 |
| La foto es de Wayne Crichlow |
Fa segles Blaise Pascal va escriure: "L'home està visiblement construït per pensar. Això és tota la seva dignitat i tot el seu mèrit, i tot el seu deure consisteix a pensar com cal, i l'ordre del pensament en començar per si mateix i pel seu autor i la seva fi. Però, en què pensen les gents? Mai en això, sinó en dansar, tocar el llaüt, cantar, fer versos, córrer anells, etc., sense pensar en què consisteix l'ésser rei i el ser home ". Això era cert el segle XVII i no hi ha dubte que ho és encara ara. Aquest ésser viu al que anomenem humà continua sent feble i vulnerable com un jonc, però, ens diria Pascal, com "un jonc que pensa", tot i que continuaria convenint afegir: "que pensa poc" o, almenys, "no amb la freqüència que hauria de ".
Aquests no són millors temps que aquells en què Pascal escrivís aquest i altres dels seus pensaments, almenys pel que fa al que hauria de ser el costum de pensar, és a dir, de preguntar-se què vol dir ser rei, ser home o qualsevol una altra cosa; fins i tot què vol dir ser o què vol dir dir. Perquè vivim en una època marcada per la voràgine, per la pressa, en què es menysprea o es detesta la lentitud del passeig i la calma de la xerrada, aquests parèntesis en què se'ns permet assaborir el plaer compartit de pensar per pensar, és a dir de pensar sense altre fi que el de tractar d'entendre. A més, solem afegir, per a què complicar-nos la vida qüestionant el que és obvi? Perquè certament avui tot és -o es antulla- obvi, encara que tal obvietat s'obtingui per la via fàcil, pel camí més curt i menys laboriós, com si ens donés mandra aquest esforç, que hauria de ser reconfortant, per veure més enllà, abans o després del que ens mostren com "natural", allà on ja res és el que sembla.
Perquè, ¿d'on obtenen les nostres dades de la realitat l'evidència que els atribuïm? Per què hi ha tantes coses que, presentant-se com irrevocables, es descobreixen fràgils quant són considerades seriosament? Sabem, però, com sabem el que creiem saber?
És poc freqüent fer-se aquest tipus de preguntes. Tot just es té temps per altra cosa que per digestions ràpides d'informació en general banal, elaborada amb pressa i sense adonar gairebé mai de la seva composició. I el símil alimentari no és gratuït, ja que el nostre idioma ja reconeix l'analogia a través d'aquest sinònim de pensar que és rumiar. Per no parlar d'aquell altre, més en desús, de mastegar, que vindria que ni pintat per reconèixer que avui masteguem és a dir pensem- poc, el menys possible; més que res perquè ja tot o gairebé tot ens arriba ja mastegat.
En efecte, les pàgines dels diaris, els altaveus que presten la ràdio i la televisió o la majoria de productes culturals d'èxit repeteixen una i altra vegada idees precuinades, una mena de fast-food fet de llocs comuns, de premisses, nocions, categories, conceptes i principis classificatoris que donem per bons sense sotmetre'ls a qüestionament i menys a crítica.
Cal parar-se a pensar o, com es diu també, oblidant: fer una parada en el camí per examinar aquests materials amb què està elaborada la nostra realitat, i escrutar les seves fonts i els seus paranys. L'objectiu que persegueixen i que conviden a compartir no és tant aclarir aquesta realitat sotmesa a examen sinó en certa manera el contrari: restablir i donar compte de la seva complexitat, convidar-nos a fugir dels judicis ràpids i satisfactoris per passar a contemplar el que ens envolta d'una manera una mica més exigent.
Perquè en això consisteix pensar: a, certament, donar-li voltes a les coses (fins i tot buscar-li les voltes), entenent aquestes voltes com maneres sempre canviants de percebre aquelles, com la possibilitat de modificar la posició des de la qual es contemplen per reconèixer-les des de perspectives que ens mostren aquestes coses com dotades de trets i detalls que no havíem apreciat fins a aquest moment en què la nostra reflexió va reparar en elles.
No es tracta de buscar "grans respostes" a "grans preguntes". Raonar no porta a solucions clares i definitives, sinó a nous interrogants, i així fins al límit impossible d'un xarxa o trama de qüestions que només poden obtenir com a contrapartida el ressò de nous problemes teòrics, cadascun dels quals no és un obstacle, sinó la superació d'un obstacle.
Tampoc s'hauria de veure en el que dic una defensa del distanciament dels fets, l'actitud del savi que decideix allunyar-se del mundanal soroll per contemplar l'activitat dels mortals i jutjar-la des de la llunyania. A vegades escèptics i desconfiats -com no pot deixar de ser-ho qui pensa-, no hi ha a continuació que pugui interpretar-se com un elogi de la passivitat. També això seria interpretar a l'inrevés la intenció de qui a partir d'aquí cavilen en veu alta i entre ells, i tant de bo que amb els que els escolten llegint-los. És cert que s'han detingut a pensar -es han detingut a observar el que hi ha amb deteniment-, però només com un d'aquests alts que són alhora la negació i el requisit de tot camí.
Es pensa, així doncs, sobre les coses humanes, prenent durant uns moments una certa distància, per immediatament deixar-se arrossegar de nou per elles i cap a elles. Perquè aquest i no un altre és l'objectiu buscat: compartir la passió per comprendre sense aconseguir-ho mai del tot, l'emoció de descobrir fins a quin punt el món és interessant i fins a quin punt pensar-ho és una forma no menys radical de viure-ho.
Es tracta de dur a terme un tipus d'exercici, en el sentit gairebé gimnàstic del terme, ja que està convençut que el pensament no deixa de ser un múscul que convé, com diria un cuidador esportiu, mantenir tonificat. Això implica que no es tracta de només pensar, sinó també donar que pensar, aconseguir que ens reunim en aquest lloc en cap lloc –l'autèntic no-lloc– pel qual Hannah Arendt es preguntava i que és aquell en què estem quan pensem.
Manuel Delgado, Aturar-se a pensar, El cor de les aparences 03/11/2016
Fragment de la conferència d'obertura dels màster i doctorats de la Facultat de Lletres de la Universitat Ramon Llull, celebrada el 15 d'octubre de 2016.