. Quan hi vaig anar, res no era més lluny del meu pensament que la idea que el meu gust privat pels llibres decents, per Wagner, per la mitologia, em donés cap mena de superioritat sobre aquells que no llegien res més que revistes i que no escoltaven res més que el ragtime que aleshores estava de moda. Aquesta afirmació semblaria increïble si no afegís que la ignorància més supina m'havia protegit d'aquest tipus de vanitat. (Capítol 7: Llum i ombra)
Durant els últims trenta anys, ha emplenat Anglaterra una elit cultural amargada, agressiva, escèptica, desemmascaradora i cínica. Molts d'ells van assistir a escoles públiques (1), i crec que a molt pocs els devien agradar. Aquells que defensen les escoles diran, és clar, que aquests Pedants són els casos que el sistema no va poder curar; que no se'ls va pegar, escarnir, explotar, assotar i humiliar prou. Però i si és igual de possible que siguin productes del sistema? Que no fossin Pedants en absolut quan van arribar a aquestes escoles però s'hi tornessin durant el primer any, com em va passar a mi? Perquè, de fet, aquest seria un resultat molt natural. Quan l'opressió no et trenca l'esperit de forma completa i permanent, no té una tendència natural a produir orgull i menyspreu venjatius? (Capítol 7: Llum i ombra)
El meu Loki no era simplement malvat. Anava en contra d'Odin perquè Odin havia creat un món tot i que Loki l'havia avisat clarament que això era una crueltat gratuïta. Per què s'hauria d'obligar a les criatures a carregar el pes de l'existència sense el seu consentiment? El contrast principal en la meva obra era entre la saviesa trista de Loki i l'ortodòxia brutal de Thor. Odin era comprensiu en part; almenys podia entendre el que en Loki volia dir i tots dos havien tingut una amistat abans que la política còsmica els separés. Thor era el dolent real, Thor amb el seu martell i les seves amenaces, que sempre estava provocant Odin en contra de Loki i sempre es queixava que Loki no respectava prou els déus majors; a la qual cosa Loki replicava: Respecto la saviesa, no la força. En Thor era, de fet, el símbol dels Bloods (2), tot i que ara ho veig més clar que no pas en aquell moment. Loki era una projecció de mi mateix, donava veu a aquest sentit de superioritat pedant amb la qual, malauradament, començava a compensar-me per la meva pròpia infelicitat. (Capítol 7: Llum i ombra)
Mantenia que Déu no existeix. També estava molt enfadat amb Déu per no existir. I estava igual d'enfadat amb Ell per haver creat el món. (Capítol 7: Llum i ombra)
Aquest és el gran Rubicó que s'ha de creuar quan s'aprèn una llengua. Aquells en qui la paraula grega només viu mentre la busquen al diccionari, i que aleshores la substitueixen per la paraula anglesa, no estan llegint grec en absolut: només resolen un trencaclosques. La fórmula mateixa "Naus vol dir vaixell" és errònia. Naus i vaixell signifiquen una cosa, no se signifiquen l'una a l'altra. Rere Naus, igual que rere navis o naca, volem veure-hi una imatge d'una massa fosca i esvelta amb una vela o uns rems, que s'enfila per les onades, sense que s'hi posi pel mig una paraula anglesa. (Capítol 9: El gran Knock)
Menjar i llegir són dos plaers que combinen admirablement. Per descomptat no tots els llibres són adequats a l'hora de dinar. Seria una mena de blasfèmia llegir poesia a taula. El que un necessita és un llibre desendreçat i xerraire, que puguis obrir per qualsevol lloc. (Capítol 9: El gran Knock)
Potser, com que les seves belleses eren tals que ni tan sols un ximple les podria haver forçat a competir, això em va guarir d'una vegada per totes de la tendència perniciosa a comparar i escollir - una operació que fa poc bé quan tractem obres d'art i moltíssim mal quan tractem la natura. La rendició total és el primer pas per al gaudi de l'art i la natura. Tanca la boca; obre els ulls i les orelles. Accepta el que hi ha i no pensis en el que hi podria haver hagut abans o el que és a qualsevol altre lloc. Això ja vindrà després, si és que ha de venir. (Capítol 9: El gran Knock)
Hi havia una humilitat en mi (com a lector) en aquell moment que mai no podré recuperar. D'alguns poemes no en gaudia com d'altres. No se'm va acudir mai que aquells poguessin ser inferiors; simplement pensava que m'estava cansant d'aquell autor o que no em trobava d'humor. (Capítol 10: Em somriu la fortuna)
Els dos hemisferis de la meva ment contrastaven de forma extrema. D'una banda hi havia un mar ple d'illes de poesia i mite; de l'altra un "racionalisme" superficial i eloqüent. Quasi tot el que estimava creia que era imaginari; quasi tot el que creia que era real pensava que era llòbrec i sense significat. Les excepcions eren certes persones (que jo estimava i creia que eren reals) i la natura mateixa. És a dir, la natura com se m'apareixia als sentits. Rosegava el problema sense descansar: "Com pot ser tan bonica i també tan cruel, destructora i fútil?" (Capítol 11: Escac)
L'horror de l'univers cristià era que no tenia cap porta on hi posés Sortida. També potser era essencial que les litúrgies del cristianisme no apel·lessin al meu sentit de la bellesa. (...) Però, per descomptat, l'element principal era el meu ben arrelat odi a l'autoritat, el meu individualisme monstruós, el meu rebuig per la llei. Cap paraula del meu vocabulari expressava un odi més profund que la paraula Intromissió. Però el cristianisme posava al seu centre el que a mi llavors em semblava un Intrús transcendental. Si aquesta imatge era real aleshores cap mena de "pacte amb la realitat" seria possible. No hi havia cap regió ni tan sols en la profunditat més remota de la teva ànima (és clar, allà encara menys) que un pogués envoltar amb filferro espinós i posar-hi un cartell que digués Prohibit el Pas. I això és el que jo volia; una zona, per més petita que fos, de la qual pogués dir a tots els altres éssers: "Això és cosa meva i només meva." (Capítol 11: Escac)
El que m'agrada de l'experiència és que és tan sincera. Et pots equivocar de camí tantes vegades com sigui, però si obres els ulls no arribaràs gaire lluny abans que apareguin els signes d'alarma. Et pots haver enganyat a tu mateix, però l'experiència mai no prova d'enganyar-te. L'univers et diu la veritat si li fas les preguntes adequades. (Capítol 11: Escac)
Quan vaig llegir Chesterton, com quan vaig llegir MacDonald, no sabia on m'estava ficant. Un jove que vol continuar sent Ateu convençut ha d'anar amb molt de compte amb el que llegeix. Hi ha trampes per tot arreu - "Bíblies obertes, milions de sorpreses" com diu Herbert, "xarxes fines i estratagemes." Déu és, si se'm permet dir-ho, molt recaragolat. (Capitol 12: Armes i bona companyia)
Tots els llibres s'estaven girant contra mi. De fet, havia de ser més cec que un ratpenat per no veure, des de molt abans, la grotesca contradicció entre la meva teoria de la vida i les meves experiències reals com a lector. (Capítol 14: Escac i mat)
Quan vaig començar a ensenyar a la Facultat d'Anglès, vaig fer dos nous amics, tots dos cristians (ara aquesta gent semblaven aparèixer de sota de les pedres) que més endavant m'ajudarien molt a superar l'últim obstacle. Eren H. V. V. Dyson (aleshores de Reading) i J. R. R. Tolkien. L'amistat amb aquest últim va significar la ruptura de dos prejudicis antics. Quan vaig arribar al món em van advertir (implícitament) que mai no confiés en un papista, i quan vaig arribar a la Facultat em van advertir (explícitament) que mai no confiés en un filòleg. En Tolkien era totes dues coses. (Capítol 14: Escac i mat)
La dialèctica inherent del desig mateix en certa forma ja m'ho havia ensenyat; perquè totes les imatges i sensacions, confoses de forma idòlatra amb la Joia mateixa, de seguida començaven a confessar-se inadequades. Totes em deien, en l'últim moment, "No sóc jo. Jo només sóc un recordatori. Mira! Mira! A què et recordo?" (Capítol 14: Escac i mat)
Fins aquell moment tots els meus pensaments havien estat centrífugs, ara havia començat el moviment centrípet. Consideracions que venien de diferents àrees de la meva experiència estaven començant a confluir fins a encaixar. Aquesta nova correspondència entre la meva vida del desig i la meva filosofia presagiaven el dia, que ara estava a punt d'arribar, en què em veuria forçat a prendre'm la meva "filosofia" més seriosament del que pensava. No ho vaig preveure. Era com un jugador que ha perdut "només un peó" i no es pot ni imaginar que això (a aquestes alçades del joc) significa escac i mat en unes poques jugades. (Capítol 14: Escac i mat)
Hi ha homes, molt millors que jo mateix, que han fet de la immortalitat quasi la doctrina central de la seva religió; però per part meva mai no he entès com preocupar-se per aquest tema no ho corromp tot plegat des del principi. M'havien criat per creure que la bondat només és bondat si és desinteressada, i que qualsevol esperança de recompensa o temor al càstig contaminava la voluntat. (Capítol 15: El principi)
Fins i tot per a usos autobiogràfics un diari no és tan útil com havia esperat. Cada dia hi escrius el que penses que és important; però, és clar, no pots veure cada dia el que haurà resultat important a llarg termini. (Capítol 15: El principi)
Quan estem perduts als boscos i veiem un indicador, això és molt important. Qui el veu primer crida, "Mireu!" Tot el grup l'encercla i l'observa fixament. Però quan hem trobat la carretera i passem indicadors cada poques milles, ja no ens aturem a mirar-los, o no tant; no en aquesta carretera, per més que tingui pilars de plata amb lletres d'or, i digui "Per aquest camí es va a Jerusalem." És clar que jo, molt sovint, em sorprenc aturat a mirar coses que hi ha pels marges que són molt menys importants. (Capítol 15: El principi)

(1) Al sistema educatiu britànic, les anomenades public schools són escoles privades elitistes.
(2) Dins del sistema de les public schools, els Bloods eren una casta d'alumnes més grans i amb més privilegis, a qui els alumnes més petits havien de servir. Lewis suggereix al llibre, però, que no tots els alumnes grans arribaven a Bloods, sinó només alguns d'ells, especialment per mèrits esportius i per certes qualitats personals.

Enlace permanente para 'Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra '

0:01

Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Sorprès per la Joia (#270) '

0:11

Sorprès per la Joia (#270)

» ‎ telèmac

He provat d'escriure el primer capítol de forma que els qui no suportin aquest tipus d'història vegin de seguida el que els espera i tanquin el llibre sense perdre gens de temps.

Surprised by Joy: The Shape of My Early Life és un dels millors llibres que li he llegit a C. S. Lewis (1898-1963), per no dir el millor fins ara. Es va publicar el 1955 i és el volum de les seves memòries, tot i que, com a autobiografia, no és un text gaire convencional. Lewis se centra en un aspecte molt particular de la seva vida, la seva conversió al cristianisme quan era un jove professor a Oxford a principis dels anys 30, i minimitza en importància, o obvia directament, incidents decisius de la seva vida que si més no despertarien l'interès dels lectors de biografies. Per exemple, l'experiència a la primera guerra mundial s'hi descriu de forma molt resumida; les relacions amb la seva família extensa amb prou feines reben atenció; o la seva "adopció" (per posar-li algun nom) de Janie Moore, la mare d'un company soldat, amb qui Lewis va viure fins a la mort d'aquesta uns trenta anys després, és un episodi que s'omet directament, com Lewis reconeix explícitament. El que Lewis es proposa en aquest llibre és fer més aviat una autobiografia intel·lectual i emocional, en què se'ns descriu la formació de l'estudiant i després del professor novell, i on la seva fe és el centre d'interès del relat. Ara bé, l'autor peca de falsa modèstia quan al Prefaci del llibre ens avisa que aquesta història no és per a tothom. Fins i tot "els qui no suportin aquesta mena d'història" hi trobaran una lectura profunda, extremadament meditada i reposada, sobre les petites coses que fan de l'existència un enigma fascinant. Sorprès per la Joia és un relat autènticament captivador sobre un jove en formació que afronta la seva particular vall de llàgrimes amb una actitud meravellada, i un bon humor que sorprèn en els moments més inesperats amb el seu distanciament i la seva mordaç auto-ironia. La primera tragèdia és la mort de la mare, que porta a un refredament de la relació amb el pare, que es distancia progressivament dels fills en tancar-se en el seu dol. És curiós llegir totes aquestes experiències en termes psicològics i veure'n després paral·lels en la seva conversió, ja que el seu viatge de l'ateisme a la fe és descrit constantment com una batalla o una competició del jove contra l'autoritat aclaparadora d'un Déu incomprensible. Arriba a parlar fins i tot de Déu "acorralant-lo" en una jugada mestra per tal de convèncer-lo per a la causa. Són especialment deliciosos, de fet, els darrers capítols, en què es produeix aquesta decisiva partida d'escacs entre un Déu bondadós però un pèl massa enigmàtic, i un jove racionalista que peca per excés d'anàlisi, possiblement, però que al cap i a la fi té el cor molt ben posat. En aquest sentit, és una història romàntica, quasi èpica: la del convers que acaba rendint-se a la fe després de resistir-s'hi amb totes les seves forces. El camí invers, de la fe a la incredulitat o a la indiferència, és sempre un punt més prosaic i d'estar per casa, evidentment. Abans de començar a llegir, precisament això és el que em prevenia contra aquest llibre: el temor de trobar-hi el to auto-satisfet, sovint vanitós, dels conversos. El prejudici era totalment infundat, per sort. El text de Lewis és tan honest i descarnat en tot moment, fuig tant de qualsevol afectació, que es llegeix com qui escolta un amic o conegut parlar de les seves experiències passades, i li respecta al lector, per aquest mateix motiu, la intimitat de qualsevol altra experiència. De fet, Lewis és un escriptor magnífic i un lector atent i considerat abans que un creient, i això s'agraeix al llarg de tota la lectura. Perquè Sorprès per la Joia és també la història d'un lector, d'un amant dels clàssics i dels mites, i de com les lectures ens poden formar igual que les amistats, els viatges, les guerres, l'amor o les relacions familiars. És també una autobiografia filosòfica, ja que el camí de l'ateisme al teisme és també un recorregut per diferents posicions filosòfiques i corrents de pensament, la descripció dels quals pot alimentar els moments més carregosos de la trama, però que se segueixen amb la mateixa tensió emocional que tota la resta d'episodis. Entre l'infant espantat i desolat per la primera experiència amb la mort i el jove professor racionalista enamorat dels mites, el que Lewis hi trobarà serà el sistema de l'escola privada anglesa, basat en una jerarquia de classe que pretén reproduir la realitat social de fora de l'escola. Les relacions que s'hi estableixen són totalment desiguals, i gran part de la crítica de Lewis a aquest sistema educatiu es dirigeix contra el sistema de fags, o feines que els estudiants més joves havien de realitzar per als més grans i populars, i que sovint implicava múltiples formes d'abús. Però la part encara més honesta i directa de la proposta és la que Lewis dedica a les relacions homosexuals que s'establien entre els nois en aquest context, i que Robert Graves, a Adéu a tot allò només arribava a admetre amb la boca molt petita. Lewis confirma obertament les relacions sexuals que hi havia entre els nois, i en el moment en què les hauria de condemnar en termes religiosos, morals o fins i tot legals (a l'Anglaterra de l'època encara eren delicte), les accepta amb una magnificència aclaparadora quan les observa com a autèntic oasi per a l'afecte desinteressat, en un context on l'interès privat i la instrumentalització de l'altre ho són tot. Sorprès per la Joia és, per tant, el millor llibre que he llegit de C. S. Lewis fins al moment, en tant que és el relat més sincer i menys afectat. És una autobiografia espiritual i intel·lectual sobre el lector, l'estudiant, el soldat, l'amic, el creient, l'ateu, el fill, el germà, l'artista en potència, i el creador de móns dins dels armaris. És una lectura obligatòria per als seus fans, òbviament, però és una bona recomanació en general per a tots aquells lectors que es queden parats als marges del camí a mirar coses insignificants.

Continguts: En aquest llibre, Lewis relata la història de la seva vida des de la seva infància a Irlanda, marcada per la mort de la seva mare i l'amistat amb el seu germà Warren, fins al seu retorn a la fe anglicana quan era professor de lletres a Oxford. La seva formació clàssica inclou múltiples lectures: des dels poetes alemanys i la mitologia nòrdica, als clàssics grecs i romans, la novel·la victoriana i les al·legories cristianes de George MacDonald. A través dels abusos viscuts a diferents escoles, el sentit crític de Lewis també es desperta ben aviat en la seva vida, i amb ell un racionalisme empedreït i una infelicitat existencial que esdevenen el principal escull per a la seva tornada a la fe.

M'agrada: La capacitat d'anàlisi i de distanciament de Lewis per fer-se un autoretrat que en cap moment pretén ser autocomplaent. La forma com descriu els moments més durs de la seva vida, amb una claredat i una honestedat que es fan aclaparadores durant la lectura.

En podeu llegir uns fragments aquí.

Enlace permanente para 'Us vull explicar una història sense gloriar-me'n '

0:18

Us vull explicar una història sense gloriar-me'n

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'El gegant enterrat (#269)'

0:51

El gegant enterrat (#269)

» ‎ telèmac

Alguns de vosaltres tindreu monuments preciosos perquè els vivents puguin recordar el mal que se us ha fet. Alguns de vosaltres només tindreu grolleres creus de fusta o pedres pintades, mentre que d'altres fins i tot haureu de romandre amagats en les ombres de la història.
Aquesta és la darrera novel·la del guardonat amb el Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Publicada el 2015, El gegant enterrat no va gaudir d'una acollida gaire entusiasta entre els fans de l'autor, i va començar a acaparar males ressenyes que, al meu parer, són totalment immerescudes. També hi va contribuir una controvèrsia amb l'escriptora Ursula K. Le Guin a propòsit del gènere de fantasia, que al capdavall va resultar totalment estèril i que no tenia gaire fonament d'entrada. Le Guin va interpretar unes paraules d'Ishiguro sobre la potencial recepció d'aquesta novel·la com un atac directe al gènere fantàstic, tot i que no crec que el comentari inicial anés en aquesta direcció. Però és cert que aquesta novel·la va ser una sorpresa dins la carrera literària de l'autor, en tant que va ser una incursió en el gènere de fantasia - fantasia artúrica, en concret - i ens interpel·la directament amb la forma com entenem els gèneres literaris i les zones de confort, de forma que aquí les barreres queden diluïdes d'entrada. D'una banda, aquest relat mostra les mateixes preocupacions narratives que les altres novel·les d'Ishiguro: el problema de la memòria dins de la narració esdevé aquí el motiu central de la novel·la, tant en el seu vessant històric, és a dir, com a memòria col·lectiva, com en el seu vessant íntim i personal, com a memòria individual de cadascú. En tots dos dominis, una memòria defectuosa i fragmentària és l'opció més còmoda i viable per seguir endavant a la vida, com els passava als protagonistes de El que resta del dia i Un artista del món flotant. Potser aquí Ishiguro va més enllà que en qualsevol de les seves altres novel·les a l'hora de presentar els riscos d'una restauració total de la memòria, i potser es revela més conservador que mai en aquest aspecte. Ara bé, el final no dóna respostes definitives, i pot ser interpretat alternativament en termes optimistes o pessimistes, depenent de com llegim certs passatges de la narració i les actituds de certs personatges. D'altra banda, el relat representa una sortida de la zona de confort en tant que Ishiguro experimenta obertament aquí amb un gènere narratiu que no és el seu domini habitual. El gènere de fantasia, amb el seu recurs constant a la màgia i als episodis sobrenaturals, ens qüestiona constantment al llarg del relat amb les decisions finals dels personatges i les seves lleialtats. Ishiguro fa els deures respecte de les narracions artúriques més antigues: la novel·la es llegeix com una sèrie d'episodis separats entre ells, amb l'aire de proves que els protagonistes han d'anar superant, més que com una narració unitària. Axl i Beatrice són un matrimoni ancià que emprèn un viatge per tal de retrobar-se amb el seu fill perdut anys enrere. Com que una boira maligna recobreix tot el país condemnant els seus habitants a un oblit permanent, amb prou feines coneixem les motivacions d'aquesta separació, ni les del propi viatge, ni sabem res del passat dels protagonistes. L'únic que tenim és la confusió d'aquest present continu que els personatges han d'afrontar. A mesura que avança el seu viatge, se'ns van oferint pistes i detalls sobre les seves identitats i els aspectes més significatius del seu passat, però com en un trencaclosques extremadament complex i subtil, no se'ns oferirà l'explicació definitiva ben bé fins al final de la novel·la. Al llarg del seu viatge, també anirem descobrint la situació política de la terra on es troben, així com se'ns anirà revelant poc a poc també l'origen de la misteriosa plaga d'oblit que assola tota la contrada. També és una reflexió molt fina i elaborada sobre l'amor i la seva resistència intrínseca: el passat que els protagonistes han oblidat és el de la seva relació de parella, i el problema més immediat que afronten és si es pot seguir estimant de forma inconscient, o quan la relació amenaça de presentar llums i ombres a la vegada. La resistència a la maldat humana i a l'horror que poden revelar les persones estimades també es va fent més difícil a mesura que els monstres van adquirint rostres diferents. El gegant enterrat és una novel·la poc convencional i molt experimental, que us pot agradar si esteu familiaritzats amb els trops del gènere fantàstic - especialment amb la narrativa artúrica i cavalleresca - però voleu veure com l'autor els explora en una direcció més postmoderna.
Sinopsi: A l'alta edat mitjana britànica, en un món marcat per les guerres entre els bretons i els saxons, una boira recobreix la contrada fent que les persones perdin els seus records. No sols el seu passat i la seva identitat, sinó que també acaben perdent la memòria a curt termini de la seva vida quotidiana. Una parella anciana, Axl i Beatrice, emprenen un viatge cap al poble on viu el seu fill, tot i que no recorden el perquè de la seva separació inicial i només recorden petits detalls esparsos del seu passat com a parella. Al llarg del seu viatge, aniran trobant diferents personatges que aportaran detalls sobre el seu passat i els ajudaran a recuperar la seva identitat perduda. Tanmateix, recuperar la memòria també resultarà un repte respecte de la seva vida i la seva relació en el present. La seva trobada amb un jove guerrer saxó i amb sir Gawain, el darrer supervivent dels cavallers d'Artur, també aportarà una visió més àmplia sobre la política d'aquest regne. Finalment els camins de tots ells aniran confluint cap al mateix punt, de formes de vegades més previsibles i de vegades més inesperades.
M'agrada: És un relat que dosifica molt bé els seus propis misteris, mentre va deixant pistes i preguntes obertes sobre la seva resolució. També m'agrada el seu aire de faula, que embranca amb la narrativa cavalleresca però l'explora de forma que apunta a temes i motius molt més moderns.

Enlace permanente para 'Atrevit, astut, insaciable d'enganys '

0:31

Atrevit, astut, insaciable d'enganys

» ‎ telèmac

Cant XIII de l'Odissea

Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu.

Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)

Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany.
Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac.
Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla.
De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega.
Navegació i vaixells a la Grècia antiga
La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites.
Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus.

Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems.

Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos.
La informació l'he treta dels següents articles:

The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight.

How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org

Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia.

0:31

Atrevit, astut, insaciable d'enganys

» ‎ telèmac

Cant XIII de l'Odissea

Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu.

Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)

Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany.
Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac.
Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla.
De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega.
Navegació i vaixells a la Grècia antiga
La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites.
Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus.

Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems.

Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos.
La informació l'he treta dels següents articles:

The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight.

How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org

Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia.

Enlace permanente para 'Bons presagis (#268)'

0:29

Bons presagis (#268)

» ‎ telèmac

En Crowley sempre havia sabut que hi seria quan el món s'acabés, perquè era immortal i no tindria alternativa. Però esperava que trigués a arribar. Perquè li agradava força la gent. Era un defecte terrible en un dimoni. Bé, s'esforçava al màxim per fer miserables les seves curtes vides, perquè era la seva feina, però res del que se li acudia era tan dolent com les coses que s'empescaven ells mateixos. Semblava que hi tinguessin talent. Era part del disseny, d'alguna forma.

Aquesta novel·la, publicada originalment el 1990, va ser fruit d'una col·laboració entre els autors britànics Terry Pratchett (1948-2015) i Neil Gaiman. Ha esdevingut una obra de culte des de la seva publicació, en part perquè ha anat atraient al llarg dels anys els fans de l'un i els fans de l'altre. Jo hi he arribat per en Gaiman, d'altres hi han arribat per en Pratchett, i suposo que també hi ha gent que hi ha arribat a través de tots dos o que es van iniciar en aquests autors a través d'aquesta obra. En els darrers temps ha tornat a créixer en popularitat per la seva recent adaptació com a sèrie televisiva. És una novel·la divertida i molt entretinguda sobre la fi del món, profetitzada des de segles enrere, però vista des de la perspectiva d'un àngel i un dimoni que han desenvolupat una amistat a través dels segles, i també un particular afecte per la terra i els seus habitants. Aziraphale i Crowley no són un àngel i un dimoni típics, sinó que es resisteixen a definir el Bé i el Mal com a categories absolutes: el contacte constant amb la humanitat els ha revelat els extrems de bondat i maldat a què poden arribar els éssers humans, i aviat comencen a fer-se preguntes sobre els punts febles del disseny diví. On queda la llibertat humana dins d'una guerra còsmica entre el bé i el mal? Per què temptar els humans amb el pecat i el coneixement si la salvació i la redempció semblen llegir-se entre línies a través de tot el disseny? La part més interessant del relat és que planteja aquestes qüestions metafísiques i morals de forma lleugera i humorística, però no n'eludeix en cap moment la profunditat. Perquè és quan els éssers humans comencen a prendre decisions aparentment lliures que el pla diví per a la destrucció i la fi dels temps es posa en marxa. Tanmateix, la proposta s'aguanta precisament pel seu recurs a l'humor absurd, ximplet i políticament incorrecte, que us resultarà familiar si us agrada l'humor britànic dels anys 70 i 80, de l'estil de Els Joves o els Monty Python. M'ha recordat també La guia de l'autoestopista galàctic de Douglas Adams, tot i que Bons presagis m'ha agradat més. Si teniu aquests referents culturals en ment, segur que aquesta novel·la us agradarà. Les referències culturals no s'acaben aquí, però. Les disquisicions metafísiques sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal acaben embrancant amb G. K. Chesterton - pel recurs a l'humor com a forma de desarmament - i a C. S. Lewis - per l'argumentació metafísica sota una pàtina d'ironia fina - i, de fet, si us van agradar les Cartes del diable al seu nebot, aquesta també pot ser una bona recomanació, perquè el Crowley de Pratchett i Gaiman acaba revelant un aire de família (més evident del que sembla a simple vista) amb l'Screwtape de Lewis. Tanmateix, Bons presagis porta el seu humor a l'extrem en tot moment, i no aspira al rigor teòric de Lewis, òbviament. A més, la gràcia de la proposta és que Crowley no brilla en especial per la seva maldat, ni per si mateix de fet, sinó en el tàndem que forma amb el seu col·lega lluminós, que a la vegada tampoc no esdevé un àngel gaire eficient. Les referències a la cultura popular britànica dels 80 també són constants, ja sigui pel que fa a la música, el cinema, la televisió, les modes i estils de vida, o els moviments geopolítics del moment i, de fet, un dels acudits recurrents del llibre són les notes a peu de pàgina dedicades a explicar conceptes britànics als lectors americans. Bons presagis és una obra de culte que demostra a cada pas per què ho és, i que sorprèn contínuament amb la seva lleugeresa, bon humor i la crítica política i social que no fa esforços per amagar. És en aquest darrer aspecte que, lluny d'envellir, continua més vigent que mai, en tant que la novel·la apunta al potencial de l'espècie humana per a la crueltat i la destrucció del planeta i, tot i i així, és en la seva tendresa i la seva capacitat per subratllar els aspectes més positius de la naturalesa humana que acaba guanyant els lectors per a la causa. Si ja sou fans de Neil Gaiman i/o de Terry Pratchett, és una novel·la que us encantarà, i si no és el cas però voleu passar-vos-ho bé amb una lectura lleugera i humorística, també és una bona recomanació.
Sinopsi: A pocs dies del desencadenament de l'Armageddon, Aziraphale i Crowley, un àngel i un dimoni que porten milers d'anys vivint a la terra, se n'adonen que s'estimen massa la terra i la humanitat com per deixar-les perdre d'un cop. Paral·lelament a això, el nen que estava destinat a fer d'Anticrist sembla haver-se perdut a causa d'una confusió que va tenir lloc a l'hospital el dia del seu naixement.
M'agrada: És una novel·la divertida i entretinguda, que manté l'interès per l'encant dels seus personatges i els dilemes que han d'afrontar. També m'agrada la forma com adapta i revisita el trop de la lluita còsmica entre el bé i el mal.
No m'agrada: El seu recurs a l'humor absurd i poca-solta té moments més brillants i d'altres que no tant, i envelleix malament en els moments que els acudits toquen temes més sensibles, com la guerra de sexes o els temes racials.

BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Canales

Estudiants (50 sin leer)