 |
| L'enigma d'un dia by Giorgio de Chirico |
MALGRAT QUE A L’ÈPOCA MODERNA ENS HEM ACOSTUMAT A CREURE QUE ELS SOMNIS ENS TRANSPORTEN CAP AL PASSAT, sobretot cap a la pròpia infància, durant mil·lennis els somnis van representar tortuosos camins cap al futur. La interpretació dels somnis atorgava claus sobre el que esperava als homes. Així ho demostra l’extraordinària història de Josep i els seus germans a la Bíblia i el paper d’endevins com Tirèsies a la literatura grega.
En realitat la mirada que ens procura el somni és la d’un Janus bifront: viatgem a un passat obscur al mateix temps que ens endinsem en l’enigma del que ens espera en un racó del nostre destí. Aquesta travessia de doble direcció ha interessat l’art des dels seus orígens. Molt abans del surrealisme la pintura ha volgut penetrar en el món dels somnis. Potser a les coves del neolític ja es pintaven les figures somiades. El que és segur és que el Renaixement i el Barroc els concedeixen una importància extraordinària, com demostren les obres de Piero di Cosimo, Carpaccio o Brueghel.
Però el primer pintor que va declarar la superior veritat dels llocs somiats va ser Giorgio de Chirico. En estat de vigília la nostra consciència és limitada mentre que, perduts en el laberint oníric, descobrim les autèntiques dimensions de l’espai i del temps. Els escenaris de De Chirico ens recorden que el present no existeix i que el que anomenem vida és una mixtura caòtica de passat i futur, de memòria i presagi. A L’enigma d’un dia una diagonal línia d’ombra divideix violentament la foscor de la vigília i la llum del somni. Dues minúscules siluetes estan envoltades per la buidor i una arquitectura inquietant. L’home ha perdut la centralitat. L’amenaça és imminent. L’any en què Giorgio de Chirico va pintar aquest lloc somiat: 1914.
Rafael Argullol, La veritat dels llocs somiats, Ara, 05/10/2014