D'entrada, el primer que s'ha de considerar és com, en l'ordre dels objectes, els objectes desgastats, abonyegats, mig trencats, atrotinats, sense una peça, desmanegats ..., són els que ocupen l'estrat més baix. Aquests materials, declarats en un moment donat inservibles, apareixen instal·lats en el seu nivell inferior, més baix del qual ja no hi ha res que no sigui la mort i la desaparició de l'objecte. A l'altra punta, el rang major en el sistema social de les coses el ostenten les considerades com luxoses; també les relíquies sagrades, els talismans poderosos o els instruments de culte; o les antigues -que no velles- i, per tant, venerables; després hi ha les rareses, els objectes únics i irrepetibles que nodreixen les col·leccions; finalment, tenim les coses marcades com artístiques, que són les que s'exhibeixen als museus o a les galeries. Cares, sacramentades, úniques, autèntiques o hiperbelles, aquestes coses no són concebudes com a obres exactament humanes, sinó com a conseqüència directa o indirecta de la voluntat dels déus de la cultura o del mercat. Aquests objectes són objectes de passió, que, com assenyalarà Jean Baudrillard (El sistema de los objetos, Siglo XXI), nodreixen un sistema marginal dins del sistema general dels objectes. Aquests objectes estimats comparteixen amb els objectes completament degradats seva inutilitat pràctica, però no per llançar al no-res, sinó per elevar als altars. Són l'exaltació del fetitxe, objectes saturats de valor social, fonts de reputació per als qui els posseeixen o els custodien, que llueixen com un trofeu, que se sostreuen a l'intercanvi i que són protegits contra qualsevol amenaça d'usurpació o desgast.
Mentre que aquests objectes de categoria superior semblen nascuts per a l'eternitat, la destinació de les altres coses és la d'esdevenir mortals, entitats amb biografia que, un cop consumat el seu cicle vital, acabaran emmalaltint, envellint o patint accidents. Són objectes que acaben, que apareixen condemnats a, tard o d'hora, veure esgotada la seva funció. El seu destí és ser llavors expulsats del que havia estat la seva llar i llançats al carrer, on seran apinyats de qualsevol manera a les voreres o dipositats en galledes d'escombraries o contenidors de runes. Allà esperaran a que, mentre els seus vells amos dormen, empleats públics arribin de nit a buscar-los, com Reis Mags inversos la funció no és portar, sinó portar-les coses que un dia van ser adquirides o obsequiades. Seran carregats en camions, classificats per a la seva descomposició, dissolts i reconvertits alguns i, els que no puguin ser reparats o transformats en una altra cosa i col·locats en el puixant mercat de productes reciclats, es veuran abocats a aquestes grans fosses comunes d'objectes que són els abocadors, volatilitzats en massa en grans forns crematoris o -els considerats com més perillosos- tancats en cel·les de residus.
No obstant això, de vegades, aquest ineluctable fi que espera a les coses del tot usades es pot veure com menys ajornat per l'acció de recol·lectors urbans que recorren els carrers buscant o simplement trobant coses que la gent llença i que no mereixen morir tan aviat. I és que al carrer un troba de tot, de vegades sense haver-s'ho proposat. Molts d'aquests objectes de carrer que són abandonats pels seus antics posseïdors poden ser convertits en propis per algú, reconeguts com dotats de propietats i per tant adequats, apropiats i, en conseqüència, apropiables. L'activitat consistent en requisar objectes trobats, per reciclar-loa instrumentalment o simbòlicament s'assembla a la qual Lévi-Strauss designava com la pròpia de bricoleur (El pensament salvatge, Edicions 62), el tipus que camina per aquí, vagant, remenant o donant sense voler amb coses abandonades, que recull de manera gairebé convulsiva per si poguessin valer. En el camp de l'especulació artística, aquest principi -recollir coses que potser servirien- seria el dels ready-made de Duchamp, els Merz de Kurt Schwitters o, en general, dels objets trouvés surrealistes. Al costat d'aquesta reapropiació creativa -no molt lluny, encara que no ho sembli- hi ha la pràctica de collir objectes de manera furtiva, de vegades clandestina, per rehabilitar-los en la seva funció inicial o en una altra diferent. Tenim aquí totes les varietats de recol·lectors professionals de restes abandonats, com els que apareixen en la pel·lícula de Agnès Varda Les glaneurs et la glaneuse (1999, és al vimeo), un film sobre els que ronden recollint tota mena de materials del sòl o d'entre les deixalles. La pel·lícula es presentava acompanyada d'un lema que bé podria servir aquí: "Cal recuperar tot el que ens és útil. És una qüestió d'ètica ".
Manuel Delgado, Dels objectes orfes i abandonats, El cor de les aparences, 12/02/2015