
Passant els segles, la gran florida del pensament i de l’escriptura aforística —ara sí, escrita amb el propòsit de dir molt en molt poques paraules— va agafar, en especial, els moralistes francesos dels segles XVII i XVIII, des de La Rochefoucauld i Pascal fins a La Bruyère i Joubert, passant per Chamfort i Vauvenargues: tots són extraordinaris redactors de dites curtes. (La Bruyère, per cert, va ser admirat i traduït al català per Josep Carner.) Entre els alemanys, que són proclius a la frase llarga d’ençà que la literatura llatina els va xopar al segle XVIII, és més difícil trobar aforistes de qualitat, llevat, especialment, de tres noms imprescindibles: Lichtenberg, Goethe i Nietzsche. El segon preuava els aforismes del primer com poca gent al seu temps —perquè Lichtenberg tenia una llengua molt esmolada i poques manies—; i el mateix va passar amb Nietzsche: a conseqüència d’aquests goigs, Lichtenberg va tenir i encara té una fama molt notable en el terreny de l’aforística mundial.
Jordi Llovet, Aforismes a pler, Quadern. El País, 19/02/2013 [ccaa.elpais.com]