El creixement a Occident serà feble els propers 50 anys. La desigualtat augmentarà un 40%. I el dinamisme dels països en desenvolupament s’acabarà cap al 2060. No són previsions de cap enemic del sistema, sinó de la mateixa OCDE, l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Encara que no ho diguin així, diu Paul Mason, editor econòmic del canal britànic Channel 4, l’edat d’or del capitalisme al món desenvolupat ha arribat a la fi.
I les sortides més evidents són o bé un escenari en el qual les elits s’aferren al privilegi i imposen el cost de la crisi als treballadors durant dècades impossibilitant el creixement, o bé que esquerra i dreta radicals arriben al poder perquè la gent es nega a pagar l’austeritat. Els estats lluiten entre si per carregar-se els costos de la crisi i la globalització s’enfonsa com el 1930. Al pastís cal sumar-hi el canvi climàtic i l’envelliment de la població. Per Mason encara hi ha una altra sortida: acaba de publicar Postcapitalismo (Paidós), en què afirma que la crisi actual no només anuncia el final del neoliberalisme sinó que les noves tecnologies de la informació ja no són compatibles amb el capitalisme actual perquè “en condicions de competitivitat i mercat lliure, el preu d’una cosa que no costa gens de reproduir hauria de ser pròxim a zero”. Ja no és cap utopia pensar a substituir el capitalisme, assegura, i veu formes bàsiques d’una economia postcapitalista en el sistema actual, com el gran auge de la producció col·laborativa.
La Viquipèdia –que priva les companyies publicitàries de 3.000 milions de dòlars anuals en ingressos–, les monedes paral·leles, els bancs de temps, les cooperatives i espais autogestionats han proliferat després de la crisi del 2008. Però ja no seran, afirma, un simple mecanisme de supervivència, sinó un nou mode de vida. Un model cooperatiu, col·laboratiu, compartit, amb noves formes de propietat, de préstec i contractes legals que els estats han d’impulsar. La principal contradicció en aquests moments, subratlla, és la que enfronta la possibilitat d’uns béns i una informació gratuïts i abundants amb un sistema de monopolis, bancs i governs entossudits a mantenir el caràcter privat, escàs i comercial de les coses. És la lluita entre la xarxa i la jerarquia, i l’ Estat, diu, “ha d’activar, possibilitar les xarxes”.
Perquè la situació és dolenta. “Quan les taxes d’interès s’acosten a zero o estan per sota de zero el capitalisme està treballant al revés. El neoliberalisme té un inici i un final. I el final ja és aquí. Fa vuit anys que seguim una estratègia de supervivència”, apunta. I els senyals no milloren. “Si el potencial del sector tecnològic permetés d’aquí uns anys un capitalisme d’alt benestar, creixement i salaris”, assumeix, les caigudes dels mercats durarien poc. “Però tenim recaigudes contínues reviscudes per la política monetària. El sistema mostra que el futur no té prou valor per justificar el preu de moltes accions. Fins i tot la capitalització de Google pot no ser sostenible pel valor real produït per una economia de la informació”.
Avui, recorda, “grans quantitats de feines són susceptibles de ser automatitzades, no ja per la robotització sinó per la intel·ligència artificial. Els sistemes digitals reproduiran els físics i no podem crear prou feines per reemplaçar-los. Oxford suggereix el 47% dels llocs de treball dels Estats Units automatitzats en 30 anys. No passarà perquè ens fan por les conseqüències i creem milions de feines inútils, porqueria, i molts dels que les fan ja saben que ho són. La revolució de l’automatització s’ha de produir, però fa falta un gran canvi. Una renda bàsica per a tothom és imprescindible”.
Perquè l’ infocapitalisme, el capitalisme de la informació existent, no serveix. “Necessitaríem noves tecnologies que creïn feina d’alt valor, alts salaris i consum i demanda per a coses cares, però la tecnologia de la informació no pot aconseguir això; el que aconsegueix, abandonada a la seva sort, és un petit as salariat, un gran precariat i el microcomerç de serveis humans, com Uber. No és la tercera revolució industrial, és capitalisme regressiu i no respondrà a la crisi fiscal de l’ Estat: crea una força de treball que amb prou feines genera impostos. De tota manera és curiós que igual que hi ha una demanda de microfeines precàries també hi ha una oferta, a molts els van bé, senyal que la feina ja no és el centre de la seva vida”.
De fet, en la nova societat hi haurà poc treball i la informació buscarà ser lliure. I la informació ho amara tot, no només el que és a internet. “Ara ja podem automatitzar no només la producció, sinó el disseny. Produir màquines més hàbils que nosaltres. Dir-los que necessito tal eina per a tal cosa i que l’ordinador la dissenyi. Aquesta invasió de la informació en les coses físiques significa que l’efecte del cost marginal zero pot desbordar grans parts de la producció física. Al final ens quedarem amb una economia d’energia i matèries primeres. I l’energia es pot portar fàcilment a cost zero amb les renovables. Si això passa ens replantejarem com utilitzem les matèries primeres. No de manera extensiva, malgastadora, sinó produint productes tan duradors com sigui possible. I 100% reciclables. I això significarà abundància”.
Hi haurà, diu, un llarg període on Estat, mercat i no-mercat interactuaran. “Avui el sector postcapitalista moltes vegades és parasític del mercat. Per escriure pàgines de la Viquipèdia necessites temps lliure i un salari. Però arribarà un punt d’inflexió, l’emergència d’activitats del tipus postcapitalista, amb benestar psicològic, plaer, el sentiment d‘estar en equip, superaran els incentius monetaris. Molts actors de teatre ja ho fan. Roden un anunci per pagar la renda i després fan moltes feines de franc o per poc, col·laboratius, amb gent que li agrada. Molta gent ja està preparada per a aquesta vida en una societat en què et diuen ‘tingues un MBA, una feina, treballa com un boig, corre, corre’. No tots ho han comprat”.
Justo Barranco, `Postcapitalisme´, l'economia colaborativa, La Vanguardia 08/03/2016