 |
| Isaiah Berlin |
Però les preguntes que es planteja l'esfera pública/pública (a la legislació, al govern) no poden ni tan sols ser discutides sense una visió del bé comú. El bé comú és, al mateix temps, una condició de la felicitat individual (...) Cap societat pot existir sense una definició, més o menys segura, dels valors substantius compartits (...) Aquests valors representen una part essencial de les significacions imaginàries socials establertes (...) Un règim polític no pot ser totalment agnòstic en quant a valors (morals o ètics). Per exemple, el dret no pot fer un altra cosa que expressar una concepció comú (o dominant, bé o malament acceptada) del “mínim moral” implicat en la vida en societat. (...) Però aquest valors i aquesta moralitat són creació col.lectiva anònima i “espontània”. Poden ser modificats sota la influència d'una acció conscient i deliberada, però cal que aquesta última incideixi sobre altres estrats de l'ésser històric-social, no només pels afectats per l'acció política explícita. En tot cas, la qüestió del bé comú pertany al camp dels afers històric-socials, no al de la teoria. La concepció substancial del bé comú, en qualsevol cas, és creació històric-social, i, evidentment, es troba darrera de tot dret i tot procediment. (...) Aquí trobem, si més no, una component del bé comú democràtic, substantiu i no relatiu.: la ciutat ha de fer tot el possible per ajudar els ciutadans a ser efectivament autònoms. Aquesta és, abans de tot,una condició de la seva existència en tant que ciutat democràtica: una ciutat està feta de ciutadans, i ciutadà és aquell que és “capaç de governar i de ser governat” (Aristòtil).
Cornelius Castoriadis,La democracia como procedimiento y como régimen, Ed. Datanews, Roma 1995, conferencia 1994.