BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Enlace permanente para 'Jornada de reflexió (8) '

12:57

Jornada de reflexió (8)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Tots els contes de Eudora Welty (#383) '

9:39

Tots els contes de Eudora Welty (#383)

» ‎ telèmac

El temps passa com un somni, tant se val que corris molt o poc, i contínuament sentíem coses del món d'allà fora que ens escoltàvem, però no volia dir que ens les creguéssim. Ja saps quin tipus de coses. El cosí d'algú que va veure en King MacLain. El senyor Comus Stark, el que té el cotó i la llenya, de tant en tant viatja, i va declarar unes tres o quatre vegades que l'havia vist d'esquena, i una vegada el va veure que es feia una tallada de cabells a Texas.

Aquest llibre és la col·lecció dels contes complets de l'autora estatunidenca Eudora Welty (1909-2001), que van ser escrits i publicats, principalment, durant els anys quaranta i cinquanta, tot i que la col·lecció completa de relats en un sol volum no es va publicar fins l'any 1980. Welty va viure gran part de la seva vida a Jackson, Mississippi, on havia nascut, i en els seus contes retrata la vida quotidiana de la població blanca al sud dels Estats Units. Són uns contes amb un ritme molt lent i pausat, amb unes descripcions de lloc exhuberants i exhaustives, centrades sobretot en els interiors de les cases de la gent i en els paratges naturals que envolten petites comunitats rurals, en el terreny pantanós i boscós de les ribes del Big Black River.

L'estil narratiu de Welty ens submergeix en un món petit i tancat, en què unes comunitats extremadament hostils i tradicionalistes s'han d'enfrontar al pas del temps i al món que els envolta com si visquessin amb el temps congelat dins d'una bombolla. Com que no hi ha forasters, l'hostilitat es dirigeix sempre contra els maladaptats, els negres, els pobres, els discapacitats, o simplement aquells que mostren una sensibilitat o una visió del món diferents, i que sovint són els que més pateixen l'estretor de mires dels seus congèneres. Els pobles que descriu Welty ofeguen els seus habitants igual que el riu inexorable, fins a fer-los conformar amb les seves expectatives de vida o expulsar-ne els que no es conformen. En aquest sentit, els contes sovint exposen una violència freda i sense pal·liatius, que tot sovint corre soterrada i entre línies al llarg dels relats, per aflorar sobtadament de les formes més definitives i impactants possibles. I, és clar, la violència contra un mateix pot esdevenir la més esfereïdora sobre la pàgina.

En el rerefons del context històric trobem la Gran Depressió, que submergeix la majoria dels personatges en la pobresa i la necessitat de prendre decisions per continuar vivint, que molt sovint posaran en un compromís els seus propis principis morals; i d'altra banda, evidentment, hi ha l'elefant al menjador del racisme institucional i cultural al sud dels Estats Units. Ens trobem en un ambient en què el supremacisme blanc d'entrada és la posició per defecte, que els personatges no qüestionaran mai i, en aquest sentit, l'opressió racial sempre acabarà apareixent entre línies, tot i que no serà el focus principal de la narració tret d'en algunes excepcions comptades. Normalment, el que més hi trobarem en la majoria d'històries és la veu de les dones, oprimides en l'espai domèstic i per a les quals el matrimoni sembla l'única sortida a la vida: mares, filles i germanes poden esdevenir en aquest espai opressores o víctimes alternativament, i de vegades les dues coses a la vegada. Si bé l'objectiu últim de les dones és el matrimoni amb un bon partit, i potser no arribar a patir massa a través de la maternitat, la quantitat de dones solteres que queden al poble, exposades a l'escarni de la comunitat sencera, testimonia la distància entre l'ideal i la realitat.

Ara bé, aquest de vegades és el seu poder: els personatges als relats de Welty creixen a través de la seva pròpia veu i teixint les seves pròpies històries, de vegades malgrat les adversitats i els fracassos més devastadors. És quan parlen que esdevenen més autèntics, tots diferents i amb la seva pròpia forma de veure la vida i de conformar-s'hi o de rebelar-s'hi. Els contes són un desplegament incontestable de suggestions i subtileses, on tot sovint pesa més allò que no es diu o que només s'intueix. De vegades transiten els terrenys més simbòlics, i els personatges es tranformen en estereotips: les dones de vegades es transformen en bruixes, els homes en temptadors o depredadors, i les fugides que protagonitzen tots ells queden sempre lleugerament obertes a la interpretació. D'aquesta forma, els somnis i les imaginacions s'imposen amb violència sobre la realitat, i els desapareguts, els expulsats de la narració, així com les violències passades, sempre acabaran emergent en algun moment com a presències incòmodes, que tot sovint tornen a les vides dels protagonistes de formes més simbòliques o més literals.

Ha estat una lectura exigent, que demana força temps i que en determinats moments es pot fer excessivament lenta i feixuga. La meva recomanació és donar-li temps i no provar de forçar-la i, potser, com a consell més pràctic, no provar de llegir el volum sencer tot seguit, com he fet jo, sinó anar llegint els relats sense presa i potser alternant-los amb altres tipus de lectures. Tot i així, és una experiència realment fascinant i reveladora un cop s'hi entra, i si esteu interessats en la narrativa americana del segle vint, és una lectura que de totes totes compensa l'esforç i el temps dedicats.

Continguts: El volum aplega els quatre reculls de contes que va publicar Eudora Welty durant les dècades dels quaranta i els cinquanta, i dos relats més que es van publicar als anys seixanta però van quedar sense col·lecció. En el primer dels reculls, A Curtain of Green (1941), trobem breus esbossos de la vida dels personatges, centrats tot sovint en individus que no encaixen en la seva comunitat o tenen formes de mirar la realitat diferents de la majoria. Gran part d'aquests relats estan centrats en l'ambient de penúria econòmica durant la gran depressió. The Wide Net (1943) també recull relats variats, i molts d'ells esdevenen força simbòlics, amb un sentit d'irrealitat més marcat, com si es tractés de contes de fades. The Golden Apples (1949) és un recull de relats que giren tots al voltant dels mateixos personatges al poble fictici de Morgana, i que es troben tots interrelacionats. A mesura que va avançant, van passant els anys al llarg del segle vint, i els personatges van creixent i evolucionant a través de les vicissituds de la vida. Dels quatre reculls és el que es llegeix més com una novel·la, i el tancament de tots els cercles que proposa l'últim dels contes és realment magnífic. The Bride of the Innisfallen (1955) és l'últim dels reculls, i aquí és on probablement els contes són més variats i diferents entre ells, retratant diferents viatges i escapades que portaran els personatges a llocs insospitats, i on també s'inclou un relat terrorífic, "The Burning", una de les escassíssimes incursions de Welty en la narrativa històrica, ambientat al final de la guerra civil americana. Finalment, els dos darrers relats van ser publicats ja als anys seixanta, i les preocupacions racials es fan ja molt més evidents: "Where is the voice coming from?" és una incursió realment esfereïdora en la ment d'un supremacista blanc que assassina a sang freda un activista pels drets civils, i el relat retrata fidelment l'assassinat de Medgar Evers.

M'agrada: "Petrified Man", "Asphodel", "Shower of Gold", "June Recital", "The Wanderers", "The burning" i "Where is the voice coming from?". Aquests són els que m'han agradat més en un moment determinat, però la col·lecció sencera és magnífica.

Enlace permanente para 'La guerra indefugible ha estat declarada '

0:06

La guerra indefugible ha estat declarada

» ‎ telèmac

Cant II de la Ilíada

Mentre els altres déus dormen, Zeus es queda desvetllat pensant com acomplirà la promesa que li ha fet a Tetis. Decideix enviar el Somni Funest (és a dir, un somni fals) a Agamèmnon a convèncer-lo que els déus han cedit als precs d'Hera i afavoriran els grecs en la guerra. Mentre Agamèmnon dorm, el somni pren la forma de Nèstor i li transmet el missatge. Agamèmnon es desperta convençut que aquell dia mateix farà caure la ciutat de Troia, totalment ignorant de l'engany de Zeus. Es vesteix amb túnica, mantell i sandàlies, agafa la seva espasa i el seu ceptre, i mana als heralds que convoquin l'assemblea.

Hipnos
British Museum. Font

Abans, però, reuneix el consell dels ancians davant la nau de Nèstor, i els repeteix les paraules que li ha dit el somni. Abans de donar les ordres, té la intenció de temptar els guerrers aqueus per posar-los a prova. Així doncs, un cop davant de l'assemblea, Agamèmnon explica als guerrers que Zeus ha decidit deshonorar-lo i li mana que es rendeixi i torni a casa. Després de nou anys de guerra, la ciutat continua inexpugnable i els troians, tot i que superats en nombre pels grecs, no paren de rebre reforços dels regnes veïns. En sentir això, els grecs s'esparveren i, com agitats per un gran vent, comencen a córrer cap a les naus per iniciar el retorn. Davant la imminent fugida, Hera envia Atena a aturar-los. Atena es dirigeix a Odisseu, l'únic guerrer que no ha mogut la seva nau, i li mana que aturi els homes. Odisseu corre a buscar el ceptre d'Agamèmnon i els revela que aquest tan sols els està posant a prova.

Un cop reunida l'assemblea novament, pren la paraula Tersites, descrit com a individu lleig i esguerrat, i odiat per Aquil·les i Odisseu. Tersites és un dolent en el sentit original del terme, com diria Nietzsche, en una cultura en què virtut i bellesa van agafades de la mà, i la lletjor i la deformitat revelen, per tant, tot allò que és desagradable als déus. Tersites increpa Agamèmnon acusant-lo de no tenir-ne mai prou, i insulta els grecs titllant-los de dones. Intenta convèncer-los que abandonin i tornin a casa, acusant Aquil·les de covard per no fer res contra Agamèmnon. Odisseu el renya amb molta duresa, posant especial relleu en el seu origen social inferior i, per tant, en la insolència de les seves paraules. Després d'amenaçar-lo de despullar-lo i apallissar-lo davant de l'assemblea si torna a parlar, el colpeja a l'esquena amb el ceptre. Aleshores es dirigeix a l'assemblea i recorda als guerrers el pacte que van fer de no abandonar fins no haver destruït Ílion.

A continuació, Nèstor reforça els arguments d'Odisseu i aconsella Agamèmnon que agrupi els guerrers per tribus i famílies per posar a prova la seva valentia, en tant que agrupats amb els del seu propi clan es veuran empesos a lluitar amb més força per la seva pròpia gent. Després d'una potent arenga per part d'Agamèmnon, els grecs se'n van a dinar vora les naus entre sacrificis als déus i preparatius per al combat. Atena s'apareix al campament per encoratjar els guerrers, i aquests s'agrupen a la plana de l'Escamandre, el riu que passa per la vora de Troia. Aleshores Agamèmnon els ordena formar, semblant a Zeus en autoritat.

Després d'una nova invocació a les muses, el poeta inicia el catàleg de les naus, un llarg excurs en què cita tots els participants a la guerra, agrupats per procedència geogràfica i amb els líders al capdavant. Probablement és un recurs de la recitació oral, en què els aedes aprofitaven per incloure els llinatges familiars dels seus amfitrions o patrons. El catàleg és una llista força extensa que s'allarga durant pàgines, però ens serveix per situar els líders principals que, de fet, són els protagonistes que aniran apareixent al llarg de la narració. Així doncs, en destaco els que ens haurien de començar a sonar:

El contingent més nombrós prové del regne de Micenes, capitanejat pel seu rei, Agamèmnon, a qui ja coneixem força a hores d'ara.

El germà d'Agamèmnon, Menelau, és el rei de Lacedemònia (o Esparta) i, de fet, la guerra de Troia s'havia originat perquè Paris, un dels fills del rei Príam de Troia, havia seduït la dona de Menelau, Helena, i l'havia portat a Troia a viure amb ell.

Àiax fill d'Oileu és el líder dels locris (no el confongueu amb Àiax fill de Telamó, que és molt més alt).

Àiax fill de Telamó (el més alt dels dos Àiax) ve al capdavant del contingent de l'illa de Salamina.

Diomedes lidera els guerrers de la ciutat d'Argos.

Nèstor lidera el contingent de l'àrea de Pilos.

Odisseu, el rei d'Ítaca (que també coneixem força a hores d'ara), lidera els cefal·lonis, és a dir, els habitants de les illes jòniques.

Aquil·les lidera els mirmídons de Ftia i dels regnes del voltant i, tot i que no es troba present a escena pels motius que ja coneixem, també apareix al catàleg.

Els metges de l'expedició, Polidari i Macàon, fills d'Asclepi, provenien de la ciutat de Trica i lideraven les tropes provinents d'aquesta i les ciutats veïnes.

Després, el narrador ens introdueix per primer cop dins la ciutat de Troia, on els troians es troben reunits en assemblea davant del palau de Príam. Iris, missatgera de Zeus, se'ls adreça en la forma de Polites, un dels fills de Príam, i mana a Hèctor que prepari els homes per a la batalla. Hèctor és un altre dels fills de Príam, i és qui comanda l'exèrcit troià en ser el seu millor guerrer. Més endavant, com veurem, esdevindrà un dels personatges principals del poema, i destacarà dins la narració com a contrast amb el caràcter dels guerrers grecs. Un cop format l'exèrcit, el poema ens ofereix el catàleg dels guerrers troians i els seus aliats.

Podeu trobar un resum del catàleg en forma de mapa aquí:

Map: Achaeans and Trojans (a Greek Mythology Link de Carlos Parada. (c) Carlos Parada i Maicar Förlag).

L'assemblea dels aqueus
És un element del poema que ha cridat l'atenció a la crítica perquè apareix com una mena de precedent del que després serà la democràcia a l'època de la polis clàssica. L'assemblea, com hem vist, és un espai de trobada, de diàleg i de presa de decisions per als guerrers en aquest context. Hi ha uns quants exemples en el poema en què, entre les qualitats que es consideren lloables en els guerrers, no sols hi ha la força i l'habilitat en el combat, sinó també la capacitat retòrica, de defensar i discutir opinions en aquest espai públic. Aquest espai està relacionat amb allò que és comú: tant els premis de les competicions esportives (com veurem més endavant, al capítol vint-i-tresè) com els botins de guerra es posen al centre per al seu repartiment: part de la queixa d'Aquil·les al cant primer és sobre la forma com Agamèmnon, que ostenta l'autoritat sobre l'assemblea, executa aquest repartiment.
El repartiment d'allò que és comú i, per tant, dipositat al centre de l'assemblea contrasta amb l'acció de posar quelcom a la mà d'algú, és a dir, fer un regal a títol personal que crea un lligam entre dues persones (com Aquil·les fent un regal a Nèstor també al cant vint-i-tres). La mateixa relació personal opera en els actes d'intercanvis de regals lligats a l'hospitalitat o a la negociació d'un dot, per exemple: aquestes serien relacions privades entre dos individus. Quan, al cant dinou, Agamèmnon ofereix la seva reconciliació a Aquil·les, els objectes preciosos que li dona en compensació es col·loquen al centre de l'assemblea, perquè s'està dirimint un afer públic a la vista de tots, en comptes de donar-los a Aquil·les i crear una obligació personal en aquest, cosa que no és l'objectiu en aquest cas.
Ara bé, no ens trobem en un context de presa de decisions igualitari, com trobarem segles després amb l'adveniment de la democràcia al període clàssic. En el text homèric, tenir el dret a prendre la paraula a l'assemblea és una marca d'estatus i de poder, i en aquest sentit la intervenció de cadascú va marcada amb la possessió del ceptre: una marca de poder que situa aquell qui el porta al centre de l'espai comú per tal de tractar temes que afecten la comunitat. D'aquí que Tersites, com a soldat ras, no tingui dret ni a prendre la paraula per començar, i d'aquí l'esbroncada d'Odisseu i l'amenaça, fins i tot, d'humiliar-lo públicament. El cop de ceptre que rep no fa altra cosa que remarcar aquesta desigualtat patent: assenyala clarament qui té el poder i qui no el té en aquest escenari. Una pregunta que queda oberta en el text és per què un personatge com Tersites pren la paraula per començar; pot ser un recurs a la comèdia o a la paròdia dins del text, o una forma d'accentuar, per contrast, la noblesa dels reis que estan parlant.
Aquest espai de discussió d'allò que és comú, encara que restringit només als poderosos, esdevindrà un precedent del que després serà l'àgora a la polis clàssica, en tant que espai de presa de decisions a través del llenguatge. Marcel Detienne, en la seva obra Los maestros de verdad en la Grecia arcaica, considera que aquesta assemblea dels guerrers es transformarà en l'àgora clàssica a través d'un procés de secularització: de l'autoritat dels reis per via divina a la igualtat en el dret a votar dels ciutadans.
Ara bé, us pot haver semblat estrany, si més no, que una part important d'aquest cant sigui un exèrcit sencer corrent d'una punta a l'altra del campament en funció del discurs rebut dels seus líders en cada cas. On intervé la presa de decisions a través del diàleg hi intervé també la peitho, o habilitat retòrica per persuadir. És la mateixa paraula utilitzada per referir-se a la seducció i, per tant, implica un element, si no directament de falsedat o duplicitat, sí d'ambigüitat intrínseca en el fet de la paraula. Aquesta és l'arrel del conflicte entre Sòcrates i els sofistes, però això, és clar, és una altra història.
La informació per a aquests apunts l'he extret de:

Marcel Detienne, Los maestros de verdad en la Grecia arcaica. Madrid: Taurus, 1982. (Capítol 5: "El proceso de secularización").

Enlace permanente para 'Ets alhora de vida breu i el més desgraciat de tots '

0:02

Ets alhora de vida breu i el més desgraciat de tots

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Biografia de J. R. R. Tolkien (#382) '

11:36

Biografia de J. R. R. Tolkien (#382)

» ‎ telèmac

De vegades el pertorbava un somni estrany: una gran onada s'encrespava i avançava incontenible sobre els arbres i la prada verda, amenaçant de devorar-la amb tot el que l'envoltava. Aquest somni es repetiria durant molts anys. Més endavant s'hi va referir com "el meu complex de l'Atlàntida".

Fa uns mesos Minotauro va reeditar la traducció al castellà de la clàssica biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973) escrita per Humphrey Carpenter (1946-2005), i publicada en anglès per primer cop el 1977. Va gaudir d'un èxit immediat perquè era la primera obra biogràfica que es publicava al voltant d'aquest autor, quan feia poc que havia mort, i Carpenter va gaudir d'accés privilegiat als seus manuscrits i cartes, la majoria d'ells inèdits en aquell moment, i va poder entrevistar-se amb els familiars i amics de Tolkien, que li van donar una visió de primera mà sobre la vida de l'autor, en especial en el seu àmbit més privat i familiar. El que en deriva és un relat fascinant sobre la vida de l'autor de El Senyor dels Anells, que contra tot pronòstic va aconseguir la fama internacional amb un relat de fantasia èpica que marcaria, d'alguna manera, la literatura popular del segle vint.

D'entrada sembla una tasca difícil, en tant que la biografia de Tolkien transcorre, quasi exclusivament, dins del seu cap: la seva vida és la d'un acadèmic i un escriptor, i la vida com a professor d'Oxford és en si mateixa força rutinària. Els esdeveniments que marcarien la seva trajectòria vital i la seva carrera professional en el futur es concentren, de fet, en la primera meitat del llibre: marcat per la seva orfenesa i les penúries econòmiques, i la seva fe catòlica adquirida a través de la conversió de la mare, els seus anys d'estudiant becat en una escola privada elitista són el reflex d'una època completament remota i esvaïda: Tolkien entra en contacte més amb les sagues i mitologies antigues i amb els antics valors cavallerescos revisitats per l'Anglaterra victoriana que no pas amb les preocupacions polítiques, força més prosaiques, que afectaran de ple el segle vint. El seu prometatge clandestí amb qui seria l'amor de la seva vida, la seva dona Edith, i la seva experiència com a soldat a la primera guerra mundial, que va trencar irrevocablement amb el món de la infància, no deixen de ser un reflex, de fet, d'aquest ideal de cavallerositat romàntica: un sentit del deure abraçat de forma apassionada, que acabaria bastint el que després seria la seva vida adulta.

En contrast amb aquesta arrencada, la segona meitat del llibre pot resultar una mica més monòtona. A partir dels anys trenta, la vida de Tolkien gira quasi exclusivament al voltant del seu accidentat procés de creació literària, que combinava amb els seus deures professionals com a professor d'anglosaxó a la Universitat d'Oxford. El procés de publicació de El Hobbit i El Senyor dels Anells va ser tan accidentat com la seva escriptura mateixa, i en gran part es va veure perjudicat - o beneït - pel propi perfeccionisme de Tolkien, que va anar posposant i obstaculitzant la publicació de les versions finals de les obres a través d'un procés de constant revisió i reescriptura. De fet, la mitologia que Tolkien es va proposar crear al voltant dels seus llenguatges ficticis va ser una empresa que ja havia començat molt abans, durant els anys d'estudiant i a la primera guerra mundial, i que es va anar construint a base de petits fragments inconnexos de relats que després anaven encaixant poc a poc dins d'un cos mitològic i un món imaginari més grans.

Ara bé, aquesta monotonia aparent de la matèria primera no té per què restar interès a la lectura de la biografia que, de fet, es llegeix a un ritme molt àgil i que fascina i absorbeix amb el món de contradiccions i paradoxes del seu protagonista: lluny de voler fer-ne una hagiografia, Carpenter no amaga els elements més foscos i contradictoris de la seva trajectòria vital. La seva fe catòlica aferrissada topa amb els seus atacs de malenconia i un pessimisme existencial incurable quasi tan arrelat com la seva fe mateixa, i que permea totes les seves obres sense excepció. Les seves preocupacions acadèmiques com a filòleg i historiador de les llengües contrasten fortament amb l'impacte popular que tindria la seva obra més endavant, i que possiblement va sorprendre l'autor mateix més que a qualsevol altre. De fet, l'accidentada relació entre Tolkien i l'editorial Allen & Unwin, que es va veure tensionada per Tolkien quan tocava publicar El Senyor dels Anells, reflecteix en gran part aquest xoc d'interessos divergents entre l'autor i el seu públic.

D'altra banda, la separació radical de la seva vida en dues esferes - el món masculí, públic, de l'acadèmia i la creació literària i el món femení, privat, de la casa i la vida familiar - van afegir certa tensió a la seva vida matrimonial, així com a la relació d'amistat amb C. S. Lewis. Precisament perquè no era una personalitat pública i va quedar relegada a l'àmbit de la llar i la criança dels fills, la figura d'Edith queda un punt desdibuixada i s'ha d'anar intuint entre línies. La seva manca d'estudis superiors i l'hermetisme del seu marit respecte de la seva feina la van fer sentir constantment desplaçada dins de l'ambient acadèmic en què vivia la família. L'amistat amb Lewis va quedar igualment marcada per una sèrie d'alts i baixos en què Tolkien va tenir, possiblement, la responsabilitat més gran: la popularitat de Lewis com a teòleg per a les masses, i posteriorment amb els llibres de Nàrnia, el disgustava profundament. També hi havia un component de gelosia - no reconeguda mai obertament per Tolkien, però que Carpenter dona per feta - per la influència que Charles Williams exercia en el seu amic. Aquests esculls, així com el posterior matrimoni de Lewis amb Joy Davidman, van acabar sent abismes insalvables en la relació, que es va anar refredant amb el pas dels anys.

La biografia de Tolkien de Humphrey Carpenter és encara un text de referència bàsic si us voleu apropar als principals esdeveniments de la vida de l'autor, i conèixer els elements de la seva trajectòria vital i de la seva personalitat que van marcar la seva obra, així com el seu procés de creació. Potser no és una recomanació per a tots els públics, sinó només per a interessats en la matèria, però en aquest cas de totes totes és un text que es gaudeix per la seva claredat expositiva, i l'exhaustivitat amb què tracta el seu tema.

Continguts: L'obra cobreix la biografia de l'autor britànic J. R. R. Tolkien des de la seva breu estada a Sudàfrica quan era un nadó fins a la seva mort a Oxford, un cop ja havia guanyat fama i renom internacionals amb la publicació de les seves obres més populars, El Hobbit i El Senyor dels Anells. L'obra ens ofereix un relat força complet de totes les seves experiències vitals, sense evitar-ne els moments més paradoxals i contradictoris. Els moments més destacats d'aquesta trajectòria són les seves relacions familiars, la seva experiència de guerra, la fe catòlica i el seu amor per les llengües, que bastiria en gran part l'impuls per a la creació de les seves obres de ficció.

M'agrada: M'ha agradat molt la visió comprensiva que ofereix el text sobre la figura de l'autor, sense embrancar-se en les digressions teològiques ni filològiques que tant interessaven a Tolkien mateix, sinó centrant-se més aviat en els detalls i fets aparentment anecdòtics que més endavant donaran forma a la seva obra.

Enlace permanente para 'L'hostal de Jamaica (#381) '

10:53

L'hostal de Jamaica (#381)

» ‎ telèmac

Els morts no xerren.

Aquesta novel·la de l'autora britànica Daphne du Maurier (1907-1989) es va publicar per primer cop el 1936 i és una novel·la força entretinguda, tot i que no m'ha semblat a l'alçada, potser, d'altres novel·les seves com, per exemple, Rebecca. És una novel·la força lleugera en aquest sentit, que basteix un misteri al voltant d'un grup reduït de personatges i les seves activitats il·lícites, i manté la tensió per la resolució del conflicte quasi fins a l'última pàgina, amb alguna que altra sorpresa pel camí, també. De fet, hi ha detalls de l'argument que poden resultar una mica ximples un cop arribes al final de la novel·la, però en definitiva la tensió funciona a mesura que avança la lectura, amb una primera part un punt més lenta i descriptiva, i una segona meitat que va acumulant acció, sorpreses i girs de guió a un ritme trepidant ben bé fins al final.

La novel·la s'ambienta en un lloc real, l'hostal de Jamaica (o Jamaica Inn) que figura al títol, un hostal històric a Cornwall, al sud d'Anglaterra, que du Maurier coneixia dels seus estiuejos. L'edifici va tenir relació amb les xarxes de contraban que operaven en aquesta zona entre els segles divuit i dinou, i du Maurier va prendre aquesta premisa per bastir un relat totalment fictici sobre uns personatges que podrien haver viscut en aquest establiment. A principis del segle dinou, la jove Mary Yellan es trasllada a viure a Jaimaca Inn després de la mort de la seva mare. Allà l'espera la seva tia Patience, la germana de la seva mare, que està casada amb Joss Merlyn, l'amo de la fonda, que té tota la contrada atemorida amb la seva fama de delinqüent. La Mary és una jove desperta i curiosa, i de seguida comença a espiar les activitats nocturnes del seu oncle i la seva banda de còmplices, que fan contraban amb béns robats de vaixells que han fet naufragar a la costa.

La novel·la es basteix al voltant d'un suspens força ben travat, tot i que més senzill del que pot semblar al principi. Gran part del seu interès gira al voltant de l'ambigüitat moral dels seus personatges, que en tot moment es mantenen en una àrea de grisos i que costa de jutjar a simple vista, com també li passa a la protagonista. Aquesta, de fet, és una protagonista que té iniciativa a l'hora de prendre les seves decisions, i pel fet d'estar sola al món de seguida aprèn a protegir-se ella mateixa sense esperar que ningú la rescati de cap perill. Ben bé des del principi de la novel·la es troba que ha anat a parar dins d'una banda de criminals, i no pot evitar ser-ne còmplice en determinats moments en què no té més remei que encobrir les activitats nocturnes del seu oncle per poder protegir la seva tia. A la vegada, també inicia una ambigua relació amb el germà petit del seu oncle, per qui se sent atreta, mentre intenta esbrinar si està implicat o no en la xarxa de contraban que opera dins de l'hostal.

D'entre els punts més febles de la proposta hi ha els girs de guió de l'argument, una mica tòpics o previsibles quan s'analitzen un cop acabada la novel·la. De fet, la conveniència de la solució d'alguns dels misteris acaba restant plausibilitat a alguns detalls de la trama. D'altra banda, és una novel·la que potser no ha envellit gaire bé, perquè el sexisme de la proposta, especialment a través del diàleg dels personatges, es fa un punt massa omnipresent. No queda gaire clar fins a quin punt és cosa del moment històric que pretén recrear, a principis del segle dinou, o el propi biaix de l'autora que parla des dels anys trenta. Probablement és una combinació de les dues coses. En definitiva, és un relat que es gaudeix per les seves descripcions atmosfèriques dels paratges naturals boirosos i humits on viuen els protagonistes, per les relacions que s'estableixen entre ells i la tensió, molt ben dosificada, que la trama va construint en direcció al seu desenllaç. Una lectura entretinguda per a amants del misteri amb reminiscències gòtiques.

Sinopsi: Després de morir la seva mare, la jove Mary Yellan se'n va a viure amb l'única família que li queda, la germana de la seva tia i el seu oncle, que regenten l'hostal de Jamaica. Aquest establiment ha guanyat una mala reputació a la zona arran de les activitats il·lícites que hi porta a terme el seu oncle. Obligada a viure amb ell i les males companyies que freqüenten l'establiment, la Mary haurà d'aprendre a defensar-se de les creixents amenaces que l'envolten i a la vegada provar de buscar una solució per portar els criminals davant de la justícia.

M'agrada: Ha estat una lectura molt entretinguda, sobretot per la seva dosificació del misteri i del suspens fins al final, i la concentració de cada cop més esdeveniments així que s'apropa el final.

No m'agrada: Hi ha moments de l'argument un punt tòpics i previsibles, i la novel·la té un cert to misogin que no acaba de quedar gaire ben explicat.

Enlace permanente para 'Fragments de Si això és un home '

8:29

Fragments de Si això és un home

» ‎ telèmac

de Primo Levi. La (meravellosa) traducció és de Francesc Miravitlles.

Primo Levi, Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1998.

Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants. / O que se us ensorri la casa, / La malaltia us impossibiliti, / Els vostres fills us girin la cara. (11)

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes que saben que han de morir. (18)

En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem. (31-32)

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats. (52)

Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l'esforç mut, extingits en l'ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d'aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l'home ha estat capaç de fer de l'home. (66)

Em va explicar la seva història, i avui l'he oblidada, però era sens dubte una història dolorosa, cruel i commovedora; perquè així són totes les nostres històries, centenars de milers d'històries, totes diferents i totes plenes d'una tràgica i sorprenent fatalitat. Ens les expliquem mútuament a la nit, i han succeït a Noruega, a Itàlia, a Algèria, a Ucraïna, i són senzilles i incomprensibles com les històries de la Bíblia. Però que potser no són també històries d'una nova Bíblia? (78)

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible en mig de la boira, l'hem construïda nosaltres. Els seus maons s'han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l'odi els ha cimentat; l'odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l'anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra. Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica. (87)

Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l'enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l'arena com a bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d'empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d'aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants. (111)

A poc a poc s'imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit. Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s'està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s'ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l'home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més? Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn. (154)

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? "Morgen früh", demà al matí. (158)

Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heus-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria. (176)

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l'home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel. Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se'ns acosta: vet aquí per què és no humana l'experiència de qui ha viscut dies en què l'home ha estat una cosa als ulls de l'home. (201-202)

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d'entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d'un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d'homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n'hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d'un de sol de nosaltres. (202)

No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic. (209)

Primo Levi

Enlace permanente para 'Si això és un home (#380) '

19:58

Si això és un home (#380)

» ‎ telèmac

I va arribar la nit, i va ser una nit tal, que vam saber que no hi havia ulls humans que poguessin veure-ho i sobreviure-hi. Tothom va sentir això: cap dels guardians, ni italians ni alemanys, va tenir l'ànim de venir a veure què fan els homes quan saben que han de morir.

Aquest llibre de memòries del químic torinès i supervivent d'Auschwitz Primo Levi (1919-1987) va veure la llum l'any 1947, tot i que va passar força desapercebut fins a la seva reedició l'any 1958. Dos anys després de la derrota alemanya i de l'alliberament dels camps, i quan el món encara estava paint la veritat de l'Holocaust, el públic encara no estava preparat per als testimonis de primera mà, o no volia reviure el record recent d'un patiment i una vergonya que havia afectat tothom de forma més directa o indirecta.

Quan tenia vint-i-quatre anys i col·laborava amb la resistència italiana, Levi va ser detingut amb altres jueus italians i va ser enviat a Monowitz, un dels camps de treball que formava part del complex d'Auschwitz. Com que era jove, tenia capacitat de treball, i no va arribar al camp fins a principis de 1944, potser tenia d'entrada més possibilitats de sobreviure que molts altres jueus. Ara bé, quan comenci a operar la humiliació sistemàtica en què es basa la captivitat al camp, una forma bàsica d'existència que no es pot anomenar vida, la possibilitat de morir de desnutrició, de malaltia, o per qualsevol altra circumstància fortuïta en qualsevol moment, és tan tangible i omnipresent que la supervivència acaba fent-se una qüestió de sort en termes absoluts.

Levi no es limita a explicar un dia a dia que es basa en la vexació contínua i en la reducció dels homes a coses, com ell mateix assenyala, sinó que el seu relat també es transforma en una reflexió molt aguda i dolorosa sobre la condició humana mateixa, en tant que la lògica del camp d'extermini es basa, essencialment, en la deshumanització més absoluta de la víctima, que implica no tan sols arrabatar-li la identitat, sinó la humanitat mateixa i la seva dignitat intrínseca. És en aquest context que començarà a esbossar la seva imatge dels "enfonsats i els salvats": reduït a l'animalitat, a la pulsió bàsica del cos que l'únic que pot fer és sobreviure, Levi veurà com els que sobreviuen no són els més aptes, ni tan sols els més llestos o preparats, sinó més aviat els que siguin capaços d'aprofitar l'altre per als seus propis interessos de supervivència i prefereixin ignorar el conflicte entre aquest estat d'animalitat i els principis morals que puguin haver tingut en el passat. Seguir les normes o mostrar compassió està abocat al fracàs, que en aquest context només pot significar la mort.

A la vegada, aquesta dualitat entre els enfonsats, que subsisteixen en un estat de precarietat extrema, i els salvats, que juguen les seves cartes per comprar temps, té un paral·lel macabre en la manca de lògica de les seleccions periòdiques entre els captius: un sistema totalment arbitrari que decideix, sense un criteri determinat, qui és enviat a morir demà a la cambra de gas i qui allargarà encara uns dies o unes setmanes més. El nivell de claredat i d'autoconsciència que els presos tenen sobre aquest destí fatal i inexorable és un dels aspectes més angoixants de la lectura. Levi en fa un relat extremadament sobri i vibrant a la vegada, que posa sobre la taula d'entrada el problema mateix d'escriure sobre els camps d'extermini i el resol amb una destresa absolutament brillant.

Aquesta problematicitat té a veure amb la memorialització de les atrocitats més inimaginables de la història, és a dir, amb com escriure sobre una experiència que les paraules no poden sinó reduir, aplanar o fins i tot banalitzar. Levi va triar ser-ne un testimoni totalment sec i desapassionat, quelcom que s'agraeix al llarg de tota la lectura, i deixa les imatges poètiques arraconades als marges de la narració, reduïdes a la seva mínima expressió, per fer-les aparèixer en moments totalment inesperats que precisament colpeixen per la seva bellesa en un context totalment dissonant.

En aquest sentit l'estil extremadament sobri i concís de l'autor facilita la lectura en tot moment. Els capítols són breus i temàtics, de forma que cadascun d'ells és un petit esbós d'un aspecte de la vida al camp o una anècdota concreta que il·lustra una reflexió més àmplia sobre l'experiència de captivitat i mort que pateix. La subjectivitat profundament angoixada del protagonista amb prou feines intervé en la narració més que com a analista crític i distanciat dels fets que està narrant. El relat es fa profundament cru i realista en el seu retrat d'una experiència extremadament confusa i alienant, que aclapara les seves víctimes amb un vívid sentit d'irrealitat: la decisió de barrejar paraules i frases en tots els idiomes que es parlen al camp sense oferir-ne traduccions transmet de forma totalment econòmica aquesta percepció.

D'altra banda, els moments més literaris del text esdevenen profundament metatextuals. L'inici de la història ens porta a l'infern dantià, a una col·lecció d'ànimes condemnades assotades sense pietat si no accepten silents la seva condemna. A mesura que el relat va avançant, es van fent cada cop més abundants els ressons bíblics, majoritàriament presidits per un Déu absolutament sever i inescrutable. Com Levi mateix suggereix en un punt de la narració, potser el que s'està escrivint davant dels seus ulls mateixos és una nova Bíblia, on no hi ha marge per a cap esperança ni salvació possible, i on només potser a l'última pàgina quedi espai per a un altre judici, un de diferent aquesta vegada. En aquesta direcció apunten les últimes seccions del llibre, que expliquen l'alliberament del camp d'una forma tan anticlimàtica i desapassionada com el relat sencer: ni desfilades de la victòria ni sons triomfals, tan sols muntanyes i muntanyes de cadàvers llençats sobre la neu, i un silenci que amenaça amb empassar-s'ho tot.

Continguts: Des de la seva detenció el desembre de 1943 fins al seu posterior alliberament un any després, Primo Levi relata en primera persona el patiment viscut al camp de treball de Monowitz, que pertany al complex d'Auschwitz i assisteix la indústria de la zona. El seu relat se centra en la pèrdua de la dignitat que experimenten els captius d'aquest sistema cruel, que pretén esprémer la capacitat de treball dels interns fins a l'últim alè, i després enviar-los a la cambra de gas quan ja no siguin útils.

M'agrada: L'increïble equilibri que Levi aconsegueix a l'hora de transmetre el seu testimoni de les atrocitats comeses al camp: un to contingut i mesurat que no estalvia els detalls més escabrosos, ofert dins d'una narració àgil i vibrant, que demana seguir llegint i colpeix amb una delicadesa totalment inesperada.

En podeu llegir uns fragments aquí.

Enlace permanente para 'Les llàgrimes d'Aquil·les (#379) '

0:17

Les llàgrimes d'Aquil·les (#379)

» ‎ telèmac

El "millor dels aqueus", aleshores, és també un dels que més sovint experimenta dolor, el que sembla més inclinat a les llàgrimes i les lamentacions. I aquesta característica, lluny de ser paradoxal, al contrari, està profundament arrelada en la seva naturalesa. L'heroi no és simplement una màquina de matar; és un heroi tant pel seu coratge en enfrontar-se a la mort com per la seva íntima relació amb el patiment.

Aquest assaig de l'autora francesa Hélène Monsacré es va publicar originalment el 1984, i l'autora el va desenvolupar a partir de la seva tesi doctoral. És una aproximació veritablement fascinant sobre un aspecte central dels poemes homèrics, la relació entre patiment i heroïcitat, que a la vegada proposa una perspectiva pionera sobre la lectura de gènere dels poemes homèrics.

L'anàlisi que fa Monsacré es basa en una acuradíssima dissecció dels dos poemes èpics, parant atenció a l'aparició de determinades paraules en el text i el seu context, així com al llenguatge corporal de les emocions i la seva performativitat tal com els presenten els personatges. La seva línia d'estudi es veu influïda per l'estructuralisme francès i l'escola de París que se'n deriva, de la qual formaven part Vernant i Vidal-Naquet, que es planteja un gir antropològic de l'anàlisi dels textos literaris i filosòfics antics per tal de llegir-los com a reflexos d'una cultura i d'una societat determinada que els origina. Monsacré també es basa en les teories de la dicció poètica desenvolupades a partir dels estudis de Parry i Lord, que exploren la performativitat de les emocions en el context de la recitació oral de la poesia èpica.

La tesi que defensa Monsacré en el llibre és que el model de masculinitat estoica, que reprimeix les emocions i no plora mai, és una elaboració del període clàssic, però que la Ilíada i l'Odissea ens presenten més aviat el contrari, és a dir, un món en què tant homes i dones expressen obertament les seves emocions i, a més, en el cas dels homes, aquesta exteriorització del patiment i el dolor es revela com a part fonamental de la seva naturalesa heroica. D'una lectura acurada d'aquests textos es dedueix fàcilment que, tot i que hi ha una divisió funcional dels papers diferenciats que juguen homes i dones en la societat de la Grècia arcaica, no hi ha una definició clara de comportaments i reaccions que s'associïn al gènere masculí o al femení, menys encara una valoració moral dels trets masculins com a positius i dels femenins com a negatius. Això no vindrà fins segles després, sobretot a través del pensament de Plató.

En el context homèric, si bé homes i dones acompleixen rols socials diferents, les llàgrimes i el patiment pertanyen a tots dos gèneres, i de la seva expressió es deriva un model de "patiment heroic" que s'associarà principalment amb els homes, però del qual les dones també participaran en determinats moments. El que trobem en aquests textos són uns herois que demostraran trets que típicament es qualifiquen de femenins, fins i tot a la pròpia societat descrita per Homer: que lluiten amb llàgrimes als ulls, que protegeixen els seus companys maternalment, que busquen el consol de les seves mares i que pateixen profundament el seu propi destí d'una vida breu per tal d'aconseguir la glòria. I també heroïnes que, tot i tenir vetat l'accés a la glòria divina, participen subrogadament i comparteixen la valentia i la vitalitat atorgada als homes.

Quan es produeix la mort del guerrer en la flor de la vida, aquesta mort es presenta públicament com a "bella mort" d'una forma altament ritualitzada, és a dir, com a expressió última i completa de l'heroïcitat, l'honor i la glòria que ha assolit el guerrer mort. Aquesta exposició pública de la "bella mort" també revela un joc de miralls entre el subjecte d'aquest honor i aquell qui l'observa: l'Aquil·les que plora la mort de Pàtrocle també plora, a la vegada, la seva pròpia mort indefugible, com si Hèctor els hagués colpit a tots dos a la vegada. Ara bé, l'anàlisi de les correspondències i el joc de miralls que ens ofereix la Ilíada no es redueix exclusivament als homes, encara que aquests en siguin els protagonistes indiscutibles: si Pàtrocle es revela com a doble d'Aquil·les, Helena també ho és a un altre nivell, de la mateixa forma que Andròmaca es revela també com a doble del seu marit.

L'anàlisi dels discursos i les accions de les tres dones de la Ilíada, Hècuba, Andròmaca i Helena, i els seus intercanvis amb Hèctor, són força reveladors del paper de les dones en un món de guerra i de mort, i la seva impotència es queda en una posició ambivalent entre la vulnerabilitat extrema de la víctima i la participació en l'ideal d'heroïcitat representat pels homes. D'aquestes tres, Helena es presenta com a veritable heroïna en aquest sentit ideal, en tant que és l'únic personatge femení que no depèn d'un home per obtenir el seu estatus social, sinó que presenta una identitat i un discurs independents. La lectura està plena de troballes d'aquest tipus, amb seccions curtes que van resseguint diferents temes i imatges però que presenten un recorregut fascinant, i totalment rellevant en termes de gènere, per l'èpica homèrica.

Continguts: La primera part del text, "Les fronteres de l'heroisme", se centra en la descripció de diferents models de masculinitat que trobarem en la Ilíada: des de l'heroïcitat altament problemàtica de Paris, excessivament identificat amb el món femení d'Afrodita i, per tant, defectuós com a guerrer, fins a la hipermasculinitat desmesurada de Diomedes, curiosament l'únic guerrer "insensibilitzat", que no plora durant la batalla. A mig camí entre aquests dos extrems es trobaria l'ideal d'heroïcitat exemplar, com l'encarnat per Hèctor. Aquesta secció també desenvolupa el llenguatge corporal de l'heroi, així com les imatges del text que presenten ambivalències i paral·lelismes entre la guerra i l'amor, i els moments en què la feminitat envaeix l'espai de la guerra, o el patiment femení es revela com a model a seguir pels herois masculins. La segona part del text, "La feminitat en l'èpica", explora els personatges femenins en els poemes homèrics: com es caracteritza el model de feminitat virtuosa, i les seves desviacions, com es presenta el llenguatge corporal i el discurs de les dones i, més significativament encara, en quins moments les dones presenten trets que segons els estàndards analitzats es considerarien masculins o heroics. És així com es revelen paral·lelismes significatius entre personatges masculins i femenins, com Penèlope exercint de "rei" d'Ítaca en absència d'Odisseu, Andròmaca com a doble del seu marit, o Helena com a doble d'Aquil·les. La tercera part, "Laments d'homes, llàgrimes de dones" analitza precisament les interseccions, ambivalències i intercanvis entre aquests dos models de masculinitat i feminitat descrits anteriorment, posant atenció especial al paper jugat per les llàgrimes, els laments i els rituals funeraris a la Ilíada i a l'Odissea, el llenguatge corporal de les llàgrimes, i la seva relació amb el món de les dones. L'últim capítol analitza les llàgrimes d'Aquil·les com a tret necessari de la seva heroïcitat.

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt profitosa, totalment rellevant a l'hora de repensar els discursos de gènere, i que ens mostra com de vegades els prejudicis culturals - plorar és de dones i, per tant, una feblesa - poden estar tan arrelats en la nostra cultura que ens enceguen a l'hora de mirar el que tenim davant dels ulls, uns poemes èpics en què els herois ploren amb desconsol i sense aturador durant gran part del text.

Enlace permanente para 'Sé per què canta l'ocell engabiat (#378) '

0:11

Sé per què canta l'ocell engabiat (#378)

» ‎ telèmac

La vida et donarà exactament el que tu hi posis. Posa el teu cor sencer en tot el que facis, i prega, i llavors ja pots esperar.

Aquest és el primer volum de memòries de l'autora estatunidenca Maya Angelou (1928-2014), artista polifacètica i activista pels drets civils que ha esdevingut amb el temps una de les veus més reconegudes de l'experiència afroamericana als Estats Units. El llibre es va publicar per primer cop el 1969 i va ser una revelació immediata per a la comunitat afroamericana, que es trobava plenament immersa en la lluita pels drets civils.
El relat parla en primera persona de la infància de l'autora al sud dels Estats Units durant els anys trenta, i acaba poc després de la segona guerra mundial, amb el naixement del seu fill quan Angelou tenia disset anys. La seva vida es troba marcada des del principi per l'abandonament dels pares i els esforços d'ella i el seu germà Bailey per recuperar el contacte tant amb el pare com amb la mare un cop van ser més grans, amb la càrrega de trauma que aquesta relació problemàtica els portarà al cap dels anys. Quan tenien tres i quatre anys, en plena Depressió, la Maya i en Bailey van ser enviats a viure amb la seva àvia paterna i el seu oncle, a Stamps, Arkansas. Aquí van descobrir de primera mà l'amenaça contínua de violència per part dels blancs, en un context històric i geogràfic en què els linxaments eren habituals i rarament castigats per la justícia.
En aquest sentit, es transmet amb total claredat l'experiència de créixer amb la por al cos i el sentit de perill latent que experimenten els negres en totes les facetes de la seva vida. Un dels episodis que em va semblar més colpidors del llibre, especialment per com l'autora tria narrar-lo amb dues versions alternatives que es contraposen l'una a l'altra, és la de la visita al dentista. Un altre episodi que també és molt significatiu en termes simbòlics és el de la seva breu estada com a serventa a casa d'un ric matrimoni blanc, en què la senyora li arrabassa el seu propi nom, tot i que després la protagonista el recupera de forma sorprenent.
El missatge del llibre és molt clar i directe, de fet, perquè combina amb una habilitat magistral el punt de vista innocent i meravellat de la criatura, que es troba constantment dislocada dins d'una família disfuncional i d'un món adult que li costa comprendre, amb la indignació i el sentit d'injustícia que comença a desenvolupar, però que queden filtrats per la mirada de la persona adulta que recorda tots aquests esdeveniments des de l'activisme polític. Així, per exemple, la seva experiència en l'educació segregada durant els seus anys d'escola la van fer conscient de com la universitat era tan sols una quimera per a les persones negres, que només podien aspirar a la formació professional per a feines poc qualificades.
Ara bé, la infància d'Angelou va venir marcada també per un episodi traumàtic que va tenir lloc quan vivia amb la seva mare a St. Louis, Missouri: quan tenia vuit anys, Angelou va ser violada per l'home que vivia amb la seva mare, que posteriorment va ser assassinat per la família materna. El sentiment de culpabilitat que va desenvolupar arran d'aquest episodi la va portar al mutisme i aquesta reacció va provocar que la mare tornés a enviar els infants a Arkansas. És en aquesta etapa de la seva vida que va començar a desenvolupar una passió pels llibres i per la poesia que, en el seu cas, la van ajudar a retrobar, literalment, la seva pròpia veu. La família no es va tornar a reunir fins al cap d'uns anys a San Francisco, California, on finalment van anar a viure amb la seva mare. A San Francisco Maya Angelou es va convertir en la primera revisora de tranvia afroamericana i, en una etapa de dubtes sobre la seva sexualitat, es va quedar embarassada als setze anys.
Sé per què canta l'ocell engabiat és una història, de fet, sobre una presa de consciència i un empoderament progressiu, que és un camí extremadament complex i tortuós tenint en compte les experiències traumàtiques que la protagonista va haver de patir. És una història també de la resiliència de la comunitat negra davant la injustícia que ha de patir dia rere dia en aquest context: el que la nena només percep com a humiliació i desemparança es van manifestant com a resistència i orgull a mesura que va guanyant experiència i perspectiva sobre el seu propi món. És una lectura molt recomanable per a tothom, que aporta un testimoni vívid i realista, en primera persona, sobre el racisme institucionalitzat a través de la història recent dels Estats Units.
Continguts: Maya Angelou relata en primera persona la seva infància i adolescència des que, de petits, ella i el seu germà són enviats a viure amb la seva àvia paterna a Stamps, Arkansas. Tot i que, als anys 30, el sud rural dels Estats Units es trobava en plena Depressió, no van haver de patir penúries econòmiques perquè el negoci de queviures que regentava l'àvia va seguir funcionant amb més o menys normalitat. Tot i així, des de ben petita la Marguerite comença a familiaritzar-se amb els horrors de la violència contra els negres i la discriminació sistemàtica de la població negra sota les lleis segregacionistes. Un cop tornen a St. Louis, Missouri a viure amb la seva mare, la Marguerite es violada pel seu padrastre, cosa que provoca un segon abandonament. La família no es tornarà a reunir fins a uns quants anys després a San Francisco, on la protagonista passarà a ser una adolescent encara en constant conflicte amb la seva pròpia identitat.
M'agrada: És un llibre molt ben escrit, amb un equilibri magnífic entre l'estil autobiogràfic, més aviat distanciat, de l'autora i els seus passatges més literaris.

Enlace permanente para 'La mort i la primavera (#377)'

0:46

La mort i la primavera (#377)

» ‎ telèmac

Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d'haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l'embranzida i l'encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre.

Aquesta novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda (1908 - 1983) es va publicar el 1986, i és una obra, d'entrada, realment desconcertant si la voleu comparar amb altres obres de l'autora. Jo en coneixia les més realistes, i m'ha sorprès força descobrir una Rodoreda desfermada, que explora el poder evocador de les seves imatges i les seves metàfores sense cap mena de restricció. Amb unes línies argumentals un punt escasses i difuses, i un flux de consciència que transita espais narratius entre la vigília, el somni i la visió, i que combina l'experiència natural i la sobrenatural, La mort i la primavera ens ofereix una experiència de lectura fascinant, tot i que un punt pertorbadora i difícil de definir a posteriori.

Val a dir que el fet de ser una obra incompleta influeix força en aquest poder de la forma sobre el contingut. Ens trobem davant d'una obra incompleta i fragmentària, de la qual Rodoreda va deixar diversos manuscrits inacabats, i el que tenim sobre la pàgina, en l'edició de Club Editor, és el text que en va acabar fixant Núria Folch als anys vuitanta. Pel que es veu, Núria Folch va rastrejar totes les correccions que Rodoreda va anar fent sobre els diversos esborranys, i va acabar seleccionant la versió del text que més s'hauria apropat al que Rodoreda planejava, eliminant repeticions i elements que podrien haver creat incoherències dins l'argument de la narració i donant consistència al seu món fictici. El text de la novel·la va seguit de tres apèndixs, amb esborranys que van quedar descartats en algun moment del procés creatiu, en què Rodoreda desenvolupa algunes parts de la narració amb trames alternatives que es bifurquen des d'algun punt, o variacions significatives en el paper que juguen alguns personatges, per exemple.

A mig camí entre la distòpia i el realisme màgic, Rodoreda ens ofereix el relat d'un poble perdut en un paratge indeterminat i en un moment també indeterminat, més fantàstic que no pas històric. El poble es troba a l'ombra d'una muntanya partida on viu el senyor feudal, mentre que per sota hi passa un riu de punta a punta que amenaça amb arrossegar-ne els fonaments i destruir-lo per sempre. L'estructura de les cases també es troba amenaçada pel món vegetal, ja que les heures i les glicines s'escolen per les esquerdes provant de derrocar-ne les parets. Gran part d'aquest món fictici es basa en aquesta tensió entre una natura destructora i profundament amenaçadora, i els esforços inútils dels éssers humans per tal de resistir-hi, sempre abocats al fracàs inevitablement. En aquest sentit és un text del tot nihilista a l'estil de Schopenhauer, que no ofereix cap possibilitat d'esperança perquè el cicle de la natura és completament tancat i engloba totalment les existències dels personatges que hi habiten, totalment efímeres i passatgeres.

Ara bé, no passaria res si la inevitabilitat de la natura fos l'únic problema. El que resulta realment pertorbador de la narració és que els mateixos habitants del poble han fet de les seves vides un autèntic infern, una opressió i una tortura contínues que es perpetuen fèrriament a través de les generacions. En el poble de la novel·la els habitants viuen concentrats en matar el desig, especialment dels més joves: els infants són torturats amb punxons quan són petits i tancats en armaris foscos quan es produeixen enterraments, per tal que no participin d'aquest ritual en si mateix esfereïdor. A les dones embarassades se'ls posen benes als ulls perquè no puguin mirar altres homes i els infants, quan neixin, s'assemblin als marits. Un cop cada any, un jove del poble és llençat al riu que passa per sota del poble per comprovar que els fonaments encara s'aguantin; alguns en surten morts i d'altres profundament desfigurats per tota la vida a causa de la força de l'aigua que els empeny i arrossega contra les roques. El pres del poble se'l tanca en una gàbia molt petita, on no es pot ni estirar, a l'espera que deixi de ser persona.

Però de tots els rituals que articulen la vida del poble, els més terrorífics tenen a veure amb la mort mateixa. Els difunts són dipositats dins la cavitat d'un arbre que es tanca sola i que es transforma en una mena de tomba vivent, però abans de morir la boca se'ls ha d'omplir de ciment per tal que l'ànima no s'escapi del cos. Així doncs, el que hauria de ser un ritual de trànsit es transforma en una forma d'execució força retorçada. Mentre que el senyor del poble es troba aïllat a la seva casa dalt de la muntanya, qui s'encarrega de fer acomplir aquests rituals és - prou oportunament - el ferrer, que s'encarrega de forjar les cadenes i les argolles que encadenaran cadascú a la seva tomba. En aquest context, qualsevol forma de dissidència, encara que sigui només de paraula o de pensament, es transforma en un perill constant.

L'assaig que acompanya el text, a càrrec d'Arnau Pons, és força informatiu a l'hora de contextualitzar el procés creatiu de la novel·la i també suggeridor d'interpretacions i possibles lectures que es poden trobar en el text, algunes de més òbvies que d'altres. L'experiència de la guerra com a trauma col·lectiu, i les connexions de la narració de Rodoreda amb la literatura concentracionària, per exemple, són lectures que potser no són del tot evidents a simple vista, perquè demanen connexions amb altres textos i autors, i amb la filosofia contemporània de després de la segona guerra mundial. La relació entre els desfigurats pel ritual del pas del riu i els veterans de guerra desfigurats, per exemple, és quelcom que se'm va escapar totalment durant la lectura de la novel·la.

Quan llegia em va colpir més la forma com Rodoreda explora la distòpia, i com basteix una societat totalitària i totalitzant en un context tan aparentment natural i primigeni. La comunitat que retrata Rodoreda viu ancorada al seu trauma original i s'encarrega de perpetuar-lo a les generacions futures encara que sigui al preu d'anihilar-ne la subjectivitat i la llibertat. Aquesta obsessió per matar el desig no és res més que el reflex d'una por descontrolada a no perdurar, i que es tradueix en una necessitat de control absolut i asfixiant. Que tot sigui com ha estat sempre crea una il·lusió de seguretat en els habitants del poble, encara que sigui a costa del patiment reproduït infinitament, i encara que aquesta il·lusió s'acabi revelant com a falsa sense gaire esforç. Cada nova execució, cada nova tortura, crea una petita llavor de dubte en una part del poble que potser obri una sortida, encara que sigui una possibilitat de canvi, en un futur indeterminat.

Però com passa en el gènere distòpic, de fet, la narració mateixa apaivaga aquesta possibilitat al mínim, i ens deixa un desenllaç totalment tancat en la seva circularitat, que només ens suggereix la repetició de la història una vegada i una altra, fins a l'infinit, com si es tractés del cicle mateix de la natura. És per això que és un dels textos més pessimistes que he llegit de Rodoreda, no perquè els altres siguin especialment joiosos davant l'existència humana i la inexorabilitat del temps, però en aquest cas potser ens trobem amb una foscor sense pal·liatius, que es desplega a través de les imatges més pertorbadores possibles sense cap lògica compensatòria. Per això potser connecta amb els horrors més grans de la història. Una lectura realment profunda i colpidora, però que potser no recomanaria a tothom.

Sinopsi: En un lloc i un moment indeterminats, assistim a la vida quotidiana en un poble perdut enmig d'una muntanya que passa per sobre d'un riu. Els rituals i mites que donen sentit a la vida de la comunitat són profundament cruels per a les seves víctimes, que hauran d'aprendre a conformar-se amb el que hi ha si volen apaivagar el patiment per tal de fer-lo suportable. En aquest escenari, el protagonista presencia el suïcidi frustat del seu pare i la seva posterior execució, i aquest fet marcarà la seva existència en els anys posteriors.

M'agrada: És un text bellíssim en l'exhuberància de les seves imatges i en l'inesgotable poder suggestiu del món fictici creat. Alguns aspectes d'aquest escenari m'han recordat el món de l'Antany d'Olga Tokarczuk i El gegant enterrat d'Ishiguro.

No m'agrada: Altres novel·les de Rodoreda m'han agradat més que aquesta, i potser la novel·la en conjunt es ressent una mica del seu propi caràcter fragmentari.

Enlace permanente para 'Marcel Proust fa 150 anys '

7:23

Marcel Proust fa 150 anys

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Massa felicitat (#376) '

0:13

Massa felicitat (#376)

» ‎ telèmac

Com hem de viure és el títol del llibre. Un recull d'històries, no una novel·la. Això per si sol ja és una decepció. Sembla reduir l'autoritat del llibre, com si l'autor fos algú que espera a les portes de la Literatura més que instal·lat a dins sa i estalvi.

Aquest recull de contes de l'autora canadenca Alice Munro es va publicar per primer cop el 2007. Els deu contes que hi trobarem són una mostra excel·lent de l'habilitat que té l'autora per encapsular móns sencers en unes poques pàgines, i quan els acabes fa la impressió d'haver assistit a petites novel·les condensades, amb la seva profusió de detalls sobre l'ambient i la intimitat dels protagonistes i les seves psicologies perfectament definides. La majoria dels relats són retrats intimistes de personatges més o menys solitaris o aïllats del món o, en el cas que aquest aïllament no sigui del tot evident a simple vista, personatges que rere una façana d'acontentament o satisfacció mundans amaguen profunditats insospitades, en forma de corrents soterrats o secrets inconfessables que no sabem exactament quan ni com poden acabar aflorant.

Gran part d'aquests personatges són femenins, i l'autora ens presenta aquestes dones en el seu espai de domesticitat, en la seva vida quotidiana com a terreny definitori, per de cop i volta revelar-nos-en el perill fortuït, la venjança o el retret inesperats, o encara que només sigui l'acceptació, més o menys resignada, de la inevitabilitat de la vida i les seves vicissituds, com passa al final de "Forats-fondos" o "Algunes dones". Quasi tots ells exploren a través de variats matisos la precarietat de la vida a través de la seva absoluta impredictibilitat. La mort pot esdevenir-se de la manera més fortuïta i banal possible, com li passa a la protagonista de "Massa felicitat", com també pot passar amb un accident crucial o desgràcia sobrevinguda que es produeix en qualsevol moment sense cap senyal d'alarma prèvia, com passa a "Forats-fondos", "Radicals lliures" o "Fusta".

Alguns d'aquests incidents es poden produir en moments crucials de la infància dels protagonistes i canviar-ne o definir-ne la vida per sempre, com passa a "Cara", "Joc de nenes", "Ficció", o "Forats-fondos", tot i que de vegades els propis protagonistes es resisteixen a deixar-se definir o etiquetar tan fàcilment. En aquest sentit, els contes comparteixen una mateixa pulsió metatextual en presentar-nos personatges que constantment creen ficcions o expliquen històries per provar d'afirmar-se. A "Radicals lliures", la creació del relat es transforma literalment en necessitat de supervivència; a relats com "Dimensions" o "Ficció" són més aviat intents de guariment, necessitats de donar sentit o clausura a episodis que per definició no en poden tenir.

La majoria d'ells miren enrere, a la societat més o menys acomodada de la segona meitat del segle vint, en un moment en què els rols de gènere de la societat tradicionalment masclista i patriarcal encara estan ben arrelats, especialment en l'espai familiar, però en què hi comença a haver intents de rebel·lia i de subversió d'aquestes estructures. El camí és força tortuós, però. Lluny de ser revolucionàries, les protagonistes d'alguns dels relats exerceixen la seva resistència de forma passiva i callada, esmolant l'enginy quan es presenta l'oportunitat o amb la paciència d'esperar, de vegades durant anys, el moment adequat per fer valer la seva veu.

Els rostres de l'opressió que operen portes endins de cada casa també són extremadament soterrats. Si bé "Dimensions" ens relata un cas d'abús i maltractament extrem en el si de la parella perfectament disseccionat i retratat des de dins amb precisió clínica, la fredor del pare de família a "Forats-fondos" és molt més indirecta i distanciada, poc més que un paternalisme o una superioritat moral que la seva esposa pateix com una tenalla, i que no s'acaba revelant sinó a través de les conseqüències que tindrà anys després per al fill. A "Wenlock Edge", el joc de manipulació i control exercit pel sinistre senyor Purvis no s'acaba revelant sinó a través de la submissió (doble) de la protagonista, quan aquesta es pensa que actua lliurement.

Un joc de manipulació i de control diferent, que resulta certament fascinant, s'estableix entre els personatges principals de "Algunes dones", quan el jove senyor Crozier, en el seu llit de mort, i la seva madrastra, la vella senyora Crozier, entren en una guerra oberta de desgast al voltant de les absències, dues tardes per setmana, de la jove senyora Crozier. Tot i que la tensió es fa equívoca i confosa a ulls de l'adolescent protagonista, el relat és un espectacle fascinant d'aquesta lluita pel domini de l'espai domèstic, i acaba retratant amb una cruesa corprenedora com, en una societat patriarcal, les pitjors enemigues de les dones poden arribar a ser les dones mateixes. Així doncs, Massa felicitat és una recomanació fantàstica si us agraden les lectures reposades, en què gran part del contingut es llegeix entre línies i que no esgoten els significats o les interpretacions amb una sola lectura.

Continguts: A "Dimensions", una dona canvia de casa i de vida perquè ningú sàpiga que va a visitar el seu marit a la presó després d'un esdeveniment tràgic que li ha canviat la vida per sempre. A "Ficció", la protagonista reviu un episodi del seu passat a través del relat que en fa una altra persona. A "Wenlock Edge", una estudiant jove i inexperta prova d'ajudar la seva companya d'habitació a escapar del control constant del seu amant. A "Forats-fondos", un accident fortuït en un pícnic familiar canvia la vida dels membres de la família per sempre. A "Radicals lliures", la protagonista prova de salvar la seva vida de l'única manera que se li acut en una situació desesperada. A "Cara", un home que té una marca de naixement a la cara explica la seva vida en retrospectiva, parant atenció particular a un incident que va tenir lloc durant la seva infància. "Algunes dones" és un petit retrat familiar dels darrers dies del moribund senyor Crozier, en què es produeix una estranya baralla soterrada entre ell i la seva madrastra, que no accepta que la seva jove, la senyora Crozier, s'absenti de la cambra del seu marit malalt per fer classes en una universitat propera dues tardes per setmana. "Joc de nenes" ens relata una aventura d'infància de la protagonista que té lloc durant un campament, amb un episodi sinistre que se'ns presenta en forma d'el·lipsi i no es revela fins al final del relat. "Fusta" relata la creixent obsessió d'un home per tallar arbres als boscos del voltant de casa seva, fins que es produeix un accident fortuït que resultarà força revelador. "Massa felicitat" és una biografia condensada de la matemàtica russa Sofia Kovalévskaia, centrada sobretot en els seus últims dies, a finals del segle dinou.

M'agrada: "Dimensions", "Wenlock Edge", "Algunes dones" i "Massa felicitat".

Enlace permanente para 'Into the Unknown '

12:34

Into the Unknown

» ‎ telèmac

13:27

Vergonya (24)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'L'individu, la mort i l'amor a la Grècia antiga (#375) '

0:16

L'individu, la mort i l'amor a la Grècia antiga (#375)

» ‎ telèmac

En una societat de la confrontació, en una cultura de la vergonya i de l'honor, de la competició per la glòria, necessàriament queda poc espai per al sentit del deure, més si s'ignora també el del pecat, estant l'existència de cada individu exposada de manera invariable a la mirada de l'altre. És en l'ull de qui tens davant, en el mirall que suposa, on un es construeix la imatge de si mateix. Així doncs, no pot existir cap consciència d'identitat sense aquest altre en el qual ens mirem i que se'ns oposa, davant per davant. El si mateix i l'altre, la identitat i l'alteritat, van agafades de la mà, constituint-se recíprocament.

Aquest assaig del filòsof francès Jean-Pierre Vernant (1914-2007) es va publicar per primer cop el 1989, i és una mostra, un cop més, de la magnífica capacitat d'anàlisi d'aquest autor. El fil conductor d'aquest volum és la idea de la individualitat, de com es conforma aquest concepte - si és que realment existeix - durant la Grècia arcaica i com evoluciona posteriorment en el període clàssic.

El volum és una compilació de diferents textos i conferències que havien anat apareixent per separat, de forma que cada capítol és un assaig amb una temàtica i un fil conductor diferenciat. Per aquest motiu, es produeixen algunes repeticions i solapaments en alguns moments de l'exposició, però d'altra banda això no obstaculitza la lectura sinó que ajuda a seguir millor el fil conductor del raonament. La tesi principal del llibre és força senzilla, de fet: el concepte d'individualitat a la Grècia antiga és radicalment diferent de com el concebem nosaltres en la modernitat, ja que de fet els grecs no tenien una noció de "jo" introspectiu, reflexiu i autoconscient. La subjectivitat humana, per als antics grecs, es projecta cap enfora, de forma que l'individu només s'acaba reconeixent o definint a si mateix a través de l'experiència de contacte amb un altre que l'emmiralla i el revela. És a dir, és en l'altre, i a través de la mirada de l'altre, que un aconsegueix realitzar el seu propi jo, no ara i aquí, per a si mateix, sinó per a la posteritat.

Com a exemples límit d'aquesta alteritat radical, Vernant analitza tres conceptes bàsics i les seves representacions culturals en la Grècia antiga: la figura dels déus individualitzats del panteó politeista i la seva relació amb els mortals, la mort amb les seves dues cares i les seves respectives interpretacions i, en darrer lloc, l'amor com a espai de trobada i emmirallament entre amants. D'aquests tres eixos temàtics, és el de la mort el que ocupa la major part del llibre, amb el desglossament de les seves dues facetes primordials a la Grècia antiga i la interpretació del significat associat a cadascuna d'aquestes representacions. Ens hem de situar en un esquema mental que encara no fa una separació dualista de la realitat entre cos i ànima, com farà la filosofia posterior, ni distingeix un món natural i un món sobrenatural. Cada individu és tan sols un cos, entès com a multiplicitat de propietats, potències, energies, reaccions i emocions, algunes de les quals poden ser sobrenaturals, de la mateixa manera que els déus es defineixen com a cossos perfectes, és a dir, per oposició directa a les mancances i limitacions del cos humà. La gràcia o energia vital, tot allò que està relacionat amb la potència, la vigoria, o la intel·ligència es revela com a potència del cos oposada a la mort, i d'aquesta forma la mort tan sols es pot definir com a negació de la vida, o el seu altre radical.

És així com es contraposen l'ideal de la "bella mort", és a dir, el renom o la glòria eterna que ha de conquerir el guerrer a través de l'excel·lència i la singularitat en el combat, i l'altre rostre bestial i terrorífic de la mort, la seva part inefable i inexplicablement violenta, anihiladora de la vida i de la identitat. Aquesta aparent contradicció s'explica quan acceptem la mort com a autèntic llindar de l'existència, i veiem que, en realitat, les representacions de la mort com a Thànatos, com a guerrer mort en la flor de la vida i, per tant, mirall d'excel·lència per a la comunitat, són precisament això, una forma de domesticar o civilitzar la mort com a experiència límit que se'ns escapa totalment. De fet, aquesta mort idealitzada representa els valors que tenen importància en el món dels vius, i que es perpetuen en la comunitat a través de la memòria col·lectiva, més que no pas descriu un suposat més enllà que no podem abastar. És per això que l'Hades se'ns descriu com un món de les ombres, anònimes, sense nom i sense rostre. És així com s'expliquen les aparents contradiccions que trobem als textos homèrics sobre aquestes dues imatges contraposades, com evidencia, per exemple, el contrast entre l'Aquil·les guerrer que trobem a la Ilíada i l'Aquil·les espectre que trobarem posteriorment a l'Odissea.

D'altra banda, en tant que en l'època arcaica la distinció entre cos i ànima no s'ha produït encara, el que trobarem precisament a la Ilíada és una brutal batalla pels cossos: la lluita pel cadàver dels guerrers caiguts, que els amics han de preservar i els enemics han d'ultratjar, és una part important de la guerra mateixa, en tant que es lliura sobre la pervivència de la memòria i el llegat futur - és a dir, la identitat - del guerrer caigut. En aquest sentit, aquí es produeixen interseccions veritablement reveladores entre les representacions literàries de la mort i de l'amor, i Vernant presenta paral·lelismes certament sorprenents entre el llenguatge de la dominació i el de la seducció en els guerrers que s'enfronten a la Ilíada. En aquest sentit, l'anàlisi que Vernant fa d'alguns passatges d'aquest poema èpic m'ha semblat un dels punts més forts de la proposta. En els darrers capítols del llibre, l'autor se centra a analitzar més aviat les transicions i salts que es produeixen a l'hora de representar aquests conceptes entre el període arcaic i el període clàssic. Una lectura molt recomanable, sens dubte, per a interessats en el tema.

Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 se centra en l'anàlisi de les semblances i diferències entre el cos diví i el cos humà, i presenta l'aparició dels déus davant dels humans com una d'aquestes experiències límit que revelen allò completament altre. El capítol 2 desenvolupa el concepte de la "bella mort" i l'aparent paradoxa al cor de la Ilíada, és a dir, el fet que Aquil·les i Agamèmnon utilitzin els mateixos mots per referir-se a concepcions radicalment oposades de l'honor i la glòria. El capítol introdueix també el fenomen de l'ultratge del cos i la batalla sobre el cadàver del guerrer per introduir la dimensió social i comunitària de la identitat, basada en la memòria col·lectiva en oposició a l'oblit de l'anonimat. El capítol 3 desenvolupa el contrast entre aquestes dues facetes diferenciades de la mort a través del dilema entre l'Aquil·les de la Ilíada i el de l'Odissea. El capítol 4 continua analitzant aquestes imatges i contraposa aquest ideal heroic amb la seva evolució a l'etapa clàssica. El capítol 5 contraposa diferents concepcions de la mort a les civilitzacions índia, mesopotàmica i grega, per tal de destacar en concret els trets diferencials de l'antiga Grècia. El capítol 6 se centra en el concepte de mirall i el mite de Perseu i la Medusa, per analitzar l'ambigüitat intrínseca en el reflex d'un mateix. El capítol 7 analitza diferents divinitats que representen la mort en la Grècia antiga, i explora la relació entre Thànatos i Eros, a través de diversos exemples del llenguatge utilitzat a la Ilíada i d'alguns episodis crucials de l'Odissea. El capítol 8 contraposa dos conceptes diferenciats d'amor en la cultura arcaica i en la filosofia platònica, i n'observa els contrastos i les interseccions. El capítol 9 analitza el procés educatiu dels joves espartans per tal d'aclarir com es formava la seva identitat, i contrasta la seva lectura arqueològica i antropològica amb la versió més idealitzada que en presenta Plató. El capítol 10 analitza diversos exemples d'evolució en el concepte d'individualitat, per tal de remarcar-ne el caràcter d'exterioritat i obertura al món que té aquest concepte en l'antiga Grècia, per oposició al que després serà el concepte de "jo" modern, basat en l'autoconsciència i la introspecció.

M'agrada: La seva lectura dels textos homèrics, molt reveladora, sens dubte.

12:29

Vergonya (23)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'No diguis res (#374) '

0:18

No diguis res (#374)

» ‎ telèmac

Era possible calibrar de forma adequada el nombre d'investigacions d'assassinats republicans amb el dels lleialistes? N'hi hauria prou amb quelcom que no fos una ràtio perfecta d'un a un? La gent d'Irlanda del Nord parlava del perill d'una "jerarquia de les víctimes". La indignació queda condicionada no per la naturalesa de l'atrocitat sinó per l'afiliació de la víctima i del botxí. L'estat hauria de ser tractat amb més tolerància perquè, en termes legals, té el monopoli de l'ús legítim de la violència? O, al contrari, hauríem de sotmetre els soldats i els policies a un criteri més estricte que als paramilitars?

Aquest assaig del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe és una crònica recomanable i realment molt ben escrita sobre l'època de conflicte sagnant a Irlanda del Nord durant els anys setanta, vuitanta i noranta, període que es coneix en anglès com els Troubles. El conflicte es va estendre a la República d'Irlanda i a la Gran Bretanya, però va tenir lloc sobretot a les principals ciutats nord-irlandeses. Aquestes van quedar dividides en zones catòliques i protestants, i els seus carrers es van convertir en escenari d'una veritable batalla campal entre diverses organitzacions terroristes que actuaven paramilitarment.

D'una banda hi havia l'IRA Provisonal, una escissió de l'IRA original, que recollia el sentiment majoritari entre els catòlics a favor de la reunificació de l'illa d'Irlanda i en contra del domini britànic. D'altra banda hi havia diversos grups organitzats de lleialistes, és a dir, protestants defensors de la pertinença al Regne Unit d'aquesta àrea, sovint mal anomenada l'Ulster, ja que Irlanda del Nord està formada, de fet, per sis dels nou comtats de la província irlandesa de l'Ulster. La via dels drets civils va fracassar durant els anys seixanta davant la força i la violència desplegada pels lleialistes, que actuaven impunement amb el suport del poder britànic, que de fet segregava i discriminava els catòlics sistemàticament en aquesta zona de majoria tradicionalment protestant.

El desplegament de l'exèrcit britànic a la zona, després de la suspensió de l'autonomia de la regió un cop va esclatar la violència, teòricament havia d'anar dirigit a la seva pacificació; a la pràctica, però, no va fer altra cosa que afegir llenya al foc un cop el conflicte es va convertir en una guerra bruta d'espionatge i contrainsurgència amb reminiscències a guerra colonial. A partir d'aquest moment s'inicia una brutal escalada dels segrestos i desaparicions, tortures, assassinats a sang freda i, més endavant, també una tensa i subtil batalla pel relat un cop el Sinn Féin, partit que es va considerar a partir de l'esclat dels Troubles com a branca política de l'IRA Provisional, va decidir emprendre la via de la resolució política del conflicte i es va anar distanciant - molt progressivament i a base de mitges tintes - de la lluita armada.

El relat es llegeix més com a thriller que com a assaig historiogràfic, en tant que parteix del segrest i desaparició de la vídua i mare de família Jean McConville el 1972, assassinada per una brigada especial de l'IRA que s'encarregava de fer desaparèixer persones que col·laboraven amb les autoritats britàniques com a informants. La història d'aquest cas s'entrecreua amb les trajectòries vitals de dos famosos combatents de l'IRA, Dolours Price i Brendan Hughes, i també amb la de Gerry Adams que, segons nombrosos testimonis de dins mateix de l'IRA, va ser qui va donar l'ordre de fer executar McConville i que era un dels dirigents de l'organització abans de fer el salt a la política.

El relat és força equilibrat a l'hora de presentar aquests personatges, sense diluir-ne la responsabilitat en les atrocitats que van arribar a cometre, però també fent-los un retrat psicològic profund i matisat i aturant-se especialment a ressaltar les seves pròpies reticències i ambigüitats. Tant Dolours Price com Brendan Hughes van ser famosos per les seves vagues de fam a la presó, però van quedar lligats a la culpabilitat del supervivent quan finalment van ser Bobby Sands i nou presos més els que van morir en vaga de fam l'any 1981, l'un rere l'altre, davant la mirada indiferent de Margaret Thatcher. A tot aquest pes es va sumar la responsabilitat pels assassinats que ells mateixos havien comès, que es van revelar com a inútils un cop es va encetar la via del procés de pau. D'aquí que els antics terroristes observessin la deriva de Gerry Adams cap a la política, així com la seva capitalització en termes electorals del sacrifici dels deu vaguistes, com una traïció oberta.

Però, és clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mirin les coses, i si una cosa deixa clara Keefe a No diguis res és precisament que en un món petit i tancat, on tothom es coneix de sempre i la norma és la llei del silenci perquè no saps qui pot estar escoltant rere la paret, la batalla més definitiva i dolorosa de totes pot esdevenir la lluita pel relat. Un cop engegat el procés de pau, un grup d'historiadors del Boston College van iniciar un projecte de testimoniatge oral del conflicte, sota unes estrictes clàusules de confidencialitat que asseguraven als entrevistats que el contingut de les seves declaracions no es faria públic fins després de la seva mort per evitar represàlies judicials i legals. De fet, gran part de la informació donada al llibre es basa en els testimonis de Dolours Price i Brendan Hughes per a aquest projecte.

Ara bé, en tant que l'Acord de Divendres Sant no establia una línia gaire clara de memorialització del conflicte o de reparació per a les víctimes, quan aquestes van començar a obrir processos judicials contra els terroristes, les gravacions del Boston College van convertir-se, inesperadament, en una font de maldecaps per als paramilitars excombatents i els historiadors que havien participat en el projecte. No diguis res és una lectura que mereix la popularitat que ha rebut des de la seva publicació, en part perquè la seva lectura es fa molt accessible i didàctica i relata un episodi de la història europea recent que tot sovint ens passa desapercebut o ens queda massa lluny. Ara bé, és una crònica força equilibrada que pretén donar espai a tots els bàndols implicats i oferir-nos-en el context més ampli possible.

Contingut: El llibre fa una crònica dels anys dels Troubles a Irlanda del Nord, des de finals dels anys seixanta a principis dels dos mil, en què la memòria de les víctimes va començar a ser reivindicada per part dels diferents bàndols implicats. La primera part del llibre cobreix de l'any 1969 al 1972, en què va tenir lloc la desaparició de Jean McConville. Aquesta part descriu l'escalada de la violència pels carrers de Belfast i retrata amb força precisió i cura l'ambient de paranoia creixent de tots els implicats dins el context de violència desfermada. La segona part del llibre arrenca amb els atemptats a Londres el 1973 i la campanya de resistència que els membres de l'IRA van iniciar dins les presons, amb vagues de fam i vagues d'higiene que acabarien popularitzant el moviment. L'enduriment de l'escalada violenta i la mort de deu presos per vaga de fam l'any 1981 comencen a plantejar la necessitat d'una sortida negociada per al conflicte, i es comencen a engegar les converses entre tots els bàndols implicats. La tercera part del llibre arrenca amb l'Acord de Divendres Sant el 1997, que posa fi a la lluita armada però que deixa les ferides obertes dels desapareguts en el conflicte i no dona una solució gaire definida a la reparació merescuda per les víctimes de tots els bàndols.

M'agrada: En realitat m'ha sorprès l'enfocament de la proposta, que combina tota una sèrie de relats interconnectats al voltant d'uns mateixos fets, i que presenta una visió força equilibrada i ponderada del context social i històric, i de les reivindicacions de cadascun dels bàndols implicats, així com de les víctimes del conflicte. M'ha agradat especialment el debat que enceta Keefe en els últims capítols sobre els defectes de la memorialització del conflicte a Irlanda del Nord, posant l'accent en els caps solts i les ferides no tancades.

No m'agrada: El sistema d'anotacions - absents del cos del text i, per tant, no referenciades en cap moment durant la lectura - no fa gens d'honor al rigor i a la serietat de la recerca duta a terme per Keefe. D'altra banda, i com el propi Keefe reconeix en la seva nota final al text, el llibre passa totalment per alt el terrorisme lleialista, ja que se centra exclusivament en la lluita entre els republicans i les institucions britàniques.

Enlace permanente para 'Vida de Pi (#373) '

0:10

Vida de Pi (#373)

» ‎ telèmac

L'amor costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol amant. La vida costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol científic. Déu costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol creient. Quin problema teniu amb el que costa de creure?

Aquesta novel·la de l'autor canadenc Yann Martel es va publicar per primer cop l'any 2001 i va guanyar el premi Booker l'any següent. Va ser tota una revelació en el seu moment i es va convertir en un best-seller immediatament, si bé potser la seva popularitat ha anat baixant amb el temps. És una relectura que em devia des de feia molt de temps; la primera vegada que la vaig llegir, d'adolescent, em va impactar molt, i el record que tenia d'aquell moment m'ha sorprès força ara que l'he tornat a llegir després de tants anys.

Ben bé des del principi de la novel·la aquest relat se'ns ven com una història "que ens farà creure en Déu", en una nota introductòria al llibre que es presenta com a nota editorial però que és part del relat fictici. És cert que la religió té un paper molt important en el desenvolupament de la trama: el protagonista, un adolescent indi anomenat Piscine Molitor Patel, comença a coquetejar amb tres religions diferents per acabar abraçant-les totes tres. L'hinduisme és la religió en què s'ha criat, tot i que la seva família no li ha donat una educació religiosa, i el cristianisme i l'islam esdevenen les seves religions d'adopció. A Piscine l'atrauen els rituals i els móns ordenats, i en especial les limitacions de la raó a l'hora de comprendre i explicar un univers que defuig constantment una explicació mecànica definitiva.

Ara bé, la seva fe sòlida i compacta en la bondat de l'ésser superior es convertirà en la seva arma més poderosa quan es vegi enfrontat a un dels malsons més extrems i inimaginables possibles: la supervivència en un bot salvavides al mig de l'oceà Pacífic durant mesos després del naufragi que ha acabat amb la vida de la seva família. Si en si mateix l'argument ja sembla un malson, l'aventura de superviviència de Pi té una dificultat afegida: el seu company de navegació és un immens tigre de Bengala, Richard Parker, un dels components del zoo de Pondicherry a càrrec dels Patel, que estava sent traslladat des de l'Índia a Canadà juntament amb la família. Richard Parker és un depredador per naturalesa, i si Pi vol evitar acabar devorat pel seu company de viatge, haurà d'aprendre a alimentar-lo i ensinistrar-lo per tal que el tigre confiï en ell.

El relat és molt més complex que no només aquesta història lineal. Vida de Pi és recordat principalment pel seu gir de guió final, en què el relat que ens dona el protagonista sobre la seva aventura de supervivència pren un relleu completament nou a la llum de les revelacions finals que se'n fan. I aquí és on l'impuls religiós o espiritual del text pren el seu moment de protagonisme, finalment. Si no n'hi ha prou amb el fet que un personatge principal que s'anomena Piscina acabi perdut i a la deriva dins la immensitat d'un Oceà, l'accent en la lectura espiritual del text queda marcat una vegada i una altra ben bé fins al moment de la sopresa final. Quan vaig llegir el llibre per primera vegada vaig entendre el relat com una afirmació ferma, sense fissures, de la fe del protagonista en Déu, capaç de moure muntanyes, quasi literalment, en el relat que ens en fa. La seva fe en la vida i la seva resistència infinita l'acaben salvant, fins i tot quan abandonar-se a la desesperació semblaria l'opció més econòmica i, fins i tot, racional. La possiblitat de ser rescatat en la immensitat de l'oceà quan ningú sap que hi ets, d'arribar a trobar terra o de ser capaç d'aconseguir aliments i aigua és tan mínima i remota que acaba desafiant qualsevol intent de racionalització. És una loteria còsmica amb totes les probabilitats en contra.

Ara bé, en aquell moment em vaig perdre el matís irònic del text i les seves implicacions metatextuals: l'opció de creure en Déu s'acaba presentant sobre el text, en realitat, no com a dogma de fe sinó com a decisió narrativa i creativa. El text és una exploració postmoderna sobre el tipus d'històries que ens expliquem per donar-nos sentit en un món de fets que són simplement objectius, sense cap valor intrínsec. I, com passa amb la loteria còsmica, el text planteja la necessitat de triar la història preferible, d'apostar pel cavall guanyador, fins i tot contra tot pronòstic o extrapolació racional.

Martel ens presenta en aquesta novel·la una mena d'actualització en forma postmoderna de l'argument de Pascal; però a la vegada ho fa jugant contínuament amb una narració que no és coherent, sinó que va deixant, en les seves múltiples incoherències, buits d'informació i salts temporals, els rastres inequívocs de la seva falsedat. Per als qui creguin que la qüestió de la plausibilitat afecta tan sols el relat del naufragi i la travessia oceànica, aquest desafiament ja comença molt abans, en la primera secció del text en què trobem el Pi Patel adult que ens presenta la veu narradora. Qui és en Pi autèntic? El nàufrag solitari encara traumatitzat després de tants anys de la tragèdia, que acumula menjar enterrat en vida a la seva casa de Toronto? O l'orgullós marit i pare de família que es materialitza amb la narració començada, sense haver donat cap pista ni tan sols que convivia amb algú, menys amb una dona i dos fills, un d'ells adolescent?

El text està plagat d'aquestes incoherències, que suposo més o menys intencionals per part de la narració, i que ens submergeixen en un joc de sentit i plausibilitat totalment enganyós, en tant que l'autor sempre té la mà més alta i va dues passes per davant nostre en tot moment. M'estic fent gran, perquè en el seu moment vaig abraçar la història senzilla i no vaig fer gaires preguntes; ara amb la relectura m'he trobat un text molt més complex i força més rebuscat del que recordava, amb tot un nivell d'autoironia que la primera vegada em va passar totalment desapercebut.

Sinopsi: Durant els anys 70 a Pondicherry, a l'Índia francesa, l'adolescent Pi Patel creix amb la seva família, que s'encarrega de cuidar el zoo del jardí botànic de la ciutat. El seu interès per la zoologia i per la religió arrelen en ell des de petit, a mesura que comença a fer-se preguntes sobre la fe i sobre els animals amb què conviu durant el dia a dia. A finals dels anys setanta, amb l'estat d'excepció decretat per Indira Gandhi i la supressió del govern autònom de Tamil Nadu, els pares de Pi decideixen emigrar amb tota la família al Canadà, i emprenen el viatge en un vaixell en què també transporten tots els animals que no han pogut ser recol·locats en altres zoos. Durant la travessia de l'oceà Pacífic el vaixell s'enfonsa i Pi es converteix en l'únic supervivent, en quedar atrapat en un bot salvavides amb una hiena, un orangutan, una zebra i un tigre de Bengala anomenat Richard Parker. A partir d'aquí s'inicia un terrible viatge de supervivència marcat en tot moment per la brutalitat i la desesperació.

M'agrada: M'agrada l'aire de faula del relat sencer, especialment durant la seva primera secció (abans del naufragi). Alguns dels moments més reflexius de la narració, especialment en els moments que toquen la desesperació i l'afany de supervivència del protagonista.

No m'agrada: El seu simplisme a l'hora de tractar el discurs religiós, així com l'ateisme i l'agnosticisme, que de vegades queden retratats amb un traç poc acurat. La secció central es fa excessivament llarga i repetitiva en determinats moments. El constant desafiament a la plausibilitat, que finalment acaba obeint a un propòsit metatextual més gran, però que al cap i a la fi no compensa dins la història.

Enlace permanente para 'La dona de negre (#372) '

12:42

La dona de negre (#372)

» ‎ telèmac

- Tu, Arthur, - va dir - marxaràs d'aquí demà o passat. Si tens sort, no tornaràs a sentir ni saber res d'aquest maleït lloc. La resta de nosaltres ens hi hem de quedar. Hem de viure amb això.
- Amb què? Històries? Rumors? Amb l'aparició de la dona de negre de tant en tant? Amb què?
- Amb el que sigui que vindrà. D'un moment a l'altre. Crythin Gifford ha viscut amb això durant cinquanta anys. Ha canviat la gent. No en parlen, això ja ho saps. Els que han patit més són els que parlen menys.
Aquesta breu novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1983, i ha esdevingut amb el temps un relat força popular dins la literatura de fantasia i terror. A mi no m'ha semblat res de l'altre món, però és una lectura força entretinguda en la seva brevetat. El que Susan Hill pretén fer amb aquesta novel·la és recrear els tòpics i l'atmosfera dels relats gòtics victorians i, en aquest sentit, sí que és cert que el punt més fort del text és precisament la seva atmosfera i la seva aura de misteri, perfectament recreades. Gran part d'aquesta aura de misteri rau precisament en la seva indefinició: el relat no ens ofereix gaires detalls sobre la possible localització geogràfica dels fets, ni tampoc sobre el marc temporal en què s'inscriu la història, probablement durant la primera meitat del segle vint.
La història obre amb un relat marc, com passa, per exemple, amb Un altre pas de rosca de Henry James. Durant les festes de Nadal, l'advocat Arthur Kipps, un home madur, queda aclaparat per les històries de fantasmes explicades pels seus fillastres a la vora del foc. Quan aquests li demanen que els expliqui una història de por, Arthur té una crisi nerviosa, i es proposa escriure la seva pròpia experiència sobrenatural de quan era jove, per ser llegida només després de la seva mort. Aleshores la trama es remunta a dècades enrere, quan l'Arthur va ser enviat per feina a un poblet aïllat a la vora del mar per ocupar-se dels afers legals de la difunta anciana Alice Drablow. Allà començarà a experimentar una sèrie d'episodis sobrenaturals al voltant de l'aparició de la dona de negre, un fantasma del passat que té tot el poble esfereït.
La història, en aquest sentit, és força senzilla un cop es destapen tots els secrets del passat, i s'entreté més aviat a transmetre'ns l'atmosfera misteriosa del lloc i suggerir-nos, més que no pas mostrar-nos, els esdeveniments sobrenaturals que s'hi estan produint. La casa de la senyora Drablow es troba en un terreny envoltant per aiguamolls que et poden engolir en qualsevol moment si abandones el camí, s'hi accedeix a través d'una llenca de terra que queda negada quan puja la marea i fa que la casa quedi aïllada durant determinades hores del dia i, a més, el territori es veu sorprès de vegades per unes terribles boires marines que tapen la visió completament, i que poden aparèixer en el moment menys pensat fins i tot enmig d'un dia perfectament assolellat. L'advocat ha de quedar-se en aquesta casa durant uns dies per tal de fer la feina que li han encomanat de posar tots els papers de la difunta en ordre.
És força evident que aquesta casa amaga un terrible secret del passat, que és l'origen de totes les aparicions fantasmagòriques i il·lusions auditives que experimenta el protagonista, i és durant aquesta estada que anirà descobrint poc a poc el misteri que la família Drablow guardava en el seu passat. Abans d'arribar a aquest punt, però, hem recorregut tot el poble sota els silencis amoïnats i les mirades d'esgarrifança dels seus habitants, que compadeixen el nouvingut des d'un coneixement molt més profund i de primera mà dels perills a què s'enfronta. Gran part de l'encant del llibre rau precisament en aquest contrast entre la innocència càndida del foraster i el terror escarmentat dels autòctons. Com sol passar en la literatura de fantasmes, la tensió psicològica del protagonista es basa principalment en aquest pas de la ignorància a l'experiència, que reflecteix també, evidentment, el pas d'una despreocupació càndida i optimista a la constatació dolorosa de la presència del mal en la seva vida. Si esteu acostumats a aquests tipus de relats, La dona de negre segurament no us sorprendrà, però és una lectura molt amena si us agraden els relats amb aire gòtic, amb un punt de nostàlgia per la literatura del segle dinou, i amb una prosa lenta, molt descriptiva, i profundament atmosfèrica.
Sinopsi: En un moment indeterminat del segle vint, l'advocat Arthur Kipps viatja a un poblet aïllat per encarregar-se dels afers legals d'una difunta recent, la senyora Alice Drablow. De seguida comença a adonar-se d'una presència sobrenatural i perillosa que envolta la difunta i que té esgarrifat el poble sencer.
M'agrada: Sobretot la forma com la història està escrita, aturant-se molt en la psicologia dels personatges i la construcció de la seva atmosfera, i oferint unes descripcions d'ambient molt denses i recarregades.
No m'agrada: Es llegeix més com a pastitx de textos més antics que no pas com a narració gaire original. El relat té moments força tòpics i previsibles, i pretén desviar l'atenció de la trama amb detalls força secundaris que al capdavall no acaben arribant enlloc.

0:20

Vergonya (22)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Recordeu el 4 de juny '

15:26

Recordeu el 4 de juny

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'La conquista de América (#371) '

0:10

La conquista de América (#371)

» ‎ telèmac

Lluny del poder central, lluny de la llei reial, cauen totes les interdiccions; el vincle social, que ja era fluix, es trenca, per revelar no una naturalesa primitiva, la bèstia adormida dins de cadascun de nosaltres, sinó un ésser modern, ple de futur, que cap moral no reté i que mata quan i perquè així ho vol. La "barbàrie" dels espanyols no té res d'atàvic ni animal; és perfectament humana i anuncia l'adveniment dels temps moderns. (. . .) El que descobreixen els espanyols és el contrast entre metròpoli i colònia; lleis morals completament diferents regeixen la conducta aquí i allà: la matança requereix un marc adequat.

Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939 - 2017) es va publicar per primer cop el 1982 i és una lectura molt interessant sobre la colonització d'Amèrica per part de la corona hispànica durant el segle setze. Tot i que es presenta com una anàlisi historiogràfica de les campanyes de conquesta i d'extermini dels asteques durant aquest segle, l'anàlisi que fa Todorov d'aquests fets és principalment filosòfica i crítica. De fet, Todorov presenta la seva crònica com una "història exemplar", és a dir, que intenta analitzar aquests fets del passat per tal de rastrejar-ne la influència en la forma com entenem el nostre present.

El que es proposa estudiar en aquest llibre és com el fet històric de la conquesta d'Amèrica influeix decisivament en la construcció teòrica de l'altre com a problema, i com es comencen a apuntar diferents respostes, de vegades contradictòries, en aquest moment primigeni de descoberta. Més en general, ens trobem davant d'un dels moments fundacionals del colonialisme a escala mundial i, d'altra banda, aquest fet marca per a la historiografia occidental l'inici de l'edat moderna, amb un canvi de paradigma pel que fa a la concepció del coneixement i la influència que aquest té com a instrument de dominació política. La seva associació de brutalitat colonial amb mentalitat moderna m'ha recordat el Bauman de Modernidad y Holocausto, però el que Todorov fa aquí és centrar-se en la mentalitat i l'epistemologia pròpia dels principals personatges implicats en els fets per revelar la relació sempre ambivalent entre coneixement i poder.

De fet, Todorov presenta la permeabilitat occidental al coneixement de l'altre i la seva adaptabilitat a noves situacions com un avantatge pràctic a l'hora de prendre el poder sobre els pobles colonitzats, i prova de comprendre com, paradoxalment, aquesta comprensió i coneixement més profunds sobre l'altre poden portar precisament a un poder més gran de manipulació i dominació. A la pràctica, es demostra com el que es ressent d'aquesta mentalitat de descobriment és la capacitat d'empatia humana, que deixa pas a un interès estratègic per assimilar la diferència a la identitat pròpia, concebuda com a veritat absoluta i excloent.

El debat teòric que es produeix en aquest context històric és entre el reconeixement de l'altre com a igual que, per tant, n'elimina les diferències específiques i el subordina al projecte polític propi, entès en termes de veritat absoluta, o el reconeixement de la diferència absoluta, que condueix directament als judicis de valor i les preses de posició sobre la inferioritat o superioritat d'una de les dues cultures. Com preservar la igualtat de drets sense haver d'assimilar necessàriament la identitat de l'altre a la pròpia, o com reconèixer les diferències de l'altre sense caure en el supremacisme, són els reptes de futur que Todorov llegeix per al present a partir d'aquesta anàlisi històrica. El text ofereix una perspectiva molt detallada sobre aquest debat i les argumentacions que es van produir a l'època, així com interpretacions molt pertinents sobre el discurs dels conqueridors a l'hora de retratar, interpretar i manipular l'altre en els seus escrits.

Més en general, l'obra és un recordatori totalment necessari sobre la relació, no sempre evident a simple vista, entre coneixement i poder i, en aquest sentit, fa interpretacions molt profitoses sobre el problema antropològic bàsic entre identitat i alteritat, nosaltres i els altres culturals. L'argumentació se sosté en tot moment en els textos de l'època, a través de cites molt extenses que il·lustren els punts principals del raonament.

Continguts: La seva primera part, "Descobrir", se centra en la figura de Cristòfor Colom, a qui Todorov presenta amb una mentalitat encara medieval, marcada pel pensament mític i per una lògica finalista, és a dir, que no analitza el que troba sobre el terreny empíricament, sinó que fa encaixar les seves troballes en un marc mental prèviament establert. L'accent en l'evangelització dels natius com a objectiu principal posa de manifest una primera contradicció en les justificacions teòriques: la suposada igualtat davant Déu que els conqueridors prediquen entra en patent contradicció amb l'objectiu de conquesta i dominació per la força. La segona part del llibre, "Conquerir", se centra en la figura de Cortés, molt més pragmàtica i moderna en la seva mentalitat, en tant que utilitza un coneixement molt més exhaustiu i de primera mà de la cultura dels pobles asteques per tal de manipular el seu marc de creences i iniciar la seva esclavització i extermini. La tercera part del llibre, "Estimar", presenta aquesta paradoxa que s'estableix entre coneixement i empatia, i com un coneixement més científic i tècnic, com és l'occidental, queda subordinat a les estratègies concretes per dominar i exterminar els pobles colonitzats. En aquest capítol s'inscriu també l'anàlisi dels arguments aportats a la Controvèrsia de Valladolid (1550) entre el dominic Bartolomé de las Casas, que denuncia la violència perpetrada contra els indígenes i defensa l'evangelització per mitjans pacífics, i el capellà Juan Ginés de Sepúlveda, que defensava la inferioritat intrínseca en la naturalesa dels conquerits. La quarta part, "Conèixer", analitza els arguments de Las Casas durant l'etapa final de la seva vida, en què el seu reconeixement de l'especificitat de l'altre obre la porta al perspectivisme i al relativisme cultural. Aquesta part de l'anàlisi també observa algunes experiències de mestissatge i d'assimilació per part d'alguns dels conqueridors cristians a l'època, i analitza la forma com aquests presenten el coneixement de l'altre en els seus escrits.

M'agrada: És un text molt necessari per comprendre la dinàmica del colonialisme i com aquesta s'insereix històricament dins la cultura i la mentalitat occidentals.

Enlace permanente para 'Tancament anunciat del Departament d'Arqueologia de Sheffield'

0:15

Tancament anunciat del Departament d'Arqueologia de Sheffield

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Departament d'Arqueologia de Sheffield amenaçat '

13:30

Departament d'Arqueologia de Sheffield amenaçat

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Ceremony (#370) '

0:08

Ceremony (#370)

» ‎ telèmac

Va plorar l'alleujament que sentia de veure el patró finalment, la forma com totes les històries encaixaven - les històries antigues, les històries de guerra, les seves històries - per convertir-se en la història que encara s'estava explicant. No era boig; no ho havia estat mai. Només havia vist i sentit el món com sempre havia estat: sense barreres, només transicions a través de totes les distàncies i moments.

Aquesta novel·la de l'autora nativa americana Leslie Marmon Silko es va publicar per primer cop el 1977 i va suposar un abans i un després en la literatura nativa americana als Estats Units. Després d'un procés d'escriptura i reescriptura d'uns quants anys, i de treballar a partir de diferents idees per a relats curts, Silko va acabar trobant el fil del relat de Tayo, un veterà de la segona guerra mundial que torna a casa profundament traumatitzat i que, a partir d'aquest moment, inicia un viatge per tal de provar de guarir-se definitivament i guarir la seva terra del mal que l'assola.

En Tayo és un orfe que pertany a la tribu dels Pueblo, que viu en una reserva a l'estat de Nou Mèxic, però la seva condició de mestís el marca com a vergonya per a la família a ulls de la seva tieta, tot i que la resta de la família, l'àvia i els oncles, el tracten com un fill més. Quan el seu cosí Rocky, que té un futur prometedor fora de la reserva, s'allista a la guerra voluntàriament, en Tayo sent que ha de fer el mateix i es proposa protegir la vida del seu cosí, amb qui s'ha criat com un germà. Lluitant contra els japonesos a les Filipines, en Tayo veu amb impotència com en Rocky perd la vida durant la marxa de la mort de Bataan, i entra en un estat de confusió i de desequilibri mental en què li sembla veure el seu oncle Josiah entre els presoners.

Un cop torna als Estats Units després de la guerra, l'estrès posttraumàtic l'incapacita, tant mentalment com física, per portar una vida normal, i cau en l'alcoholisme com a única via de sortida als seus problemes. Els seus malsons per la nit el transporten de nou a l'escenari de la guerra, i es culpa a si mateix per la sequera que pateix la terra ja que, durant la guerra, a la jungla filipina, va maleir els núvols i la pluja que infectaven les ferides dels soldats i els abocaven a la mort irremeiablement. Al principi entra en contacte amb un ancià conegut de la família que prova d'ajudar-lo, però que es veu incapaç de fer-ho perquè no comprèn l'horror de la guerra que en Tayo ha viscut. A través d'aquest, però, en Tayo coneixerà un altre ancià, mestís com ell, que comprèn que les cerimònies s'han d'adaptar a cada moment i situació concreta, i que es marceixen si es pretenen preservar intocables a través dels segles. A la vegada, també inicia en Tayo en la història sobre l'origen de la maldat dels blancs i com aquesta va ser introduïda al món.

Ens trobem, per tant, davant d'una novel·la molt complexa, que barreja una prosa molt densa i reposada amb fragments de mites i cançons que els personatges s'expliquen els uns als altres, i que posa de manifest constantment el paral·lel entre les aventures i vicissituds del protagonista i una història marc molt més gran, la de la tribu sencera. El relat, de fet, és el mateix però presenta dues lectures paral·leles: el recorregut vital i personal de Tayo per tal de provar de recuperar la seva pròpia vida i reconnectar amb la comunitat, un guariment personal, i una aventura èpica per aconseguir guarir la seva terra, que passa també per descobrir la dignitat perduda del seu poble i l'horror històric de l'explotació que han patit els natius americans a mans dels seus colonitzadors blancs.

De fet, la novel·la retrata fidelment la situació de racisme que els natius americans han de patir dins del sistema de les reserves, i la seva indefensió adquirida davant d'aquesta situació: l'allistament a l'exèrcit és l'oportunitat d'or per aconseguir finalment integrar-se en la societat americana, però d'altra banda, també es revelarà com l'enèsim engany per part dels blancs, en tant que els supervivents veuran, en tornar a casa, que res no ha canviat realment. Al cor de la situació hi ha la forma com la comunitat sencera viu la vergonya per aquesta dignitat robada: no és sols la derrota per haver perdut la pròpia terra; és també que cada cas d'alcoholisme o de prostitució és viscut com un fracàs de la comunitat sencera, incapaç d'oferir un futur diferent als seus joves.

La narració, per tant, és molt dura i molt poètica a la vegada, i aconsegueix un equilibri perfecte entre tots aquests fils que queden entrellaçats entre ells: les psicologies individuals de cada personatge, que queden molt ben dibuixats fins i tot quan són secundaris, el retrat de la mentalitat i la cosmovisió d'una comunitat sencera, que explica moltes vegades les decisions, les incapacitats i els conflictes que es produeixen al seu mateix cor, així com també la relació dels individus amb la natura, que sembla molt més profunda que en el món de barreres i divisions racionals creades per la cultura occidental.

El fet és que la novel·la convida precisament a repensar aquestes barreres, en tant que mite i realitat s'entrecreuen constantment i no hi ha forma de destriar-los realment al llarg de la lectura ni de fixar-ne una interpretació única. Fins i tot hi ha moments en què els fets mateixos de la narració queden en una deliberada ambigüitat: per exemple, la trobada de Tayo amb la seva amant de les muntanyes, que no s'arriba a aclarir si és una dona de carn i ossos o un esperit de la natura, o que segurament és les dues coses a la vegada. Ceremony és una novel·la que mereixeria molt més reconeixement fora dels Estats Units i traduccions a moltes més llengües, en tant que és una lectura corprenedora i completament original sobre les connexions entre individu, comunitat i cosmos, que de vegades poden semblar òbvies, però que actuen com a recordatoris bàsics d'humanitat.

Sinopsi: Acabada la segona guerra mundial, i després d'una estada en un hospital psiquiàtric, en Tayo, un veterà de guerra, és enviat de nou a la reserva on viu amb la seva família, de la tribu Laguna-Pueblo, a Nou Mèxic. De seguida cau en l'alcoholisme arrossegat pels seus amics, veterans de guerra com ell. Davant la impotència de la seva família per ajudar-lo a superar l'estrès posttraumàtic que l'incapacita, la seva àvia decideix demanar ajuda a un dels ancians de la tribu per tal de tractar-lo amb medicina tradicional. Després d'una primera trobada infructuosa, aquest ancià el remet a un altre bruixot que l'iniciarà en una cerimònia ancestral per tornar la pluja a la terra. Gràcies a aquests rituals i a les històries narrades per l'ancià, en Tayo trobarà la comprensió necessària per reconnectar amb la seva comunitat i començar el seu camí de guariment. A la vegada, veurà la necessitat d'emprendre un viatge als altiplans per tal de trobar un ramat de bestiar robat que pertanyia al seu oncle. Tots els viatges, però, resultaran ser un de sol cap a una veritat que creia perduda però que haurà d'afrontar, amb tot el seu perill, si vol tornar a casa definitivament.

M'agrada: Ha estat una experiència de lectura completament absorbent i fascinant, que se m'ha fet impossible de deixar. Les revelacions en el tram final de la novel·la, que posen en perspectiva tot el que s'ha succeït i afegeixen matisos i nivells de lectura a esdeveniments anteriors. Tota la novel·la sencera, de fet, ja que es fa difícil escollir-ne un aspecte en concret.

Enlace permanente para 'La veu i el poder de les dones (#369) '

22:27

La veu i el poder de les dones (#369)

» ‎ telèmac

Si volem donar a les dones com a gènere - i no sols com un grup d'individus concrets - un lloc dins les estructures de poder, hem de reflexionar sobre com i per què pensem de la forma com pensem. Si hi ha un patró cultural que funciona precisament per desproveir les dones de poder, quin és exactament i d'on l'hem tret?

Aquest breu llibre de l'acadèmica britànica Mary Beard es va publicar el 2017 i és un recull de dues conferències que l'autora va pronunciar sobre la imatge pública i la relació de les dones amb el poder. L'original en anglès és Women and Power: A Manifesto, i es va traduir al castellà com a Mujeres y poder: un manifiesto i al català com a La veu i el poder de les dones: dues conferències. De fet, com l'autora mateixa reconeix, el tema només queda esbossat en un text tan curt, i donaria per a una anàlisi molt més profunda i detallada, però les qüestions que posa sobre la taula en aquest manifest són, si més no, prou rellevants com per deixar-les formulades.

Mary Beard és especialista en estudis clàssics a la universitat de Cambridge, i en aquest text es remunta al món clàssic grec i romà per analitzar d'on prové la idea que el poder i l'autoritat en l'esfera pública és un tret essencialment masculí i que, per tant, les dones han de quedar relegades històricament a l'àmbit domèstic i privat. Partint del moment que Telèmac fa callar la seva mare en públic per tal d'afirmar la seva autoritat a palau, Beard explora com els mites i llegendes grecs i romans ens ofereixen tota una sèrie d'exemples en què les dones han de ser silenciades precisament per mantenir l'statu quo de l'autoritat masculina. En el moment en què les dones han parlat en públic per defensar els seus interessos, ja en el món antic, han estat constantment ridiculitzades, insultades o caracteritzades amb trets masculins i transformades en éssers andrògins - o directament en monstres. I aquesta caracterització històrica ha sobreviscut en els nostres dies, en què la relació entre les dones i els llocs públics de poder és, com a mínim, complexa.

La tesi que Beard defensa en aquest text és que les dones que han accedit a les altes esferes de la política mundial han estat l'excepció més que no pas la norma, i han hagut d'afrontar el rebuig d'una majoria d'homes que controlaven la comunicació i l'opinió pública, i una misogínia generalitzada pel que fa a la percepció sobre el poder que és un biaix cultural transmès des de generacions. A part d'això, en el moment en què les dones han accedit als espais públics per fer servir la seva veu i a àrees de representació política, automàticament el debat s'ha centrat en els "temes que afecten o preocupen les dones", com si el món de les cures o la conciliació familiar fos un tema que no hagi de concernir necessàriament els homes.

La situació s'ha agreujat amb l'auge de les xarxes socials com a via de comunicació instantània, accessible a tothom i, per tant, democratitzadora. Beard parla per experiència pròpia quan analitza la presència dels trolls a les xarxes socials i el seu discurs misogin i violent: no perquè no afecti també els homes, sinó perquè posa sobre la taula la qüestió de la normalització de la violència contra les dones en el discurs i el poder associat a un patró masculí de comportament i de presència pública. La seva experiència pròpia l'ha portat a reivindicar la necessitat de fer sentir la pròpia veu i encarar-se amb aquests comportaments directament, en comptes d'optar pel silenci o el bloqueig, com se sol recomanar en aquest context. La veu i el poder de les dones és un pamflet molt breu i amè de llegir, que planteja moltes qüestions importants per a la representació d'homes i dones en el món contemporani i el repartiment de poder, tot i que potser no els dona la profunditat d'anàlisi que mereixerien.

Continguts: El llibre consta de dos apartats seguint el fil de dues conferències que va pronunciar l'autora el 2014 i el 2017. La primera, "La veu pública de les dones", analitza el fenomen de la presència pública de les dones i com tradicionalment s'ha llegit aquest fet com a problemàtic en un món en què el poder és ostentat sistemàticament pels homes. La segona part del llibre, "Dones en l'exercici del poder", analitza les imatges i qualitats que s'han associat tradicionalment al poder i observa els conflictes i tensions que s'han originat un cop les dones han accedit a aquests llocs de representació.

M'agrada: És un text molt breu, concís i amè sobre les construccions misògines al llarg de la història, i com aquestes afecten la forma com representem i analitzem el poder en els nostres dies.

No m'agrada: El text es fa excessivament curt i esquemàtic en la seva voluntat divulgativa. El tema és prou important com per haver-li donat un enfocament un punt més ampli i profund.

Enlace permanente para 'Fragments de Joseph Campbell '

0:08

Fragments de Joseph Campbell

» ‎ telèmac

Els he traduït al català de

Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Londres: HarperCollins Publishers, 1998. (Primera edició de Princeton University Press, 1949)

Arribem a tancar el cercle, de la tomba a l'úter i de l'úter a la tomba: una incursió ambigua i enigmàtica dins d'un món material que aviat se'ns dissoldrà, com la substància dels somnis. I, mirant enrere al que se'ns prometia com la nostra aventura única, impredictible i perillosa, l'únic que hi trobem al final és una sèrie de metamorfosis tan típiques com les que han experimentat els homes i les dones de cada indret del món, a través de tots els segles de què tenim constància, i sota les variades disfresses de cada civilització. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni)

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni)

Tant rescatat des de fora, com empès des de dins, o transportat amb suavitat per les divinitats guiadores, encara ha de tornar a entrar amb el seu elixir a l'atmosfera llargament oblidada en què els homes que són fragments s'imaginen que són complets. Encara ha d'enfrontar-se a la societat amb el seu elixir destructor de l'ego i redemptor de la vida, i acceptar el contraatac de les preguntes raonables, els ressentiments amargs, i la bona gent que és incapaç de comprendre. (Primera part. Capítol 3: Retorn - Rescat des de fora)

L'heroi d'ahir es converteix en el tirà de demà, si no és que avui es crucifica a si mateix. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món)

La figura salvadora que elimina el pare tirà per assumir-ne la corona ell mateix (com Èdip) està seguint les passes del seu pare. Per suavitzar aquest patricidi tan dur, la llegenda representa el pare com una mena d'oncle cruel o Nimrod usurpador. Tanmateix, el fet persisteix, mig amagat. Un cop el veus, l'espectacle sencer es desintegra: el fill assassina el pare, però el fill i el pare són un de sol. Les figures enigmàtiques es dissolen de nou en el caos primigeni. Aquesta és la saviesa del final (i el reinici) del món. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món)

Ja ens sabem la història; s'ha explicat de mil maneres. És el cicle de l'heroi de l'època moderna, la història meravellosa de la humanitat arribant a la seva maduresa. L'encanteri del passat, la servitud de la tradició, van quedar destrossats amb estocades segures i poderoses. La xarxa de somni del mite va caure; la ment es va obrir a la plena consciència desvetllada; i l'home modern va emergir de la ignorància antiga, com una papallona surt del capoll, o com el sol, a l'alba, de l'úter de la mare nit. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia)

L'heroi modern, l'individu modern que s'atreveix a escoltar la crida i buscar la mansió d'aquella presència amb qui hem d'expiar-nos com a destí complet, no pot esperar, i no ha d'esperar, que la seva comunitat abandoni el seu fangar d'orgull, por, avarícia racionalitzada, i incomprensió santificada. "Viu," diu Nietzsche, "com si hagués arribat el dia." No és la societat que ha de guiar i salvar l'heroi creatiu, sinó precisament al contrari. I així cadascun de nosaltres comparteix aquesta missió suprema - portar la creu del redemptor - no en els moments brillants de les grans victòries de la seva tribu, sinó en els silencis de la seva desesperació personal. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia)

Joseph Campbell

Enlace permanente para 'L'heroi de les mil cares (#368) '

0:27

L'heroi de les mil cares (#368)

» ‎ telèmac

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer.

Aquest llibre de l'acadèmic estatunidenc Joseph Campbell (1904-1987) es va publicar per primer cop el 1949, i a hores d'ara és un text de referència en els estudis literaris i antropològics. Si bé potser a aquestes alçades ha quedat relegat al nivell de curiositat de museu, és indiscutible la influència que ha tingut en l'anàlisi literària, en tant que no sols s'aplica als mites del món antic, sinó que amb el temps s'han anat rastrejant les estructures i els trops de què parlava Campbell també en les obres literàries modernes. Perquè Gilgamesh i Harry Potter, Odisseu i Jane Eyre, el rei Artur i Luke Skywalker, Persèfone i Frodo Saquet, Teseu i Katniss Everdeen, comparteixen tots un aire de família que Campbell clarifica al detall en la seva exposició.

Evidentment, ni tots els mites són iguals, ni totes les fases de l'aventura queden incloses en tots els relats, ni les diferències culturals de cadascun poden ser reduïdes o passades per alt, però l'autor se centra, precisament, en allò que tenen en comú totes aquestes històries, per tal de reconèixer un arquetip on només tenim llambregades parcials d'un mateix relat. El llibre descriu els arquetips que conformen el viatge de l'heroi, una estructura narrativa bàsica que es pot rastrejar a tots els mites, com si en fos l'esquelet. L'heroi parteix del món conegut i és cridat o empès a la descoberta d'un món ignot i perillós, on passa un seguit de proves i aventures que demostraran la seva vàlua, posaran al descobert la seva autèntica identitat, i l'enfrontaran a un monstre o tirà. Així, l'heroi (o heroïna) es purificarà de la seva vida passada i tindrà accés a un altre pla de l'existència. Aquesta etapa d'aventures màgiques i misterioses només es revelarà com a preparació per a la tornada al món conegut i prosaic de l'existència quotidiana, amb un elixir o remei que el guarirà o que en restaurarà l'ordre original, perdut per la desmesura o la negligència de la humanitat.

Campbell llegeix aquest esquema narratiu en termes psicoanalítics i, per tant, aquest món desconegut i fantàstic equival als recessos inconscients de la psique humana, de forma que l'heroi, en realitat, està baixant al fons de si mateix, i els perills i proves que ha d'afrontar l'apropen a un coneixement més profund de si mateix. Tot allò que hauria quedat reprimit en la psique humana es tradueix en una necessitat de baixar al món soterrat de la infància i les seves ansietats reprimides, només per així poder tornar a reclamar l'edat adulta i esdevenir rei, arrabatant-la d'un tirà-usurpador que estava intentant aturar o monopolitzar aquest cicle natural. Són les aventures dels herois mítics més antics, dels protagonistes dels contes de fades, i dels patriarques i profetes que funden noves religions revelades, o dels místics que reben una il·luminació.

Aquesta és la primera part de la història, "El viatge de l'heroi", però l'anàlisi té una segona part, "El cicle cosmològic", que descriu el mateix esquema però aplicat als mites cosmogònics i escatològics. L'aventura seria la mateixa, però aquest cop protagonitzada per l'univers sencer: d'un caos o foscor primigenis, es produeixen una sèrie de "sortides" o emanacions que donen lloc al nostre món conegut, i l'aventura de l'heroi s'insereix dins d'aquest marc més general com a punt culminant, revelació o apoteosi, de la divinitat. El recorregut acaba amb la fi del món, en que l'univers retornaria a aquest estat primordial que des del nostre cantó del vel ens resulta completament desconegut. És en aquest esquema més ampli que, en realitat, l'heroi demostra les seves mil cares: quan l'aventura es viu des de dins, l'heroi és redemptor i salvador, guaridor del món; quan la roda del cicle es torna a posar en marxa, l'heroi d'ahir es converteix en el tirà o el monstre d'avui, com li passa a Èdip quan s'adona que ha usurpat el lloc del seu propi pare i s'ha convertit en un nou monstre per a la ciutat de Tebes.

Per més que, explicat així, el propòsit del text pugui semblar obscur, el fil conductor que lliga totes aquestes estructures i recurrències formals és la pròpia humanitat del protagonista: la incapacitat dels mites de donar una resposta definitiva, que fa que el cicle sempre torni a recomençar i a posar-se en marxa de nou, ens connecta a les preguntes més profundes i més incontestables de la nostra humanitat: per què existim on podria no haver-hi res, per què som éssers racionals en una natura que no ho és, per què hem de morir i quin sentit té tot plegat. El viatge de l'heroi s'acaba reduint, al nivell psíquic, a acceptació de la pròpia mort, com se li revela a Gilgamesh en el centre del seu viatge, i al nivell cosmològic, al reconeixement de l'u o foscor primigènia que va donar lloc a la multiplicitat del món creat o emanat.

Totes dues històries són una i la mateixa, de fet. La perspectiva psicoanalítica, que al principi del llibre es pot fer una mica obscura i difícil de seguir, adquireix el seu sentit al final del llibre, de fet, en què Campbell analitza el món modern que el 1949 ja és totalment secularitzat i científic: la mort de Déu anunciada per Nietzsche ja és un fet acomplit, i les pròpies institucions religioses juguen la partida dels interessos polítics i econòmics del món secular. Els somnis analitzats a la primera part del llibre es revelen com a reducte inconscient d'aquest pensament mític que ja no cohesiona la societat en aquest món secularitzat i modern. Però he de reconèixer que la cloenda que Campbell aporta al seu text, en aquest punt de l'exposició, m'ha fet somriure de forma inesperada. Que no era part del relat, la mort de Déu? Que no s'immolen els déus a si mateixos, ja es diguin Odin, Ishtar o Jesucrist, per donar el coneixement a la humanitat? Fins i tot aquesta etapa de la història de la humanitat, desencantada i utilitària, es pot inserir, segons Campbell, dins de l'esquema del mite principal.

La visió de gènere també apareix en l'anàlisi i, suposo que perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar a llegir, m'ha sorprès en positiu: les distincions de gènere també es dissolen en el món del déu - que és revela com a home i dona, tomba i úter a la vegada, a ulls de l'iniciat. Evidentment que estem parlant de textos mil·lenaris i tot sovint aquests mites reserven rols tradicionalment diferenciats a homes i dones - l'home com a guerrer o venjador respecte del tirà, la dona com a núvia del déu desconegut. Ara bé, precisament la riquesa de la mitologia ens revela els mateixos rols ocupats per homes i dones en diferents relats: com Jesucrist, la deessa mesopotàmica Innana o Ishtar descendeix al món inferior per ser executada en benefici de l'univers i des d'aquest món inferior serà retornada a la vida pel seu servent fidel.

En definitiva, una bona recomanació que val la pena revisitar, especialment per a interessats en mitologia i en literatura comparades. De fet, l'exposició teòrica és força breu, i gran part del text és exemplificació a través de textos, per això m'ha semblat un text molt més fàcil de llegir del que podria semblar en un principi, i que delimita el seu propi camp d'anàlisi de forma molt clara i entenedora.

Continguts: L'heroi de les mil cares recorre les fases arquetípiques del viatge de l'heroi a través dels seus capítols, il·lustrant-les a través de múltiples exemples de mitologies d'arreu del món. La primera part, "L'aventura de l'heroi" analitza el recorregut des del punt de vista individual i psíquic de l'heroi, arquetip del viatge interior de cada ésser humà per respondre les preguntes més profundes de l'existència i acabar acceptant la pròpia mort. El viatge té tres fases principals: Sortida, Iniciació i Retorn, i aquestes tenen unes quantes subfases que no tenen perquè aparèixer totes en tots els mites. La sortida pot incloure la crida a l'aventura, el rebuig d'aquesta crida, l'ajut sobrenatural, i el pas del primer llindar. La iniciació pot incloure el camí de les proves i patiments, la trobada amb la Deessa, la dona com a temptadora, l'expiació amb el pare, l'apoteosi de l'heroi i l'obtenció de l'elixir. En la fase de Retorn hi podem trobar el rebuig del retorn, la fugida màgica, el rescat des de fora, el pas del llindar de tornada, l'heroi com a senyor dels dos móns, i la fase final de llibertat. La segona part del llibre revisita la mateixa estructura, però aquest cop des del punt de vista del cosmos sencer: les fases principals són Emanacions, Naixement de mare Verge, Transformacions de l'heroi i Dissolucions. El viatge de l'heroi queda inserit, en aquesta segona secció, dins del mite de creació i destrucció última de l'univers sencer, de forma que es transforma en un vehicle per a la revelació divina. L'epíleg és una interpretació força original de la situació del món contemporani, en què els mites ja han perdut la força per explicar la realitat en un món secularitzat, però en què l'ésser humà segueix lligat a la mateixa necessitat de donar sentit a la seva existència i resposta a les grans preguntes.

M'agrada: La lectura del mite de Teseu i el minotaure en termes psicoanalítics, que m'ha semblat brillant. Més en general, la claredat expositiva de la proposta, que no pretén convèncer ningú, sinó que exposa la seva anàlisi de forma molt lineal i aclaridora perquè després el lector la interpreti com consideri, o l'apliqui a altres obres literàries.

No m'agrada: Els moments més nihilistes del text, quan la generalització del seu esquema toca la metafísica, i la seva mística indefinida, a mig camí entre el nihilisme ascètic i l'afirmació creativa de caire més nietzscheà. Com que no cal escollir entre tots dos perquè els oposats s'acaben dissolent en un tot d'indefinició última, el sentit de tot plegat s'acaba escolant per les esquerdes, de fet. Passa el mateix amb el model psicoanalític: Campbell el presenta com a prova que una veritat subjacent a l'univers sencer es manifesta a través d'aquest patró, en comptes de donar una explicació un punt més senzilla, que seria que imprimim a la realitat mateixa els nostres patrons de pensament.

En podeu llegir uns fragments aquí.

Enlace permanente para 'Fragments de Malcolm X '

0:50

Fragments de Malcolm X

» ‎ telèmac

Els he traduït de l'original anglès. Una lectura molt colpidora i informativa, sens dubte.

The Autobiography of Malcolm X. London: Penguin Books, 2001.

Més endavant allà fora, a Boston i a Nova York, vaig trobar-me entre els milions de negres prou bojos per sentir que tenir la pell més clara era una marca d'estatus - que de fet tenies molta sort d'haver nascut així. Però, temps després, vaig aprendre a odiar cada gota de sang que hi havia en mi d'aquell violador blanc. (Capítol 1 - Malson)

Aquesta va ser la meva primera lliçó sobre el joc; si veus algú que guanya sempre, no és que jugui, és que fa trampes. Més endavant a la vida, si començava a perdre per sistema en una partida, em posava a observar amb molta atenció. És com quan el negre a Amèrica veu com el blanc guanya sempre. És un jugador professional; té totes les cartes i tots els números al seu favor, i a nosaltres sempre ens ha repartit les cartes que ja tenia marcades. (Capítol 1 - Malson)

Sabia que no tornaria a veure la mare perquè m'hauria convertit en una persona molt cruel i perillosa - sabent que ens havien tractat com a números, com un cas més del registre, no com a éssers humans. I sabent que la meva mare allà dins era una estadística que no hi havia de ser, que hi era pel fracàs, la hipocresia, l'avarícia i la falta de pietat i de compassió de la societat. Per això no em queda pietat ni compassió per una societat que esclafa les persones, i després les penalitza per no haver estat capaces de suportar tot aquest pes. (Capítol 1 - Malson)

El que intento explicar és que mai no se'ls havia acudit que jo els podia entendre, que no era una mascota sinó un ésser humà. No es creien que pogués tenir la mateixa sensibilitat, intel·lecte o comprensió que haurien estat preparats i disposats a reconèixer en un noi blanc que hagués estat en la meva situació. Però al llarg de la història aquest ha estat el cas amb els blancs a l'hora de mirar els negres, que fins i tot quan hem pogut estar amb ells, no ens han considerat com ells. Fins i tot quan ha semblat que obrien la porta, encara la tenen tancada. Així que, a mi, no em van veure mai realment. (Capítol 2 - Mascota)

Jo era únic a la meva classe, com un gosset de color rosa. I n'estava orgullós; ara no ho negaré. De fet, en aquell temps, ni tan sols sentia que fos negre, perquè m'estava esforçant tant de totes les formes possibles a ser blanc. Per això avui dia passo tant de temps explicant als negres americans que perden el temps esforçant-se a "integrar-se". Ho sé per experiència personal: m'hi he escarrassat. (Capítol 2 - Mascota)

No vaig trigar ni una setmana a aprendre que l'únic que has de fer és donar espectacle als blancs i et compraran qualsevol cosa que els ofereixis. Era com quan treia el drap d'enllustrar sabates. Els cambrers dels vagons restaurant i els mossos dels vagons llit també ho sabien, i feien el número de l'oncle Tom per aconseguir propines més grans. Érem en el món dels negres que són servents i psicòlegs a la vegada, conscients que els blancs estan tan obsessionats amb la seva pròpia impotància que et pagaran el que sigui, quantitats enormes, per pensar que els estàs cuidant i entretenint. (Capítol 5 - Harlemita)

Quan et tornes un animal, un voltor, al gueto, com m'havia passat a mi, entres en un món d'animals i de voltors. Es converteix de fet en supervivència només dels més forts. (Capítol 6 - En Red de Detroit)

Aquest encara és un dels problemes més grans dels negres avui dia. Una gran part dels anomenats negres "de classe alta" estan tan preocupats per convèncer els blancs que ells "són diferents d'aquests altres" que no se n'adonen que només contribueixen a mantenir l'opinió que tenen els blancs de tots els negres. (Capítol 6 - En Red de Detroit)

Què me'n dius si et deixo guanyar cinc-cents dòlars per jo poder-ne guanyar deu mil? (Capítol 10 - Satanàs)

Ni tan sols saps el nom autèntic de la teva família, no reconeixeries la teva autèntica llengua si la sentissis. El dimoni de l'home blanc t'ha desposseït de qualsevol coneixement autèntic de la teva pròpia gent. Has estat una víctima de la maldat del dimoni de l'home blanc des que et va assassinar i violar i et va segrestar de la teva terra nativa en la llavor dels teus avantpassats. . . (Capítol 10 - Satanàs)

Ara passava per la prova més difícil, i també la més important, per a qualsevol ésser humà: acceptar allò que ja és dins teu, i al teu voltant. (Capítol 10 - Satanàs)

Qualsevol que hagi llegit molt pot imaginar-se el nou món que se'm va obrir. Deixeu que us digui una cosa: des d'aleshores fins a sortir de la presó, en qualsevol moment lliure, si no estava llegint a la biblioteca, estava llegint a la llitera. No em podríeu haver tret dels llibres ni fent palanca. Entre els ensenyaments del senyor Muhammad, la meva correspondència, els visitants - normalment l'Ella i en Reginald - i les meves lectures, vaig passar els mesos sense pensar en el meu empresonament. De fet, fins llavors, mai no m'havia sentit tan autènticament lliure. (Capítol 11 - Salvat)

Mentre els blancs es declaren ignorants sobre per què la Xina els odia tant, no puc parar de recordar el que havia llegit, allà a la presó, sobre com els avantpassats de sang d'aquests mateixos blancs violaven la Xina en el moment en què es mostrava més confiada i desvalguda. Aquests "comerciants cristians" blancs van enviar milions de lliures d'opi a la Xina. El 1839 ja hi havia tants xinesos addictes que el govern xinès, desesperat, va destruir vint mil caixes d'opi. Immediatament els blancs van declarar la primera Guerra de l'Opi. Imagineu! Declarar la guerra a algú que es resisteix a ser drogat! Els xinesos van patir una derrota severa, amb la pólvora que ells mateixos havien inventat. (Capítol 11 - Salvat)

Us diré una cosa. El corrent sencer de la filosofia occidental ha acabat en un cul de sac. L'home blanc ha perpetrat un frau tan gegantí sobre ell mateix i sobre l'home negre que ha caigut dins d'una esquerda. I ho ha fet a través de la seva necessitat neuròtica i elaborada d'amagar l'autèntic rol dels negres a través la història. (Capítol 11 - Salvat)

Sabeu per què l'home blanc us odia de debò? És perquè cada vegada que us veu la cara, veu el seu propi crim emmirallat - i la mala consciència no el deixa ni mirar-lo! (Capítol 12 - Salvador)

Que l'home blanc li pregunti al negre si l'odia és com si un violador li pregunta a la víctima, o un llop li pregunta a l'ovella: "M'odies?" L'home blanc no té cap autoritat moral per acusar ningú d'odi! Si tots els meus avantpassats han estat mossegats per una serp, i a mi m'ha mossegat una serp, i aviso els meus fills que vigilin amb les serps, per què m'hauria d'acusar la serp de predicar l'odi? (Capítol 14 - Musulmans negres)

On van llençar la bomba atòmica . . . "per salvar vides americanes"? Potser són tan ingenus els blancs per pensar que els dos terços no blancs de la població mundial no entendran l'autèntica implicació d'aquest fet? Abans de llençar aquesta bomba, aquí mateix als Estats Units, què me'n dieu dels cent mil japonesos-americans, naturalitzats o nascuts aquí, que van ser tancats en camps de concentració voltats de filferro espinós? I quants ciutadans nacionalitzats i nascuts a Alemanya van ser tancats amb filferro espinós? Perquè eren blancs! (Capítol 15 - Ícar)

"Enlloc no he vist tants blancs tractant els negres tan bé com vosaltres aquí a Àfrica. A Amèrica, els afroamericans lluiten per la integració. Haurien de venir aquí, a Àfrica, i veure com somrieu als africans. Aquí sí que teniu integració. Però podeu explicar als africans com a Amèrica somrieu als negres? No podeu! I en realitat no sou sincers amb aquests africans tampoc, l'únic que us agrada són els minerals que Àfrica té en el seu territori . . ." Els blancs que hi havia al públic es van posar de tots colors. Sabien que deia la veritat. "No sóc anti-americà, i no he vingut aquí a condemnar Amèrica - vull que això quedi molt clar!" Els vaig dir. "He vingut a dir la veritat - i si la veritat condemna Amèrica, així quedarà condemnada!" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz)

Va ser el primer cop que vaig veure els ghanesos ballant com si no hi hagués demà. Tothom s'ho estava passant d'allò més bé, i em van demanar que digués unes paraules. Vaig tornar a insistir en la unitat dels africans i els afroamericans. Em va sortir del cor de dir: "Balleu! Canteu! Però mentre ho feu - recordeu en Mandela, recordeu en Sobukwe! Recordeu en Lumumba mort i enterrat! Recordeu els sudafricans que són a la presó!" Els vaig dir: "Us pregunteu per què no ballo? Perquè vull que recordeu els vint-i-dos milions d'afroamericans als Estats Units!" Però és clar que tenia ganes de ballar! Els ghanesos ballaven com si estiguessin posseïts. Una noia africana molt maca va cantar "Blue Moon" com si fos la Sarah Vaughan. De vegades l'orquestra sonava com Milt Jackson, de vegades com Charlie Parker. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz)

Els vaig sortir als reporters amb una cosa que no s'esperaven. Els vaig dir que els negres americans havien de deixar de pensar el que els havien ensenyat els blancs: que els negres no tenien cap alternativa tret de suplicar pels anomenats "drets civils". Vaig dir que els negres americans havien de reconèixer que tenien un cas ferm i sense fissures per portar els Estats Units davant les Nacions Unides amb una acusació formal de "negació dels drets humans" - i que si Angola i Sudàfrica n'eren els precedents, aleshores els Estats Units no s'escaparien fàcilment de ser censurats a casa seva mateix. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz)

En el passat, sí, he fet generalitzacions sobre tots els blancs. No ho tornaré a fer mai més - perquè ara sé que alguns blancs sí que són sincers, que alguns són autènticament capaços de ser germans dels negres. L'autèntic Islam m'ha ensenyat que fer una generalització sobre els blancs està tan mal fet com quan els blancs fan generalitzacions sobre els negres. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz)

"Malcolm X!" em va cridar - i quan el vaig mirar, em va allargar la mà per la finestreta, amb un somriure d'orella a orella. "Et fa res fer una encaixada amb un blanc?" Imagineu-vos-ho! Tot just quan es posava verd el semàfor, li vagi dir: "A mi no em fa res fer encaixades amb éssers humans. Que n'ets un, tu?" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz)

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot. (Capítol 19 - 1965)

La història de la humanitat ha demostrat a través dels segles que l'autèntic criteri del lideratge és espiritual. Als homes se'ls atrau per l'esperit. Pel poder, només se'ls obliga. L'amor és engendrat per l'esperit. El poder només crea ansietats. (Capítol 19 - 1965)

De vegades m'he atrevit a somiar que un dia la història podria arribar a dir que la meva veu - que va destorbar la comoditat de l'home blanc, i la seva arrogància, i la seva autocomplaença - que la meva veu va ajudar a salvar Amèrica d'una catàstrofe greu, fins i tot fatal. (Capítol 19 - 1965)

Crec que seria quasi impossible de trobar enlloc d'Amèrica un negre que hagi viscut tan avall al fang de la societat humana com jo; o un negre que hagi estat més ignorant que jo; o un negre que hagi patit més angoixa durant la seva vida que jo. Però és només després de la foscor més profunda que pot aparèixer la llum més gran; només després del patiment més extrem que pot arribar la joia més gran; només després de l'esclavitud i la presó que pot arribar el dolcíssim reconeixement de la llibertat. (Capítol 19 - 1965)

Malcolm X

10:06

Autobiografia de Malcolm X (#367)

» ‎ telèmac

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot.

Aquest és el volum de les memòries de l'activista afroamericà Malcolm X (1925-1965), que es van publicar als Estats Units poc després del seu assassinat, i que havia posat per escrit el periodista Alex Haley (1921-1992) a partir de les converses que va mantenir amb Malcolm X durant els dos últims anys de la seva vida. De fet, la introducció que fa Haley al text ajuda a entendre millor el context en què es va redactar el llibre i el sentit d'urgència que Malcolm X va imprimir en aquestes memòries, convençut que li quedava poc temps de vida, i il·lustra molt millor fins i tot que el text mateix els moments més controvertits de la seva trajectòria, especialment la seva ruptura amb la Nació de l'islam (NOI) i les constants amenaces de mort que va rebre per part dels seus antics correligionaris a partir d'aquest moment.

Malcolm X és un personatge extremadament complex, i la seva biografia, de fet, sorprèn per la seva multiplicitat de facetes i experiències diverses en una vida tan breu. En els seus trenta-nou anys, Malcolm va passar de potencial estudiant brillant a veure com la seva família es desintegrava després de l'assassinat del seu pare. Va fer diverses feines als guetos negres de Boston i Nova York, fins que l'addicció i l'atracció pel diner fàcil de la vida al submón el van portar al tràfic de drogues i a la delinqüència. Un cop a la presó, va tenir lloc la seva conversió a la religió predicada per la Nació de l'islam, una organització religiosa que defensava el supremacisme negre, la separació entre comunitats racials i la confrontació directa amb els blancs. De la mà d'un dels fundadors, Elijah Muhammad, es va convertir en ministre d'aquest culte i va dedicar uns dotze anys de la seva vida a estendre la Nació de l'islam per les ciutats dels Estats Units.

Amb els anys, el seu carisma com a orador i predicador el van portar a la fama, i Malcolm X va convertir-se en l'antítesi radical, extremista i políticament incorrecta del moviment pels drets civils, que reclamava la integració i la igualtat de blancs i negres per mitjans no violents. La seva ruptura amb Muhammad després de descobrir el seu doble estàndard moral, així com la gelosia d'aquest pel carisma i la fama adquirits per Malcolm, van portar-lo a apartar-se del moviment, i la seva aproximació a la religió islàmica tradicional i al panafricanisme van marcar un punt d'inflexió en la seva trajectòria com a activista polític, arrel del seu viatge a la Meca i la seva gira per Àfrica. Les seves visions sobre el supremacisme negre van començar a adquirir matisos, així que els últims capítols del llibre obren preguntes molt interessants sobre quina hauria estat l'evolució del seu pensament si no s'hagués vist tràgicament truncada pel seu assassinat.

Cal comprendre que és el llibre d'un orador i d'un predicador, més que d'un pensador polític, que pretén convèncer a través del testimoni de l'experiència directa i una retòrica en tot moment encesa i combativa, més que per la solidesa o els matisos de la seva argumentació. El relat té un punt romàntic, amb el seu recorregut per la vida de crim i de pecat del jove supervivent perdut en el laberint de la jungla urbana, que només a la presó aconsegueix la tranquil·litat i el silenci per aprendre la lliçó sobre la seva pròpia història i descobrir el seu lloc al món. La segona part, la de l'activisme polític, ve marcada per la construcció de la seva figura pública, i és la que desenvolupa les seves idees amb més profunditat.

El punt d'inflexió en la seva vida comença quan, a través de la lectura, Malcolm es familiaritza amb el passat de la població afroamericana als Estats Units i l'herència de racisme i abús sistemàtic per part dels blancs, que és el germen de la segregació posterior i la impunitat de la violència contra els negres: pot semblar estrany vist des de la perspectiva d'avui dia, però a finals dels anys quaranta els llibres d'història amagaven els aspectes més foscos de l'imperialisme de les nacions europees i les seves conseqüències per al present. Els capítols de la presó són una profunda revisió de la història i la filosofia occidentals, dedicades durant segles a amagar els crims dels blancs sota arguments pretesament cientifistes i la retòrica de l'exportació de la civilització occidental.

De fet, aquest punt, el de la denúncia al racisme institucionalitzat per la cultura occidental, és l'aspecte en què el text és més lúcid i punyent, i és sobre aquesta base que Malcolm X edifica la seva defensa de la violència com a instrument de lluita política - en tant que la violència al carrer només seria el fruit i la conseqüència lògica d'una violència molt més profunda, institucional i simbòlica, que ha estat exercida amb impunitat contra els negres durant segles - i la seva resistència a la integració i la convivència entre blancs i negres - en tant que, qui voldria viure en pau i concòrdia amb el seu maltractador? Un altre moment brillant de la proposta és quan contraposa els "drets civils" reivindicats pels moviments pacífics com el de Martin Luther King, i que releguen la lluita antiracista a un afer intern dels Estats Units, amb una noció més àmplia de "drets humans" o de dignitat humana, que connectaria la lluita racial als Estats Units amb les lluites per la descolonització dels països africans.

Els seus plantejaments teòrics també tenen els seus punts cecs, especialment en els moments de sexisme i antisemitisme del text, que de vegades es comprenen pel context històric i social en què Malcolm va viure i que il·lustren les seves experiències, però que a vegades presenta a través d'arguments demagògics o directament falaços. En serien exemples la crítica que fa a l'assimilació dels jueus a Alemanya com el seu gran "error", com si la història es pogués llegir cap endavant i no únicament cap endarrere, un cop l'extermini dels nazis ja s'ha revelat, o els moments en què presenta el capteniment de les dones en públic com una mena de símbol o emblema d'una cultura sencera, donant a entendre entre línies, de fet, que el seu lloc intrínsec és l'àmbit privat. Tot i així, un cop llegit el llibre sencer, val a dir que aquests moments no desllueixen el conjunt, que brilla precisament per l'eloqüència enrabiada del seu protagonista, que prefereix la incorrecció política abans que caure en les mitges tintes o en qualsevol residu, per mínim que sigui, d'hipocresia.

Continguts: Des de la seva infància a Michigan, marcada per l'assassinat del seu pare i les penúries econòmiques de la seva família, Malcolm X aprèn de la injustícia d'una societat en què els blancs imposen les seves normes, basades en la inferioritat dels negres i l'abús i la discriminació sistemàtics. Quan es trasllada a la ciutat de Boston després de deixar els estudis, entra en contacte amb la vida nocturna de la ciutat, i comença a treballar en diferents feines fins que acaba traslladant-se al barri de Harlem, a Nova York. Allà entra en contacte amb el món de les drogues, la prostitució i la delinqüència, i després d'una sèrie de robatoris acaba a la presó, on entrarà en contacte amb la Nació de l'islam i començarà el seu camí com a orador i activista per l'alliberament dels negres. Fins al seu assassinat l'any 1965, les seves idees polítiques aniran matisant-se i evolucionant, tot i que aquests canvis quedin tan sols apuntats en els últims capítols del llibre.

M'agrada: És un testimoni valuosíssim sobre la vida als Estats Units sota la segregació racial, especialment al món urbà del nord, que tot sovint es considerava més avançat que el sud rural, tot i que Malcolm X revela aquesta suposició com a mera hipocresia per part dels blancs.

No m'agrada: Té moments i moments, i el text perd una mica en els passatges en què els arguments cauen en la simplificació i la demagògia.

En podeu llegir uns fragments aquí.

Enlace permanente para 'Dies a Birmània (#366) '

11:03

Dies a Birmània (#366)

» ‎ telèmac

El senyor Macgregor es va encarcarar en sentir la paraula "negre", que a l'Índia es desaprova. No tenia cap prejudici contra els orientals; de fet, els tenia molt d'afecte. Sempre que no se'ls donés llibertat, pensava que eren les persones més encantadores que puguis trobar. El mortificava que se'ls insultés amb crueltat.

Aquesta primera novel·la de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1934 i és un testimoni franc i directe sobre la crueltat i la perversitat inherents a l'imperialisme com a sistema. L'acció s'ambienta a mitjans dels anys vint, en una petita ciutat de províncies al nord de Birmània, on una colla de funcionaris i empresaris britànics controlen l'explotació econòmica de la zona, mentre intenten posar ordre sobre la població colonitzada a través d'uns sistemes judicial i policial corruptes. L'statu quo que s'ha de preservar es basa en l'assumpció teòrica de la superioritat dels blancs, i de la justícia i bonhomia inherents a aquesta operació d'explotació sistemàtica rere el pretext d'estendre el progrés occidental a races menys civilitzades.

La pràctica d'aquest sistema ensenya les seves vergonyes només en començar: l'opressió d'una massa de població impotent es fa palesa a través de la complicitat entre una classe dominant que imposa la seva llei per la força de les armes i una classe funcionarial de natius entrenats per perpetuar aquest sistema a base d'explotar els seus compatriotes. George Orwell és extremadament clar i didàctic a l'hora de presentar aquest context social, i els retrats dels seus personatges els deixa pintats amb traços gruixuts, sota la llum menys afalagadora possible, i de vegades semblen més tipus al servei de la crítica política del seu autor que no pas personatges psicològicament complets. Cap d'ells en absolut acaba fent-se mínimament agradable o ni tan sols mostra cap mena de qualitat redemptora, o com a mínim atenuant, per al seu comportament.

El protagonista, en John Flory, és un comerciant de llenya establert a Birmània des de la seva joventut. Als trenta-cinc anys, la crisi de la mitjana edat l'agafa cansat de viure i plenament conscient de la corrupció moral que el sistema ha operat en ell: és perfectament conscient de la hipocresia de tots els funcionaris i comerciants britànics que l'envolten, i és l'únic que entén la seva feina com a explotació econòmica, cosa que li guanya la fama, dins d'aquest cercle, d'element subversiu. Aquesta imatge es veu agreujada per la seva amistat amb un metge indi, el doctor Veraswami, que, lluny de ser un agitador social o un radical, és un lleial servent a l'imperi britànic i està perfectament convençut de la superioritat de la raça blanca. El doctor és víctima de les maquinacions d'un magistrat birmà de la localitat, U Po Kyin, que basteix el seu èxit social i la seva cursa dins la piràmide del funcionariat en calumniar els seus rivals a través de xantatges i suborns a tercers.

Quan el metge indi es vegi acusat de sediciós per tota una sèrie de pamflets i cartes anònimes que es comencen a publicar als diaris birmans, la seva única esperança serà esdevenir membre del club local, que és exclusiu per a blancs però es veu en l'obligació d'integrar un primer membre asiàtic per tal de calmar les tensions socials que comencen a escalar i amenacen amb la violència als carrers. Flory té la possibilitat d'ajudar el seu amic en diverses ocasions, però en la seva situació és molt més fàcil no enemistar-se amb els seus compatriotes, així que la sort del doctor no sembla augurar res de bo.

No és l'únic front obert per a Flory, però. Quan arriba al poble l'Elizabeth Lackersteen, una jove òrfena i sense fortuna que ve a viure amb els seus oncles, en Flory es planteja per primera vegada que un matrimoni honorable pot ser la seva via de redempció a la vida i la seva última oportunitat, desesperada, per aconseguir la felicitat. L'Elizabeth no té ni un cèntim i està força desesperada per casar-se amb el primer home que li ho proposi així que, d'entrada, no sembla que hi hagi gaires obstacles per a la relació - no gaires més, almenys, que les idees sedicioses d'en Flory, l'aparició inesperada del tinent de policia Verrall, jove, esportista, i que sembla encarnar totes les qualitats que li falten al protagonista, i la presència sempre amenaçadora de la Ma Hla May, l'amant birmana d'en Flory, és clar, que amenaça la seva imatge de respectabilitat.

Un cop Orwell ha col·locat tots aquests personatges en aquest particular tauler d'escacs, el que segueix és una trama d'anades i vingudes perfectament construïda fins a cada petit detall, i que podria arribar a resultar vodevilesca si no colpegés amb una violència tan crua en els moments més inesperats. L'escalada de la violència s'acaba produint i, quan finalment esclaten les revoltes al carrer, en realitat no es presenten com a via d'alliberament, sinó més aviat com a oportunitats per exercir el control i el poder en benefici únic d'uns quants.

La primera novel·la d'Orwell és un relat despietat fins a ratllar la crueltat, que transita una línia molt fina entre el realisme social i la sàtira política. La trama argumental està subordinada a la crítica política que pretén el seu autor, sobre un sistema inherentment corrupte, en què les relacions humanes queden enrarides abans de començar, i la veu narradora mateixa, aparentment objectiva en tercera persona, cau en els mateixos clixés racistes i en la misogínia típiques del sistema que retrata. Tot i així és una lectura intrigant i fascinadora, que atrapa pel seu ritme en crescendo, els girs de guió inesperats i de vegades absurds, i la profunditat de la crítica política que desplega a totes les capes i estaments de la societat que retrata.

Sinopsi: A mitjans dels anys vint a la colònia britànica de Birmània, una colla de funcionaris i empresaris anglesos controlen l'economia de la zona mentre mantenen l'ordre amb mà de ferro. John Flory, un comerciant de llenya, es troba en un punt de la seva vida en què no troba més al·licient que la beguda, el sexe amb la seva amant birmana i les converses amb el seu amic indi, el doctor Veraswami. Quan aquest és víctima d'una campanya de difamació contra la seva respectabilitat, Flory es debat entre fer alguna cosa per ajudar el seu amic i enemistar-se amb els altres blancs, o deixar que les coses passin al seu voltant com sempre ha fet.

M'agrada: És una novel·la extremadament entretinguda i que, rere la seva sàtira social de traç gruixut, amaga una crítica política sempre directa i clarivident.

No m'agrada: La veu narradora en tercera persona cau tot sovint en el racisme i la misogínia gratuïts. No em refereixo als moments en què aquestes actituds queden justificades pel retrat o el context social a través de les opinions dels personatges, sinó a altres moments en què la veu narradora cau en aquest tipus de clixés a l'hora, per exemple, de descriure els personatges o l'ambient, especialment els natius birmans.

8:53

El judici

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Una educació (#365) '

0:08

Una educació (#365)

» ‎ telèmac

Quan el Pare tenia vint-i-set anys, en Luke va néixer a casa, amb l'assistència d'una llevadora. El Pare va dedidir no tramitar-ne la partida de naixement, com tampoc ho va fer amb l'Audrey, ni amb en Richard, ni amb mi. Uns anys després, quan tenia uns trenta anys, el Pare va treure els meus germans de l'escola. No me'n recordo, perquè jo encara no havia nascut, però em pregunto si això va ser un punt d'inflexió. En els següents quatre anys, el Pare es va desfer del telèfon i no es va renovar el carnet de conduir. Va deixar de registrar i assegurar el cotxe. Aleshores va començar a emmagatzemar aliments.

Aquesta memòria de l'autora estatunidenca Tara Westover ha estat una revelació editorial recent. De bones a primeres tota la publicitat i el màrqueting que se li han donat em predisposava a la decepció, però un cop he acabat de llegir-lo puc dir que és una lectura que val la pena i que es fa realment molt interessant. L'autora va néixer a les muntanyes d'Idaho, a l'Amèrica rural, en una família d'extremistes dins del mormonisme. En realitat, el llibre no ataca el mormonisme com a conjunt, sinó que deixa ben clar des del principi que els problemes d'inestabilitat mental del pare, tot i que no se'ns acaben d'explicar en cap moment del llibre perquè la família està en contra de les institucions mèdiques, es troba al cor de la progressiva radicalització de la postura dels progenitors. Aïllats a la muntanya esperant la fi del món, que perceben com a imminent, els pares crien els fills en la paranoia de desconfiar de qualsevol estímul que arribi de l'exterior, especialment en la forma de les institucions governamentals. Aquesta progressiva radicalització també explica la diferència d'opinions que hi ha hagut entre els germans més grans i la versió de la Tara Westover, la petita de la família, i que ha causat controvèrsia als Estats Units al voltant de la recepció del llibre. Mentre que els germans més grans encara van anar a l'escola i van tenir l'oportunitat d'emancipar-se abans que la paranoia i el radicalisme religiós del pare s'extremés, la Tara i els germans més petits van haver de patir un autèntic infern d'abusos i maltractaments a mans del pare i d'un dels germans grans. La polèmica també s'explica per la doble vara de mesurar del pare respecte de l'educació rebuda pels fills i per les filles: d'una banda, els fills necessiten coneixements tècnics per tal de poder treballar a l'empresa de construcció familiar, mentre que de les filles s'espera que es casin com més aviat millor i es quedin a casa en el rol d'esposa i mare. La part més interessant del llibre, al meu parer, és la perspectiva que adopta l'autora a l'hora d'explicar una sèrie d'esdeveniments horrorosos que va patir en primera persona provant de transmetre'ns la comprensió subjectiva que en tenia ella a cada moment i l'evolució de la seva pròpia postura: al principi, Tara Westover ens transmet la normalització d'aquests fets des de l'òptica de la nena petita que no té cap altre tipus d'accés al món que no sigui la visió esbiaixada que en donen els seus pares, mentre que a mesura que es va fent gran va acceptant i normalitzant aquest maltractament des d'una posició d'inferioritat assumida, d'avergonyiment i de culpabilització. En aquest sentit, el llibre és molt il·lustratiu d'aquesta dinàmica psicològica del maltractament en què la víctima pot esdevenir-ne còmplice sense adonar-se'n: sense poder qüestionar la visió del món que ha rebut en aquest ambient tancat i opressiu, comença a assumir la misogínia implícita en el discurs dels pares i a pensar que mereix tots aquests càstigs i menyspreus que rep. Ara bé, el llibre es titula Educated precisament perquè la narració posa l'accent en el procés de progressiva presa de consciència i d'escapada de la protagonista respecte d'aquest ambient opressiu. El llibre retrata el fenomen del home-schooling als Estats Units, per posar-ne l'accent en la seva versió més nociva. L'escolarització a casa requereix que els alumnes passin uns controls periòdics i acompleixin uns mínims en cada etapa del procés educatiu: el problema en aquest cas és que la família viu als marges del sistema des del moment que els fills no reben un certificat de naixement, i la seva situació legal no es regularitza, per dir alguna cosa, fins que la filla petita té uns nou anys. Tara Westover, en realitat, no descriu una escolarització a casa sinó una total manca d'escolarització i, de fet, els fills de la família que van accedir a estudis superiors van haver de preparar-se els exàmens d'accés a la universitat de forma autodidacta i en un procés força accidentat de reenganxament al sistema. La primera vegada que la Tara accedeix a un aula, és a la universitat i té disset anys, i desconeix conceptes bàsics de la història i la cultura occidentals. A partir de la seva formació universitària, entra en una contradicció constant entre el seu procés educatiu i els valors transmesos per la seva família. Quan comenci a racionalitzar el seu procés de victimització i maltractament, serà quan haurà de començar a comprendre que l'allunyament de la seva família és un element inevitable en la construcció de la seva pròpia veu i el pas a l'edat adulta. A través d'aquesta evolució, la protagonista posarà els valors i conceptes rebuts de la seva família sota el filtre del dubte, i haurà de negociar entre el desig de complaure i reconciliar-se amb la seva família i la impossibilitat de seguir acceptant els seus abusos i xantatges emocionals. És un relat molt dur i colpidor de les múltiples cares que pot presentar l'abús i el maltractament en el si de la família: l'explotació laboral dels fills, la negació de l'antenció mèdica davant dels accidents més espantosos, el maltractament psicològic amb l'avergonyiment i la humiliació constant dels infants, especialment de les nenes pel fet de ser nenes. D'altra banda, és un retrat molt honest també de la inconsciència d'uns pares que estan convençuts que estan fent el millor pels seus fills en tot moment, i de la ceguesa i el narcisisme intrínsecs en el discurs del fanatisme religiós. Amb el pas dels anys l'autora retrata com aquestes postures van canviant, en la majoria dels casos radicalitzant-se, però també acceptant la decisió dels fills d'allunyar-se definitivament de la família un cop els han donat per perduts. El relat de Tara Westover és colpidor perquè està fet des de la immediatesa de la ferida oberta i des del patiment de la primera persona, i intenta donar una visió tan ponderada i empàtica de tots els membres de la família que en determinats moments fins i tot es fa excessivament comprensiva amb els maltractadors. També és un relat commovedor sobre el procés de construcció de la pròpia personalitat, i sobre la forma com es construeix una veu pròpia a través de l'educació fins i tot en les circumstàncies més adverses.

Continguts: Tara Westover relata en aquest volum de memòries la seva infància i adolescència en un poblet de les muntanyes d'Idaho, sense rebre cap mena d'escolarització ni atenció mèdica bàsica, i en mans d'un pare entregat al fanatisme religiós i una mare que es dedica a les teràpies homeopàtiques. Un dels germans grans es tranforma també en maltractador seguint l'exemple del discurs fanàtic del pare i, davant l'abús continu que rep de mans de la seva família, la Tara finalment decideix que ha d'aconseguir anar a la universitat per escapar de la casa familiar. El procés, però, acaba fent-se molt accidentat, i l'adolescent ha de transitar constantment entre el seu desig d'alliberar-se i la culpa i l'avergonyiment que aquesta decisió li provoquen.

M'agrada: És un relat que es fa molt punyent a l'hora d'explicar la dinàmica dels abusos i el maltractament en el si de la família, i que a la vegada prova de comprendre tots els personatges implicats des de l'empatia i sense fer-ne judicis preconcebuts.

Enlace permanente para 'Paddy Clarke ha ha ha (#364) '

0:04

Paddy Clarke ha ha ha (#364)

» ‎ telèmac

Em queia bé l'avi Clarke, molt més que l'avi Finnegan. La dona de l'avi Clarke, la meva àvia, ja no era viva.
- És al cel -deia ell-, passant-s'ho d'allò més bé.
Aquesta novel·la de l'autor irlandès Roddy Doyle es va publicar per primer cop el 1993 i va guanyar el premi Booker aquell mateix any. El seu protagonista és un infant, en Paddy Clarke, que relata en primera persona les seves experiències d'infància a finals dels anys 60 al barri fictici de Barrytown, a Dublín. La novel·la té molt poc argument, i el relat es desenvolupa a través d'una única secció, que barreja retalls d'escenes, converses, anècdotes i records del protagonista en una mena de monòleg interior continuat. La seva vida familiar, amb els seus pares i els seus germans petits, les seves entremaliadures al carrer amb els seus amics de l'escola - tot i que "entremaliadures" és un terme una mica massa suau per descriure-les - i també el dia a dia de l'escola. No és exactament un relat de penúries i misèries com el que de vegades esperem de les novel·les irlandeses: la família és de classe mitjana, i el barri on viuen es troba en plena expansió urbanística, prenent terreny als camps i a les masies tradicionals per als nous habitatges dels treballadors. Ara bé, en aquest sentit és un relat que sobta per la seva violència, que el narrador explica en primera persona sense entrar en valoracions ni judicis: gran part de l'encant de la novel·la és precisament la recreació d'aquesta veu del protagonista, desarticulada i fragmentària, com correspon a un nen que intenta comprendre la realitat en els seus propis termes, i que sovint és incapaç d'explicar el món dels adults. En aquest sentit, observem les violències i les baralles dels seus pares a través de la seva mirada, no exactament innocent, però que intenta explicar-se el que està presenciant a temps real i alhora donar-se seguretat a si mateix. De la mateixa manera, les seves baralles constants i els seus jocs de poder i dominació amb la colla de l'escola responen a aquesta necessitat de crear-se una il·lusió de control que en realitat no té sobre la seva vida: com ell mateix reflexiona en un moment de la novel·la, has d'arribar a odiar molt els altres per arribar a ser amic d'algú. Per això, de vegades, als amics els pots odiar en la mateixa mesura que els necessites. També és la història de la relació entre en Paddy i el seu germà petit, en Sinbad, que poc a poc s'anirà endurint a base de ser l'ase dels cops de totes les humiliacions i males passades de la colla. En aquest sentit la novel·la sí que té un argument, el que passa és que tots els canvis decisius per a la vida del protagonista es concentraran al seu últim terç, i en aquest sentit la novel·la es llegeix com una preparació constant, un amuntegament d'informació, que necessitarem prop del desenllaç quan es comencin a precipitar els esdeveniments. Els canvis es produeixen en detalls petits, i per això la novel·la requereix una lectura atenta i, més que explicar el típic camí d'empoderament per al protagonista a través de múltiples adversitats, fa més aviat el contrari, fer-lo transitar des d'una falsa sensació de control i de seguretat, que correspon a aquesta despreocupació més típica de la infància, fins a la consciència més completa de la seva pròpia impotència davant la duresa del món dels adults. En aquest sentit és un relat molt divertit que acaba precisament amb una nota agredolça: el constant recurs a l'humor a través del to col·loquial dels personatges contribueix constantment al to lleuger de la proposta; és cap al final que el to es fa una mica més seriós quan la vida del protagonista comença a canviar. Una lectura realment molt fresca i divertida, que defuig qualsevol mena de nostàlgia en la seva cruesa i la seva manca d'afectacions, però a la vegada manté l'equilibri entre el realisme del retrat social i la mirada infantil del seu protagonista.
Sinopsi: A finals dels anys seixanta, l'infant Paddy Clarke creix despreocupat al nord de Dublín. Al principi no dona importància a les baralles dels seus pares, almenys no fins que no es comencen a fer cada cop més freqüents. A l'escola es dedica a fer entremaliadures, sempre intentant no forçar els límits per tal de no ser enxampat. És després de l'escola, amb els amics del barri i jugant al carrer, que en Paddy i la seva colla es ficaran en un embolic rere un altre.
M'agrada: M'ha agradat sobretot la forma com l'autor recrea la veu del nen petit a través de la narració en primera persona. No sona com un adult recreant la veu d'un infant, sinó com un infant narrant el seu propi dia a dia en present.

Enlace permanente para 'Insòlita primavera'

0:07

Insòlita primavera

» ‎ telèmac

0:15

Kokoro (#363)

» ‎ telèmac

- No m'agrada discutir. Els homes es diverteixen discutint per discutir. No m'explico com podeu passar tant de temps parlant i parlant com si brindéssiu amb copes buides.
Van ser paraules fortes, tot i que no em van sonar xocants. La dona del sensei no era prou moderna per mostrar-me la seva intel·ligència i revelar el seu amor propi. Em feia la impressió que ella s'estimava més el que està submergit dins del cor de les coses.
Aquesta novel·la de l'autor japonès Natsume Sōseki es va publicar per primer cop el 1914, i ha esdevingut amb el temps un moment fundacional de la novel·la japonesa moderna. El període Meiji es va caracteritzar per l'obertura del país a Occident, després de segles d'aïllament de l'exterior, que havien tingut lloc per tal d'evitar la colonització occidental que havien patit molts altres països orientals. A partir de 1868, l'emperador Meiji recupera el poder a la pràctica en acabar el domini dels shogun, o líders guerrers feudals, i s'obre una etapa de modernització política, social i industrial, que portaran el país a convertir-se en una potència econòmica i política mundial. L'emperador Meiji va morir el 1912, i en aquest moment la societat japonesa mira enrere i fa balanç d'aquest període de canvis radicals. La mort de Meiji també va venir marcada pel suïcidi ritual del general Nogi, un veterà de l'exèrcit imperial que va atribuir aquest acte a la vergonya provocada per un fracàs militar de dècades enrere, i que reflectia la tradició dels samurai d'immolar-se en senyal de respecte després de la mort del seu senyor. Aquests fets van impactar en les consciències de la generació d'escriptors japonesos a la qual pertanyia Sōseki i, tot i que figuren en la novel·la només de forma marginal i anecdòtica, configuren el rerefons dels conflictes que els seus protagonistes han d'afrontar. Amb la novel·la occidental, aquests autors van descobrir el concepte de l'individualisme forjat pel romanticisme alemany i britànic, però, més que assumir-lo literalment, van entrar-hi en una mena de conflicte dialèctic, i de seguida van passar-lo pel filtre dels valors japonesos tradicionals. Si per a la tradició japonesa l'individu no és res més que en la mesura que forma part d'una comunitat ben cohesionada i sostinguda per unes relacions familiars, patriarcals i polítiques tradicionals, l'individualisme dels japonesos moderns esdevé una mena de revisió crítica d'aquesta societat. Els joves estudiants es consideren capaços de valorar la societat dels seus pares i veure'n les mesquineses i les corrupcions morals, de forma que aquest nou individu es troba a cavall entre la modernitat i els antics valors d'honorabilitat i cavallerositat d'un individu fort i independent, però sacrificat al bé de la societat, com el monjo o el guerrer. El mateix Natsume Sōseki va viure una decepció familiar similar a la d'un dels personatges d'aquesta novel·la, tot i que no és ben bé fins al final del relat que quedarà palès l'abast de les implicacions d'aquesta traïció. Kokoro és una novel·la que es desenvolupa a un ritme lent i pausat, i en què l'acció es concentra quasi exclusivament en el seu últim terç, quan es produeix el flashback a la joventut del protagonista, descobrim el terrible secret que amaga en el seu passat i arribem a comprendre millor la situació d'aïllament i ostracisme social que viu en el present. En aquest sentit, és una novel·la que esdevé molt més completa en rellegir-la que no en llegir-la per primer cop, i que precisament al final revela una estructura perfecta, en tres actes, que equilibra perfectament el joc de relacions psicològiques entre aquests personatges. Durant la primera part de la novel·la, un jove estudiant universitari estableix una relació d'amistat o mestratge amb un intel·lectual retirat, a qui anomena sensei en senyal de respecte. L'estudiant comença a intuir que el sensei guarda alguna mena de secret sobre el seu passat: la seva misantropia i el seu aïllament de la societat no tenen una explicació directa a simple vista. L'esposa del sensei sembla resignada als canvis d'humor i als silencis del seu marit, i prova d'explicar-los en el seus propis termes. Durant la segona part de la novel·la, l'estudiant viatja al poble dels seus pares per assistir a la malaltia terminal del seu pare. Aquí és on entra en conflicte amb els usos més tradicionals dels seus pares, i les expectatives que aquests tenen respecte d'ell i el seu germà. L'acció d'aquesta segona part queda interrompuda per una carta sobtada del sensei, en què aquest li relata a l'estudiant el seu propi passat, amb un tràgic secret dels seus anys de joventut que ha marcat directament tota la seva vida fins al present. És aquí on es produeix el gir de la novel·la, i on ens adonem que el protagonista potser no era una figura tan heroica o admirable com s'hauria pogut pensar al començament. És en aquest moment de reconeixement final en què Sōseki es mostra més crític amb el seu propi protagonista, en tant que confronta la seva fatal decisió vital, de fet, amb els conceptes orientals de l'honor i el deshonor. Cal llegir aquesta novel·la, per tant, provant d'entendre'n el context històric i cultural, i veure les motivacions dels personatges a través d'aquest filtre en comptes de provar d'encabir-les en el marc dels valors o de la psicologia occidentals. És per això que Sōseki aconsegueix un equilibri brillant entre aquestes dues tradicions que prova de fer dialogar: si bé influït per la cultura occidental a l'hora de caracteritzar els seus personatges psicològicament, i a l'hora de presentar-los dilemes que els enfronten a una visió rígida de les normes i tradicions orientals, aquests acaben defensant o reafirmant els valors tradicionals de la societat japonesa a través dels seus ideals i de les seves decisions - o de les seves incapacitats i frustracions, també, a l'hora de posar-los en pràctica.
Sinopsi: La trama ens presenta la relació de coneixença i amistat que es desenvolupa entre un estudiant universitari i un intel·lectual retirat a qui anomena sensei. Al principi l'estudiant queda enlluernat pel seu mestre i per la idíl·lica relació que sembla mantenir amb la seva esposa, però aviat comença a sospitar que guarda algun secret sobre el seu passat. Aquest secret no se'ns acaba revelant fins a la darrera part de la novel·la, de forma que acaba posant llum sobre l'actitud i la situació presents del sensei.
M'agrada: M'ha agradat molt veure com guanya aquesta novel·la en la relectura. La complexitat de la caracterització psicològica dels personatges, que es troben enfrontats a dilemes que als occidentals ens poden semblar estranys, però que adquireixen tot el seu sentit dins del context històric i cultural en què se situa la història.

Enlace permanente para 'Cap altre amic que les muntanyes (#362) '

0:01

Cap altre amic que les muntanyes (#362)

» ‎ telèmac

Si m'hagués mort en aquest viatge, estic segur que haurien llençat el meu cadàver a l'oceà sense pensar-hi més - llençat com a pinso per a taurons i peixos estranys.

Aquest llibre de l'autor kurd en llengua farsi Behrouz Boochani és una lectura tan colpidora com necessària en els nostres dies. Boochani va haver de fugir de la persecució política al seu Ilam natal, a l'Iran, el 2013, quan tenia trenta anys, a causa de la seva feina de difusió de la cultura kurda, i va aconseguir arribar a Austràlia des d'Indonèsia en una embarcació precària en el segon intent. Allà va ser víctima de la política de migració de l'estat australià, que aquell mateix any havia aprovat una llei per a l'externalització de la detenció de refugiats i sol·licitants d'asil polític. Papua Nova Guinea va passar a encarregar-se dels centres d'internament d'estrangers a canvi de llocs de feina per als papuans, i els homes sense família van ser enviats a l'illa de Manus, on els refugiats van ser obligats a malviure en condicions infrahumanes en un precari complex d'instal·lacions penitenciàries, vigilats per empreses de seguretat privades controlades pels australians amb treballadors papuans subcontractats. La lògica legal d'aquest sistema és tan perversa que l'única opció que els van oferir si no volien ser deportats és signar com a demandants d'asil, cosa que els obligava a romandre a Manus de forma permanent. A partir d'aquest moment, el llibre fa el relat diari dels maltractaments i les vexacions a què són sotmesos els presoners, que van des de la privació d'aliments, productes d'higiene bàsics i atenció sanitària, o els talls deliberats d'aigua i electricitat, fins a la violència física i un estat permanent d'humiliació a través de jerarquies i regulacions absurdes amb l'únic objectiu d'alienar i embogir els presoners fins a fer-los subsistir en un estat de semi-animalitat. També és un testimoni de la resistència dels presoners davant d'aquesta situació, que en un context així pot presentar múltiples facetes i explotar inesperadament en qualsevol moment: des d'intents d'escapada, arravataments profètics, celebracions nocturnes, actes d'amabilitat aleatoris que no troben sentit en un món on la crueltat està institucionalitzada, o encara que només sigui la paciència diària de mantenir el cap fred davant la humiliació generalitzada. De fet, la història de la creació d'aquest llibre és en si mateixa un incontestable acte de resistència: Boochani va aconseguir escriure els textos que conformen el llibre, així com poemes i cròniques periodístiques per a diversos mitjans, enviant els textos per Whatsapp als seus amics i al seu traductor del farsi, Omid Tofighian, a través d'un mòbil clandestí. Quan aquest llibre ja estava preparat per a la publicació, Boochani encara era a Manus sense saber quin seria el seu destí. L'estil de Boochani en part reprodueix aquest accidentat procés d'escriptura, i en part és també fruit d'una decisió deliberada, en tant que l'única forma de relatar aquesta història de patiment i horror és a través d'una prosa entretallada i fragmentària, que reflecteix l'experiència de dislocació i alienació extrema que pateix el protagonista. Es nota que és el llibre d'un periodista en el seu estil sobri i distanciat, que tot sovint ens relata les vicissituds dels seus companys de captiveri com si en fos un observador objectiu. D'altra banda, també és el llibre d'un poeta, que produeix unes associacions d'idees vívides i directes posant l'accent en les imatges d'animals, en la natura com a força vital incontrolable i metàfora d'un referent que canvia constantment, en el processament per part de la ment d'experiències límit com la proximitat de la mort, o la dissociació de la ment i el cos quan aquest adquireix una autonomia pròpia en ser sotmès al dolor físic constant. En aquest sentit la narració esdevé principalment onírica i al·lucinatòria, en tant que l'expressió d'un sistema il·lògic i absurd no es pot reproduir en la pàgina de cap forma racional o lineal: l'arbitrarietat del sistema en què el pres es veu immers es reflecteix també en aquesta extremada flexibilitat que té la prosa per barrejar constantment diversos gèneres i estils narratius. Alguns capítols tenen aquest to oníric i surrealista, d'altres són més psicològics, el de l'amotinament dels presos pren un caràcter més èpic i mític - i en especial destaca el capítol desè, que combina diferents escenes simultànies i diversos punts de vista en una narració en aquest cas sorprenentment fluïda i visual. Omid Tofighian categoritza aquest estil únic que Boochani desenvolupa com a "horrific surrealism" o "surrealisme de l'horror". La complexitat de la proposta no s'acaba aquí, però. Cap altre amic que les muntanyes també és el text d'un politòleg que prova d'entendre la seva situació - i fer-la entenedora - en termes sociològics i polítics. És un text híbrid en tots els sentits, perquè no sols pretén ser narració sinó també epistemologia d'aquest captiveri i la seva resistència intrínseca: utilitzant el terme "sistema kiriàrquic", manllevat de la teòloga feminista Elisabeth Shüssler Fiorenza, Boochani retrata una xarxa de dominacions que opera en diferents direccions i que estableix múltiples relacions transversals entre víctimes i opressors. El sistema no està tan dirigit a humiliar i oprimir les víctimes de dalt a baix - o no únicament - sinó més aviat a crear odi i humiliació d'uns presoners envers uns altres. De la mateixa forma, els guardes papuans se situen en una relació força ambivalent i canviant respecte dels seus superiors australians i dels presoners. Cap altre amic que les muntanyes és un llibre brillant perquè ens transmet un horror absolut de forma molt complexa i elaborada, i ho fa amb un indiscutible valor literari. A la vegada, però, no intenta sublimar tot aquest horror en cap mena de redempció poètica o d'horitzó de sentit últim. Aquest és un equilibri estrany i, al meu parer, molt difícil d'aconseguir.

Continguts: Des del seu primer intent de travessa de l'oceà des d'Indonèsia fins a Austràlia, fins a l'assassinat del seu company de captiveri, Reza Barati, a mans dels guardes de la presó de Manus a Papua Nova Guinea, Behrouz Boochani explica els abusos comesos pel govern australià en política migratòria a partir de l'externalització de la custòdia dels refugiats, en el moment que va decidir que no els assumiria dins les seves fronteres. Boochani explica el dia a dia dins d'aquesta institució penitenciària, caracteritzat per la humiliació i la violència constants. El manteniment dels presos en condicions infrahumanes va dirigit a crear odis i jerarquies internes entre ells, i a controlar-los a través de la por, la fam i el dolor físic.

M'agrada: M'ha semblat un text imprescindible per la seva vigència avui dia, en plena crisi migratòria mundial, i en què tots tenim un CIE a vint minuts de casa. El seu estil narratiu, un híbrid entre el relat psicològic, la poesia, la memòria onírica i la reflexió filosòfica m'ha semblat un dels seus aspectes més brillants.

Enlace permanente para 'L'assassí cec (#361) '

0:12

L'assassí cec (#361)

» ‎ telèmac

Digues on et fa mal -deia-. No cridis. No t'esveris i ensenya'm on t'has fet mal. Però hi ha persones que no saben dir on els fa mal. Ni saben com es fa per no esverar-se. Ni podran parar mai de cridar.
Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop l'any 2000 i és una lectura realment fascinant en la seva complexitat de relats encaixats dins de relats més amplis. La veu narradora és la de l'Iris Chase, una anciana d'una família adinerada d'un poble fictici, Port Ticonderoga, prop de Toronto. Iris mira enrere per relatar la veritat de la seva història, que contradiu en aspectes molt importants la imatge pública que ha sobreviscut de la família. Poc després d'acabada la segona guerra mundial, la família queda marcada pel suïcidi de la germana de l'Iris, la Laura, que se'ns descriu tot just en les primeres línies de la novel·la. A partir d'aquí es desenvolupa un misteri per provar d'esclarir les circumstàncies que van portar a aquest tràgic desenllaç. Posteriorment a la mort de la Laura, l'Iris va publicar una novel·la inèdita de la seva germana, L'assassí cec, en què es relata l'afer amorós entre una jove adinerada i un fugitiu de la justícia, i que retrata la Laura a ulls del públic com una heroïna romàntica i incompresa. Dins de la novel·la de la Laura, ens trobem un altre relat que hi encaixa dins, una història de ciència-ficció que l'amant explica a la seva estimada a través de successives entregues, i que acaba revelant paral·lelismes significatius amb la història principal. L'Iris ens ofereix la novel·la pòstuma de la Laura en paral·lel a la seva pròpia autobiografia, des de la infància de totes dues després de la primera guerra mundial fins a acabar descabdellant tots els fets que van portar al suïcidi de la Laura. La novel·la m'ha agradat, tot i que reconec que se m'ha fet força més feixuga que les altres novel·les que he llegit d'Atwood. El ritme es fa excessivament lent en determinats passatges, i no sé fins a quin punt el fet que els girs de guió siguin completament previsibles - alguns d'ells assenyalats pel relat mateix - és una estratègia de l'autora per fer-nos dubtar sobre la seva narradora, certament molt poc fiable. Quan es comença a veure clar per on anirà el desenllaç de la història, la protagonista encara el dilata durant ben bé la segona meitat de la novel·la, i això afegeix complexitat als possibles nivells de lectura del relat, en tant que la ceguesa que figura al títol pot presentar diverses interpretacions. En la història de ciència ficció inventada per un dels personatges, els assassins cecs són una secta de revolucionaris que havien quedat cecs a partir de l'explotació i les tortures que havien patit de petits. És un clar paral·lelisme de la subtrama política de la novel·la, que enfronta els magnats industrials canadencs, que no fan més que enriquir-se amb les successives guerres europees del segle vint, al creixent descontentament i organització de la classe obrera. Ara bé, la violència que es desencadena a la vida de les protagonistes també té a veure amb la "ceguesa" de l'Iris, ja que queda en un pla molt ambigu si realment és tan cega com ella pretén respecte del que passa davant mateix dels seus ulls, o prefereix ignorar deliberadament una realitat que és massa dolorosa per mirar-la cara a cara. El punt més fort de la novel·la d'Atwood, sens dubte, és la seva precisió a l'hora de retratar les múltiples cares de l'opressió i la violència que les dones pateixen a través de la història. Des que les dues germanes són ben petites fins que queden atrapades en el matrimoni de l'Iris amb un ric industrial de la ciutat, la novel·la ens va destapant els múltiples rostres d'aquesta violència, de vegades més directa però que tot sovint es desplega de formes amagades i secretes, de les quals no convé parlar o que directament tothom normalitza perquè el comportament que s'espera de les dones està perfectament delimitat socialment. En absència d'una figura materna, les noies són educades per un pare distant i depressiu, la seva amant, una mainadera conservadora i tradicional, i una institutriu i un preceptor que les iniciaran en un ideal frustrat de feminitat romàntica, d'una banda, i en el silenciament dels abusos patits a través de la duplicitat, de l'altra. A mitjans dels anys trenta l'Iris es veurà obligada a contraure un matrimoni de conveniència amb un ric magnat davant de la situació d'endeutament de la família, i veurà com quedarà atrapada en una minoria d'edat perpètua a mans del seu marit. Amb la mort del pare, la germana petita, la Laura, també quedarà sota la tutela absoluta del cunyat, en tant que encara és menor d'edat. Aquí és quan les germanes posaran en pràctica la seva habilitat per a la duplicitat, l'ocultació i l'engany, i iniciaran un ambigu triangle amorós amb un líder comunista fugat de la justícia. Així és com la història sencera se'ns desplegarà davant dels ulls a través de les múltiples versions que poden donar sentit als mateixos fets en cada moment. El resultat és una novel·la realment interessant i molt ben construïda, tot i que potser no a l'alçada d'altres novel·les d'Atwood que m'han semblat més reeixides.
Sinopsi: Al tombant del segle vint-i-u, l'anciana Iris Griffen s'asseu a escriure la seva autobiografia, per il·luminar definitivament els punts foscos en la història de la seva família, especialment pel que fa al suïcidi dècades enrere de la seva germana Laura. La seva biografia i la de la seva germana es remunten a principis del segle vint, on creixen òrfenes de mare en el si d'una família adinerada, els Chase. Les lluites obreres dels anys vint i trenta marquen la decadència de les indústries familiars, i just abans de la segona guerra mundial l'Iris es veu obligada a casar-se amb un altre industrial, Richard Griffen. Al llarg de la història s'aniran desplegant els secrets familiars, que tot sovint entraran en contradicció amb versions anteriors del mateix relat.
M'agrada: Com és habitual, la bellesa de la prosa de Margaret Atwood, i la seva atenció als detalls, en especial els més quotidians i mundans, que es converteixen en símbols de violència contra les dones a través de les institucions familiars, polítiques i socials, així com a través de la cultura i l'art mateixos.
No m'agrada: A diferència d'altres novel·les que he llegit d'Atwood, aquesta se m'ha fet especialment lenta i feixuga, i el fet que els girs de l'argument es facin totalment previsibles no ajuda en aquest sentit. És cert que se suposa que ha d'afegir un nivell de profunditat sobre la veu narradora, però l'estructura de la novel·la amb els relats encaixats els uns dins dels altres no m'ha semblat del tot convincent.

Enlace permanente para 'Si portes un estel al front '

8:33

Si portes un estel al front

» ‎ telèmac

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ha proposat llegir textos de l'autor al voltant del tema "Hope and Courage", "Esperança i Coratge". Encaixa força, suposo, amb la situació global de pandèmia que va esclatar l'any passat i que ha enfonsat molta gent en la incertesa i els dubtes respecte del futur, o directament en el dol i el patiment per la pèrdua d'éssers estimats.
Ha estat difícil triar el text aquest any. L'elecció òbvia era algun passatge de El Senyor dels Anells, en què l'esperança és un dels motius principals al llarg de tota la novel·la, i el coratge també hi té un protagonisme destacat. De fet, hi ha un personatge que encarna el valor de l'esperança durant tot el text: Aragorn. D'una banda, aquesta és una de les qualitats personals que destaquen més d'aquest personatge i, d'altra banda, com a figura messiànica encarna literalment l'esperança del seu poble. Però potser va ser perquè buscava una lectura més breu o perquè em feia angúnia tornar a Mordor i a les batalles èpiques contra el mal en majúscules gratuïtament, que vaig decidir triar una altra lectura.
Aragorn és un personatge que encarna l'esperança en l'obra de Tolkien i retorna a la seva gent portant un estel al front. Però hi ha un altre personatge de Tolkien que porta un estel al front, tot i que l'esperança i el coratge no apareguin explícitament en el seu relat i s'hagin de buscar entre línies. Així és com em vaig decidir a rellegir aquest any El ferrer de Wootton Major, i a provar de descobrir si l'estel de les fades que Smith va rebre quasi per casualitat té a veure amb l'estel èpic que encarna l'esperança. I mentre feia això, vaig descobrir també quina mena de coratge proposa el text. Així doncs, esperança i coratge a El ferrer de Wootton Major.

Després d'una brillant arrencada amb l'emblemàtic paràgraf inicial, el narrador ens presenta els diversos festivals d'hivern que se celebren a Wootton Major. Un d'ells en especial, la festa dels Vint-i-quatre, que se celebra cada vint-i-quatre anys, és el que posarà en marxa els esdeveniments de la història, i també marcarà, de fet, l'estructura de la narració, ja que trobarem aquesta celebració al principi i al final del relat. En aquesta celebració, Smith, el protagonista, es menja un estel del país de les fades que hi havia amagat al pastís, tot i que d'entrada l'esdeveniment sembla fortuït i al principi l'infant no és conscient del que suposarà aquesta troballa per a la seva vida:

El que havia passat era que un dels infants de la Festa se l'havia empassat sense adonar-se'n, per bé que havia trobat a la seva porció una moneda de plata i l'havia donada a la Nell, la nena que tenia al seu costat: ¡semblava tan desencantada per no haver trobat res al seu bocí! De vegades el nen es demanava què se'n devia haver fet, de l'estel, sense saber que el duia a dintre, ficat en algun lloc on no el podia sentir, car així havia de ser. Allí va romandre durant molt de temps, fins que li va arribar l'hora. (23-26)*

Smith porta l'estel dins seu sense sentir-lo i sense saber-ho. El moment de l'estel encara no ha arribat, i potser és comprensible en tant que Smith encara és un infant. Ara bé, un dia Smith vomita l'estel i se l'enganxa al front. A partir d'aquest moment comencen els seus viatges d'anada i tornada - d'exploració - a la terra de les fades.

Però al País de les Fades tenia els seus propis afers, i hi era ben rebut, car l'estel resplendia al seu front, i ell estava tan segur com ho pot estar cap mortal en aquell perillós país. Els Petits Mals defugien l'estel i, dels Grans Mals, n'estava protegit. De tot això en donava gràcies, perquè ben aviat adquirí experiència i va comprendre que hom no pot apropar-se sense risc a les meravelles del País de les Fades, i que a molts dels Mals no se'ls pot desafiar sense les armes adients, massa poderoses perquè un mortal qualsevol les manegi. Ell continuava essent un observador atent, no pas un guerrer, i si bé amb el temps podria haver forjat armes que al seu món haurien tingut poder suficient per esdevenir matèria de grans llegendes i adquirir el valor del rescat d'un rei, sabia que al País de les Fades haurien servit de ben poca cosa. De manera que ningú no té memòria que, entre les coses que va fer, mai hagués forjat cap espasa, cap llança ni cap punta de fletxa. (30-32)

La traducció "observador atent" correspon a l'original "learner and explorer" (literalment, "aprenent i explorador"). El concepte de coratge en aquest relat no té a veure amb la guerra ni amb les gestes èpiques, més aviat amb l'exploració i l'aprenentatge dins del país de les fades, un món màgic i indòmit que el viatger ha de descobrir. Quin és el perill del país de les fades, doncs? Que potser té a veure amb ser transformat un cop s'hi accedeix i tornar-ne, però canviat? Amb quedar-hi atrapat i no poder-ne sortir? Al seu assaig Sobre els contes de fades Tolkien apunta a quin pot ser aquest risc:

In that realm a man may, perhaps, count himself fortunate to have wandered, but its very richness and strangeness tie the tongue of a traveller who would report them. And while he is there it is dangerous for him to ask many questions, lest the gates should be shut and the keys be lost. (315-316)**

En aquest regne, un home potser es consideraria afortunat d'aventurar-s'hi, però la seva riquesa i la seva estranyesa mateixes bloquen la llengua del viatger que provi d'explicar-les. I mentre hi és, li és un perill fer massa preguntes, per por que les portes se li tanquin i se'n perdin les claus. (La traducció és meva).

El perill del regne de les fades és, més aviat, segons Tolkien, quedar-ne exclòs o ser-ne expulsat, i aquesta conseqüència té a veure amb traspassar-ne els límits, és a dir, excedir les normes que l'hospitalitat d'aquest regne imposa. Com veiem ben aviat, a Smith li passarà quelcom semblant. Després d'unes bellíssimes descripcions sobre els seus viatges pel regne de les fades, Smith comença a rebre advertiments per fer-lo marxar, en tant que no hi pertany. La seva determinació a seguir explorant aquest país comença a caracteritzar-se en el text com a "gosadia" o "atreviment" més que no pas coratge. Smith ha començat a traspassar la línia de perill:

- ¿No t'estàs tornant molt atrevit, Front Estelat? ¿No tens por del que pugui dir la Reina, si arriba a saber-ho? Llevat que tinguis el seu permís.

Ell es quedà desconcertat en reconèixer el seu propi pensament i saber que la donzella l'hi llegia: pensava que l'estel del front era un passaport per anar onsevulla que volgués; i ara sabia que no era pas així. (40-42)

Aquesta advertència, així de subtil, planteja a Smith l'aprenentatge més dur que haurà d'afrontar en la seva aventura. El que havia pensat que era una regió sense límits, al seu servei per explorar-la a plaer, en realitat és un territori restringit. El salconduit pel país de les fades que li ofereix l'estel li permet accedir només a una petita part d'aquest regne màgic. No és fins molts anys després, en la seva última expedició al regne de les fades, que es troba cara a cara amb la Reina i aquesta li confia un missatge que ha de portar al Rei de les fades quan el trobi. És en aquest passatge que es dóna un dels moments més misteriosos del text sencer:

Llavors es va agenollar, i ella s'inclinà i li va posar la mà al cap, i una gran calma planà al seu damunt; li semblava que era simultàniament al Món i al País de les Fades, i encara fora de tots dos, contemplant-los, de manera que es va sentir alhora desvalgut, amo de si mateix i en pau. Quan transcorreguda una estona la quietud va passar, ell va alçar la testa i es va posar dempeus. El crepuscle era al cel, empal·lidien els estels i la Reina havia desaparegut. Al lluny sentí el ressò d'una trompeta entre les muntanyes. L'alta planura on s'estava era silenciosa i deserta, i ell sabia que ara el seu camí el menava de nou a la desemparança. (48-49)

El ferrer experimenta tres estats simultanis, com si es tractés d'un arravatament místic: dins del Món i al País de les Fades ("in the World and in Faery"), fora de tots dos ("outside them") i contemplant-los ("surveying them"), i a aquestes tres situacions es corresponen tres sentiments: desvalgut ("in bereavement"), amo de si mateix ("in ownership") i en pau ("in peace"). Val a dir que l'original anglès, amb la repetició de la conjunció "and" en totes dues enumeracions, és força més clara que la traducció en presentar aquest paral·lelisme.

Ser dins del món és estar desvalgut, viure en precari: el mot anglès "bereavement" es refereix a l'estat d'algú que ha perdut una persona estimada, i normalment es tradueix com a "dol". És una mena d'estat de despossessió.

Ser fora del món és l'estat contrari, en el text literalment equival a la possessió, i se sobreentén que és una característica que no li pertoca als humans o als mortals, que no posseeixen el món, sinó als éssers màgics, autèntics posseïdors en aquest cas.

Contemplar-los equival a estar en pau. És una mena de superació dels dos estats anteriors: la despossessió bàsica i vital de l'existència humana, i la possessió per part d'una dimensió transcendent que ens està vetada per defecte.

La complexitat del fragment no acaba aquí, però. En aquesta mena d'experiència mística, Smith acaba comprenent que el seu camí el porta de tornada a casa seva, al món humà. La paraula "desemparança" que empra el traductor correspon de nou a "bereavement" en l'original anglès, per tant, cal tornar a dins del Món. Ara el text mostra l'autèntica cara del coratge: reconèixer els límits del nostre propi viatge vital, de la nostra exploració, retornar al món conegut, renunciar o deixar anar quan arriba el moment. Un cop torna al poble, Smith té una conversa reveladora amb l'Alf, el mestre cuiner, sobre la necessitat de deixar l'estel enrere.

¿No és meu? Em va tocar a mi. ¿És que un no es pot quedar les coses que li toquen, ni que sigui com a record?

- Algunes coses, sí. Aquelles que són regals i es donen com a record. N'hi ha d'altres, però, que no es donen així. No poden pertànyer sempre a una sola persona, ni ser considerades com a patrimoni familiar. Són un préstec. Segurament no has pensat que algú altre el pot necessitar. Però és així. Anem curts de temps. (52)

Aquest passatge presenta paral·lelismes amb altres textos de Tolkien en què els personatges han de deixar anar objectes màgics, com l'Anell, per exemple, o els Silmarils. L'accent en aquests passatges sempre es posa en la necessitat d'entregar l'objecte lliurement, i no aferrar-s'hi, en tant que els objectes màgics reben connotacions negatives, o canalitzen els instints més egoistes i mesquins dels seus personatges. Ara bé, la influència de l'estel en aquest text és totalment positiva. Smith no s'ha de desprendre de l'estel perquè sigui un objecte maligne que cal destruir, com l'Anell, per exemple. L'estel s'ha de deixar anar perquè algú altre el pot necessitar. És important tenir esperança, però aquesta no és un exercici solipsista: més que per un mateix, cal tenir-ne pels altres (quasi em va recordar la frase de Benjamin, per més que sigui estrany introduir-la en aquest context).
És en el retorn a casa que Smith es troba amb una altra cara de l'esperança, que acaba arrodonint el text i donant-li una conclusió magnífica. La seva família ha estat esperant-lo sempre, al final de cadascun dels seus viatges. La pèrdua de Smith no és una renúncia total: és acceptació del moment present i de tots els seus dons. És el coratge de ser un mateix i de donar el màxim d'un mateix dins del món (ni fora, ni observant-lo). Potser Smith no derrota monstres, no fa gestes èpiques, ni la seva història pertany als grans poemes, però el treball a la forja diària continua. La presència del seu fill, en Ned, sensible a la màgia de les fades tot i que no cridat a descobrir-la de primera mà, li ho recorda:

¡No, no, fill meu! ¡Fes festa! Pel fet que sigui avi, no vol pas dir que els meus braços s'hagin afeblit. ¡Deixa que vingui feina! Ara hi haurà aquí quatre mans per escometre-la tots els dies feiners. No tornaré a sortir de viatge, Ned: vull dir que no faré viatges llargs, ¿m'entens?

- ¿De manera que és això, pare? Em demanava què se n'havia fet, de l'estel. És una llàstima. - Agafà la mà al seu pare. - Em sap greu per tu. Però també té el seu costat bo, per a la nostra casa. ¿Saps, Mestre Ferrer? Encara em pots ensenyar moltes coses, si disposes de temps. (63-64)

Els personatges de Smith semblen massa pragmàtics per entretenir-se pensant en el que han perdut, i després de renunciar-hi, segueixen mirant cap endavant. Tenir esperança per ser conscient de les necessitats dels altres. Tenir coratge per acceptar quan arriba el moment de deixar anar, i fer-ho sense recança. Sembla fàcil de dir, i tant de bo fos igual de fàcil de posar en pràctica. El relat acaba tancant el cercle de l'escena inicial: una nova festa, en què un nou infant s'empassa l'estel. L'antic Mestre Cuiner es retira i el càrrec l'assumeix l'antic Aprenent. Tot en ordre, tot bé.
* Les cites del text per a aquest article les he extret de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El ferrer de Wootton Major i "La fulla" d'en Niggle. Barcelona: Proa, 1999. La traducció és de Jordi Arbonès.
** "On Fairy-Stories" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008.

Enlace permanente para 'L'alba de la foscor '

7:23

L'alba de la foscor

» ‎ telèmac

0:03

The Winter

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Las cazas del hombre (#360) '

0:11

Las cazas del hombre (#360)

» ‎ telèmac

Escriure la història de la caça de l'home és escriure un fragment de la llarga història de la violència dels dominants. És escriure la història de les tècniques de depredació indispensables per instaurar i reproduir les relacions de dominació. La caça d'homes no s'ha d'entendre aquí com a metàfora. Fa referència a fenòmens històrics concrets en què els éssers humans van ser assetjats, perseguits, capturats o assassinats seguint mètodes de caça.

Aquest assaig del filòsof francès Grégoire Chamayou es va publicar originalment en francès el 2010 i dos anys després se'n va publicar la traducció al castellà. És una anàlisi brillant i completíssima de les relacions de depredació que s'estableixen en les societats humanes a través de la història. La història de la caça humana és un relat de relacions de dominació i, per tant, és també la història de com es determinen - i es justifiquen ideològicament - els criteris d'exclusió que defineixen qui és caçat en cada moment i en virtut de quina diferència específica. Com l'autor deixa ben clar al principi del text, el concepte de "cacera" aquí té el seu sentit més literal: no és ni metafora poètica ni abstracció filosòfica, sinó que fa referència a l'experiència de persecució física i a la impotència més absoluta i radical que produeix en la víctima. A través de la història es tradueix en episodis de persecucions d'heretges i bruixes, esclats d'antisemitisme per tot Europa, els dos moviments de persecució que engega l'esclavisme - el que segresta persones en origen per fer-les esclaves i la persecució dels esclaus fugats - i el naixement i evolució de les institucions policials, amb el setge progressiu als proscrits, als pobres, als criminals i, en els nostres dies, als immigrants sense papers. És també un relat dels discursos justificadors que han tingut lloc al llarg de la història per part de la filosofia, i en aquest sentit és un text autènticament revelador: des dels filòsofs de l'antiguitat grega fins als apologistes del nazisme en el segle vint, passant pels conflictes, dilemes i contradiccions internes de la filosofia de la Il·lustració. L'autor presenta amb detall tots aquests discursos filosòfics en diferents moments de la història, i en desemmascara molt hàbilment les seves fal·làcies i contradiccions internes més flagrants. Alguns d'aquests discursos justificatoris presenten aquest esclat de violència humana contra els semblants com a explosions d'atavisme o regressions dins del món civilitzat; però fenòmens com la creixent burocratització dels processos de depredació humans, així com les connexions econòmiques d'aquests amb la dinàmica del capitalisme, demostren en realitat la connexió d'aquesta violència amb els sistemes de relacions polítiques generats en cada moment de la història. Els moviments de cacera determinen el cos polític, en tant que delimiten qui caça i qui és caçat en cada situació política: qui són els nostres inclosos en oposició als altres exclosos. D'una banda, trobem la caça d'acumulació o adquisició, associada a l'esclavisme i a l'explotació econòmica; d'altra banda trobaríem la caça anomenada "sanitària" o d'extermini, que pretén eradicar l'element dissonant dins la comunitat. Ara bé, a través de l'anàlisi de casos concrets veiem com la línia de delimitació entre tots dos tipus no és del tot definida. Per exemple, l'arribada dels colonitzadors a Amèrica va iniciar la persecució sistemàtica dels indígenes que hi habitaven, d'una banda per adquirir mà d'obra gratuïta però d'altra banda per exterminar la població i poder-ne reclamar així el territori. L'amenaça de deportació per als immigrants il·legals pot resultar, en el discurs, una forma d'eliminar del mapa uns individus no protegits pel marc legal en tant que no tenen carta de ciutadania; ara bé, en realitat l'amenaça i la por sempre presents crea, dins dels països rics, una bossa de treballadors extremadament precaritzats i vulnerables, que no reclamaran els seus drets senzillament perquè no els tenen reconeguts per començar. El discurs xenòfob ha estat un instrument de la dreta per desactivar la solidaritat de classe entre oprimits de diferents procedències: els treballadors nacionals s'enfronten als treballadors estrangers mentre ningú qüestiona l'statu quo del sistema capitalista. Passa quelcom semblant amb el discurs antisemita explotat pel règim nazi, que desvia les lluites de classe cap a un suposat enemic intern construït ideològicament. Un dels aspectes més sorprenents d'aquest estudi de Chamayou és l'exhaustivitat i profunditat de l'anàlisi combinada amb la seva capacitat de concisió. Els plantejaments de Michel Foucault i Giorgio Agamben respecte de la biopolítica esdevenen els referents teòrics del text, que també dialoga amb Hannah Arendt en el capítol dedicat a l'antisemitisme. El text també ofereix claus per interpretar el moment present a la llum d'aquesta anàlisi històrica.

Continguts: Després d'una breu introducció en què l'autor delimita els conceptes que analitzarà, el primer capítol, "La caza de los bueyes bípedos" explora la institució de l'esclavitud en l'antiguitat juntament amb els discursos filosòfics dirigits a legitimar-la. "Nemrod o la soberanía cinegética" observa el mite del rei bíblic que caçava els seus súbdits per a la construcció de la seva ciutat per tal d'introduir una distinció entre dues concepcions oposades del poder tal com es presenten als textos bíblics: el poder caçador i el poder pastoral. A "Ovejas sarnosas y hombres lobo" l'autor analitza la persecució d'heretges per part de l'església europea, que inicia la metàfora de la caça "sanitària". Paral·lelament a aquestes persecucions, el poder secular inicia la seva cacera del proscrit exclòs del món legal i segur de la comunitat, que dona peu al naixement del mite de l'home-llop. El següent capítol, "Caza de indios", analitza els processos d'extermini dels indígenes americans a partir de l'edat moderna, així com els arguments filosòfics dirigits a justificar-lo i les seves contradiccions internes. A propòsit d'aquests posa sobre la taula el raonament fal·laç de Carl Schmitt en el seu intent d'identificar humanisme i imperialisme. A "Caza de pieles negras", Chamayou observa el naixement de l'imperialisme a partir dels segles divuit i dinou, amb l'esclavització dels pobles africans escudada rere una altra fal·làcia argumentativa: la que posa la responsabilitat moral de l'esclavització en la víctima, per no haver-se resistit prou o per no haver acceptat la mort com a alternativa. Aquest discurs entra en contradicció en el marc de la dialèctica hegeliana, en tant que pressuposa simultàniament la llibertat dels esclaus com a agents en acceptar la seva opressió i la seva radical impotència en tant que éssers de naturalesa inferior als dominadors, segons el discurs racista del moment. El següent capítol, "Dialéctica del cazador y del cazado", destapa la fal·làcia intrínseca en el discurs de Hegel de dialèctica entre amo i esclau, com si la relació fos igualitària d'entrada, entre dues consciències lliures i intercanviables, i no basada en una experiència de persecució, és a dir, de vulnerabilitat física radical per part del perseguit. Curiosament, aquest moment de precarietat radical que és el moment fundacional de l'esclavitud també pot esdevenir un moment fundacional d'emancipació o d'alliberament: quan no hi ha res a perdre, la resistència s'imposa com a necessitat. "Caza de pobres" mira al naixement de la institució policial en el creixent control de la mendacitat i la criminalitat a les ciutats modernes. "Caza policial" explora la creixent racionalització i burocratització d'aquest procés, a la vegada que apunta a la dissociació bàsica entre el cos policial, que es dedica a perseguir altres cossos i capturar-los físicament, i el marc jurídic-legal - abstracte - en què s'emmarca aquesta persecució. Aquí és quan neix la noció d'enemic intern. A "Jauría y linchamiento" l'autor analitza els crims racistes que van tenir lloc especialment durant el període de la segregació als Estats Units i els analitza com a processos de reafirmació de la dominació per part dels blancs. A "Caza de extranjeros" l'autor analitza la irrupció dels discursos xenòfobs dins de la història de la lluita obrera. A "Caza de judíos" analitza l'evolució de l'antisemitisme europeu al segle vint i les seves connexions polítiques i econòmiques. A "Caza de hombres ilegales" Chamayou ens transporta a la França del segle vint-i-u i caracteritza la situació d'extrema vulnerabilitat política i econòmica dels immigrants sense papers avui dia.

M'agrada: És una anàlisi completíssima de la història de la dominació política i els discursos filosòfics dirigits a justificar-la. És brillant a l'hora de destapar les fal·làcies inherents i les contradiccions en aquests discursos. M'ha agradat la seva aposta per la claredat de l'argumentació i per la concisió.

Enlace permanente para 'Lectures distòpiques '

0:15

Lectures distòpiques

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (#359) '

0:05

Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (#359)

» ‎ telèmac

El màgic semblava prometre que quelcom esmicolat en bocins es pot reparar sense deixar marca, que el que s'ha esvaït pot reaparèixer, que un grapat dispers de coloms o de pols es pot tornar a ajuntar amb una paraula, que una rosa de paper consumida pel foc es pot fer tornar a florir d'una pila de cendra. Però tothom sabia que tan sols era una il·lusió. La veritable màgia d'aquest món trencat rau en la capacitat de les coses que conté per esvair-se, per perdre's de forma tan completa que podrien no haver existit mai per començar.
Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Michael Chabon es va publicar per primera vegada l'any 2000, i és una lectura del tot corprenedora i fascinant. Tot i les seves més de sis-centes pàgines, m'ha tingut enganxada des de la primera ratlla fins a l'última, a través de les aventures i vicissituds dels dos protagonistes per provar de sobreviure contra tot pronòstic en un món advers. La tardor de l'any 1939, Sam Clay, un adolescent jueu de Nova York, coneix el seu cosí Joe Kavalier, que acaba d'escapar del règim nazi des de la seva Praga natal. Aviat tots dos cosins es fan socis i s'introdueixen en la incipient indústria del còmic, amb la creació d'un superheroi, l'Escapista, que els portarà a la fama i a l'èxit dins d'aquesta mateixa indústria. Gran part de l'interès de la novel·la és com es construeixen les personalitats d'aquests dos personatges i la seva relació mútua de dependència, des que són adolescents fins a les responsabilitats de l'edat adulta. Joe acaba d'escapar d'un destí terrible quan els jueus de Praga comencen a ser concentrats al gueto. Gràcies a l'ajut del seu mentor en màgia i escapisme, aconsegueix sortir del país camuflat dins d'una caixa que conté el mític Gòlem de Praga, el llegendari protector del poble jueu. Tot i que aconsegueix desaparèixer d'aquest món antic com si es tractés d'un fantasma, i reemergir a una vida nova als Estats Units, la culpabilitat i el trauma del supervivent encadenen en Joe al món del passat que acaba de deixar enrere. Quan comença a fer fortuna a la indústria dels còmics dedica tots els seus esforços a aconseguir rescatar la seva família i treure'ls de Praga, mentre inicia una lluita contrarellotge de propaganda antinazi a través de les seves vinyetes per aconseguir la intervenció dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. En Sam Clay, nascut a Nova York, sembla haver tingut una vida més estable, però viu arrossegant la seva soledat, el seu defecte físic, la seva homosexualitat encara no assumida i l'abandonament del seu pare. La seva història és una de decepció constant de les expectatives i de desitjos no realitzats, i per això es converteix en el guionista perfecte d'històries de superherois: narracions en què un home normal que no destacaria entre la multitud, un Clark Kent qualsevol, es pot convertir en l'heroi que salva Amèrica. El seu viatge per arribar a estimar-se i acceptar-se a si mateix transcorre en paral·lel al del seu cosí per tal d'aconseguir alliberar-se del seu trauma passat i rescatar la seva família, si és que encara és possible. Mentre que en Joe Kavalier emprèn un camí d'autodestrucció i es transforma en un escapista patològic, negant-se a si mateix qualsevol oportunitat de ser feliç i d'una vida estable mentre la seva família continua desapareguda, en Sam Clay comença a veure com es frustra la seva escapada perfecta, per quedar atrapat, sense voler-ho, en una farsa de vida que es construeix ell mateix al voltant d'una mentida. Aconseguirà Kavalier parar de fugir i deixar de fer mal a aquells que l'estimen? Aconseguirà Clay recuperar el control de la seva pròpia vida? La seva història és la d'una amistat a prova de tota mena de desventures, però també és la d'una indústria naixent, la del món del còmic de consum massiu, un gènere que es va fer popular en el període en què els Estats Units sortien de la Gran Depressió i entraven a la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els creadors eren considerats més aviat artesans, i eren explotats implacablement pels editors i publicistes, que es quedaven amb la part més gran dels seus drets d'autor, quan no es veien immersos en acusacions de plagi d'unes marques a unes altres en una lluita empresarial per aquests ingents beneficis. La novel·la és un clar homenatge a aquests creadors pioners i a la seva època daurada, i els reivindica com a veritables artistes, fent palesa la connexió entre aquest incipient art de masses, les avantguardes artístiques del període d'entreguerres i el món del cinema. També reivindica enèrgicament les arrels jueves de la majoria d'aquests creadors, un fet que no ha estat sempre reconegut del tot: els superherois tot sovint han d'amagar la seva veritable identitat per encaixar en un món que no és el seu, com els passava a aquests joves immigrants de primera o segona generació. Rere el fil de la narració, també hi ha el mite del gòlem, una mena de precedent o d'inspiració del que després seran els superherois en aquests relats, que acaba esdevenint a la novel·la una mena de metàfora de l'esperança del poble jueu: un protector o monstre mític que dorm mentre no se li insufla la vida a través de la paraula. A l'última secció de la novel·la, ja als anys 50, la regressió conservadora en la societat americana posa els còmics en el punt de mira com a corruptors dels infants a través de les seves imatges de sexe i violència: en aquest context d'exacerbació dels valors típicament americans al principi de la guerra freda, l'acusació més greu que pateixen els còmics és la de promoure l'escapisme. Davant d'aquesta situació, els personatges reivindiquen l'escapisme a través de l'art com a mètode de resiliència davant del trauma històric i polític que arrosseguen els supervivents i la creixent intolerància de les societats democràtiques. Ara bé, a través de la narració de les pèrdues, les violències i les escapades frustrades que han de suportar els protagonistes, no sé fins a quin punt Chabon vindica aquest escapisme com a via d'alliberament, o retrata amb una precisió i una cruesa corprenedores la real impossibilitat d'escapar de la duresa del món. En tot cas, és una lectura complexa i fascinant, que ens presenta uns personatges inoblidables en la seva indefensió i el seu dolor, que els fa terriblement humans.
Sinopsi: Els dos cosins Joseph Kavalier i Sam Clay es coneixen a Nova York a finals de l'any 1939 quan Joe acaba de fugir de la Praga ocupada pels nazis a través de les seves habilitats com a escapista. En Sam introdueix en Joe al món de la indústria dels còmics, i tots dos junts creen una historieta d'èxit, la de l'Escapista, que lluita contra els nazis i s'encarrega d'alliberar els oprimits del món. Tot i que Joe dedica tots els seus esforços a rescatar la seva família d'Europa, la seva impotència davant la situació i la culpabilitat per haver-los deixat enrere li impedeix assolir la felicitat i l'estabilitat que li ofereix la seva xicota, la Rosa. En paral·lel al camí d'autodestrucció emprès per en Joe, en Sam comença a amagar la seva pròpia homosexualitat davant del rebuig i els abusos a què s'exposa per part de la gent que l'envolta.
M'agrada: La forma com està construïda la història, donant rellevància i espai a cada petit detall i tancant cada cercle de forma rodona i satisfactòria.

10:15

Canadà (#358)

» ‎ telèmac

Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats, que van passar més tard.

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Richard Ford es va publicar per primer cop el 2012, i immediatament va rebre crítiques excel·lents. És una novel·la amb un ritme pausat, especialment a la seva primera part, però que dosifica molt bé el seu misteri, i que es fa absorbent en tota la seva lentitud. Com petites peces que encaixen en un trencaclosques, la novel·la ens ofereix els fets més importants que canvien la vida del protagonista, i que encara li suposen un enigma després de dècades. La novel·la arrenca anunciant-nos el robatori i els assassinats, com si es tractés d'un thriller de misteri, i poc a poc ens anirà explicant les circumstàncies, fins a l'últim detall, que van motivar aquests crims. Ara bé, no és una novel·la de misteri; és més aviat un relat introspectiu, des del punt de vista en primera persona del protagonista, de la desintegració d'una família americana a través de tot un seguit de males decisions per part dels pares. L'any 1960, quan els bessons Dell i Berner Parsons tenen quinze anys, els seus pares cometen un robatori en un banc, i són detinguts i portats a la presó pocs dies després. El món d'aquests dos adolescents s'esfondra d'un dia per l'altre sense cap mena d'avís previ ni cap referent adult per tal d'ajudar-los a navegar per aquesta nova situació. Mentre que Berner s'escapa abans que ningú els vingui a recollir, Dell s'acomoda al pla de la seva mare de quedar a càrrec d'una amiga seva, i acaba creuant la frontera fins al Canadà, on iniciarà una nova vida marcada per aquesta tragèdia passada. La família Parsons és una típica família americana, que potser no es pot considerar modèlica, però sí normal. El pare és un aviador de l'exèrcit veterà de la segona guerra mundial, i la família es trasllada contínuament d'un lloc a l'altre dels Estats Units seguint els diferents destins on és enviat. No és fins que arriben a Great Falls, Montana, i el pare deixa l'exèrcit que comencen a veure la possibilitat d'un futur més estable. En aquest sentit la novel·la té un cert aire de família amb Pastoral Americana de Philip Roth; en totes dues novel·les se'ns presenta una família en el fons inadaptada que intenta viure el somni americà a la seva manera, i de cop i volta en totes dues el protagonista se'n desperta per descobrir-ne el malson. Val a dir que Canadà es pot arribar a fer fins i tot més crua i aspra - que ja és dir - en tant que aquest protagonista ingenu en aquest cas és un adolescent que resulta damnificat per les males decisions dels seus adults, i que en cap moment té responsabilitat sobre els esdeveniments que acabaran condicionant profundament la seva vida. El seu interès pels escacs o per la cria d'abelles encarnen en el text aquesta ingenuïtat seva: mentre que la seva germana accedeix a l'edat adulta en un tancar i obrir d'ulls, en Dell romanceja en el seu amor pels móns completament planificats i predictibles, on tot segueix unes normes que es poden anar a consultar al manual. És per això que el gir sobtat que fa la seva vida resulta tan colpidor: tot i que els seus pares intenten, cadascun a la seva manera, preparar els bessons pel canvi que estan a punt de patir, res no pot aturar-ne el cop quan aquest es produeix. El pas de la frontera dels Estats Units al Canadà és una imatge força directa i evident de l'estructura de la novel·la sencera: el protagonista no sols creua una frontera física, sinó també deixa enrere tots els seus lligams emocionals amb la seva família i amb la seva vida passada. La figura paterna que l'acollirà un cop a Canadà, als paratges desolats i poblets fantasma de Saskatchewan, tampoc no resultarà com esperava, i conduirà la narració al segon crim, creant paral·lelismes significatius entre les dues històries. La novel·la ens ofereix la història vital del seu protagonista en visió panoràmica, i es recrea especialment en les descripcions de llocs i d'ambients, així com en les caracteritzacions dels personatges: a través de la narració, el protagonista mostra la seva capcitat de sobreviure i adaptar-se a diferents situacions, no a través de cap habilitat ni poder especial, en tant que es manté com a espectador passiu de quasi tot el que passa al seu voltant, però sí a través del seu esforç per acceptar i comprendre, per creuar noves fronteres quan arriba el moment i per saber quan és el moment adequat per deixar-se anar.

Sinopsi: L'any 1960 la vida dels Parsons a Montana fa un gir sobtat quan els pares són detinguts per l'atracament a un banc i els fills són abandonats durant uns dies a causa d'alguna negligència per part dels serveis socials. L'adolescent Dell Parsons accepta la tutela d'una amiga de la seva mare, que se l'emporta al nord, a l'altra banda de la frontera, on el deixa a càrrec del seu germà, el propietari d'un hotel rural que també té un passat fosc i enigmàtic.

M'agrada: El ritme pausat de la narració i l'exhuberància de les descripcions, que ens transmeten l'ambient i i el context on viuen els personatges fins a l'últim detall.

Enlace permanente para 'Salvar el poema '

0:01

Salvar el poema

» ‎ telèmac

12:26

Vergonya (21)

» ‎ telèmac

Enlace permanente para 'La casa de Mango Street (#357) '

12:03

La casa de Mango Street (#357)

» ‎ telèmac

La casa de Mango Street és nostra, i no hem de pagar lloger a ningú, o compartir el pati amb la gent del pis de baix, o anar amb compte de no fer massa soroll, i no hi ha un propietari que doni cops al sostre amb l'escombra. Però tot i així, no és la casa que pensàvem que tindríem.

Aquesta novel·la de l'autora xicana Sandra Cisneros es va publicar originalment el 1984 i és el títol que la va donar a conèixer en el seu moment. És el relat d'un any a la vida de l'Esperanza, una nena que es trasllada a viure amb la seva família d'origen mexicà a Mango Street, al barri hispà de Chicago. Tot i que la casa és millor que els altres domicilis on han viscut fins ara, l'Esperanza es va fent gran amb la determinació de buscar un futur millor per tal de poder escapar del destí que sembla tenallar totes les dones que l'envolten. L'entorn on viu és un ambient de pobresa i manca d'oportunitats, on els immigrants arribats als Estats Units intenten fer el que poden per sobreviure i per enviar diners als familiars que han quedat enrere, als seus països d'origen. Els infants creixen envoltats de delinqüència, sovint són víctimes d'abusos o maltractaments, es crien al carrer perquè els pares han d'anar a treballar moltes hores, i tot sovint han de compartir una mateixa casa com a rellogats amb diverses famílies més. Quan la família tot just s'acaba d'instal·lar a la casa nova, l'Esperanza observa com els veïns antics, els que hi eren de tota la vida, perceben les famílies immigrants com un "empitjorament" del barri, i al seu torn marxen a altres zones de la ciutat. La novel·la fa un retrat realista del patiment de diversos personatges, que entren i surten de la narració en petites vinyetes o capítols independents que es llegeixen, de fet, com si fossin microrelats. Tanmateix, el retrat de totes aquestes penúries es narra des del punt de vista de la protagonista, que ho explica tot des de la mirada innocent de la infància, una infantesa que comença a despertar a l'adolescència i als dilemes que portarà el futur. De fet, la casa de Mango Street és la imatge central de la novel·la; és un refugi per a la família protagonista i el símbol d'un futur millor, però a la vegada també és un reflex fidel de les dificultats en què es troben i l'ambient on viuen. L'Esperanza somia constantment en una casa pròpia en què no haurà de dependre d'un home quan es faci gran, i en què podrà mantenir-se per ella mateixa; això només podrà passar si estudia i aconsegueix realitzar el seu somni de convertir-se en escriptora. La novel·la posa un accent molt marcat en la situació de les dones dins d'aquesta comunitat i les múltiples violències que pateixen: en una societat estrictament patriarcal, les nenes i les adolescents són constantment sexualitzades pels homes, i la responsabilitat de fet recau invariablement en les noies, que són titllades de "dolentes" si es mostren obertes al flirteig. Les noies es casen molt joves precisament com a via d'escapada d'aquesta dinàmica, només per quedar atrapades dins d'un espai domèstic opressiu - de fet, en alguns casos se'ls prohibeix fins i tot sortir al carrer - i completament a mercè de les decisions del marit. Quan l'Esperanza arriba a la pubertat, queda atrapada entre el món de la infantesa on li agradaria tornar i el futur que espera a totes les seves amigues, del qual prova de fugir. Sortir de Mango Street significa guanyar la llibertat per a una mateixa, poder viure pels seus propis mitjans sense haver de dependre de ningú però, d'altra banda, com la comunitat també s'encarrega de recordar-li, marxar també significa tornar per aquells que no ho tenen tan fàcil i no disposen de la possibilitat de fugir. La història de l'Esperanza és precisament aquesta presa de consciència sobre el seu propi destí, no sols una responsabilitat individual amb ella mateixa, sinó que també té a veure amb la necessitat de reconèixer les pròpies arrels i retornar a la comunitat quelcom del que li ha donat. M'ha semblat encertada la decisió de classificar la traducció catalana de la novel·la com a literatura juvenil; és un llibre que es fa molt fàcil de llegir, que fa un ús del llenguatge molt poètic, amb unes imatges molt directes i dinàmiques, i que pot agradar a adolescents precisament pels temes que tracta. Tot i així, em sembla també una lectura excel·lent per a adults.

Sinopsi: La novel·la recull un any de la vida de l'Esperanza, una adolescent d'origen mexicà, que es trasllada amb la seva família a una casa millor a Mango Street, al barri hispà de Chicago. A través de petites vinyetes o relats curts, la protagonista narra el seu dia a dia en primera persona, centrant-se en les variades vicissituds de parents i veïns. El seu pas per la pubertat marca la seva presa de consciència sobre el futur que desitja i la seva determinació de buscar una vida millor fora de Mango Street.

M'agrada: La prosa poètica de Sandra Cisneros, que sempre sorprèn amb un gir inesperat, amb imatges profundament simbòliques i suggestives, o amb aquell final de capítol totalment colpidor i pertinent.

Enlace permanente para 'L'U en la multiplicitat (#356) '

0:16

L'U en la multiplicitat (#356)

» ‎ telèmac

Ara més que mai, les religions tenen l'oportunitat de mostrar la seva capacitat de relligar la comunitat humana, més enllà dels estrets límits de les fronteres i divisions tribals. També tenen l'oportunitat de proposar una nova llei econòmica, que no sorgeixi de la necessitat, sinó de la gratuïtat: la llei de la generositat.

Aquest assaig del teòleg Xavier Melloni, traduït al català per Teresa Collell, es va publicar per primer cop el 2003. El vaig llegir fa uns quants anys, quan començava els estudis universitaris, i en aquell moment em va ajudar força a aclarir conceptes; ara que l'he rellegit puc dir que continua fent-se tan profund, fresc i excepcional com el primer dia. Un dels grans avantatges d'aquesta proposta és que es pot llegir independentment de la creença personal de cadascú, en tant que el text mateix no demana cap adhesió ni pretén alliçonar o donar consells sobre una forma concreta de vida. Reconec que hi ha moments del text que se m'escapen completament, especialment a la segona part, perquè el recorregut místic que s'hi desglossa queda exposat en tota la seva complexitat i jo amb prou feines arribo a copsar-ne el primer dels passos. És un assaig que apel·la a la profunditat de l'experiència religiosa a través de la història i a través de les diferents cultures humanes: com el mateix autor destaca al principi del text, la reflexió es mou en el camp de l'antropologia de les religions, no en la teologia d'una d'elles en concret. Parant esment a l'etimologia mateixa de la paraula, el fet religiós s'analitza com a fenòmen de relligació, és a dir, com a vinculació o connexió entre diferents dimensions de l'existència: d'allò que és múltiple o particular, cultural, arrelat, pertanyent a una consciència concreta i a un espai i temps concrets, amb el tot, allò que és font de realitat, ja sigui caracteritzat com a realitat transcendent o immanent depenent de cada tradició. L'originalitat de l'anàlisi en aquest llibre és que descriu la forma de les diferents religions més que entrar al contingut particular de cadascuna. És a dir, més enllà de les seves concrecions i especificitats culturals, hi ha unes estructures comunes que es repeteixen en cadascuna - tot i que no siguin en cap cas equivalents ni intercanviables - però que revelen un fons comú a totes elles. D'aquesta forma, la primera part del llibre es dedica a desplegar aquesta diversitat. És la part més informativa, quasi enciclopèdica, en què els apartats ens descriuen un mateix aspecte del fet religiós des de les diferents perspectives de cadascuna de les religions majoritàries al món; per exemple, el rol de la tradició i els textos sagrats en cadascuna, el sentit de comunitat, els mediadors o intermediaris en cadascuna d'elles, o els ritus i símbols concrets amb què cada tradició religiosa marca l'espai i el temps. En aquest desplegament ja s'intueix una tensió al cor de cada religió concreta, que depenent del lloc i el moment històrics poden tenir diferents conseqüències i implicacions per als fidels, fins i tot donar peu a escissions dins d'un culte concret o a noves religions: el conflicte entre la institució, és a dir, l'ortodòxia preservada per una tradició en concret, i les experiències més carismàtiques o místiques. És clar que el plantejament del llibre no ens presenta aquesta tensió en blanc o negre: és precisament des de la diversitat de les religions quan veiem que les línies entre ortodòxia i heterodòxia no estan perfectament definides. La segona part del llibre fa el camí invers: si la primera desplegava les especificitats culturals de cada religió en concret, aquesta segona meitat explora el camí de plegament, és a dir, fa una síntesi de diversos recorreguts místics en diverses tradicions religioses per observar-ne el tronc comú. Seria el recorregut a contracorrent de cada riu vers la seva font que, un cop caigudes totes les especificitats concretes, es revelaria com una i la mateixa. Al fons de la qüestió rau la pregunta per si és possible superar la divisió entre religions teistes o occidentals, que es basen en la relació personal d'un jo amb un ésser totalment altre, i les religions oceàniques o orientals, que es basen més aviat en la dissolució del jo en el tot còsmic - el valor últim de les quals seria, respectivament, la salvació o la il·luminació. El que l'autor proposa, de fet, és la síntesi de totes dues tradicions: conciliar el que només és antagònic en aparença, i veure aquesta tensió entre dos pols oposats com a manifestació d'una mateixa realitat. Per això proposa un tercer model que integraria les dues visions com a part de la mateixa experiència, un model advàitic o trinitari, en què persones diferenciades participarien d'un mateix tot i les unes de les altres. És cert que aquesta segona part és la que es pot fer més obscura en termes teòrics, però el punt fort de la reflexió és que el que podria semblar una divagació esotèrica queda apuntalada en tot moment per tota una sèrie de textos de les més variades tradicions que donen suport a aquesta idea d'un fons comú per a diverses manifestacions i tradicions culturals. Per evitar biaixos etnocèntrics, l'anàlisi recull textos del cristianisme, del judaisme, de l'islam, de l'hinduisme i del budisme, així com testimonis de la tradició xamànica dels indis tolteques a través dels textos de Carlos Castaneda. No sols això, sinó que en cadascuna d'aquestes tradicions l'assaig també cita textos més canònics o institucionalitzats i d'altres de més carismàtics i místics. El punt més fort de la reflexió, al meu parer, és precisament que aquests textos parlin per si sols més que recolzar-se en la crossa d'un sistema teòric. El que l'autor intenta fer és una síntesi i, per això, explora punts de trobada i interseccions entre aquestes diverses tradicions, més que pretendre exposar un corpus teòric sistemàtic. Una lectura interessant, si més no, per les quantitats d'informació que proporciona i per la forma com fa dialogar els textos de diverses tradicions i moments històrics entre ells, sense arribar-los a forçar en la seva anàlisi. D'altra banda, no és un llibre per a tots els públics, i reconec que com a lectora hi ha seccions del text que m'han fet més profit que d'altres.

Continguts: El text és una Aproximació a la diversitat i unitat de les religions. La primera part de l'assaig explora aquesta diversitat religiosa en la història de la humanitat, i analitza les diverses religions majoritàries (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme i budisme) sota el prisma d'estructures comunes que apareixen de forma repetida en totes elles sense arribar a fer-se equivalents. Entre aquestes estructures es troben la noció de paraula i tradició, la pertinença a una comunitat, la presència de mediadors i intermediaris ben diversos, i els símbols, pràctiques i rituals que marquen diversos llocs i moments de la història i de la vida humana en cadascuna d'aquestes religions. La segona part reflexiona sobre la unitat rere aquesta diversitat, i interpreta els diversos recorreguts místics de diverses tradicions per tal de replegar-se en l'U, interpretant-ne els mateixos passos en tots ells: la desapropiació del jo, el procés de coneixement com a contemplació d'allò inefable, el moment de plenitud o superació de la diferència, i finalment la tornada a la comunitat de l'ésser transparent o il·luminat, amb l'exercici de la compassió universal i la humilitat que aquesta suposa. Les conclusions d'ambdues parts accentuen el tronc comú de l'experiència religiosa a través de totes aquestes manifestacions culturals diverses.

M'agrada: La presència dels textos de diferents cultures i tradicions religioses a través de l'exposició de l'assaig, que dialoguen entre ells mostrant especialment els seus paral·lelismes.

No m'agrada: És una reflexió que no entra gaire en política: segurament no és l'objectiu del llibre, però és la part que possiblement hi he trobat més a faltar, especialment avui dia que el discurs religiós i les seves institucions semblen en conflicte permanent amb el món secular.

BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Canales

Estudiants (50 sin leer)