BLOCS DE FILOSOFIA » La pitxa un lio

« Expand/Collapse

La pitxa un lio (5 sin leer)

enero 22, 2013
23:03
Origen de la programació de la conducta humana (la teoria ambientalista).
» ‎ La pitxa un lio

Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4
/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}
Irenäus Eibl-Eibesfeldt
En molts aspectes ens conduïm com una computadora programada. Aquesta comparació no és de cap manera forçada, ja que, efectivament, reaccionem (molts cops) d’una manera previsible... I si no fos així, no hi hauria ciència del comportament. Això significa que en algun moment del nostre desenvolupament vam ser “programats”; però quan es tracta de saber com es va realitzar aquesta programació, les opinions divergeixen. El modes possibles en què poden realitzar-se aquesta programació són diversos. Els animals i els homes estan dotats de la capacitat d’aprendre, i poden adquirir els seus programes de comportament al llarg del seu desenvolupament tant per autoensinistrament com prenen exemple dels pares. D’altra banda, existeix també la possibilitat que els organismes arribin al món equipats amb els seus programes de comportament. Això significaria que haurien estat programats en el curs de la seva filogènesi (per mutació i selecció) i que les seves pautes de comportament serien innates, de la mateixa manera que ho són les seves estructures corporals.
L’anomenada teoria ambientalista considera que els homes, a banda d’alguns reflexos, aprenem tots els nostres programes comportamentals en el curs del nostre desenvolupament juvenil. El nounat arribaria al món en certa manera com una fulla de paper en blanc. (...) Aquesta creença en la determinació exclusivament cultural del comportament humà està molt estesa i ha servit de base també per a algunes utopies polítiques. No només les pautes motores concretes sinó també les inclinacions de l’home, l’afany de millorar en la jerarquia social o l’agressivitat són, segons la teoria ambientalista, conseqüència de l’educació. I en les conductes antisocials es parla d’una mala programació educacional i es proposa educar els nens de manera que no puguin aparèixer en ells les inclinacions indesitjables.
Però, en la pràctica, l’home resulta molt reistent a tots els esforços de reeducació en determinats àmbits. Així doncs, tal vegada hi hagi preprogramacions en el comportament humà ... (pàgs. 5-6)

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995
19:10
Mercè Garcia Farreras: 'filosofia per a viure, que no és poc'.
» ‎ La pitxa un lio

En un moment en què es pretén marginar la filosofia del pla d’estudis, sorgeixen iniciatives que la reclamen i reivindiquen, com si de les cendres hi hagués un nou renaixement, precisament per la seva mancança.

Aquesta setmana, al centre cultural del Casino de Manresa, va començar el primer cicle de conferències a l’entorn de temes filosòfics. El primer ponent va ser Francesc Torralba, conferència que portava per títol: “Valors mínims i pluralitat”. La sala vessava de gernació, cosa que ens va sorprendre delectablement a aquelles persones que ens dediquem a aquesta tasca tan estranya de la filosofia. Com és que s’omplen de gent interessada activitats d’aquest tipus arreu on es fan, ja siguin conferències, debats, cafès filosòfics...? Aparentment, en una societat on es prioritza tot allò pràctic i quantificable, la filosofia no serveix absolutament per a res.

La filosofia, que etimològicament significa amor a la saviesa (al saber) té un objectiu fonamental; ensenyar a pensar, o rebaixant la pretensió, pensar. Pensar ens condueix a teixir criteri, a desenvolupar esperit crític, a trenar metòdicament arguments sòlids.

Les grans qüestions que preocupen i han preocupat a la humanitat han estat pensades i tractades ja per filòsofs o filòsofes anteriorment. Al seu torn, altres han donat resposta, rebatut, defensat, criticat pensaments d’aquests anteriors, i així successivament.

Conèixer aquesta trama ens ajuda i permet formar les nostres pròpies idees i actituds. Podríem dir que les idees que tenim, les de qualsevol persona, siguin del signe que siguin, han estat prèviament ja dialogades, defensades o negades per filòsofes i filòsofs.

Al meu alumnat sempre li dic que tothom, amb més o menys mesura, és filòsof inevitablement. A la vida ens fem preguntes indefugibles que ens hi condueixen.

És anacrònic preguntar-se per la bellesa, la veritat, el bé, la justícia, l’amor... Sembla que qüestions d’aquestes estan tan en crisi que la seva necessitat brolla per moltes fissures.

Potser mai com ara es percep la consciència de la fi d’una època; hi ha l’aparença que ningú creu en res, que no hi ha res fix i estable, que tot val i el que “tot se me’n fot”, el malaurat que tot és relatiu, el pregon escepticisme revestit de tristesa. Tot això provoca uns sentiments de defalliment i vulnerabilitat malaltissos.

Hem passat de l’anomenada modernitat, amb un optimisme de fe cega en el progrés científic (una forma més de religiositat), a la postmodernitat farcida de pseudoveritats relatives que ens provoquen nàusees existencials. Ni la ciència ha sadollat les grans expectatives que preteníem..., el més bon científic sap que cada resposta ens mena a noves qüestions per resoldre, a un pou sense fons on no es pot exhaurir tota la veritat. És per això, entre altres raons, que cal tornar a les arrels; a la filosofia, la projecció de la qual ens impregni d’un mínim optimisme vital.
Filosofia per a què? Per a viure, que no és poc, i per a ser persones, que n’anem força escassos.

«I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: "Només sé que no sé res." I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet, el cul d'en Jaumet de l'esperit.» (Xavier Rubert de Ventós,. Per què filosofia?)
Mercè Garcia Farreras, Deixem-nos de filosofies!, El Pou de la Gallina, 22/01/2012
19:01
Naturalesa, ésser humà i sentit.
» ‎ La pitxa un lio

Tras el diluvio, Noé vivió todavía 350 años. Sus hijos Sem, Cam y Jafet junto a sus esposas, más los animales del arca fueron suficientes para garantizar el ciclo de las generaciones y con ello la pervivencia del ser humano, es decir, del ser por el que se cumple la palabra de Jahvé relativa al perdurar de la vida animal. Vida reducida a las formas o especies de las que el hombre es testigo y que están por él conservadas. La extensión de este cuidado a las especie vegetales, convertiría ya al hombre en depositario de la vida en general y con ello en efectiva medida de las cosas esenciales.

Sabemos que la especie hombre es resultado contingente del devenir natural, mas sin embargo a ella incumbe la tarea de conferir a la naturaleza un sentido, a saber, el de ser cimiento para asegurar precisamente la existencia del hombre. Y esta contemplación de la naturaleza como el primer eslabón en la causa del ser que otorga significación, además de arrancarla a la ciega insignificancia de lo meramente dado, tiene como inmediata consecuencia el imperativo de asegurar la salud de ese orden natural. Amar la naturaleza y luchar por su buena ordenación aparece así como inmediato corolario del amor de la especie humana, de tal manera que el fundamento de una actitud racionalmente ecológica no es otro que el deseo de plenitud para la especie humana.
Víctor Gómez Pin, Tras la catástrofe (III): la especie que arranca a la insignificancia, El Boomeran(g), 22/01/2013
14:07
Les idees i la filosofia natural en Locke.
» ‎ La pitxa un lio

L’empirisme de John Locke (idees) from Manel Villar (IES Guillem Catà)
6:25
La brossa com a excendent.
» ‎ La pitxa un lio

El mes passat va morir un noi de 27 anys atrapat en un contenidor de roba a Arbúcies. Va ser una mort accidental: el noi va quedar atrapat pel sistema antirobatori del dipòsit de roba. Mentre hi buscava coses per viure, va morir. La setmana passada també es va saber que els restaurants i serveis de càtering a Catalunya llencen una mitjana de deu quilos de menjar al dia, que al llarg de l'any es converteixen en 3.000 quilos d'aliments a les escombraries. Mentrestant, la Creu Roja ha iniciat una campanya de crowdfunding per captar diners a través d'internet i finançar projectes d'alimentació infantil a les escoles de Catalunya. L'objectiu és poder donar una resposta alternativa a la reducció de beques menjador i a l'increment dels nens i nenes catalans als quals només se'ls pot garantir un àpat complet a l'hora de dinar a l'escola.
Malgrat que es tracta de tres fets independents, es poden interpretar conjuntament com un indicador més de la realitat del moment actual, en què la pobresa i la irracionalitat estableixen una relació de causa i efecte. En un territori on es passa gana és important saber què passa amb la brossa. Tanmateix, només es parla de la brossa quan surt una campanya institucional polèmica com és el cas d' Envàs, on vas? , que en els últims dies ha entrat amb força a les llars catalanes. Sens dubte, cal fer pública qualsevol sospita sobre els interessos econòmics de les empreses implicades en la campanya: diners invertits en una campanya publicitària que es podrien destinar a altres finalitats, beneficis privats obtinguts dels residus col·lectius i males pràctiques en relació amb el medi ambient, un recurs que hauria de gestionar-se d'acord amb la seva escassetat. Però també cal tenir present que avui el problema de la brossa és, sobretot, que ha esdevingut l'únic mitjà de subsistència per a una part creixent de la població.
La brossa és notícia malgrat que no ocupi les portades dels diaris ni preocupi a les tertúlies radiofòniques. La imatge de persones buscant pels contenidors del carrer s'ha integrat i normalitzat en el paisatge urbà de les ciutats catalanes. El rebuig social cap a les escombraries és comprensible: es llença allò que no es vol. Una vegada llençat no es vol veure més. Per això a ningú li agrada tenir un contenidor davant de casa. A alguns els molesta i incomoda que d'altres remenin el que han llençat, alguns simplement no ho volen veure, alguns deixen al costat del contenidor el que altres poden reaprofitar, d'altres no volen que es reaprofiti el que alguns han llençat.
Quan en una societat les escombraries es converteixen en el modus vivendi d'alguns ciutadans i potencialment podrien resoldre el problema d'altres, no pot haver-hi silenci polític ni mediàtic sobre les escombraries. Tota societat ha de ser responsable de la gestió dels residus que genera perquè són producte de la seva pròpia dinàmica social. Quan la brossa és un problema, la societat té un problema que ha d'afrontar. Quan la brossa genera i reflecteix desigualtat social, el govern té un problema que ha de solucionar.
A diferència de l'ocupació, els diners o els recursos naturals, la brossa no és un recurs escàs, sinó un excedent desprestigiat. La solució al problema de la brossa no demana només inversió econòmica sinó gestió política. És irracional que el sector de l'alimentació generi escombraries innecessàries per mantenir el guany econòmic mentre les taxes de pobresa infantil no paren de créixer. No calen competències ni gaires diners per intervenir en el problema de la brossa i gestionar-lo. No cal ni ser sobirà ni ser independent per començar a actuar. Només cal voluntat i prioritat per mirar allò que es té tan a prop que a vegades ni es veu.

Mantenir una perspectiva curta de mires és arriscat i perillós perquè pot portar a obviar realitats que un dia es manifesten com a sorpresa. Els cercles tancats i els mons concèntrics generen, inevitablement, inèrcies miops que no deixen veure què passa més enllà de les pròpies preocupacions, magnificades pel mateix defecte òptic. El debat sobre la sobirania de Catalunya necessita unes ulleres que permetin graduar la miopia i veure la ciutadania a més del poble. Veure que hi ha ciutadans que es pregunten què vol dir ser independent i que hi ha nens i nenes a les escoles que es pensen que la independència els separarà dels seus amics castellanoparlants. El poble necessita declaracions i cimeres. La ciutadania necessita menjar. Les ulleres poden permetre que la pobresa de la ciutadania no converteixi en irracional el sentiment del poble.
Sara Moreno, La brossa i la independència, Ara, 22/01/2013

← enero 21 (5 temas) enero 23 (4 temas) →

BLOCS DE FILOSOFIA » La pitxa un lio » enero 22, 2013

Canales

La pitxa un lio (5 sin leer)

Origen de la programació de la conducta humana (la teoria ambientalista).

Mercè Garcia Farreras: 'filosofia per a viure, que no és poc'.

Naturalesa, ésser humà i sentit.

Les idees i la filosofia natural en Locke.

La brossa com a excendent.