 |
| El Roto |
La desigualtat és el tema de moda. Autors com Thomas Piketty n’han fet, fins i tot, l’argument principal de bestsellers i de grans debats internacionals. La desigualtat al món ha fet saltar totes les alarmes quan tots sabem, com diu el maleït refrany, que “sempre n’hi ha hagut, de rics i pobres”. La desigualtat no ha desaparegut mai. Ens preocupa, ara, perquè ha tornat a ser visible casa nostra? O per alguna cosa més?
Penso que el veritable problema que ens assalta és el de la desmesura. És a dir, la pèrdua de tota proporció entre la riquesa i la pobresa, entre els propietaris del capital i els seus esclaus. Parlar de desigualtat implica poder-nos referir a alguna mesura comuna sobre allò que establim que és desigual. Hi ha d’haver un més i un menys respecte a alguna cosa. Quan es trenca tota proporció, ¿com podem seguir parlant de desigualtat? El que hi ha és una ruptura. Un trencament profund que implica no poder parlar, ja, de justícia. La justícia és precisament això, proporció. La imatge de la balança és el que indica: no hi pot haver justícia sense alguna forma de commensurabilitat. Més que una desigualtat quantitativa, doncs, el que estem vivint avui és l’esclat de la commensurabilitat i, per tant, la impossibilitat de la justícia.
Que el problema de la vida col·lectiva és la commensurabilitat ja se sabia des dels inicis de la reflexió política. Aristòtil, per exemple, intentava mantenir el sentit proporcional de la justícia no només en la relació quantitativa de la igualtat, sinó dintre dels límits de la necessitat, que és el “que ho manté tot unit”. Però els pensadors que van viure en directe el naixement del capitalisme industrial i financer ja van avisar que la necessitat no té mesura. Des de Rousseau fins a Marx, passant per Locke, Adam Smith i Hegel, entre d’altres, tots alerten sobre aquesta qüestió: la necessitat, alimentada pel desig, és infinita. I les formes en què es concreta aquest infinit són els béns il·limitadament acumulables: el diner i la propietat. Ningú no pot menjar més del que pot digerir, però el diner i la propietat són infinitament acumulables. “No en tenen mai prou”, diu Owen Jones parlant de l’establishment actual. Des d’aquest principi, la desmesura ja estava anunciada.
La modernitat mateixa va inventar maneres de retornar la mesura, nocions comunes des d’on poder redimensionar la desigualtat. Les idees de progrés, d’igualtat d’oportunitats, de valor, de drets fonamentals o humans, de dignitat o d’universalitat en són, potser, les claus de referència. Totes elles són maneres de retornar la comuna mesura a la desproporció de l’acumulació material. El que estem vivint, i que ens alerta tant, no és només la desigualtat econòmica entre rics i pobres. És que ja no sabem com utilitzar aquestes nocions i encara no n’hem inventades d’altres prou potents.
Marina Garcés, Desmesura i desigualtat, Ara 28/06/2015