Vaig poc a Godall; amb sort cinc o sis cops cada any i sempre d’esquitllentes. Culpa meva o de la feina que em mata. Però quan hi vaig, cada dissabte a la tarda, havent fet la visita de rigor a la Plana, agafem el cotxe per baixar a Amposta i comprar llibres a la increíble botiga de Clara Salvadó. I per prendre una orxata en un bar prop del canal amb decoració de 1970, un d’aquells llocs on sembla que hagi de sortir a despatxar un modern amb pantalons acampanats.
Amposta no sap ser capital. Aturada en el temps, la ciutat no ha sabut trobar ni el seu punt ni l’empenta que marca. Potser li falten tres o quatre mil habitants més i un jovent trencador. O potser jo estic del tot equivocat perquè em bellugo massa i viure al marge del temps és el luxe dels déus. Amposta té un punt de setmana santa, de silencis eterns que reconec molt a dins meu però que em fa por. Fins i tot els paquistanesos dels call-centers d’Amposta són d’una tristor immensa. Però també té un punt de noblesa i de dignitat moral capaç de superar l’absoluta falta d’ironia d’una ciutat vençuda, entestada a ser cap de Consell Comarcal, que és una de les coses més tristes que pot ser una ciutat catalana. Potser si algún dia Marta Cid fos alcaldesa la ciutat faria un tomb espectacular, però aquest dia no arriba.
Què seria d’Amposta sense la llibreria de la Clara Salvador, també un punt aliena al temps i, tanmateix, amb un gust exquisit i la millor tria de novetats del Sud de Catalunya? On trobaria un montsianenc els llibres de l’Oriol Ponsatí-Murlà , els de Rafael Dalmau, els de Tres-i-Quatre, els de Fragmenta o Meteora, si ella no els tingués allí inexplicablement? On podria jo recuperar llibres introbables de Muriel Spark sinó a La Gavina?
Entrant a mà dreta, a la llibreria hi ha des de temps immemorial un exemplar polsegós de la primera edició de ‘Primavera Silenciosa’ de la gran Rachel Carson, la bióloga marina i zoòloga que ens va ensenyar a malfiar-nos del DDT. Cada vegada que entro a La Gavina (una botiga esteta i atapeïda decorada amb fotos de Montserrat Roig i de la Marçal, que valen per una declaración d’intencions) miro el llibre i somric. Han passat trenta anys i encara és allí. No l’ha venut i, potser ni el vendrà mai. Dubto que a Amposta ningú sàpiga qui va ser Carson. Però el llibre està allí i a Amposta hi ha com a mínim una persona, ella, Clara Salvador, que sap per què és important tenir Carson allí. Amb això n’hi ha prou.
Ara li han donat el Premi al Mèrit de les Lletres Ebrenques. Però, amics d’Amposta, aneu molt enganyats. És ella qui us ha donat un premi. Tota una vida d’oferir-vos lectura, d’envoltar-vos de llibres i de dignitat. Tota una vida d’estar allí, oferint saviesa, llibres i roses per Sant Jordi. És un premi que no sé si us mereixeu.