La notícia va saltar el 14 de març a la revista Science. El professor Xing Xu, de l'Acadèmia Xinesa de Ciències, i el seu equip de la Universitat de Linyi han analitzat amb detall 11 fòssils dels ocells més primitius i han arribat a la conclusió que tenien quatre ales plomoses per volar. Porta a pensar sobre plomes i ales, sobre el vol i sobre els capritxos de l'evolució. ¿En què pot afavorir una ploma el seu propietari? Els beneficis naturals han estat diversos i variats: aïllar del fred i de la humitat, seduir (sobretot els mascles les femelles) i volar. Els beneficis culturals tampoc són pocs: intimidar (sobretot els mascles els seus rivals), seduir (sobretot les femelles els mascles) i escriure amb tinta líquida.De L'ESTILOGRÀFICA encara en diem ploma. Tots aquests casos il·lustren una mateixa innovació, la ploma, amb diferents funcions per sobreviure. No obstant, no tot el que és natural serveix per a usos culturals i, des d'Ícar, més d'un s'ha trencat la crisma per entossudir-se a volar amb plomes. Es pot volar sense plomes, sí, però no sense ales (insectes, ratapinyades, peixos, avions).
La conquista de l'aire ha estat una aventura obsessiva de l'evolució. Tot comença probablement amb l'enveja ancestral que embarga un animal, condemnat a moure's irremeiablement enganxat a la superfície del terra mentre contempla la facilitat amb què un pardal s'escapa d'un incendi o l'elegància amb què una gavina es llança a planar des de dalt de tot d'un penya-segat. Lliure com un ocell significa disfrutar de la tercera dimensió gràcies a les ales.
Els primers de conquistar l'aire van ser els insectes fa uns 350 milions d'anys. La idea va tenir un èxit notable i, arribat ja el carbonífer, ja existien 11 ordres d'insectes alats (pterigotes). Els segons a l'hora de volar van ser els rèptils, cosa que van aconseguir en ple juràssic, fa uns 170 milions d'anys (pterodàctils). Segurament el mateix meteorit que fa 65 milions d'anys va esborrar els dinosaures de l'existència va matar també la majoria dels primers ocells, però no a tots a causa potser de les seves petites dimensions i, justament, per la seva capacitat per volar. I així ens plantem en el 23 d'octubre de 1906, quan el francobrasiler Alberto Santos-Dumont va aconseguir, per fi i per primera vegada i davant de testimonis homologats, elevar-se de terra amb un artefacte més pesat que l'aire. No va ser un salt ni un planatge sinó un vol autèntic de 60 minuts fet a cinc metres d'altura. Els avui celebèrrims germans Wright van reclamar llavors que ells ja havien volat tres anys abans, però el seu mèrit real va ser un planatge descendent sense motor i sense testimonis fiables.
La ploma que aïlla, la ploma que presumeix, la ploma que vola i la ploma que escriu són exemples d'una mateixa innovació que diversifica les seves funcions a base de selecció natural i cultural. La ploma és una homologia evolutiva (les plomes s'assemblen per una ascendència evolutiva comuna). En canvi, l'ala transparent d'un insecte, l'ala-aleta d'un peix volador, l'ala de pell d'una ratapinyada, l'ala plomosa d'un ocell i l'ala metàl·lica d'un avió són exemples d'innovacions d'origen diferent però que convergeixen en la mateixa funció: volar. L'ala constitueix una convergència evolutiva (les ales s'assemblen per una transcendència evolutiva comuna).
No obstant, hi ha alguna cosa paradoxal, i per tant interessantíssima, en la notícia que comentem. Tot el que vola s'ha estrenat en l'evolució amb un error (quatre ales) que després ha estat necessari corregir (dues ales). Els primers insectes voladors tenien quatre ales (com tenen les libèl·lules), els primers dinosaures voladors (com el Microraptor gui) tenien quatre ales (cosa que sabem des de fa només 10 anys gràcies al mateix Xing Xu), els primers ocells tenien quatre ales (ho sabem des de fa pocs dies) i els primers avions es van dissenyar amb dues ales dobles (tant el de Santos-Dumont el 1906, com el dels germans Wright el 1903, com l'intent pioner de Chanute-Herring el 1890).
TOTS ES consagren amb dues ales però tots comencen amb quatre. Fins i tot existeixen espècies de peixos voladors, com els Cheilopogon exiliens, que exhibeixen quatre ales (¿també van ser els primers peixos que van volar?). L'evolució treballa amb l'error, això ja ho sabem, però que l'error inicial sigui sempre el mateix no ho sabíem. No estem davant d'una homologia ni davant d'una convergència, perquè les quatre ales no procedeixen de la mateixa innovació ni transcendeixen tampoc amb la funció de volar. Comprendre, en ciència, significa trobar els aspectes comuns entre el que és divers, i això és precisament el que sembla el reiteratiu tempteig de les quatre ales.
En síntesi, alguna cosa hi ha de coneixement nou malgrat que encara no sapiguem de què es tracta... S'admeten suggeriments.
Jorge Wagensberg, Quatre ales, ¿quatre?. el perdiodico.cat, 06/04/2013