Via Catalana (Tram 17, Alcanar). Dia d’emocions dures. Comencem el dia a Godall escoltant la banda de música del poble, menjant pastissets i bevent mistela. Visitem familia i passem una estona pel cementiri. Hi ha enterrat el meu pare i és un lloc de calma i meditació per al dia que ens espera. Marxem a Alcanar i, com no podía ser menys vist el meu ‘mític’ sentit d’orientació, ens perdem una mica.
Caminant des d’on haviem deixat el cotxe, dos quilòmetres i mig, trobo un parell de professors de filosofia que havien passat pels meus cursos, un claretià de 81 any (i molt ben posats) i el poeta i filòsof Carles Torner, a més d’un munt de desconeguts amb un somriure d’orella a orella. Si fos un comunitarista, avui xalaria. No sé si Catalunya será independent, però l’experiència de comunitat no ens la treu ningú.
Per a Júlia i per a mi, és un dia d’emocions i de mites. M’emociona pensar que l’any 75, la Negra i en Cala van haver de fugir Pirineu enllà (de nosaltres més val no parlar-ne). Aviat estrenarem un documental dedicat al Cala (Museu d’Història de Catalunya) i avui la Negra ha tancat simbòlicament la cadena per la banda del Nord. No ens treurà ningú la sendsació d’haver estat vells taüps.
Avui no podia evitar-ho, hem alliberat els materials sobre Simone de Beauvoir i un Dossier sobre l’Amistat en Aristòtil.