Els partits que recolzen el procés sobiranista a Catalunya acaben de donar a llum un concepte que, fins on arriben els meus coneixements politològics, suposa tota una novetat en la història de les idees polítiques. Em refereixo al que bé mereixeria ser denominat com la pregunta descartable, amb una especificitat que va més enllà del fet que pogués ser una pregunta d'usar-i-llençar per ser, directament, una pregunta d'anunciar-i-llençar.En efecte, al cap de pocs dies d'haver-se fet públic l'anunci de la pregunta, amb gran eufòria per part de les forces polítiques que la recolzen (gairebé tanta com estupor entre sociòlegs electorals, juristes i altres professionals especialitzats en aquest tipus d'assumptes), els ciutadans de Catalunya ens vam veure sorpresos per la notícia que existeixen almenys ¡tres! interpretacions sobre el recompte (de fet, una sola força política, ERC, ha arribat a defensar dos sistemes totalment diferents, als quals s'hauria de sumar el defensat per ICV). Interrogat sobre aquest tema, al president de la Generalitat no se li va acudir millor resposta que «importa votar, no com comptarem». Però el que realment converteix en descartable la pregunta és el fet, reconegut tant per Mas com per alts dirigents d'ERC, que en realitat aquesta és una pregunta «per negociar», amb uns termes que podrien variar, fins i tot substancialment, en el cas que es rebés de Madrid alguna contraoferta atractiva, digna de ser presa en consideració.
Últimament els nostres polítics han adquirit el costum -desafortunat, segons el meu parer- d'expressar-se davant la ciutadania com a jugadors de pòquer, que mostren o amaguen el seu joc, llancen apostes, aguanten l'envit o deixen passar les cartes que se'ls ofereixen perquè creuen que tenen una bona mà. El més desafortunat del costum té a veure amb els supòsits que s'insinuen a través d'aquest llenguatge. Ja coneixíem l'afició d'Artur Mas a aparèixer com el jugador solitari que es juga en una partida el destí de tot un poble. Ho va fer amb Zapatero pactant en privat el text de l'Estatut; ho va intentar amb Rajoy una tarda de setembre del 2012 (amb un resultat tan desastrós com aclamat a la plaça de Sant Jaume), i ara sembla que desitja perseverar en el mateix camí (en algun lloc he llegit que ja havia demanat una cita secreta amb el president del Govern central).
Però potser encara més important que això sigui el desdeny per la deliberació i el debat polítics que subjau en un llenguatge com aquest (en el fons, de tafurs). Ja ni tan sols de cara a la galeria es parla d'aportar raons, d'obrir una discussió pública, de confrontar plantejaments o de persuadir els interlocutors. Sembla com si tots estiguéssim al cap del carrer pel que fa a descreure d'aquestes pràctiques i sabéssim que del que realment va la cosa és de «no ensenyar als nostres adversaris les cartes», «no anticipar els nostres moviments a l'espera de veure els seus» i altres expressions anàlogues, utilitzades profusament per Artur Mas en la seva entrevista de dilluns passat a TV-3. I encara que es referia explícitament «als nostres adversaris», tot el que afirmava és el que en realitat es predica dels enemics. Als quals, en última instància, s'ha d'acabar derrotant (¿o és que en les partides de cartes es negocia el resultat?).
La pregunta, finalment, era només una carta més, ara queda clar. Torna a repetir-se un fet que ja es va donar en el passat, quan els parlamentaris catalans que van elaborar la primera redacció de l'Estatut, després de persuadir la ciutadania de com d'irrenunciable resultava tot el que s'havia aprovat al Parlament de Catalunya, van passar a reconèixer l'endemà que, en realitat, era un text sobredimensionat en les seves reivindicacions per poder negociar en millors condicions a Madrid. Establien així les bases per a una desafecció col·lectiva que, després del pas del text estatutari pel Congrés, va quedar certificada amb el resultat del referèndum a Catalunya (tan significatiu políticament fins i tot com la sentència del Constitucional). En aquell moment, Jordi Pujol va dibuixar el balanç global de tot el que va passar amb unes paraules que semblen agafar intensa actualitat en els últims mesos: «Ni hem agradat ni ens hem agradat».
No pretenc relativitzar ni restar importància a tot el que està passant, sinó més aviat cridar l'atenció sobre el que, segons el meu parer, constitueix una severa falta de responsabilitat dels nostres representants, que, en la seva malaptesa, no han tingut millor ocurrència que abocar la ciutadania catalana a una disjuntiva endimoniada: o allunyar-se, fatigada, d'una classe política que viu tancada en la seva pròpia joguina, o il·lusionar-se amb un procés que aquesta mateixa classe política reconeix, en privat, que no té sortida. ¿Aquesta vegada sí que s'agraden vostès?
Manuel Cruz, La pregunta descartable, el periodico.cat, 21/12/2013