Avui, cinc de maig, fa 200 anys que va nèixer Kiekegaard. Per conmemorar-ho s’ha publicat en català una traducció sobre la qual practicarem la virtut de la pietat i a finals d’aquest mes a l’Ateneu es fan unes Jornades sobre la seva obra estètica. No he notat, tot cal dir-ho, més activitat al Dossier Kierkegaard del meu web. Kierkegaard mereixeria més sort, entre nosaltres sigui dit. En la década de 1960 Xavier Rubert de Ventós el va fer servir d’una manera innovadora -i no gens tocada per la ’lectura Adorno’ típica del progressisme posterior. Ja sé que dir-ho queda pedant i estrany, però ningú m’ha explicat el filòsof danès millor que Jesús Aguirre, que ja era duc d’Alba si no vaig malfixat, en un dinar a Barcelona fa molts i molts anys. Des d’aleshores sé que Kierkegaard només el pot entendre una mena de gent: els insaciables, els qui mai no es donen per sadollats amb res. Els qui aspiren a la puresa insofrible. Cal portar molt gep per entendre Kierkegaard. I poca gent, per no dir ningú, no accepta que porta gep en aquest país. Dispensin-me, jo sé de què parlo.