/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Una idea que s’ha mantingut des de l’època dels filòsofs grecs fins a quasi els nostres dies, és la de l’infant que en nàixer és com una taula rasa, en la qual no hi ha res escrit. Aquesta idea resulta, des del punt de vista de la teoria evolutiva del coneixement, ridícula. Segons aquesta idea, el cervell seria com la cera en la qual s’anirien gravant, amb els estímuls procedents de l’entorn, diverses impressions que després es conservarien gràcies a la memòria. Plató, en el seu diàleg Teetet o De la ciència, definia així la memòria, com una taula de cera en al que es gravarien les impressions sensorials. I Aristòtil, malgrat que admet determinades disposicions o facultats de l’ intel·lecte en el seu llibre sobre l’ànima, també comparava aquesta amb una tauleta on no hi havia res escrit.
Els estoics, per la seva banda, identificaren l’ intel·lecte amb un papir on es podrien escriure les impressions sensorials, per descomptat que es tractava d’un papir on no hi havia res escrit.
En l’Època Medieval, tant Albert Magne com Tomàs d’Aquino seguiren aquesta tradició de considerar l’intel·lecte com una taula rasa. Són precisament els escolàstics els que recullen la idea d’Aristòtili llancen la frase cèlebre: Nihil est intellctu quod prius non fuerit in sensu, és a dir: “Res no hi ha en l’intel·lecte que no estigués abans en els sentits”.
Entre els empiristes anglesos, fou Locke qui propagà aquesta opinió, dient que la ment humana era “com una taula rasa”, buida de caràcters i sense cap idea”. (...) L’opinió de Locke podria explicar-se també dient que quan l’ésser humà neix no porta en la ment o en l’intel·lecte res genèticament determinat, pel que respecta a continguts de memòria o capacitats intel·lectuals o cognitives, sinó que tot l’ha d’adquirir al llarg de la seva vida.
És cert que Plató admetia les idees innates, encobertes en la noció de reminiscència que l’ànima conservava de reencarnacions anteriors, però hauria d’esperar fins l’època moderna, a René descartes, per què es tornés a plantejar la possibilitat de les idees innates o innatisme, com s’anomenà a aquest corrent de pensament representat per Descartes i Malebranche. Per a Descartes, la idea de Déu és innata. El mateix pot dir-se de les idees lògiques superiors i de les idees matemàtiques. (...)
Immanuel Kant, sense posseir els coneixements que tenim avui sobre el cervell, havia arribat ja a una conclusió semblant a les actuals. En la seva obra Crítica de la raó pura, Kant postulava que certes categories i l’espai i el temps existien a priori, independents de l’experiència, els anomenats “judicis sintètics a priori”. Aquestes estructures no només són independents de qualsevol experiència, sinó que fan possible la pròpia experiència, són constitutives de la mateixa. Sens dubte, questa postura està, al meu entendre, molt més d’acord que la dels empiristes amb els resultats de la neurociència moderna (pàgs. 199-200).
Francisco J. Rubia, El cerebro nos engaña, Temas de Hoy, Madrid 2000