 |
| Ronald Dworkin |
L'ús de les llibertats és un dels desafiaments de les democràcies que es consideren avançades. Xocarà sempre amb altres valors que impliquen limitacions a la llibertat. La moderació és una de les notes que defineixen l'ètica: l'autodomini, el terme mitjà, la temperància o la moderació són virtuts no menyspreables perquè la convivència discorri sense massa estridències. Però, com deia Tomás d’Aquino fa segles, no tots els estirabots ni les faltes de moderació han d'estar prohibits. I això no significa que tot el que no està prohibit està ben fet. És, en tot cas, l'individu qui s’ha d'autoregular i posar límit als impulsos si poden ser ofensius, desagradables o inconvenients per a altres persones.
Els fets esmentats són cada vegada més freqüents. Quan passen ens solem preguntar fins on cal autocensurar-se i no fer sempre el que a un li demana el cos, per què no s'ha de cedir a la temptació de la broma de mal gust, de l'acudit fàcil. Per què cal reprimir-se si l'expressió lliure és un dret? És cert que hi ha uns temes que són intocables perquè, si es toquen, algú se sentirà dolgut i maltractat. Els atacs malsonants a la religió, a les banderes o als himnes, la banalització del terrorisme són dianes massa fàcils. Però també és cert que no sempre la intenció de qui s'expressa és ofendre, i que l'ofensa té un element de subjectivitat indiscutible.
L'ofensa és impossible d'objectivar. Només podem dir que hi ha ofensa quan algú se sent ofès. La llibertat, d'altra banda, no significa res si no inclou la possibilitat d'actuar amb incorrecció. I és propi d'una democràcia liberal que els delictes i les prohibicions acompanyades de sanció disminueixin. En tot cas, la garantia de les llibertats hauria d'anar acompanyada d'una pedagogia de la responsabilitat, no de limitacions coactives per a l'exercici de la llibertat.
Què és fer pedagogia de la responsabilitat? Penso que és més pedagògic reaccionar assenyadament davant les expressions intempestives i de mal gust que poden ferir la sensibilitat dels altres, que respondre iradament. És bo mossegar-se la llengua, no respondre a la provocació, ignorar el que no hauria de ser ni mereixedor d'un titular. Avui és facilíssim agitar el que John Carlin va anomenar “la turba tuitera” que sobredimensiona el que només són provocacions i eleva a drama polític el que no passa de ser un error o una condescendència excessiva cap al que és divertit. El silenci i la indiferència cap al que irrita, fer dues voltes al que fa mal abans de contestar, no és acceptar-ho ni aplaudir-ho, sinó negar-li la importància que adquireix si ho convertim en una greu ofensa que mereix ser portada als tribunals.
Que el que en societats més homogènies era públicament rebutjat s'hagi relativitzat és un signe de progrés. Quan jo era nena, en els espais públics hi havia rètols que prohibien “la blasfèmia i la paraula grollera”. Que això ja no existeixi no vol dir que blasfemar i parlar gruixut hagi de ser la norma, sinó que certes repressions no han de ser externes, sinó un deure que s'imposa cada un a si mateix. Aquí és on hi ha el progrés.
Sempre pesaran més les raons per no limitar la llibertat d'expressió que per fer-ho. Ronald Dworkin defensava fins i tot “el dret a la burla” quan va tenir lloc el primer episodi sobre les caricatures de Mahoma. Mentre aplaudia el bon gust de la premsa britànica de no publicar-les, pensava que és millor que els fanàtics i els provocadors s'expressin lliurement. Així sabem de quin peu calcen.
Victoria Camps, Transgressions lúdiques, El País 08/03/2016