El president del Barça ha posat el llistó de les dimissions molt alt. L'admissió a tràmit d'una querella ha estat per ell raó suficient per plegar. Els polítics amb problemes judicials que segueixen ocupant càrrecs públics no deuen estar gens contents. La gent els passarà per la cara que hi ha qui es més ràpid que ells a l'hora de prendre distàncies per no contaminar la funció.
El poder redueix de manera greu la capacitat de percepció de la realitat. Des de dalt és molt difícil tenir empatia amb els socis o ciutadans. I més en un àmbit de comportaments religiosos com és el futbol, en què la crítica sempre és sospitosa de deslleialtat i de complicitat amb l'enemic. Des de les altures de la llotja és difícil entendre que algú vulgui saber la lletra petita de les martingales del fitxatge estrella del president. Es dóna per entès que el servei a la causa impedeix fer preguntes. Probablement, aquest cas no existiria si el demandant hagués estat atès amb elemental consideració i cortesia. El poder genera una altra pèrdua de noció de la realitat: la sensació d'impunitat. I més en un món com el del futbol, sempre amb un peu fora de la llei.
L'odi i el ressentiment enterboleixen l'enteniment. El futbol té un avantatge: hi ha poc espai per a la hipocresia. Les baixes passions s'exhibeixen amb tota obscenitat. El ritual de sublimació de la violència és explícit: una mirada freda a la grada en qualsevol incidència d'un partit important ho diu tot. A l'enemic se l'odia sense embuts. L'odi al Madrid i el ressentiment contra Laporta han ficat Rosell en aquest embolic.
Ja seria hora que s'acabés amb aquest arxipèlag d'excepció que és el futbol. La mateixa FIFA diu que els traspassos internacionals són un territori confús. Els governants no s'atreveixen a entrar de veritat en les entranyes del pa i circ que tants rèdits simbòlics els dóna. Però no és admissible que el futbol tingui un descontrol que no s'admet en altres sectors. I no és excusa que els ciutadans perdin per complet el sentit de la dignitat davant dels ídols de la pilota i, per exemple, aplaudeixin Messi quan va a declarar per frau fiscal.
Josep Ramoneda, Excepcions, Ara, 26/01/2014