A l'arrel de la comprensió de l'activitat científica existeixen dos exercicis complementaris i inseparables: apreciar el que és similar i distingir el que és diferent. I una capacitat prèvia a tot això és ni més ni menys que la comparació. Però per comparar es necessita un llenguatge especial. Els animals comuniquen amb facilitat tota classe de sensacions i d'estats d'ànim, però gairebé cap és capaç d'usar el seu llenguatge per comparar dues coses fora del seu moment i lloc. Hi ha dues frases encunyades en el nostre repertori d'expressions preparades per al seu ús que utilitzem cada dia, gairebé a manera d'argument, però que científicament parlant no poden ser més absurdes i grotesques. La primera és sens dubte «l'excepció confirma la regla» (tothom sap que una sola excepció arruïna la regla per sempre). I la segona és aquella que diu que «totes les comparacions són odioses».
Suposem-nos. doncs. armats amb un llenguatge abstracte que permeti la comparació i amb la capacitat de discernir si dues coses són iguals o no ho són. Quan es classifica alguna cosa és que ja es disposa de tota una teoria d'aquesta cosa. La matemàtica proveeix un elegantíssim llenguatge per classificar els elements d'un conjunt en classes. Suposem (que, com veurem, és molt suposar) que sempre es pot dir que tal element o pertany a una classe o que no hi pertany, que no hi pot haver dubte o ambigüitat en això. Una pedra no és un fruit, una taronja sí que ho és. En aquests casos la matemàtica admet dos tipus de classificacions rodones i perfectes: les d'equivalència i les d'ordre.
En un conjunt d'elements classificats per equivalència passa ni més ni menys que: tot element pertany a una classe i no hi ha elements que pertanyin a dues classes diferents. Per exemple, la classificació de la matèria viva segons Linneus. Classificar és conèixer. Si donem una puntada de peu a un arbre amazònic i en cau un insecte no classificat, ja sabem què s'ha de fer: agafar-lo com a holotip i descriure una nova espècie (passa cada dia). Si al repassar el patrimoni gènic observem que un individu mereixeria entrar en el club de dues espècies diferents, llavors ¡error! Un dels dos clubs té problemes amb els seus estatuts. Classificar és conèixer, classificar és anticipar, classificar és una de les maneres més brillants de la intel·ligibilitat.
En un conjunt d'elements classificats per ordre passa ni més ni menys que tot element es pot ordenar respecte de qualsevol altre element que pertanyi a una altra classe segons un més o un menys. I per a això hi ha els números. Els peixos del mar es poden classificar per equivalència (per exemple, sardines, tonyines, dorades…) o per ordre (per exemple, peixos d'entre 0 i 100 grams, entre 100 i 200…).
No obstant, no tot és pur en la realitat. ¿Quants cabells ha de conservar un ciutadà per no merèixer l'apel·latiu de calb? En la nostra ajuda ve aquí l'anomenada matemàtica borrosa o difusa (encara que no per això menys pura i menys elegant). Diguem ara que un element pertany a un conjunt amb un coeficient entre el valor zero (no pertany en absolut) i el valor u (pertany absolutament). Existeixen tres llums de colors primaris (vermell, verd i blau) però qualsevol altre dels infinits colors possibles és una, diguem, borrositat combinada dels primaris.
Una part immensa del coneixement científic s'adquireix, es guarda, s'empaqueta, es transfereix, s'utilitza en alguna forma de classificació. La matèria inerta està ben classificada en la celebèrrima Taula Periòdica de Mendeleiev. Gràcies a ella tenim un sòlid coneixement dels totxos de què està fet el cosmos, de les seves propietats i de la seva capacitat de transformació… Gràcies a ella sabem que certes sorpreses ja no són possibles (no caben elements nous entre els coneguts) i encara avui descobrim elements nous dels quals ja ho sabíem tot abans de trobar-los.
¡Qui ENS HAVIA de dir que amb un centenar d'elements es construeix qualsevol sofisticació d'aquest món!, fins i tot materials que no existeixen espontàniament en la naturalesa, aerogels, ferrofluids, superconductors. Ja hem citat la gegantina classificació de món viu que inclou els milions d'espècies ja conegudes i les que encara falten per completar (amb els seus tres dominis: arqueobacteris, bacteris i eucariotes; i aquesta última amb els seus quatre regnes: protistes, fongs, plantes i animals). No cal mencionar la transcendència de la classificació en medicina (diagnosticar ) i en farmacologia (trobar el tractament adequat en un oceà de possibilitats i interaccions mútues)…
Fins i tot la matemàtica, aquesta creació mental de formes i estructures que ni tan sols té per què fer concessions a la realitat del món, complementa la seva història amb belles i elegants classificacions.
Jorge Wagensberg, L'art de classificar, el periodico.cat, 28/06/2014