 |
| (Jens Lennartsson - Getty) |
Cada dia s’escriu menys a mà i en menys àmbits. Es fa tan poc que és fàcil no haver vist mai la lletra dels amics i companys de feina incorporats els últims anys. Per vacances s’envien selfies en lloc de postals; els aniversaris es feliciten per watsap i no amb targetes; els avisos i informes s’envien per correu electrònic i no pas manuscrits; es programen les cites al mòbil sense anotar-les a cap paper...
El resultat és que una part important de la població reconeix haver perdut l’hàbit d’escriure a mà tret de si fan la llista de la compra. Un estudi realitzat per la consultora Ipsos per a Samsung el 2014 mostrava que ja només escriu a mà de manera habitual el 58% dels espanyols, mentre que el 75% escriu al mòbil diàriament. I com qualsevol habilitat que no es practica, la de fer servir el bolígraf s’està perdent. “Des de fa algun temps prenc les notes de les entrevistes a l’ordinador perquè ja no entenc la meva lletra”, confessa la periodista Teresa S. “Cada vegada em costa més de prendre apunts a mà, em canso de seguida, m’exigeix molt d’esforç”, diu l’advocada Susana P.
Els especialistes en la matèria asseguren que no és només destresa manual el que estan perdent. Neuropsicòlegs, grafòlegs i pedagogs consideren de summa importància que no s’abandoni l’hàbit d’escriure a mà perquè amb ell s’activen multitud de processos cognitius que ajuden l’organització d’idees, la construcció d’estructures gramaticals i l’activació dels processos motors encarregats de produir els corresponents signes gràfics, una funció que no s’activa en escriure amb eines digitals. Així ho van explicar en una taula rodona sobre la importància de l’escriptura manuscrita celebrada en el marc del VI organitzat fa unes setmanes l’ Associació Catalana d’Estudis Psicològics ( ACEP). “Hi ha importants diferències entre escriure a mà o en teclat; la primera tasca requereix més esforç cognitiu i més destresa en coordinació sensoriomotora que la segona, i hi ha estudis de neuroimatge que mostren una activació més gran del cervell quan escrius a mà que quan tecleges; de fet, quan escrivim a mà s’activen àrees cerebrals similars a les que intervenen en la comprensió i en la producció del llenguatge”, explica Marta Portero, especialista en Neurociències de la UPF.
La neuropsicòloga Beatriz Fagundo assegura que el salt que els humans van fer per passar del llenguatge parlat a l’escrit va ser molt complex i va obligar el cervell a dedicar determinades estructures i circuits a la lectoescriptura. “Ara, si deixem d’escriure a mà, les conseqüències no es limitaran a perdre habilitat i destresa, que resulti més difícil escriure o tinguem pitjor lletra; a llarg termini també perdrem determinades connexions o les tindrem més atrofiades, perquè el cervell veurà que la funció d’escriure a mà ja gairebé no es fa servir, no és necessària, i la seva plasticitat el portarà a adaptar-se i a dedicar aquests recursos neuronals a altres tasques”, apunta. Fagundo subratlla que, una vegada adquirida en la infantesa, la capacitat d’escriure a mà no es perdrà per el fet que passem a escriure en teclat, però sí que s’atrofiaran els circuits cerebrals que la fan possible en la mesura que no se’ls demani que s’activin. “Si passat algun temps tornes a escriure a mà i tornes a utilitzar aquest circuit, la pràctica farà que recuperi la seva funció”, detalla.
A causa d’aquesta plasticitat del cervell, tant Fagundo com Portero creuen que el transcendental no és si els adults fem servir més o menys el bolígraf, sinó que els nens continuïn aprenent a escriure a mà. “És un procés especialment important en els nens durant el desenvolupament del llenguatge; com que quan escrivim s’activen àrees similars a les de la comprensió i producció del llenguatge, l’aprenentatge de l’escriptura pot retroalimentar-se amb el de la lectura i la comprensió lingüística”, diu Portero.
Un estudi realitzat a la Universitat d’Indiana ( EUA) va mostrar que quan els nens escriuen a mà s’activen tres àrees del cervell –el gir fusiforme esquerre, el gir frontal inferior i l’ escorça parietal posterior–, que són les mateixes que es posen en marxa quan els adults llegeixen i escriuen. Hi ha altres estudis que també suggereixen que escriure a mà ajuda a aprendre millor i més de pressa i entrena el cervell. Els seus autors apunten que això es deu al fet que cal processar i replantejar tota la informació abans d’escriure-la, que quan escrivim a mà hem de planificar i executar una acció per tal que el resultat sigui la forma d’una lletra o una paraula.
“Quan escrivim a mà anem més lents que quan ho fem amb el teclat i fem un esforç més gran per integrar i prioritzar conceptes, i podem incloure fletxes, guions i marcadors que ens permeten relacionar conceptes i transcriure idees amb més flexibilitat, i per això els estudis indiquen que els conceptes manuscrits es recorden més que els teclejats”, justifica Portero. Fagundo detalla que en escriure a mà es posen en joc dos tipus de memòria, la visual i la verbal o del llenguatge, i l’una reforça l’altra, la qual cosa fa que sigui més efectiva per retenir alguna cosa.
Per no perdre tot aquest entrenament cerebral, investigadors en neurociències i grafòlegs suggereixen recuperar la pràctica diària de l’escriptura. Diuen que no es tracta de fer-ho per nostàlgia, sinó com a un exercici cognitiu, de la mateixa manera que moltes persones fan sudokus, càlcul mental o exerciten la memòria per mantenir actiu el cervell.
“Els adults no perdrem l’escriptura per falta de pràctica perquè la tenim assimilada, però hauríem de dedicar deu minuts al dia a copiar algun text o a escriure a mà alguns paràgrafs, com qui va al gimnàs a exercitar els músculs, perquè aquesta pràctica és important per activar àrees del cervell que estan relacionades amb la psicomotricitat fina, la memòria, la visió i la personalitat”, argüeix Pilar Mélich, grafòloga de la UAB que també va participar en la taula rodona. Carme Font, presidenta de l’ ACEP, explica que en aquest debat es va posar de manifest que l’abandonament de l’escriptura a mà no només implica la pèrdua d’una eina necessària per al desenvolupament cognitiu sinó també per a la comunicació inconscient, ja que de l’anàlisi dels traços, la pressió i altres aspectes escripturals els grafòlegs poden arribar a determinar les característiques de la personalitat d’una persona o signes que alertin d’alteracions psíquiques o somàtiques.
De tota manera, la tecnologia que ens ha allunyat del bolígraf i el llapis potser acabi impulsant de nou l’escriptura manual amb les noves aplicacions i dispositius per escriure a mà sobre pantalles o paper i fer servir després aquest text en format digital.
Mayte Rius, El boli ja no escriu, La Vanguardia 20(03/2016