La independència ha estat sempre una paraula gloriosa que alimenta l'autoestima, en contrast amb la dependència, una paraula trista que més aviat inspira autocompassió. Però tot es gasta amb l'ús, també les paraules. I últimament, pobra independència, perd brillantor tant per als que somien amb ella com per als que s'empipen només de sentir-la nomenar. La independència no només és un concepte rellevant en la condició humana, sinó que enfonsa les seves arrels en realitats més fonamentals. Una breu reflexió potser ajuda a refrescar el significat del terme.
El gran repte de qualsevol entitat viva, des d'un bacteri fins a un col·lectiu humà, és seguir viva. Quan la incertesa és baixa, sobreviure és trivial: només cal instal·lar-se en qualsevol de les moltes solucions disponibles. Però, quan la incertesa augmenta, llavors la selecció es posa seriosa i solament unes quantes escollides aproven l'examen. El vaivé de la incertesa estimula el progrés natural: en temps de bonança la incertesa baixa i la diversitat d'alternatives es dispara, just perquè hi hagi on triar quan les coses van mal dades perquè la incertesa ha tornat a créixer. O sigui, la incertesa és el motor del progrés perquè entrena els organismes a independitzar-se de les seves fluctuacions capritxoses. ¿Què és progressar?
Si el progrés d'un col·lectiu es defineix pel seu volum, les formigues són invencibles. Si el progrés es defineix com les dimensions del genoma, la ceba seria una idea insuperable. Si el progrés es defineix per la capacitat per sobreviure, llavors els taurons són inabastables. Si el progrés és guanyar eficàcia termodinàmica, llavors l'osset coala és l'exemple a seguir. No sé què és el progrés però la intuïció és forta: entre un bacteri i Wolfgang Amadeus Mozart alguna cosa ha hagut de progressar, només falta saber en què consisteix aquesta cosa. Ja sé què és progressar: progressar és guanyar independència respecte de la incertesa.
En la llarga història que porta fins a la condició humana hi ha dos grans salts progressius: la mobilitat (que ens independitza de l'espai) i la comprensió de la realitat (que ens independitza del temps). Però independitzar no és aïllar. Un sistema aïllat està condemnat a una independència trivial perquè en ell ja ha passat tot el que podia passar i perquè des d'ell ja no es pot anar enlloc més. És l'equilibri termodinàmic, un lloc on es pot persistir tranquil·lament a l'alt preu d'estar irreversiblement mort. Per això floreixen també línies regressives que es recolzen en la tradició (que ens aïlla en el temps) i el folklore (que ens aïlla en l'espai).
Aquesta relació entre independència i progrés és íntima i universal. Amb ella es pot escalar la complexitat de les coses, des d'una pedra fins a la mateixa condició humana. Efectivament, una pedra segueix mansament qualsevol variació de la temperatura de l'entorn: està molt lluny de ser un concepte progressiu.
En canvi, un mamífer aconsegueix mantenir-se a una temperatura constant entre 36 i 41ºC independentment de la temperatura exterior. La fortuna d'un animal que no es mou (fix com un percebe o a la deriva com una medusa) depèn més de la incertesa del seu entorn immediat que la d'un animal que ja ha inventat la mobilitat (com ara un peix o com un ocell). Abans de posar-se drets, els homínids depenien més dels depredadors perquè gatejant entre les herbes de la sabana l'horitzó s'acosta massa i no hi ha manera d'anticipar-se a les intencions del depredador.
L'èxit més progressiu de la selecció natural és sens dubte la selecció cultural. La capacitat per comprendre regala independència perquè per resoldre un problema ja no cal esperar milions d'anys que ho faci la selecció natural. En la selecció natural primer és la solució i després el problema, en la selecció cultural passa exactament el contrari. Així els humans presumim d'una llista interminable d'innovacions progressives. Per exemple: els diners.
Els diners són progressius perquè ens independitzen de les restriccions capritxoses de l'intercanvi, la targeta de crèdit és progressiva perquè ens independitza de les fluctuacions de l'efectiu i el crèdit és progressiu perquè ens independitza de les fluctuacions del capital disponible… El concepte independència permet valorar el concepte progrés: els diners només signifiquen progrés com a intermediari per aconseguir un bé (els diners donen independència) però tot es corromp quan la finalitat última són els matixos diners i el projecte resulta un mer intermediari (els diners creen dependència).
Tot el que és humà necessita un mínim d'incertesa per no morir d'avorriment i un màxim per no morir de pànic. I controlar la incertesa requereix la capacitat per regular finament el grau d'independència.
Jorge Wagensberg, La independència, el periodico.cat, 15/11/2014