La creativitat psíquica molt superior a la mitjana que va mostrar durant la seva joventut John Nash, inspiració del personatge asocial que va interpretar en el cine Rusell Crowe, no va ser un efecte consubstancial al deteriorament neurocognitiu que se li va diagnosticar en forma d'esquizofrènia, sinó una pàtina de la brillantor que podria haver assolit si la malaltia no hagués minvat el seu desenvolupament psíquic i intel·lectual. Aquest és el punt de vista d'un sector de la psiquiatria, que va exposar ahir el doctor Eduard Vieta, responsable de Psiquiatria i Psicologia a l'Hospital Clínic.
En paral·lel, hi ha un altre nodrit grup d'especialistes que veuen una certa relació entre genialitat i malaltia mental, dos aspectes que, afirmen, es recolzen en bases genètiques semblants. «És innegable que les persones amb vulnerabilitat a patir esquizofrènia, i fins i tot moltes de les ja diagnosticades, tenen una forma de pensar diferent de la majoria, un raonament original que els permet veure camins que els altres no saben veure, i aquestes són definicions de la genialitat -va afirmar Víctor Pérez-Solá, responsable de Psiquiatria a l'Hospital del Mar-. La malaltia, no obstant, es converteix en el seu principal fre».El pensament desconnectat de la realitat convencional que distingeix les persones amb esquizofrènia és una dificultat, i no un avantatge, per al seu desenvolupament psíquic, va sintetitzar Vieta, que ha participat en diversos congressos en què Nash va ser convidat a descriure el seu procés mental. «Nash va realitzar tota l'obra per la qual se'l premia abans de ser diagnosticat d'esquizofrènia», va advertir Vieta. «S'ha de desmitificar la idea que l'esquizofrènic, igual que l'autista o el bipolar, són persones amb memòria prodigiosa, capaços de distanciar-se i ser conscients dels seus deliris [pensar que se senten veus, per exemple] o al·lucinacions [creure que són Déu]», va prosseguir Vieta. «Quan estan patint aquestes crisis, els esquizofrènics creuen completament en les seves idees delirants i en les seves al·lucinacions, i la majoria té la memòria molt minvada», va assegurar. Això els distingeix, va afegir, de qui arriba a aquestes percepcions per mitjà de substàncies al·lucinògenes, que, normalment, no impedeixen mantenir la noció de realitat.
Coincideixen els uns i els altres que aquests malalts són tremendament dissortats, amb greus dificultats de relació. «No són capaços d'integrar-se en un grup que els defensi i es converteixen en persones indefenses que fàcilment poden ser agredides -va afirmar Pérez-Solá-. Són més un perill per a ells mateixos que per als altres, excepte un petit grup. Els uns i els altres poden fer una vida estable si prenen medicació».
Aquesta discussió, iniciada als anys 70, no sembla tenir fi, i el cine s'ha encarregat d'alimentar-la. A la pel·lícula Rain Man (1988), l'actor Dustin Hoffman interpreta un noi autista dotat d'una habilitat numèrica suprahumana.
En altres ocasions, la cinta tracta de nens a qui s'ha diagnosticat un Asperger -síndrome que la psiquiatria nord-americana anomena ara autisme d'alt rendiment-, capaços de llegir missatges codificats que la premsa publica entre sopes de lletres lúdiques. «Si aquests nens sortissin al carrer a jugar a futbol en lloc de passar hores i hores focalitzant la seva ment sobre un mapa de lletres, ¿serien tan genials? -va reflexionar Pérez-Solá-. Segurament, serien més feliços. Tenen una memòria prodigiosa, però viuen limitats en un únic tema».Els fàrmacs antipsicòtics que mantenen en el món racional les persones amb esquizofrènia només eliminen el símptoma de la desconnexió amb la realitat convencional, va explicar Vieta. «Els equilibren l'excés de dopamina i entenen que la realitat té causes i efectes, però la malaltia subjau i si deixen la teràpia tornen a sospitar de tot», va afirmar.
Àngels Gallardo, Veure el que ningú més veu, el periodico.cat, 26/03/2015