Preguntar-nos què és el temps fa temps que ho fem. Infinitat de respostes han intentat donar els humans a aquesta qüestió, ja sigui a través dels mites, de la filosofia, de la teologia o bé des de la física. Apareix ja la qüestió del temps en els filòsofs presocràtics (s.VI-V aC); Heràclit i l’esdevenir infinit, Parmènides i l’eternitat de l’ésser. Ambdós són uns dels primers referents sobre el temps en la història de la filosofia.
També Plató ( 427aC-347aC) en l’obra del Timeu fa una profunda reflexió sobre aquest tema: ‘Imatge mòbil de l’eternitat’. Per al filòsof, és el Demiürg el que organitzà l’ordre, el cosmos, a partir del caos. Caos d’una matèria preexistent i eterna. Però aquesta ordenació comporta implícitament el temps. Un temps que és la mesura del moviment en ordre. Així, el concepte d’etern és previ al temps i és allò que roman sempre en la seva identitat sense cap canvi, i el concepte de temps és el que existeix en el canvi constant. L’eternitat és per a Plató el fonament de la temporalitat.
Un altre filòsof que es va aturar a tractar el temps fou H. Bergson (1859-1941). Partint dels estats psíquics, Bergson critica el concepte de temps positivista perquè considera que en fa una reducció a una forma d’espai, ja que des del positivisme es consideren els estats de consciència com si fossin fets externs, quantificant-los i ordenant-los en una successió com si ordenéssim objectes en un espai. Enfront a aquesta visió, Bergson aposta pel caràcter qualitatiu dels fenòmens psíquics. Cada qualitat és irrepetible, irreversible i no ordenable, i aquests estats es fonen en un fluir amb una continuïtat inseparable.
Partint d’aquesta idea, Bergson diferencia el ‘temps espacialitzat’, temps que contempla la física i la ciència i que l’autor considera falsificat i el ‘temps autèntic’, temps que considera com la duració de la vida interior de la consciència.
El temps del sentit comú, aquell que mesurem amb agulles de rellotge, és només una forma d’espai, un temps que no posseeix cap qualitat que la consciència reconeix en la seva duració real. Aquest temps de la ciència i del sentit comú és sempre homogeni, mentre que el temps autèntic és heterogeni, és duració.
Des d’aquesta anàlisi es desprenen dues concepcions del món; l’una (la del temps ‘espacialitzat’), que tendeix a considerar tot el real com quelcom estàtic, fix, que deté el moviment, i que condueix a concepcions deterministes i com a conseqüència última a la negació de llibertat; l’altra, la de l’‘autèntic’ temps, defensaria la posició contrària, superant el determinisme.
Per acabar, i més enllà d’un possible llistat de pensadors que han elaborat tesis sobre la realitat o no del temps i/o la modalitat del temps, ens podríem plantejar, si s’accepta el fluir del temps, si aquest evoluciona linealment, cíclicament o bé d’una forma més complexa. El caràcter lineal o direccional del temps és una concepció relativament recent si tenim en compte que antigament predominava una visió cíclica (a partir de l’observació dels canvis periòdics en els fenòmens de la natura). Si acceptem la direccionalitat del temps podem entendre el concepte de progrés i evolució, si per contra, defensem el cíclic, podem parlar de regeneració o retorn.
Mercè Garcia Farreras, Temps d'un altre temps...'Temps fugit'?, el Pou de la Gallina. cat, 22/04/2013