 |
| Els pastors de l'Arcàdia |
El paradís és desitjable però monòton; l’infern és indesitjable però atractiu. És una paradoxa que sovint ens guia i que està present en tota la història de l’art. Quantes vegades s’ha pintat l’infern? Infinites. En canvi el paradís ha tingut escassos interlocutors. L’infern té joc, plasticitat. Els paisatges del terror es presten a la múltiple representació. El paradís sembla massa pla, avorrit. Adam i Eva adquireixen importància quan són expulsats de l’Edèn; abans del pecat mereixen poc l’atenció dels artistes. Dant dóna la lliçó definitiva a la Divina Comèdia : és cert que també el Paradiso conté una poesia meravellosa però no es pot comparar amb la insuperable força expressada a l’ Inferno.
Malgrat això, hi ha hagut artistes capficats en la representació del paradís. Per a mi el més destacat és Nicolas Poussin, un pintor excepcional situat a la cruïlla de les tradicions europees. Balzac, que el va elegir com a protagonista de la seva novel·la L’obra mestra desconeguda, explica molt bé com Poussin es constitueix en mediador entre la tradició italiana i la tradició nòrdica. Busca una nova síntesi entre la realitat i l’ideal.
Aquest nou llenguatge pictòric havia de servir a Poussin per tractar de pintar l’arcàdia. No tant, potser, l’Edèn bíblic com l’edat d’or perduda que va relatar Virgili. Un temps que està més enllà del temps. Aquest és un repte extraordinari. Poussin va pintar Et in Arcadia ego. Un paisatge sobre el qual encara no havia caigut la tirania del temps. Però el resultat és suaument melancòlic. La idealització dels tres pastors i la dama disposats davant d’una tomba austera recorda que, també al paradís, la mort exerceix la seva vigilància.
Rafael Argullol, La dificultat de pintar paradisos, Ara, 08/02/2015