Hi ha raons de fons per a la decadència de la democràcia. La propagació d'una cultura fundada en què tot es pot comprar (
Michael Sandel ho explica en un llibre excel·lent,
What money can't buy ), des del lloc en una cua, fins a la sanitat, passant per una llicència urbanística, genera desigualtats creixents i corrupció fins a convertir-les en estructurals. Passar de l'economia de mercat a la societat de mercat és incompatible amb la democràcia. Com ha escrit
Antón Costas, "la crisi financera que va explotar el 2008 és el resultat de la col·lisió entre la democràcia i el capitalisme financer-corporatiu global que s'ha desenvolupat en les tres últimes dècades". L'equilibri sempre fràgil entre capitalisme i democràcia s'ha trencat i el poder polític ha perdut capacitat de posar límits. En aquest context, a Europa la legitimitat democràtica està reduïda als Parlaments nacionals, el Consell funciona com un Tractat Intergovernamental guiat pel principi del més fort, i la Comissió es funda en una legitimitat tecnocràtica que la crisi ha erosionat definitivament. Com deia
Galbraith en una entrevista a
El País , "si els electors no poden canviar la política, la democràcia no funciona". En aquest punt estem. Amb responsabilitats de tots, però degudament jerarquitzades: el nivell de responsabilitat de qui té tota la informació i molt poder no és el mateix que el de qui té poca informació (deliberadament manipulada) i gens de poder. La decadència d'Europa és una crisi de les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques. Els ciutadans hi poden fer res? Sí: "Tenen la responsabilitat de forçar un canvi de política", diu el mateix
Galbraith.
Josep Ramoneda,
Decadències, Ara, 17/04/2013