Hi ha raons de fons per a la decadència de la democràcia. La propagació d'una cultura fundada en què tot es pot comprar (Michael Sandel ho explica en un llibre excel·lent, What money can't buy ), des del lloc en una cua, fins a la sanitat, passant per una llicència urbanística, genera desigualtats creixents i corrupció fins a convertir-les en estructurals. Passar de l'economia de mercat a la societat de mercat és incompatible amb la democràcia. Com ha escrit Antón Costas, "la crisi financera que va explotar el 2008 és el resultat de la col·lisió entre la democràcia i el capitalisme financer-corporatiu global que s'ha desenvolupat en les tres últimes dècades". L'equilibri sempre fràgil entre capitalisme i democràcia s'ha trencat i el poder polític ha perdut capacitat de posar límits. En aquest context, a Europa la legitimitat democràtica està reduïda als Parlaments nacionals, el Consell funciona com un Tractat Intergovernamental guiat pel principi del més fort, i la Comissió es funda en una legitimitat tecnocràtica que la crisi ha erosionat definitivament. Com deia Galbraith en una entrevista a El País , "si els electors no poden canviar la política, la democràcia no funciona". En aquest punt estem. Amb responsabilitats de tots, però degudament jerarquitzades: el nivell de responsabilitat de qui té tota la informació i molt poder no és el mateix que el de qui té poca informació (deliberadament manipulada) i gens de poder. La decadència d'Europa és una crisi de les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques. Els ciutadans hi poden fer res? Sí: "Tenen la responsabilitat de forçar un canvi de política", diu el mateix Galbraith. Josep Ramoneda, Decadències, Ara, 17/04/2013