 |
| Plató |
Però precisament en aquesta conjuntura es posa en funcionament l’antinòmia anunciada. El “fet” de la política trenca l’escorça de la representació política, i irrefrenablement la transcendeix. El que és un en la teoria es revela infinitament múltiple en la realitat. Hi ha quelcom que obstaculitza el trànsit lineal des de la filosofia a la política: un element, un impediment, una protuberància a que no es rendeix enfront la representació filosòfica i que ni tan sols la referència ontològica a l’ànima aconsegueix treure, perquè precisament l’ànima ho posa de manifest en el seu grau màxim. En efecte, res més que l’ànima resulta més dividit, (dominada pels dimonis de l’escissió, Rep. 611b) (pàg. 37).
Quan es passa de l’arquetipus de l’ànima immortal a aquella que efectivament habita els cossos mortals dels homes, les coses es mostren dràsticament invertides. L’ànima és (...) un parell de cavalls llançats en direccions oposades. D’altra banda, aquesta és la condició mateixa de la seva llibertat. Estar constantment exposada a allò que és ineludible de la decisió. No conèixer pau en la guerra entre contraris. Generar un de l’altre. Exactament com en la ciutat real les formes polítiques es succeeixen a un ritme irrefrenable i com de la màxima llibertat es genera la més dura tirania (Rep. 564a). Hi ha un vincle necessari entre l’absoluta perfecció de la ciutat ideal i la circumstància que tots els organismes polítics coneguts per Plató presentin, sense cap excepció, un règim malèvol (Rep. 497a-b) (pàg. 38).
Roberto Esposito, Diez pensamientos acerca de la política, Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires 2012