D’unes setmanes ençà un senyor sense sostre passa les tardes al portal de casa meva. Els veïns el defugen i miren de no parlar-li. Fa pudor, beu cervesa i fuma en cadena. Qui s’hi adreça descobreix que té bones maneres. És un home educat, un romanès que ha viscut arreu i que parla diverses llengües. Però també té una ferida lletja al turmell, i desperta en la gent més por i fàstic que no pas compassió. A més, no té papers de cap mena, ni tan sols els que n’acreditin la nacionalitat. No és un ciutadà, sinó un indocumentat. Però promet que, quan trobi feina (cosa avui ben improbable), tornarà els diners que li donin, serà de nou un home digne de ser considerat com a tal.
Un altre sense sostre, per Nadal, va interpel·lar-me: “On és el dimoni?” I ell mateix es responia, rient trist i sardònic alhora: “De matinada, érem sis en un caixer, i els russos han portat una ampolla de vodka”. Em parlava de les nits blanques, sota la potent llum freda de les sucursals bancàries. El caixer automàtic acull els pobres durant la nit com les esglésies acollien els perseguits. Dormen els sensesostre envoltats de bitllets que són a tocar de la mà, però sempre fora del seu abast.
Ben poca imaginació s’ha de tenir, ben poca consciència de com és de fugisser tot plegat, per no identificar-nos amb la mirada estupefacta de tants i tants rodamons. Potser d’aquí uns anys els nostres carrers aniran plens de gent “buscant-se la vida”. Demà mateix es pot girar la truita i qualsevol de nosaltres trobar-se sol al carrer, sense més protecció contra la intempèrie que la salut i la caritat del proïsme. Els bitllets que ens nega el fred caixer automàtic poden ser un dia una invitació a romandre-hi, envoltats de cartrons, somiant l’escalfor de la llar del passat, o una guerra que enfosqueixi el cel i revolucioni les coses.
Escrivim “sensesostre” al cercador i els primers resultats són d’una associació protectora d’animals perduts. Els animals no humans atien més l’atenció que les persones que pateixen al carrer. Les bèsties abandonades no són responsables del seu destí, no ens fan retrets, no ens desafien amb la mirada, no ens volen robar els diners. Són innocents i agraïdes. Mentre que els animals humans sense sostre... qui ho sap? Potser no han aprofitat les oportunitats que ofereix el capitalisme o s’han deixat portar pels vicis. Qui ens assegura que no són culpables de les seves desgràcies? O no deu ser que la seva simple existència ens assenyala a nosaltres, bons burgesos, com a còmplices del seu daltabaix?
Si provem a internet amb la veu anglesa “ homeless ” se’ns informa que hi ha una nova moda consistent a fer-se autoretrats amb el mòbil enquadrant-hi un sensesostre dormint al darrere, com si fos una atracció més. Joves doblement cínics però ingenus alhora, una bomba social de rellotgeria. Hi descobrim també que Homeless és un life style store a Hong Kong, en el qual s’hi venen estris que no tenen casa, que volen ser adoptats. Els consumidors són convidats a acollir a la seva llar uns bonics mobles que esperen un propietari que els doni vida i escalfor. L’estratègia comercial d’aquesta empresa és prou simptomàtica: els sensesostre són coses. No tenen, doncs, dignitat. No mereixen respecte. No són el proïsme.
Els continguts en els mitjans d’entreteniment de masses són també un bon índex de les patologies socials. Avui, entre d’altres, hi són habituals els zombis. Hordes de morts vivents que poden ser eliminats perquè han deixat de pertànyer a la raça humana. Cossos sense vida que amenacen el nostre benestar, que ens volen xuclar la sang, infectar-nos amb la seva malaltia. Virus pudents i lletjos que volen les nostres vides per seguir reproduint-se, que practiquen el proselitisme de la mort.
Animals, coses, morts vivents. Humans que quasi no ho són. Que n’han perdut l’aparença i amb ella la dignitat. El producte animalitzat de la ciutat que viu pels diners i dels diners. Això són els sensesostre. Una ignomínia, una patologia, un naufragi. Però també un avís, un recordatori del destí que ens pot colpejar en qualsevol moment, i deixar-nos com objectes abandonats per la ressaca de la crisi.
El captaire del portal de casa té rostre. En els seus ulls hi palpita la vida. Són el nostre mirall. Quan pugem a casa, volem defugir el nostre reflex en el mirall de l’ascensor. D’això se’n diu vergonya. Si, però, no apartem la vista, i ens hi mirem de fit a fit, hi veiem el mateix desemparament, la mateixa mala llet, la mateixa astúcia. Humans, al cap i a la fi, també en la nostra inhumanitat.
Daniel Gamper, Humans, quasi no humans, Ara, 18/05/2014