MENTIR: Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però en general, són mals mentiders: se´ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d´inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l´ordre de les relacions normal d´home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d´entendre´ns-hi.
El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets e idees s´ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-ho com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre -o malentendre-, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure´l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l´origen, s´estableix -si s´estableix- sobre bases fictícies per ambdues parts. I, repeteixo, mentir bé exigeix tants i tan rigorosos dots d´imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d´una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.
Joan Fuster, Diccionari per a ociosos, Edicions 62, Barna 1993, cinquena edició.