Corre l’any 1960 quan Hanna-Barbera Productions estrena Els Picapedra. Des d’aleshores els seus protagonistes, Pedro Picapiedra i Pablo Mármol (batejats com a Fred Picapedra i Barney Terregam en la versió catalana), juntament amb les seves dones, Wilma i Betty, han esdevingut personatges coneguts per tothom.Els crèdits amb què s’obren els capítols ens presenten el protagonista principal després de la jornada laboral circulant per una ciutat de cases unifamiliars, com n’hi ha tantes als Estats Units. Amb el rerefons d’una encomanadissa música de jazz el veiem conduir el cotxe (de pedra), recollir la roba de la tintoreria, comprar un diari (de pedra) i afanyar-se a arribar a casa, on el rep la dona amb el sopar llest en una safata. En Picapedra l’agafa, s’asseu al sofà (de pedra) i es disposa a sopar davant la televisió (de pedra), on s’inicia el capítol d’ Els Picapedra que estem a punt de veure.
En Fred Picapedra treballa per arribar a la seva segura i confiada llar de pedra picada, una casa com la del tercer porquet, resistent a les conjuntures, eterna, una catedral de l’ American way of life. Empleat en una pedrera d’on s’extreuen els materials per construir més cases unifamiliars, membre, per tant, de la classe treballadora, en Fred gaudeix de tots els luxes, aconseguits gràcies a l’esforç, picant molta pedra. La seva és una vida burgesa ben merescuda.
Els Picapedra i els seus veïns són gelosos de les seves coses, defensors de la seva privacitat, individualistes nats. A casa els esperen les mullers, sempre ben vestides i pentinades, fràgils per fora, però amb mal geni, histèriques després de tot el dia a casa, disposades a tots els retrets i xantatges per fer pagar als marits la seva subalternitat. La via d’escapament femení al nerviosisme és el consum compulsiu, manifestat en el seu crit de guerra, “ Charge it ”, o sigui, “Carregui-ho al compte”, confiades com estan en les virtuts del sistema de crèdit. La sèrie normalitza les relacions entre els gèneres tot contribuint a consolidar-les.
Mirades avui, les vicissituds d’aquests personatges són un índex de l’optimisme dels trenta anys gloriosos posteriors a la II Guerra Mundial. El món dels Picapedra és sòlid, massís, indestructible. Viuen en un temps imprecís, amb tots els trets dels Estats Units de la postguerra però envoltats d’una tecnologia anacrònica d’animals (electro)domèstics, que vol fer riure, però que té una funció ideològica. L’individualisme possessiu i el consumisme compulsiu són presentats com a trets inherents a la naturalesa humana. Hi escauen les paraules de John Locke escrites el 1690: “En un principi, tot el món era com és ara Amèrica”.
De la mateixa manera que els Teletubbies a principis de la primera dècada del segle XXI eren els heralds de la videocràcia hipnòtica i subnormal en què amenaça de transformar-se la societat de la informació, els Picapedra s’erigeixen en propagandistes d’una visió de la humanitat com a feix de desitjos privats que es consumen en el si de la llar. Aquest és l’objectiu de la indústria cultural, fixar estereotips, donar carta de naturalesa a allò que més convé al mercat.
El capitalisme d’avui ja no és de pedra picada. Probablement els simpàtics i tanoques protagonistes de la sèrie han envellit i gaudeixen d’una ben merescuda jubilació a Florida. En Fred i en Barney seguiran discutint com a bons amics mentre les seves dones prenen el sol a la piscina i parlen de compres i foteses. De ben segur que a còpia de picar pedra hauran aconseguit estalviar per a la vellesa. Les generacions següents, però, ja no viuen a l’edat de pedra. Els nous inquilins de la casa dels Picapedra s’adonen que tot plegat és un decorat de cartró pedra. El tedi vital, que la generació anterior suportava amb bon humor ajaguda a la gespa del jardí, ha esdevingut angoixa creditícia entre envans de pladur. El món sencer ja no és una pedrera inesgotable, sinó un pedregar ple d’obstacles.
Vam creure que la nostra confiança en el mercat es basava en motius tan sòlids com el món que van inventar els senyors Hanna i Barbera. Els esforços dels treballadors tenien una compensació privada, banal i uniformitzadora, però tangible i ferma, i la indústria cultural va reeixir a solidificar aquesta exitosa història del capitalisme petri. Les narracions del present, en canvi, fugen cap a la fantasia, l’única cosa aparentment estable en un món liqüescent. Quines històries ens hem d’explicar ara per entendre els nostres temps? La comicitat ja no serveix, ja que el somriure se’ns queda glaçat al rostre. La tragèdia potser sí que ens revela l’altura (o baixesa) de les nostres aspiracions, però ens paralitza per al futur. No tenim altra alternativa que mirar cap al passat amb ironia i sense ingenuïtat, per descobrir-hi els mecanismes amb els quals s’ha ensinistrat la raça perquè cregui.
Daniel Gamper, El capitalisme de pedra picada, Ara, 27/04/2014