Inevitablement, amb tants anys de crisi i amb tantes portes, tancades van tornant els vells fantasmes. Els morts vivents surten de la tomba (no estaven morts, feien vacances), es reencarnen els vampirs i es torna a confondre el ser d’esquerres amb no dutxar-se i el ser progressista amb ser analfabet.
Catalunya com a nació sense Estat sempre ha viscut en perill de caure en la temptació anarquista; un antiestatisme fet de pura impotència política. D’aquesta temptació n’han sortit coses bones, el que de vegades s’anomena ‘anarquisme fraternal’ (un model d’educació popular, l’ateneisme obrer, la petja de Tolstoi, etc.). Però també n’han sortit coses sinistres, i tipus com el Cojo de Málaga (la FAI, el xuliputisme del Paral·lel, el pistolerisme, l’els morts a l’Arrabassada i l’acabar pixant dins el mar a la platja d’Argelers). Quan l’anarquia més bèstia triomfa, el país pateix una reculada d’anys.
Al voltant d’Ada Colau es pot congriar una tempesta i aviat tindrem problemes si no s’atura a temps el model polític que ella representa. El moviment al seu voltant és l’expressió de la pura impotència i de la frustració que busca dreceres sense entendre no hi ha solucions fàcils per a problemes difícils, ni respostes ingènues que no amaguin totalitarisme i impotència. La vella temptació anarquista, la gresca com a ideologia, la retòrica, els ‘compañeros del metal’ i l’assemblearisme més grotesc són un símbol de decadència política. I no tenen res de progressisme.
Cal reaccionar contra la caricatura de l’esquerra, el totalitarisme assembleari, el ‘echame argo’ i la subvenció per comptes del treball. Cal reaccionar contra els paios que no acaben ni la carrera i ja es creuen que poden donar lliçons. Cal reaccionar contra el llenguatge de la intimidació i el ressentiment. Cal reaccionar contra els professionals del ‘cuentu xinu’, contra tota aquesta gent que sempre té raó però no saben ni fer res, ni deixen fer res.
La renovació de l’esquera no vindrà d’una coalició de fracassats de la vida, d’aventurers polítics i de firaires. Bons, potser, com a símptoma del que no funciona, però incapaços de fer funcionar res.
El que representa Ada Colau ja ho coneixem. I també sabem com va acabar. L’herència de la FAI no ens interessa per a res. Repetir fracassos històrics és d’ases. Espero que ERC, el PSC i ICV ho tinguin clar.
Precisament perquè hi ha crisi, precisament perquè la crisi és dura, cal evitar els camins perdedors.