La pesta del nostre temps no és la sida, ni tan sols el càncer, sinó la depressió. Perquè afecta molta gent, perquè provoca mals profunds, perquè costa de detectar i perquè, per tant, és difícil fer-ne un diagnòstic encertat i recomanar una teràpia salvadora, la depressió és el mal del nostre temps. Les xifres de l'OMS maregen: el mal afectaria uns 350 milions d'éssers humans; a Espanya, un milió i mig, tot i que si comptéssim els que en algun moment de la seva vida han tingut alguna cosa a veure amb aquesta malaltia, la xifra seria el doble. Un mal que és psíquic i fisiològic; que deprimeix i paralitza, sense causes aparents, però que creix exponencialment. En coneixem els símptomes, però de les causes en sabem molt poca cosa, ja que sospitem que estan relacionades amb la nostra manera de viure, i això és inabastable.
És una malaltia nova però que ve des de temps antics. Encara a principis del segle passat els malalts deprimits es consideraven «melancòlics», i ha calgut esperar fins als anys 70 per veure aparèixer les primeres publicacions científiques que alertaven de la gravetat i la novetat del patiment. Les persones depressives no són «melancòliques». La seva tristesa no prové d'un estat d'ànim passatger, sinó que és una malaltia de l'ànima i del cos. La melancolia i els seus sinònims (l'accídia, per exemple) tenien en el passat un punt de glamur. Aristòtil relacionava la melancolia amb la genialitat, i per això esperava que el filòsof es mostrés una mica melancòlic. Per Petrarca, l'accídia casava amb la tristesa, tot i que segons ell l'afectat tenia el do de treure'n plaer. Però això no té res a veure amb la depressió, que és destructiva i que paralitza.
Aquest mal és una maledicció perquè en origen es relaciona amb el més valuós de la nostra societat o, encara millor, amb el que més valorem, a saber, el temps. La depressió té línia directa amb l'estrès. Mai com ara s'ha fet palès que el temps és or. És la matèria primera més valuosa i per això l'hem convertida en la variant més important del benefici. Genera tanta riquesa que no podem deixar un segon improductiu. El sistema no està disposat a renunciar a aquests beneficis. Cada societat va tenir i té el seu temps. El dels antics era pausat perquè tenia com a referent la velocitat de l'ésser humà o la del cavall. Després els referents van ser la velocitat del vaixell o la del tren o la de l'avió. Les societats s'acceleraven i valoraven cada cop més el temps estalviat. El model del nostre temps és la velocitat d'internet (que és la de la llum). Tot ha de ser instantani. El temps no es pot perdre. I això val per a la comunicació però també per a la producció econòmica i per a la vida o la convivència. La riquesa mundial s'ha multiplicat gràcies a l'acceleració del temps, però al preu de matar la cultura del temps lliure. No sabem què fer-ne, i per aquest motiu passem de l'estrès a l'avorriment, incapaços de no fer res mentre gaudim del temps. Per això és tan difícil combatre la depressió. Caldria desaccelerar el ritme i aprendre a disfrutar del temps. Això, en el sistema capitalista, és senzillament impensable.
Reyes Mate, La maledicció del nostre temps, elperiodico.cat, 06/03/2015