/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}
La investigació biològica del comportament revelà primerament que en alguns animals determinades pautes motores eren adaptacions filogenètiques. Els animals arriben al món amb facultats de moviment innates. (...)
Les pautes innates de comportament no sempre han d’estar ja plenament desenvolupades en el moment del naixement o de l’eclosió. Moltes es van formant de mica en mica després d’aquest moment, com s’ha demostrat experimentalment. F. Sauer, per exemple, crià busqueretes individualment i aïllades de tot soroll i comprovà que els seus cants i manifestacions sonores, pròpies de la seva espècie, es desenvoluparen sense haver tingut ocasió de sentir-los mai. (...)
I en el cas humà? ¿Tenim també nosaltres el nostre equip de pautes motores innates? Amb tota seguretat, al nounat no li cal aprendre a mamar i també sap somriure, plorar, agafar-se a la seva mare i altres moltes coses. Però moltes pautes de comportament humanes es van desenvolupant de mica en mica, a mesura que hom creix, i és difícil precisar què és el que senzillament es perfeccionà, o sigui el que ja estava programat per endavant. No es por criar homes privant-los d’experiència. Però de tant en tant quan arriben al món nens cecs, i alguns sords i cecs alhora, i el seu estudi resulta molt revelador per al que estem tractant. Els nens que són cecs i sords de naixement creixen en continu silenci i tenebres, no veuen el somriure de la seva mare ni el so de la veu humana. Si la teoria ambientalista fos certa en la seva formulació extrema, seria d’esperar que aquests nens es diferenciessin molt en el seu comportament de les persones que creixen normalment. Jo he observat nens d’aquests i he comprovat que no és així. En molts punts de importància decisiva actuen quasi exactament com nosaltres. Per exemple, riuen i somriuen com nosaltres quan estan contents, i també emeten en fer-lo sons apropiats. I quan s’enfaden ploren, donen cops de peu, premen els punys i se’ls arruga la front verticalment com ho fem nosaltres. (...)Però si es vol desvelar el que hi ha d’nnat en el complicat comportament de les persones, en general cal acudir a la comparació entre cultures. Es pot partir del fet que l’home modifica culturalment allò que és modificable. Per exemple, en Nova Guinea es parlen uns cent dialectes. Això està relacionat amb la tendència humana a aïllar-se en grups petits, fins i tot dins del mateix grup ètnic. En canvi, s’adverteix que en determinades situacions, com per exemple en la salutació o en el comportament de la mare amb el seu fill, es repeteixen exactament les mateixes pautes comportamentals fins el més mínim detall tot i que en el grups ètnics més dispars. Això sens dubte significa que es tracta d’una pauta innata. (págs. 8-12)
Irenäus Eibl-Eibesfeldt, Amor y odio. Historia natural del comportamiento humano, Salvat Editores, Barna 1995
M'agrada anomenar-les institucions morals bàsiques de la idea d'Europa. Són aquells criteris per a una responsabilitat compartida que es van anar fent forat entre guerres, revoltes i discòrdies i que configuren el substrat sòlid d'una Europa relativament confiada. Ara estan sent devorades: el ciutadà europeu ha estat substituït pel subjecte neoliberal, un home domesticat "per fer-lo apte per deixar-se governar pel seu propi interès", en definició de Christian Laval. Enumeraré les que em semblen principals. Primera: la intimitat. Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d'intimitat. Un món en què les persones s'acumulen les unes sobre les altres sense dret a l'espai propi. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d'un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció. Segona: la pluralitat. Es parla molt de tolerància. La tolerància és sempre una concessió, pròpia d'una època preliberal. És tolerant aquell que està convençut que només ell té la raó però es permet concedir als altres la gràcia de la paraula: protestin, però no hi ha alternativa. La pluralitat és una altra cosa: és acceptar que l'altre pugui tenir raó. I aquesta és la base de la tercera figura: el reconeixement. El respecte a l'altre, el respecte a les minories: a la seva paraula, que és el que les configura. Amb aquesta peculiar sensibilitat que té l'oratòria d'Obama, capaç de tocar directament amb una frase la pell de les persones a qui es dirigeix, va resumir aquest esperit en al·lusió als homosexuals: "Si realment som creats iguals, l'amor que cadascú ofereix a un altre també ha de ser tractat igual". Quarta: la universalitat. La voluntat de projecció universal, la capacitat d'actuar com si el que fem o diem pogués ser vàlid per a tot el món. Una força d'Europa, que com testifiquen les paraules d'Obama va expandir la seva cultura pel món. Cinquena: la laïcitat. La capacitat de separar la cosa pública i la creença, l'espai compartit i l'espai privat, per definir un territori del comú en què la paraula intervingui amb armes iguals. Sisena: la ciutat, com una forma peculiar d'humanitat, feta per a la convivència entre estranys. Déu va fer el camp, l'home la ciutat, deia el clàssic. I finalment, setena: la idea tràgica, la consciència de la nostra contingència, que ens fa irònics i desconfiats davant de les grans promeses. Potser és la utopia europea. Però jo entenc que és el pòsit moral que ens pot salvar d'un altre d'aquests viatges de la llibertat a la barbàrie que Europa fa amb tanta facilitat.