BLOCS DE FILOSOFIA » La pitxa un lio » noviembre 8, 2013

Canales

22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1035 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4693 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9417 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

La pitxa un lio (3 sin leer)

• noviembre 08, 2013
• 22:02

  Contra els experts.

   » ‎ La pitxa un lio
  Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4
  /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
  
  Davant la predisposició intuïtiva a substituir l’atzar per la causalitat, Kahneman es mostra implacable: “Les explicacions causals d’esdeveniments aleatoris són inevitablement falses” (Pensar rápido, pensar despacio).
  Aquesta declaració ens toca de prop, ja que l’atzar redueix l’aptitud per fer pronòstics experts. Els supòsits experts en matèries polítiques i econòmiques que ronden pels mitjans de comunicació fan prediccions l’encert del qual tot just difereix de les prediccions fetes aleatòriament, segons va poder constatar el psicòleg Philip Tetlock en el seu llibre Expert Political Judgment: How Good Is It? How Can We Know? (2005). En el que són autènticament experts els experts és en excusar els seus errors.
  Els experts no cometen errors de predicció per casualitat, ni perquè siguin uns fatus que creuen saber el que no saben, sinó perquè no hi ha res que saber sobre el futur fora de les ciències experimentals. Els experts fallen no perquè no posseeixin els coneixements que diuen o creuen posseir, sinó perquè, com diu lacònicament Kahneman, “el món és impredictible”, massa atzarós perquè la nostra ment pugui anticipar els seus avatars vinents.
  És temps de donar una mica de llum sobre tot això. Anomenem en realitat “experts” a dos tipus molt diferents d’individus:
  1. Bombers, infermeres, mestres d’escacs, parlants adults d’un idioma matern. Són els autèntics experts  perquè a) treballen en un entorn regular i predictible; b) el seu Sistema 1 de pensar ha tingut prou temps per aprendre les regularitats d’aquest entorn tot i que el seu Sistema 2 de pensar no sigui capaç de formular-les. Són ells els autèntics experts.
  2. Psicòlegs clínics, inversors, politòlegs. No són verdaders experts perquè es desenvolupen en un entorn amb un fort component atzarós, que els impedeix desenvolupar aptituds per efectuar bones prediccions. Els entorns irregulars o altament atzarosos impedeixen desenvolupar el coneixement expert.
  (...) En resum, per tal de ser expert cal restringir els nostres judicis a assumptes a l’abast de les nostres capacitats, amb els que estem llargament i profundament familiaritzats (fins al punt d’haver-los integrat entre les intuïcions del nostre Sistema 1), en els que la sort no tingui un pes avassallador (tant que difumini la frontera entre el dictamen encertat i el pal de cec que dóna en el blanc per pura sort), i que siguin de tal índole que els esdeveniments posteriors al nostre judici ens puguin deixar sempre en evidència (...) Qui juga a ser expert però pren totes les precaucions per no córrer el risc de ser contradit per la realitat posterior és tan sols un perfecte xarlatà de fira, un enredaire professional.
  Juan Antonio Rivera, Menos que racionales, Claves de razón práctica, novimebre/diciembre 2013, nº 231
  
• 6:22

  L'unicorn.

   » ‎ La pitxa un lio
   
  El mite de l’unicorn, que arrenca d’una sèrie de descripcions orientals i mesopotàmiques, va arribar a Plini (Història natural) al segle I, i aquest va conferir a aquelles informacions un grau excessiu de versemblança. Aristòtil, prèviament, ja havia expressat els seus dubtes sobre l’existència d’aquest animal amb una sola banya al mig del front (monokeros) i havia postulat que, d’animals unibanyuts només n’hi havia un, el que té una banya al nas, és a dir, el rinoceront. El fet que la banya del rinoceront estigués carregada de simbologia i de suposades propietats terapèutiques i afrodisíaques (avui encara és així) va fer, per assimilació, que molta gent cregués en l’existència de l’unicorn, i el carregués de virtuts i de llegenda. Se suposava que l’unicorn era un animal més aviat salvatge, amb cara de cabra, o de boc, i cos de bou o de cavall, amb una banya dibuixant una espiral, que cap caçador no podria mai agafar llevat que es fes servir un ardit: l’unicorn flairava amb especial delit l’olor de les noies verges i, quan en trobava una, se li acostava, reclinava la testa sobre la falda de la noia i es tornava manyac: llavors els caçadors podien capturar-lo o matar-lo. És una escena reproduïda en una gran quantitat de gravats medievals, del segle IX cap endavant.
  La devoció mariana essent tan important a l’edat mitjana, no va passar gaire temps que l’unicorn va ser relacionat amb Maria, verge per excel·lència segons el cristianisme, i així el mite —com també passaria, segons que sembla, amb la devoció per la dama medieval que canten els trobadors, carregada igualment de marianisme— perduraria fins al Renaixement. Del segle XV són, justament, els famosos tapissos de La Dame à la Licorne, que es conserven al Museu de Cluny al bell centre de París, i que ningú no visita perquè es troben en una instal·lació dedicada quasi del tot a l’art litúrgic: però són una de les meravelles que poden contemplar-se en la ciutat que banya el Sena.
  És una sèrie de sis tapissos: cinc representen els sentits, tots amb la presència de l’unicorn i de la dama que protagonitza la sèrie, i el tapís central —o així situat a Cluny—, que ensenya la dama en el moment de fer ofrena de les seves joies. D’aquí la llegenda que el presideix: “Mon seul désir!”, que s’ha de traduir com “És el que desitjo”, i, amb paràfrasis, “Perquè jo ho vull”, o “Ningú no m’hi obliga”. Durant temps aquesta llegenda es va llegir inapropiadament: “À mon seul désir”, cosa que va moure dos enormes poetes del XX, com Rilke (als Quaderns de Malte) o Cernuda (que fa servir el lema com a epígraf de La realidad y el deseo), a pensar que aquestes paraules es referien al desig amorós, sensual o sexual. De fet, no hi ha res de tot això: la dama de l’unicorn ha amansit la fera —al tapís dedicat a la vista, l’unicorn repenja gentilment les potes del davant a la falda de la noia—, però ni la mata ni la captura com en moltes altres reproduccions del mite: a canvi de la submissió de la bèstia —a la qual molts comentaristes atorguen un sentit fàl·lic—, la jove es desprèn de les seves riqueses, possiblement supèrflues, en un acte de senzilla caritat.
  Sembla que l’origen de la creença en aquest animal es trobaria en una traducció incorrecta d’una paraula de la Bíblia, que només apareix al Salm 21 (o 22): “Salva’m de la gola del lleó, salva la meva pobra vida de la banya de l’unicorn”. La paraula hebrea corresponent és re’em, i no té gaire sentit traduir-la, com va fer la Septuaginta, per monokeros, és a dir, “amb una sola banya”, bo i establint una distinció entre aquest suposat animal i l’animal que tothom havia vist, també amb una sola banya, el rhinokeros. Però així va anar la cosa, i les Bíblies que he consultat porten adés la paraula unicorn en aquest punt, adés la paraula búfal, que sembla més adequada a l’original hebreu. Sigui com vulgui, Jeroni va caure en la trampa, i ens va oferir unicorns, cosa que assegurava una llarga vida al mite de l’unicorn en llengües romàniques.
  El llibre que ens ennova d’aquestes coses és: Michel Pastoreau i Élisabeth Delahaye, Les Secrets de la Licorne, París, 2013. Però el millor serà que el lector contempli els tapissos del museu de Cluny, si mai en té l’avinentesa: això sol ja val un viatge a França.
  Jordi Llovet, El mite de l'unicorn, Quadern. El País, 07/11/2013
• 6:02

  Les raons de la pèrdua del món.

   » ‎ La pitxa un lio
   Cuando se recuerda que Hegel celebra el acierto de Descartes por pisar el terreno, el verdadero terreno del pensar, ha de subrayarse asimismo que, sin embargo, a su juicio no ve el país. No pocas veces, enfrascados en nuestras vicisitudes y tareas, empeñados en fijarnos con precisión de miniaturista en lo que parece estar bien contiguo, tenemos dificultades para una mirada de más vuelo y alcance. Y en esa medida se nos nubla la vista para lo más próximo. En caso de intentarse, pronto se es tildado de iluso o de estar seducido por las ensoñaciones de lo que no se deja atrapar inmediatamente. Y de nuevo se es convocado a la faena, a centrarnos en ella, a concentrarnos en lo que merece la pena, esta concreta pena, en la labor que ha de mantenernos atentos y bien ocupados.
  Poco a poco uno va acostumbrándose a no ver más allá del limitado horizonte de sus ocupaciones inmediatas. La reducción del mundo a nuestro mundo es la antesala de la pérdida de mundo. Y entonces no hay otro alrededor que una suerte de decorado que nos circunda, un contorno que nos envuelve. Pero también nos entorna. Para empezar, la mirada. Y ya no parecemos precisar ver mucho más. Todo viene a ser razonable. Y parece que suficiente. Estamos aproximadamente en donde cabe labrar los surcos que nos correspondan.
  Inmersos, absortos en una suerte de olvido permanente, que a su modo nos ayuda a sobrellevarnos, nos entretenemos en los quehaceres diarios, lo que sin dejar de ser sensato tiene no poco de inconsciente. Ello no impide el ajetreo y el vaivén de lo que nos rodea. Y no es justo ignorarlo. Y ni siquiera conveniente. Entre otras razones, `porque no está claro que no haya mucho que aprender y no poco que recibir. Y no menos que entregar. No pocas veces cerca, muy cerca, hay quienes resultan atractivos, desconcertantes, sorprendentes y no siempre ni necesariamente por su espectacularidad, ni por su despliegue del libro de las maravillas.
  Ni siquiera los entornos más próximos son siempre homogéneos. No basta con guiarnos por lo previsible, por lo esperable, para finalmente limitarnos a confirmar lo que ya pensamos. Despertar a lo que está a nuestro alrededor no es siempre lo más frecuente. De hacerlo, nos podríamos asombrar. Quizá sería suficiente con fijarnos, con escuchar, para modificar nuestra mirada. Damos demasiado por supuesto, anclados en lo que ya somos, y nos limitamos a aferrarnos dando vueltas sobre los mismos asuntos. Pero la irrupción de una palabra singular, la consideración de lo que vive, de lo que piensa, de lo que siente alguien acuciado por las vicisitudes de su existencia cotidiana podría desplazar nuestra mirada. No es suficiente con lo que nos ocurre, es preciso abrirse al otro, a lo otro, y no reducirnos a nuestras actividades, en un ir y venir a nuestros asuntos sin movernos del sitio.
  Deslumbrados por lo más inmediato, cegados por la urgencia de lo que nos apremia, ya no parecemos empeñados en dar sentido, sino simplemente en ejecutar lo que nos corresponde. Cualquier realización ya no nos realiza. Parece bastar con hacer una y otra vez, con ir, con cumplir nuestra ración, con desempeñar nuestra función. Sin embargo, cerca, bien cerca, cabe tal vez la posibilidad de abrir nuestra mirada, y ya no solo para lo otro, sino para alumbrar lo diferente en aquello que venimos haciendo. De no ser así, no hay retorno, ni hay salida, es la simple alienación en un aparente movimiento  en el que ni hay quietud ni hay desplazamiento. 
  Descorazonados por lo que nos falta, parecemos absortos en lo que no está a nuestra disposición, como si cuanto hay no pasara de ser un gran depósito, bien surtido, de ingredientes a mano. Todo, y si nos descuidamos los demás, parecen formar parte del baúl de nuestros requerimientos. Esta mirada un tanto depredadora podríamos compartirla con quienes nos ven con ojos similares. De este modo los alrededores se tornan hostiles.
  Ahora bien, tal vez seamos capaces de forjar un nuevo tiempo, de tejer otro espacio en el que encontrarnos al lado de alguien, en el que sentirnos y sabernos juntos, en el que nuestro quehacer se corresponda con el de una labor compartida. Lo que nos circunda no es simplemente un ambiente o un clima, o una atmósfera. Nos desenvolvemos en el terreno de necesidades, de deseos y de sueños, y a nuestro alrededor no solo se desempeñan un conjunto de circunstancias, sino de seres humanos, que también a su modo irrepetible, dicen y hacen de modo insustituible.
  Ángel Gabilondo, MIrar alrededor, El salto del Ángel, 07/11/2013