 |
| El Roto |
Aviat veurem a les notícies nens i nenes arrossegant motxilles massa grosses. Les bates ben planxades, encara. Les llibretes per estrenar. Els bons propòsits. L’olor de llibres nous i de roba neta.
El curs torna a començar. Però la il·lusió amb què he viscut aquest moment fins no fa gaires anys ara no la tinc. No la tinc per mi, per les classes que aviat començaré a la universitat, ni la tinc pels meus fills, que encara estan a primària. Aquestes línies són una confessió que m’avergonyeix però que per això mateix no vull amagar, sinó intentar pensar en veu alta.
Tots ho sabem: alguna cosa important i inquietant està passant als centres educatius. Les escoles, instituts i universitats s’han convertit en una convenció que no respon a la seva raó de ser. La necessitat vital que ens hi porta, que és la d’aprendre col·lectivament a conviure, a través de l’adquisició d’habilitats i coneixements, s’hi troba defraudada per un ús del temps i de l’espai compartit que semblen no portar enlloc. Aquest sentiment obre la porta a tota mena d’atacs malintencionats a l’escola i, encara més clarament, al sistema d’ensenyament públic. I sembla no oferir altra sortida que la resposta individual al problema.
Aquest estiu, per a sorpresa meva, m’he trobat en més d’una conversa on es plantejava el homeschooling, que vol dir deixar de portar els fills a l’escola per educar-los a casa. És una possibilitat que sempre ha existit, normalment vinculada a formes alternatives de vida. Actualment comença a ser una opció que es plantegen famílies que viuen “dins del sistema” i sense cap intenció de sortir-ne, ben al contrari. La meva posició, davant d’aquesta possibilitat, és clara: tot i compartir el diagnòstic, em sembla una resposta classista que no resol el problema. Només poden educar a casa els seus fills els que tenen els recursos, com a mínim culturals, per fer-ho. Antigament, les classes altes també s’educaven a casa.
Amb aquesta inquietud al cos, aquest estiu he fet, finalment, una lectura de la qual feia temps que em protegia: La societat desescolaritzada, d’Ivan Illich. És un llibre del 1971 que ha tingut molta repercussió arreu del món. Planteja una idea clau per reprendre avui: educació per a tothom vol dir educació per part de tothom. I proposa una imatge molt bonica: de l’embut a la trama, de l’escola com un sistema on s’entra i d’on se surt, a la societat com un entramat d’aprenentatges, on l’escola estaria en relació oberta amb un continu de situacions i de relacions de les quals s’aprèn. Arriba el setembre però Illich ens invita a no entrar capcots, de nou, a l’embut: fem trama, obrim les aules en lloc de buidar-les i reapropiem-nos, junts, dels nostres aprenentatges.
Marina Garcés, Comença el curs, Ara 06/09/2015