 |
| El naixement de Venus |
El món sembla que es prepara per ser feliç quan l'epifania d'Afrodita omple de bellesa totes les coses.I no obstant això, aquest naixement és la conseqüència d’una violència extrema: el tità Cronos ha castrat el seu pare, el déu Urà, els genitals seccionats del qual han fertilitzat el mar. Un acte brutal que simbolitza el triomf del temps. La bellesa, per tant, és filla de la fugacitat però, simultàniament, amb la seva presència, consagra la força de l’instant.
No sabem si aquestes correspondències estaven presents al pensament de Botticelli quan Lorenzo de Mèdici li va encarregar el Naixement de Venus. No ho sabem i importa poc perquè, en efecte, el pintor va aconseguir que aquesta consagració de l’instant enmig de la violència del temps es perpetuï a l’ull de cada espectador que es confronta amb la seva pintura. Botticelli era un dels artistes més cultes de la Florència platònica i coneixia molt bé l’esforç dels humanistes per conciliar la bellesa física i la bellesa espiritual: l’Afrodita Urània, que és la que ell elegeix per a la seva obra, enfront de l’Afrodita Pandèmia -deessa de la reproducció-, representa la simbiosi entre sensualitat i bellesa.
Però l’art no és teoria. Perquè Botticelli aconseguís un objectiu que continua cinc segles després necessitava una màgia singular. Venus -o Afrodita- se’ns presenta, nua, com l’eix del món mentre els vents la banyen amb roses, i una nimfa, a la costa, l’espera per cobrir la seva nuesa amb una capa decorada amb motius primaverals. Això era necessari per obtenir aquella màgia. L’esplèndida cara i la resplendent cabellera també ho eren. Segurament el que era més indispensable era la imperfecció -que tothom observa- del braç esquerre de la deessa, massa llarg per a les proporcions del cos. Aquesta imperfecció és decisiva. El detall imperfecte és el que confirma la perfecció del conjunt.
Rafael Argullol, El món es preparava per ser feliç, Ara, 19/04/2015