 |
| forges |
Originàriament, el concepte de proletariat feia referència a la relació utilitària que s'establia de manera natural entre pares i fills, a la traducció social d'un tipus d'estructura familiar. Els proletarii romans eren els que només posseïen proles, és a dir, els seus fills i filles. Eren proletarii en dos sentits. L'únic que podien aportar a l'Imperi era mà d'obra, i posteriorment soldats (al començament, no eren admesos a l'exèrcit). Així mateix, l'única garantia de supervivència durant la vellesa era la solidaritat familiar de la seva prole; com més extensa millor. Els nombrosos fills dels proletarii, doncs, revertien positivament en la col·lectivitat i també constituïen alguna cosa semblant a un pla de pensions privat. Karl Marx va conèixer aquest concepte a través del dret romà, i al Manifest Comunista (1848) el va traslladar a la realitat de la Revolució Industrial. Els obrers fabrils van convertir-se de cop i volta en proletaris. Durant anys y panys s'ha repetit que l'admonició que clou el Manifest Comunista («Proletaris del món, uniu-vos!) pertanyia al testament del capellà ateu Jean Meslier. Aicò és rigorosament fals: en temps de Meslier (1664-1729) la noció de proletari no existia (al testament de Meslier es diu: «Unissez-vous donc, peuples (...) pour délivrer de vos misêres communes!»). En tot cas, el que volem subratllar és que el terme proletari fa referència al paper socioeconòmic dels fills en relació, d'una banda, al conjunt de la societat i, de l'altra, als seus pares.
En l'actualitat, les dificultats d'emancipació dels joves derivades tant de la crisi econòmica com de legislacions que generen contractes laborals abusius, passant per l'efecte desindustrialitzador de la globalització, han fet aflorar a Europa unes relacions entre fills i pares que suggereixen una mena de capgirament simètric de la figura del proletari. Ara és tot just la prole qui, a nivell privat, obté la seguretat econòmica dels pares fins a una edat manifestament anòmala. A nivell col·lectiu, aquest joves amb ingressos molt limitats o inexistents contribueixen, però, a una redistribució de la riquesa a través del consum: aquest és, de fet, el secret de la supervivència d'un sistema amb uns índex d'atur delirants, molt superiors al 50%. D'aquest segment de la població n’ hauríem de dir paternariat, per un més que visible paral·lelisme amb la noció de proletariat. Si el problema, fa només un segle, era com una persona podia assegurar-se uns ingressos en la vellesa a través dels seus fills, s'ha transformat avui en el repte d'assegurar-se uns ingressos a través dels pares durant un període anormalment llarg de temps. Si l'estructura assistencial del proletariat era possible gràcies a una natalitat altíssima, la del paternariat funciona justament gràcies a una natalitat baixíssima: els protagonistes del baby boom de la dècada del 1960 hem tingut pocs fills, poquíssims, però nosaltres som una collada. Aquest és, al capdavall, l'explicació demogràfica del paternariat: amb els nostres ingressos podem mantenir tota una generació mancada d'estabilitat laboral.
M'agradaria deixar molt clar que quan parlo de paternariat no ho faig en un to irònic ni molt menys despectiu: que tota una generació no pugui emancipar-se quan toca és molt greu. No estic parlant de «fills de papa»» ni de res que s'hi assembli. Això seria simplificar i fins i tot ridiculitzar un fenomen preocupant. Hi ha coses pitjors, però: aplicar l’apel·latiu «precariat» a algú que està utilitzant l'última generació d'iPhone per per matricular-se en un màster de 20.000 dòlars en una universitat privada nord-americana no és seriós. De fet, deu ser ben difícil fer-ho mirant als ulls a un immigrant que reparteix bombones de butà cobrant només propines. Perquè el precariat real, el de debò, és això, i només això. Jugar amb aquesta paraula em sembla immoral.
Ferran Sáez Mateu, Del proletariat al paternariat, Ara 07/04/2016