 |
Canales
22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)
-
telèmac
(1025 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(739 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4655 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(598 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9381 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1017 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (498 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(212 sin leer)
«
Expand/Collapse
La pitxa un lio
-
Som com ens tractem.
Archivado: enero 17, 2016, 6:42pm CET por Manel Villar
Som el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a nosaltres mateixos i els altres defineix la nostra posició en el món. No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que ens infligim els uns als altres.La paraula maltractament ha esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent gran... Allà on la denúncia clàssica de l’alienació i de l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments. Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un sofriment, moltes vegades antic, pel qual no tenia paraules.Però més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec fermament que el maltractament és una categoria política i que defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort. Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no, que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem paraules de bons companys.La nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”, “Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de relació amb efectes polítics continus.Curiosament, no tenim una sola paraula per al bon tracte. Com també tenim la possibilitat de dir malviure però no bon viure. Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres noms i infinitius?Marina Garcés, El maltractament, Ara 17/01/2016