Mentir és tan humà com respirar, i gairebé igual de fàcil. Aprenem a fer-ho de ben petits, quan descobrim que ens permet obtenir alguna cosa que volem, i és només després d'anys d'experiència i educació que aconseguim distingir quina mena de mentides estan acceptades i quines poden portar represàlies. Perquè de mentides n'hi ha de molts tipus. En un extrem trobaríem les que s'usen per controlar i oprimir (les que l'escriptor rus Aleksandr Soljenitsin es lamentava que al seu país s'havien convertit en un pilar de l'estat) o les que es diuen per enriquir-se en detriment de la resta de la gent. A l'altre, hi hauria les que els anglosaxons anomenen mentides blanques, que són tan comunes que ja ni ens adonem que formen part de la nostra vida quotidiana. Lluitem amb totes les forces contra les primeres, perquè són pernicioses per a l'estabilitat de qualsevol grup, però sense les segones el nostre teixit social també es podria desfer.
Almenys això és el que proposen un grup de científics finlandesos i mexicans en un article publicat el mes passat a la revista Proceedings of the Royal Society B. Segons aquest estudi, les mentides «antisocials» (les que busquen un benefici propi) tenen efectes nocius en la cohesió social però, en canvi, les mentides «lleus» actuarien com a agents que ajudarien les comunitats a formar-se i créixer. Els investigadors van arribar a aquesta conclusió després de desenvolupar un model matemàtic que simula, en un ordinador, l'evolució d'un conjunt de persones al llarg del temps. Així van veure que, si introduïen el concepte de mentides greus en el programa, les comunitats es desintegraven perquè cada element acabava mirant primer per si mateix. Això és evident: l'egoisme en forma d'engany és nociu per al progrés perquè sense una dosi raonable de confiança en el proïsme no es poden mantenir estructures grans com ciutats o països. Però el curiós és que, quan s'hi afegien mentides blanques, l'efecte era el contrari: els individus formaven grups més units i la xarxa d'interaccions que apareixia es feia més gran.
Naturalment, aquest estudi té la limitació de fer servir un model artificial i molt simplificat del que són les interaccions humanes, però no deixa de ser sorprenent la rellevància que té la mentida lleu en les nostres vides. Un exemple més proper a la realitat el podríem trobar a la pel·lícula Liar Liar (estrenada amb el títol Mentiroso compulsivo), en què un advocat descobria l'impacte que tenia no poder dir cap mena de mentida durant 24 hores. Tot i que no quedi gaire bé citar en un mateix article una comèdia de Jim Carrey i un premi Nobel de literatura, en aquest cas és un bon exercici de reflexió: per poc que hi pensem és fàcil adonar-nos que, si tothom digués sempre el que li passa pel cap, les coses anirien a mal borràs.
Per desgràcia, darrerament hem pogut ser testimonis del dany que fan a la societat les altres mentides, les que provenen d'algú a qui hem cedit una quantitat important de poder. Aquests personatges, escollits d'entre els seus iguals i erigits com a exemples, tenen a les mans la responsabilitat de sustentar els nivells de confiança que una societat necessita per mantenir-se unida. I és així perquè l'absència de líders, sigui en models assemblearis o directament anarquistes, només funciona en comunitats de mida reduïda. La vilipendiada «casta» política, doncs, és un mal necessari en societats expansives i globalitzades com les del segle XXI. Una de les parts més indispensables de la seva feina seria la transparència, i aquest és un punt que se'ls oblida massa fàcilment.
Alguns països fan pagar un preu substancial al polític que és descobert enganyant. Recordem, per exemple, que Bill Clinton va ser perseguit implacablement no per fer-li el salt a la seva dona en hores de feina, tot i que a ulls del puritanisme anglosaxó això ja justificava una baixada important de la seva popularitat, sinó per haver mentit quan negava rotundament els fets. Un president d'un país no pot ocultar cert tipus d'informació als ciutadans, ni que sigui per protegir-se a ell mateix o la seva família. Hauria de ser una de les normes sagrades de l'ofici, sense excuses.
I malgrat tot, aquesta mena de mentides egoistes segueixen sent freqüents entre els governants d'arreu del món. Ni els de casa nostra se'n salven, per molt alt que hagin arribat a pujar en l'imaginari col·lectiu. Quan aquesta gent prengui consciència per fi de fins a quin punt és important l'honestedat a l'hora de proporcionar-nos un model a seguir, podrem finalment començar a construir una societat que avançarà conjuntada i no creient, com ara, que si el veí no et roba és simplement perquè no ha tingut l'oportunitat de fer-ho.
Salvador Macip, La mentida, El periodico.cat, 20/08/2014