 |
S’ha dit, d’aquest tractat, que és el fonament de la visió econòmica de la societat i la primera entrada en escena del seu protagonista indiscutible: l’individu propietari. Contra Hobbes, Locke sosté que la societat és una associació lliure d’individus, units pel fi de salvaguardar les seves propietats. Aquesta associació sempre és revocable, fins al punt que no té per què ser heretada de pares a fills. La seva única legitimitat és la seva capacitat per mantenir la integritat de la propietat privada.
Fins aquí, la pista del professor Fortuny sobre les pel·lícules americanes sembla clara. Quantes escenes, personatges, persecucions i tirotejos s’expliquen amb unes breus línies de Locke. Però la bona filosofia no és mai tan clara com un film de l’Oest. I el text de Locke està travessat per una inquietud: què ens fa propietaris? I fins on es poden estendre les propietats d’un sol individu? Diu Locke que malgrat que la terra i els seus recursos ens van ser donats en comú per satisfer les necessitats del conjunt de la humanitat, és el fet que hàgim de treballar per obtenir-los el que ens fa propietaris de l’objecte del nostre esforç. El treball, doncs, és el que ens fa naturalment propietaris.
Però, fins on? Quanta propietat es pot acumular sense entrar en contradicció amb les necessitats dels altres? No tindreu més terra que la que podeu treballar ni més béns que els que podem consumir sense que es malmetin. Aquest és el principi de l’equilibri. O ho era, diu Locke, fins que vam inventar una riquesa que no cal treballar i que es pot posseir il·limitadament sense podrir-se: els diners.
Ara, més que un món de cowboys, som una societat de propietaris sense feina i de potencials deutors sense sostre ni menjar. Som vides consumides per l’obligació de guanyar diners per poder-nos mantenir en vida. I Locke, com insinuava el professor Fortuny, ja s’ho veia a venir.
Marina Garcés, Els límits de la propietat, Ara, 21/02/2015