 |
| El Malson |
Aquest nou interès per la naturalesa del somni coincideix amb un canvi radical de perspectiva. Fins al segle XIX els somnis són portes cap al futur. Són visions profètiques. Així ho veiem reflectit en la meravellosa història de Josep i els seus germans, a la Bíblia, o en les premonicions dels endevins homèrics. Les novel·les artúriques i, després, autors renaixentistes, com Ariosto o Shakespeare, mantenen el mateix rumb. A finals de segle XVIII encara podem trobar les poderoses visions oníriques de William Blake orientades cap a la profecia.
Des del Romanticisme la perspectiva s’inverteix: els somnis, prioritàriament, són portes cap al passat. Tot esperant Freud els autors romàntics estan convençuts que el subsòl oníric ens dóna les claus de la nostra infantesa i, per tant, dels nostres primers passos cap a una constitució moral. Els somnis són els laberíntics ponts entre l’instint i la mort. La literatura i la pintura europea s’omplen, en conseqüència, de paisatges, de sexualitat i turbulència.
Johann Heinrich Füssli (Henry Fuseli) és, potser, el primer pintor que pretén pintar el somni o, més pròpiament, el malson. Ho fa establint un circuit inquietant: l’espectador veu una dona jove dormint i veu també el que la noia somia. El sinistre íncub i el cavall desbocat enmig de la foscor pertanyen també al malson de l’espectador. A la sala dels miralls estan tancats el present i els seus fantasmes.
Rafael Argullol, Els ponts entre l'instint i la mort, Ara, 14/12/2014