El mite de l’unicorn, que arrenca d’una sèrie de descripcions orientals i mesopotàmiques, va arribar a Plini (Història natural) al segle I, i aquest va conferir a aquelles informacions un grau excessiu de versemblança. Aristòtil, prèviament, ja havia expressat els seus dubtes sobre l’existència d’aquest animal amb una sola banya al mig del front (monokeros) i havia postulat que, d’animals unibanyuts només n’hi havia un, el que té una banya al nas, és a dir, el rinoceront. El fet que la banya del rinoceront estigués carregada de simbologia i de suposades propietats terapèutiques i afrodisíaques (avui encara és així) va fer, per assimilació, que molta gent cregués en l’existència de l’unicorn, i el carregués de virtuts i de llegenda. Se suposava que l’unicorn era un animal més aviat salvatge, amb cara de cabra, o de boc, i cos de bou o de cavall, amb una banya dibuixant una espiral, que cap caçador no podria mai agafar llevat que es fes servir un ardit: l’unicorn flairava amb especial delit l’olor de les noies verges i, quan en trobava una, se li acostava, reclinava la testa sobre la falda de la noia i es tornava manyac: llavors els caçadors podien capturar-lo o matar-lo. És una escena reproduïda en una gran quantitat de gravats medievals, del segle IX cap endavant.
La devoció mariana essent tan important a l’edat mitjana, no va passar gaire temps que l’unicorn va ser relacionat amb Maria, verge per excel·lència segons el cristianisme, i així el mite —com també passaria, segons que sembla, amb la devoció per la dama medieval que canten els trobadors, carregada igualment de marianisme— perduraria fins al Renaixement. Del segle XV són, justament, els famosos tapissos de La Dame à la Licorne, que es conserven al Museu de Cluny al bell centre de París, i que ningú no visita perquè es troben en una instal·lació dedicada quasi del tot a l’art litúrgic: però són una de les meravelles que poden contemplar-se en la ciutat que banya el Sena.
És una sèrie de sis tapissos: cinc representen els sentits, tots amb la presència de l’unicorn i de la dama que protagonitza la sèrie, i el tapís central —o així situat a Cluny—, que ensenya la dama en el moment de fer ofrena de les seves joies. D’aquí la llegenda que el presideix: “Mon seul désir!”, que s’ha de traduir com “És el que desitjo”, i, amb paràfrasis, “Perquè jo ho vull”, o “Ningú no m’hi obliga”. Durant temps aquesta llegenda es va llegir inapropiadament: “À mon seul désir”, cosa que va moure dos enormes poetes del XX, com Rilke (als Quaderns de Malte) o Cernuda (que fa servir el lema com a epígraf de La realidad y el deseo), a pensar que aquestes paraules es referien al desig amorós, sensual o sexual. De fet, no hi ha res de tot això: la dama de l’unicorn ha amansit la fera —al tapís dedicat a la vista, l’unicorn repenja gentilment les potes del davant a la falda de la noia—, però ni la mata ni la captura com en moltes altres reproduccions del mite: a canvi de la submissió de la bèstia —a la qual molts comentaristes atorguen un sentit fàl·lic—, la jove es desprèn de les seves riqueses, possiblement supèrflues, en un acte de senzilla caritat.
Sembla que l’origen de la creença en aquest animal es trobaria en una traducció incorrecta d’una paraula de la Bíblia, que només apareix al Salm 21 (o 22): “Salva’m de la gola del lleó, salva la meva pobra vida de la banya de l’unicorn”. La paraula hebrea corresponent és re’em, i no té gaire sentit traduir-la, com va fer la Septuaginta, per monokeros, és a dir, “amb una sola banya”, bo i establint una distinció entre aquest suposat animal i l’animal que tothom havia vist, també amb una sola banya, el rhinokeros. Però així va anar la cosa, i les Bíblies que he consultat porten adés la paraula unicorn en aquest punt, adés la paraula búfal, que sembla més adequada a l’original hebreu. Sigui com vulgui, Jeroni va caure en la trampa, i ens va oferir unicorns, cosa que assegurava una llarga vida al mite de l’unicorn en llengües romàniques.
El llibre que ens ennova d’aquestes coses és: Michel Pastoreau i Élisabeth Delahaye, Les Secrets de la Licorne, París, 2013. Però el millor serà que el lector contempli els tapissos del museu de Cluny, si mai en té l’avinentesa: això sol ja val un viatge a França.
Jordi Llovet, El mite de l'unicorn, Quadern. El País, 07/11/2013