/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
La transparència no és el mitjà de la bellesa. Segons Benjamin, per a la bellesa és ineludible un acoblament indissoluble entre encobriment i encobert (Las afinidades electivas de Goethe) La bellesa està lligada de manera obligada al vel i a l’encobriment. L’encobert només roman en si mateix sota l’encobriment. El desvetllament fa desaparèixer l’encobert (...). Només una forma o una imatge poden ser belles. En canvi, és sublim la nuesa sense forma ni imatge, que ja no porta inherent el misteri com a constitutiu de la bellesa. Allò sublim va més enllà d’allò bell. Però la nuesa peculiar de la criatura és qualsevol cosa menys pornogràfica. És precisament sublim i apunta a l’obra del creador. També per a Kant un objecte és sublim quan supera tota representació, tota imatge. Allò sublim va més enllà de la imaginació. Byung-Chul Han, La sociedad de la transparencia, Herder, Barcelona 2013