El teatre grec, bevent tant de la mitologia com de la història, ha creat un grup d'heroïnes que ens resulten velles conegudes. Estem familiaritzats amb Medea, Fedra, Antígona, Hècuba o Cassandra. Sabem coses d'elles pel que hem llegit, però, sobretot, pel que hem vist al teatre. Reapareixen de tant en tant. Són carn de festivals i grans produccions. Ens hem acostumat a aplaudir-les dalt de l'escenari, en la distància. Els hem posat cossos i veus: la Callas, la Xirgu, la Papas, l'Espert. Però per grans que siguin l'horror i la catarsi aconseguides al teatre, res és comparable a l'estupefacció que produeix el titular que informa dels fets que han tingut lloc ara mateix, només a dos passos de casa teva. L'autèntic horror, el calfred, arriba quan l'heroïna descendeix de l'alta categoria i calça sabatilles d'esport, quan abandona la màscara i agafa el cistell de consum, quan deixa de mirar a l'horitzó per abaixar la vista a terra. «Tenia la mirada perduda, com absent», expliquen els veïns de Rina.
Fa temps que ens reafirmem en la creença que no som Grècia, que els nostres problemes no són els de la Grècia rescatada. L'atur, els desnonaments, la por i el descontentament ens són comuns, però ens entestem a marcar distàncies. Hi ha nivells, diem. Un respecte, diem. Només faltaria, diem. Però per més que correm per fugir de la Grècia de Samaràs hi ha una altra Grècia, la d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides, que sempre corre més que nosaltres fins que arriba a atrapar-nos. Que ens agafa de les espatlles i ens obliga a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. I és llavors quan sabem que l'home és l'home, la fam és la fam i el límit, el límit. I que Medea és Rina, a qui amics i veïns anomenen, afectuosament, Reina.
Josep Maria Pou, Medea és Rina, la del Carmel, el periódico.cat, 13/04/2013