Als qui roben fruita als horts, als nostres dies, els posen una denúncia si els enxampen o, com a molt, els engeguen una perdigonada. A la Roma clàssica, per contra, un furtador de fruita, verdures o hortalisses rebia càstigs molt ben determinats, d’acord amb la condició de la persona que robava: home gran, dona o jovenet.
Les dones robadores eren castigades amb una fututio —d’aquí el català fotre, parent del joder castellà—, als homes adults els castigaven amb una irrumatio, és a dir, amb l’obligació del lladre de fer una mamadeta —¿com ho he de dir, si no?— al vigilant d’hortes i jardins. Als joves, possiblement d’acord amb una tradició grega que va durar segles, se’ls castigava amb una pedicatio, val a dir, una penetració per darrere.
Direu: ¿és possible que un costum tan bèstia passés per davant de l’exercici de la justícia, ja molt refinada al segle I, que és el temps dels poemes que ens ocupen avui? Ho és, perquè parlem d’un mite, lleugerament degradat, cert, que té com a figura el déu Príap, figura molt menor dins el Parnàs de la mitologia llatina, a qui s’atribuïa la vigilància de conreus, hortes i vergers. Segons que es diu, Príap va néixer a l’Hel·lespont, on era considerat fill de Dionís i d’Afrodita, cosa que l’agermana, de continent, amb la gresca i el vi, d’una banda, i amb l’amor i la lascívia, de l’altra. Com que la dea Hera va estar gelosa dels amors dels seus confrares, va fer que Príap nasqués com un ésser petitó, dotat, això sí, d’un membre que feia por i uns testicles que semblaven dos melons, paraula que encara s’empra per designar els pits de les dones, però, curiosament, no per designar els testicles, que mai no arriben a ser tan grossos, per molt que uns quants homes se’n vanin.
Aquest déu podria ser d’origen indoeuropeu —com la llengua catalana, a fi de comptes!— i se’n troben referències a partir del segle VI aC: també hi ha poesia grega sobre el tema. El seu culte es va propagar a Grècia a l’època alexandrina arran del prestigi de Dionís: entre el seguici del déu del raïm i del vi hi havia els famosos silens, sempre luxuriosos, els sàtirs, amb més tirada a allò que avui dia hauria de dir-se’n “empaitament” i no “assetjament”, que és llenguatge de guerra —“el senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món”—, i no hi mancava Príap. Ruber hortorum custos és anomenat en el primer poema de l’antologia, que vol dir “custodi vermell d’horts i jardins”, essent l’adjectiu vermell una al·lusió molt clara al color potent, vibrant, de la poncella de Príap. Vegeu: Poemes priapeus, traducció excel·lent de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo (Martorell, Adesiara, 2015), amb anotacions i un breu assaig introductori.
Jo, dels traductors, hauria extremat la brutícia dels poemes utilitzant més sinònims que titola o polla de la paraula llatina mentula, que és penis en sentit barroer, encara que l’empra Virgili i tot; per exemple: botifarra, carall, fava, glavi (molt romà), pixa o rave. Però els traductors són filòlegs, i han fet bé moderant-se. Vet aquí una mostra del bell llenguatge emprat per ells: “Vigila que no t’agafi! Si t’agafo, no et castigaré a bastonades, ni et feriré cruelment amb la corba falç: seràs penetrat per una verga tan grossa que creuràs que el teu cul no ha tingut mai cap arruga” (Poema núm. 11).
Tota la història literària del món posseeix aquests dos registres: les coses serioses i els versos bruts. Mireu, si no, la producció vària dels mateixos grecs, la present antologia llatina, les cançons dels goliards medievals, Quevedo, que va escriure un elogi de l’anus, Rabelais, l’Aretí o il Baffo, italians, bruts on n’hi hagi hagut, el Rector de Vallfogona —parent de Góngora, a vegades, però també exponent de la poesia més porca a Catalunya, país amb especial predilecció per les marranades escrites, orals i anals (els pets, els caganers)—, Verlaine —que va escriure, amb Rimbaud, un poema ad maiorem gloriam del forat del cul—, Pitarra, i tutti quanti.
Per acabar: si visiteu les ruïnes d’Empúries, mireu per la part de fora un portal de pedra de la muralla romana, i hi veureu, a la dreta, a l’altura dels ulls, un baix relleu, ben explícit, amb un batall i dues castanyes que fan basarda.
Jordi Llovet, El déu titola, El País, 12/02/2015